Luesia existeix

Luesia és un d'aquell pobles que si no és perquè algú te'n parla afededéu que per casualitat no hi vas a petar, no. Més perdut que Messi en una biblioteca enmig de la comarca saragossana de las Cinco Villas (nom donat per Ejea de los Caballeros, Tauste, Sádaba, Uncastillo y Sos del Rey Católico) hi trobem la vila de Luesia. Evidentment jo no hi vaig anar perquè mira, passava per allí, perquè allí s'hi ha d'anar aspressament. Hi vaig anar per motius familiars, concretament familiars de la meua senyora... motius que, com deu saber vostè si és part masculina, són molt poderosos dins del matrimoni. 

Des de Lleida hi ha uns 225 km que es poden fer en dos hores i mitja si és dels que no s'adorm a l'autovia anant a 100. Gaudeixi del tram d'autovia, gaudeixi... que ja la trobarà a faltar en el tram final de viatge. Li recomano que no faci cas del Google Maps per anar fins a Luesia i que em faci cas a mi (modèstia a part), el Google el farà passar per un puesto molt pitjor i jo li recomanaré que aprofitem les infraestructures que el Ministerio de Fomento ens facilita. Des de Lleida agafi l'autovia A-22 cap a Huesca, si surt al migdia pari a dinar a Barbastro o bé a la Fruteria del Vero o bé a El Rincón- fins a Siétamo que és on s'acaba. Vagi vorejant Huesca pel nord vigilant els centenars de radars fixos que hi ha fins que trobi l'autovia A-23 en sentit Zaragoza. Està ben indicada. Després d'uns 30 km per aquesta autovia agafi la sortida de Gurrea de Gállego i vagi tirant cap allà. Passarà per un desviament que porta cap a un poble que es diu Marracos (bestial!), passarà per Gurrea, per las Pedrosas i Erla fins arribar a Ejea de los Caballeros. La carretera és prou bona, no hi ha passa ni Cristo i a banda hi banda només hi ha que paques de palla, no es despistarà gaire amb el paisatge, no. Un cop a Ejea creui tot el poble -que monumentalment té bona pinta, algun dia hi haurem de parar- i ja trobarà el desviament cap a Luesia. Aquests últims 30 km són de carretera estreta i, sincerament, es fan llargs, sembla com si no haguessis d'arribar aumon. Però al final hi arribes, és una carretera apta per aquells a qui ens agrada conduir.

Quan arribes a Luesia el primer que veus és el castell dalt d'un turó al mig del poble i l'església de San Salvador tocant-hi. La fisonomia aquesta amb el poble envoltat ja promet que trobarem un poble ric en història medieval.

Del castell del s.X se'n conserva només una torre, de l'altra que hi havia potser només en queda un metre d'alçada. Una torre era d'origen islàmic i l'altra cristiana, ara no recordo quina de les dos és la que queda dreta. Des d'aquí es pot arribar a veure el Moncayo i s'intueix la vall de l'Ebre.

Al costat del castell tal i com mana la tradició hi ha l'església de San Salvador amb una bonica portalada romànica que recorda, però en més petit, les de l'escola de Lleida. El poble es construí circularment al voltant d'aquests monuments cap al s.XII amb una comunitat cristiana i un barri jueu. HI ha cases amb portalades de fa alguns segles i l'ajuntament d'estil renaixentista. Tot i ser un poble petit també tenen l'església de San Esteban -prepari´s per pujar i baixar carrers costeruts- actualment reconvertida en un museu petit però molt ben cuidat sobretot amb retaules. Aquest església pertanyia a un barri nou anomenat El Burgo i fou construïda per ordre de Jaime I de Aragón (sic).

Allunyada (uns metres) del centre històric hi ha l'ermita de la Virgen del Puyal, un edifici del s.XI que també fou ordenat construir per Jaime I (carai amb ell) i on es custodia la talla de la mare de déu que es patrona del poble. Hi ha senyores que porten el nom de Puyal en honor seu.

I per últim, no només de pedres viu l'home, sinó que a uns 8 km del poble accedint per una pista forestal s'arriba a un racó natural idíl·lic amb unes basses i uns gorgs que anomenen el Pígalo. Ha nvist que allò é smolt bonic i que la gent hi pot anar per aprofitar i fer pagar 3 € per deixar el cotxe. Aragonesos, però per ells la pela és la pela també, eh?

Però no és només Luesia que deu tenir aquest encant de la zona fronterera entre les terres del rei de Navarra i Al-Andalus. A prop hin ha els populars pobles monumentals d'Uncastillo i Sos del Rey Católico, però també llogarrets poc coneguts com Castiliscar -amb conjunt monumental també-, Biel -impresionant castell-, el Frago, Sibirana o Biota.

Ah, no els puc oferir cap indicació ni d'hostatgeria ni de resturant. Vaig anar de gorra a casa dels parents... 

Un tomet per Xàtiva (la Costera)

Xàtiva és una ciutat del País Valencià (o Comunitat Valenciana, prengui el nom que vostè vulgui) capital de la comarca de la Costera, comarca que curiosament no té costa.

Aprofitant l'estada a Gandia que ja vaig descriure en un altre apunt, vam decidir anar-hi a donar un tomet. Per arribar des de Gandia cap a Xàtiva cal fer una ruta bastant curiosa, són dos capitals de comarca que estan força mal comunicades, no m'ho pensava pas. 

Sortint de Gandia en sentit Oliva t'has d'embotir enmig d'un polígon industrial seguint una carretera, segons tots el lletreros aquesta zona s'anomena Palma de Gandia. Es com circular per la N-II antiga quan havies de passar pel mig de tots els polígonos de Castellbisbal o Molins de Rei. Després de passar això apareix de cop i volta una autovia guapíssima que no hi passava ni déu i que es veu que va des d'un puesto que es diu l'Olleria fins Oliva. La deuen tindre per anar a la platja. Passem la sortida de Ròtova, la de Llocnou de Sant Jeroni (allà enlloc de Vilanova els posen Llocnou als pobles), Castellonet de la Conquesta i sortim a Benicolet. Des d'aquí s'agafa una carretera bastant dolentota i amb un paisatge que recorda molt com si voltessis per Altorricó per exemple, terrenys de cultiu, fruiters i torres.

Passem els pobles de Llutxent -històricament i monumentalment interessant-, Quatreronda i Genovès, aquest últim ja sembla una barriada de Xàtiva perquè hi està tocant.  En tot això també creuem el mític riu Albaida, rememorat per tots els oients que en els nostres temps escoltàvem el "Pasta gansa" del Mikimoto a Catalunya Ràdio cada dia de 12:15 a 13:00 després dels Tocs de Cultura. Alguns ja m'entendran.

Entrar a la ciutat i veure el castell de Xàtiva damunt de la serra impressiona. Suposo que deu tenir el mateix efecte que pels lleidatans té la nostra Seu Vella. El primer que vam fer és pujar al castell, evidentment en cotxe, també hi ha l'opció de pujar a peu cosa que després de veure que hi havia més escales que minuts de vaga han fet a TV3 aquest estiu i en ple mes de juliol vaig descartar immediatament. Mentres vas pujant per la pista asfaltada ja te'n vas adonant de la història que deu tenir aquell emplaçament ja que no pares de trobar excavacions arqueològiques de tots els temps. El castell suposo que es pot visitar bé perquè sembla ben cuidat i conservat. He posat suposo perquè no ens va donar temps de veure'l ja que tanquen a les 7 de la tarde, horari que trobo que és massa puntual, sobretot amb la calor que fot a l'estiu no sortiràs a les 4 de la tarde a voltar porai.

Les vistes de tota l'horta de Xàtiva des de dalt del castell són bestials. També es pot divisar des del castell el camp de futbol de l'Olímpic que deu portar bons records al nostrat Toni Seligrat. El castell és el símbol de la resistència de la ciutat el 1707 davant les tropes espanyolistes de Felip V. Una història que als lleidatans ens sona bastant també.

De fet Xàtiva sembla una d'aquelles viles que en visitar-la penses "no pot pertànyer a Espanya" tot i que des de fa anys tingui alcalde del PP, el popular Alfonso Rus que molts coneixem per haver estat president de l'Olímpic. Com passa quan visites Rupit, o Santa Pau, o Tavertet, o Mura... i et pares a pensar com un tal Montilla ha presidit la Generalitat de Catalunya. La història de la vil·la sembla que reclami més justícia després que la ciutat fos cremada, els habitants deportats a la Manxa i d'haver-li canviat el nom pel de San Felipe.

Passejar pel centre de la ciutat fent una orxata és molt agradable. Ens va agradar molt la vil·la. Es pot començar per l'Albereda Jaume I i després endinsar-se en el munt de carrerons i carreronets (Botigues, Corretgeria, Mercat...) de la part antiga i quedant-se sorprès per la quantitat de botigues de vestits de núvia que hi ha... es deu casar molt la gent per allà baix.... A la plaça de Calixte III (aquest papa molt ben relacionat amb Lleida, ho vaig explicar aquí) hi ha la Col·legiata, una estàtua del papa Alexandre VI i l'Hospital Real. Fent xamfrà crida l'atenció una botiga amb una façana decorada amb rajoles, avui en dia és l'oficina del consumidor però allò habia estat la Botiga Central. Des de la plaça del Mercat arribem a l'Almodí que avui està reconvertit en museu municipal i on es guarda una de les icones més representatives quan es pensa en Xàtiva, el retrat de Felip V penjat al revés. No obliden. A Catalunya no hi hauria prous parets per posar tots els indesitjables que hauríem de posar retratats cap per avall.

Per últim, un petit monument que no deu sortir a les guies. La Pedra dels Maulets situada davant del convent de Sant Francesc, probablement l'únic monument que deu haver en tot el País (perdó) Valencià als Maulets i en la qual hi ha una inscripció que de manera molt clara s'hi pot llegir "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978". A Catalunya segurament algú de Ciutadans la demanaria treure per intolerant, nazi o antidemocràtica. O algú del PSC per irresponsable.

J.J. Cale - After midnight

Un dels grans. Una llegenda de la música. Poc conegut i allunyat de la fama, però imprescindible per arribar a entendre l'èxit d'Eric Clapton o de Mark Knopfler. J.J. Cale (no confonguin amb John Cale, que ja ho he vist fer massa vegades) moria d'un atac de cor a l'Hospital Scripps de La Joya, a Califòrnia a l'edat de 74 anys.

Jean Jacques Cale nasqué a Oklahoma i va començar a tocar en petites festes amb bandes de swing i rock'n'roll del seu col·legi conjuntament amb músics com Leon Russell, Phil Spector i Delaney i Bonnie Bramlett, llavors tots desconeguts encara. Sí, que vostè no conegui algun d'aquestos no vol dir que no hagin estat algun cop famosos.

Va gravar el seu primer single l'any 1965, on s'incloïa el ara ja clàssic i per molts considerarada la millor cançó de Cale  "After midnight",  tot i això la cançó no fou reconeguda fins que el 1970 la va cantar Eric Clapton en el seu disc de debut en solitari.

L'any 1966 forma el grup psicodèlic The Leathercoated Minds, que només van editar un únic disc sense cap tipus de ressò "A trip down Sunset Strip". Per fer rock psicodèlic ja hi havia grups millors en aquells temps. jutgeu per exemple amb "Sunset and clark".

El 1972, JJ Cale firmà contracte amb la discogràfica Shelter propietat del seu amic de la infantesa Leon Russell i aconseguí gravar dos discos "Naturally" (1972) i "Really" (1972), que tot i no tenir gaire èxit sí que van servir perquè captés el seu primer public, minoritari però molt fidel. En aquests discos tornem a trobar la seua versió (l'autèntica) del "After midnight", bones cançons com "Lies" o "Call me the breeze" que versionaren els Lynyrd Skynyrd posteriorment.

A partir d'aquell moment l'estil personal de Cale començà a tenir una forta influència en molts artistes, guitarristes i cantants de tot el món. L'any 1976 Clapton en el seu fabulós disc "Slowhand" torna a interpretar amb molt d'èxit una altra cançó seua "Cocaine" que Cale havia inclòs en el seu disc "Troubadour" (1976). D'aquest disc també és el tema "Hey baby". Sí, sí... les millors cançons de Clapton no són seues... com s'ha quedat?

Després d'una llarga pausa i algun disc no gaire interessant, en el seu vuitè disc "Travel log" (1990) hi colaboraren Richard Thompson i Mark Knopfler, qui sempre ha reconegut la influència de Cale en la seua guitarra. De fet són molts els músics que han agafat les cançons de Cale, a part dels ja esmentats també Santana , Chet Atkins, Johny Cash, Allman Brothers...). Clapton digué d'ell que és la persona a qui més admira i Neil Young el considerava el millor guitarrista del món juntament amb Jimi Hendrix.

El següent àlbum memorable i una peça imprescindible en una bona discografia a casa va ser el 1996 amb el disc "Guitar man" i una fabulosa cançó "Days go by", poc coneguda però que, personalment, penso que és el seu millor tema. Com Cale gravava quan volia i anava al seu ritme, va tornar a fer una altra gran pausa.

L'any 2006 torna a gravar l'exitós "To Tulsa and back" (Tulsa és la ciutat on va viure de petit i que originà el nom del Tulsa Sound, una barreja de blues, country, swing i jazz) en col·laboració amb Eric Clapton, escolteu "Ride the river" o "Don't cry sister", bestials!!! I el 2009, el seu últim treball, també amb Eric Clapton i també imprescindible (moltes vegades he posat aquesta paraula) "Roll on" amb la cançó que dóna nom al disc com a peça extraordinària.

Fer club

De les vegades que he pogut parlar amb l'Albert Esteve, president del Lleida Esportiu, m'he adonat que hi ha una sèrie de frases o locucions que les incideix argumentadament en els seus discursos. Quan parla de a) l'economia del club sempre es refereix al criteri dels "ingressos consolidats", quan parla de b) la massa social del Lleida diu que el soci i l'aficionat "ha de xafar club" i c) per referir-se al nivell significatiu del que ha de ser el club per la nostra ciutat fa servir "hem de portar Lleida".

Després d'estar dissabte passant veient el partit inaugural de la nova (pre)temporada entre el CD Altorricón i el Lleida Esportiu penso que jugant aquests partits estem portant a la pràctica els apartats b) i c) del paràgraf anterior al mateix temps. Sí, sí, ara intentaré explicar-me...

Deixant de banda l'aspecte esportiu sobre aquest partit de pretemporada, hi ha centenars de milers d'especialistes esportius, m'agradaria centrar-me en unes reflexions que m'han vingut al cap després de conversar i escoltar a diferents senyors seguidors d'Altorricó. En un LAPAO clar i perfectament entenedor tant el senyor amb qui vaig compartir la 2a part del partit a la grada com tres hómens que estaven fent tertúlia al bar durant la mitja part més o menys venien a dir la mateixa cosa. Estaven contentíssims que lo Lleida hagués anat a jugar un partidet allà al seu camp i que havien vist un ambient de futbol molt majo amb la gent que havia vingut de la capital.

Ep! Que això no és poca cosa, eh? Aquestes sensacions dels altorriconencs és una de mes maneres més grosses que tenim de fer club. Ho hem d'aprofitar! Penso -sí, algun cop ho faig- que fer club és que el Lleida trepitgi el camp de l'Altorricó, del Tamarit, del Binéfar, del Montsó, del Balaguer, del Targa... fer club és que els aficionats del Lleida anem a veure els partidets de pretemporada a Altorricó i ja que no ens fan pagar entrada doncs acabem comprant unes tires de números pel sorteig d'un pernil, una caixa de préssics o un càmping gas i així ajudar econòmicament l'equip. Fer club és anar a Fraga o a Almacelles i pagar 5 € per donar un cop de mà econòmic al seu club.

El senyor altorriconenc de la barba que tenia assegut al meu costat estava encantat amb l'entrada al Municipal. Aquest senyor, evidentment, ha d'anar cada diumenge a veure el CD Altorricón, però hem d'aconseguir que aquest senyor de la barba, i els senyors de la tertúlia del bar vinguin al Camp d'Esports també a veure el Lleida. I el senyor de Tamarit ha d'anar cada setmana a veure l'equip del seu poble, però l'hem d'enganxar perquè vingui a veure el Lleida. I la senyora (sí, també hi ha senyores al futbol) de Binéfar, i els nens de Fraga, i els aficionats del Bellvís han de veure el futbol al seu poble però hem de fer que vinguin també a Lleida. Un partit, o dos, o mitja temporada o tota sencera.

Ens hem de guanyar aquesta amistat amb els de la vora. Jugant un amistós a Figueres potser esportivament serà un derby però socialment poc hi guanyarem. I ara mateix necessitem gent per enganxar-se a aquest nou projecte que a vam veure la temporada passada que pinta molt bé. Em va agradar molt l'ambient a Altorricón. Nomes vaig copsar l'opinió de 3 o 4 persones, una mostra escassa, però espero que significativa.

I molta sort al CD Altorricón en aquesta nova etapa a la 3a divisió i quin porteràs teniu amb aquest Rubén Maestro.

Un tomb per Gandia (la Safor)

A veure com li explicaria jo. Miri, posi l'estructura urbanística de Benidorm, la tipologoa de balcons i apartaments de Salou, els locals i els bars de Calella i Lloret, de tant en tant una mica de pudor de pixum, tregui tots els guiris borratxos de Salou i enlloc d'alemanys i anglesos posi xonis, quinquis i poligoneros de Madrid, Zamora, Salamanca o Toledo. Doncs bé, tot això barrejat és la zona de la platja de Gandia.

No havia estat mai a la platja de Gandia i per tant no sé si aquest famós programa de la MTV que jo conec per l'APM ha fet molt mal o no a la imatge de la ciutat, és a dir, abans de l'emissió de Gandia Shore potser era un lloc més tranquil i visitable. La impressió que m'he endut jo és la que li he dit més amunt, com Salou però en pitjor si és que pot ser possible (ja vaig dedicar un article a Salou fa un temps). 

Cal dir però, que de dilluns a dijous semblava i aparentava una zona turística normal, però el cap de setmana els carrers es convertien en una cursa d'obstacles de vasos de cervesa, ampolles de whiski, cartrons de vi, preservatius usats -suposo- i retrovisors de cotxes trencats. El meu cotxe aparcat va patir les ressaques d'una festa de botelles de dissolució d'etanol amb altres substàncies. La pudor a pixum que desprenien certs carrers a qualsevol hora del dia no era ni comparable a la que habitualment fa la plaça Pau Casals de Lleida. Ja ho comentava abans... me suposo que l'efecte Gandia Shore a ajudat a què aquesta zona de bars, restaurants i discoteques caigués en les mans -per no dir altres parts corporals més utilitzades per la postadolescència en aquests puestos- de turistes incivilitzats. Ei, però si els senyors hotelers i restauradors de la zona és el que volen perfecte, eh? A mi no conto pas que m'hi vegin més.

Malgrat això, la zona del passeig de Neptú està molt ben arreglada i fer el passeig des del carrer Riera Baixa fins arribar al port fent de tant en tant alguna orxata amb fartons o una tapeta de peixet fregit és un bon esport.

L'hotel on estava allotjat és un hotel correcte, ni més ni menys. L'hotel Gandia Palace té 4 estrelles, li calen algunes petites reformes però sobretot li falta personal. Un típic hotel de la zona costera valenciana amb 11 plantes, unes 30 habitacions per planta i ple de gom a gom en aquelles dates. No, si a mi ja em sembla molt bé que l'hotel estigui ple i tinguin molta gent -els de l'hosteleria sempre es queixen de tot- però si vols tenir 10 milions de persones a l'hotel contracta més treballadors collons! No hi ha cosa que me foti més ràbia que a l'hora d'anar a sopar hagi de fer cua i que mentres estigui sopant al buffet no et retirin els plats de la taula. Amb el personal de l'hotel vaig poder parlar en català en tot moment. De fet, a un d'ells que me vaig adreçar en castellà perquè pensava que en català no m'havia entès va dir-me "parle'm en català que t'entenc millor que quan parles castellà, lo teu català l'entenc millor que el dels de Barcelona". Gràcies.

La ciutat de Gandia està força lluny del barri costaner. Diria que uns 4 km, així que vam agafar una línia d'autobús regular que fa el servei fins al centre de Gandia (1,60 € el viatge, el conductor de l'anada molt maleducat i el conductor de la tornada molt majo). L'autobús ens va deixar al centre de Gandia, just davant de l'estació de trens i de l'oficina de turisme de Gandia. Oficina que, curiosament, en ple mes de juliol estava tancada. Oletu. Després de voltar força ja olores on són els centres històrics de les ciutats, i caminant uns pocs metres ja ens vam posar al mig de la plaça Major, on tenen l'Ajuntament (s.XVIII) i la  Col·legiata gòtica que, curiosament, també estava tancada i no es podia visitar.A pocs metres hi ha el Palau Ducal dels Borja -en aquesta ciutat tor porta el nom dels Borja- que té pinta de ser molt bonic però que no vam visitar perquè estava en obres.

La zona centre de Gandia està força bé per passejar, el passeig de les Germanies és una rambla amb ombreta i fonts, el carrer Major i adjacents és un eix comercial -amb moltes botigues tèxtils tradicionals i casetes molt ben arregladetes!- que acaba davant de l'enorme col·legi de les Escoles Pies. Just davant hi ha una petita plaça amb unes escultures dedicades a Alexandre VI, Lucrecia Borja, César Borja i a Calixte III. Aquest últim em va fer molta gràcia perquè és dels pocs papes que tenen carrer a Lleida (Calixt III, Joan XXIII, Pius XII i Bonifaci VII). I el papa Calixt III, vés per on, és el que té més vinculació lleidatana de tots ja que Alfons de Borja (nom real del Papa) visqué a Lleida 30 anys per estudiar i donar classes després a l'aleshores prestigiosa Universitat de Lleida. Al Museu Diocesà es corseven uns ornaments litúrgics que llegà en testament a la Parròquia de Sant Joan.

Gastronòmicament estava a la terra de les fideuàs. Res a dir, bones. Però les paelles... no suporto que hi posin mongetes, ni faves ni patata... marededeusenyor! Millor les del Delta... algú ho havia de dir.

Maria Goeppert-Mayer

Tot i que amb uns dies de retard m'agradaria fer un petit homenatge a Maria Goeppert-Mayer, una de les senyores més importants en el desenvolupament de la física nuclear. Goeppert-Mayer és una desconeguda suposo que a causa del màrqueting relacionat amb Marie Curie i en menor mesura amb Lisa Meitner. I no sé si tota aquella colla de fanàtics antinuclears que deuen generar electricitat pels seus aires condicionats pedalant a casa seua tenen una part de culpa també en l'abandó de l'estudi d'aquesta part de la física de cara al públic general. Si parlar de ciència ja no ven gaire, l'editor dels llibres d'Stephen Hawking afirma que per cada equació que s'inclou en un llibre les vendes es redueixen a la meitat, imagini's el que és parlar de física nuclear intentant que els teus contertulis no et vegin com una espécie d'ésser exterminador amb la credibilitat de la Sánchez-Camacho fent una roda de premsa.

Maria Goeppert-Mayer nasqué el 28 de juny de 1906 a la Polònia alemanya, va estudiar física i matemátiques a la Göttingen University on es va doctorar l'any 1930 sota la tutoria de ni més ni menys que de Max Born, un dels pares de la mecànica quàntica (juntament amb l'arxifamós Max Planck) i Premi Nobel el 1954.  La seua tesi doctoral tractava sobre la teoria de l'absorció de dos fotons en àtoms (estudi de la probabilitat que un electró orbitant el nucli emeti dos fotons quan salta d'una òrbita a una altra més propera al nucli) , idea que com és habitual en la mecànica quàntica, fou verificada experimentalment unes quantes dècades més tard.

Un cop doctorada Goeppert-Mayer es traslladà als Estats Units on treballà en l'estudi de radiacions i matèria a altes temperatures a Los Álamos National Laboratory (Nova Mèxic), estudis que serien rellevants pel famós projecte Manhattan en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. Cal dir que treballà des d'un punt de vista matemàtic i en una línia secundària. Per deixar clara la seua no acceptació dels usos bèl·lics de les seues experimentacions es va dedicar a promoure els usos pacífics de l'energia nuclear i per fomentar l'interès de les dones per aquesta ciència. No m'agradaria saber tot el que li haguessin dit si hagués estat catalana...

La seua "famosa" teoria de la desintegració beta doble de l'any 1935 deia (i diu) que dos neutrons dins d'un nucli atòmic podien convertir-se en protons de forma simultània emetent dos electrons (partícules beta negativa) i un parell d'antineutrins. La seua idea ha estat verificada experimentalment i avui en dia és un dels camps més actius de la física de neutrins, partícules avui en dia molt de moda dins del món científic.

L'any 1963 es convertí en la segona dona que aconseguí un Premi Nobel de Física després de Marie Curie. Aquest Nobel li vingué gràcies a l'estudi d'un model matemàtic anomenat model de capes nuclears que va permetre estudiar l'estabilitat de certs nuclis atòmics anomenats màgics pel nombre de partícules que tenien. En recollir aquest premi afirmà que "guanyar el premi ha estat la meitat d'apassionant que fer la meua feina". 

Si volen més referències:

-Fitxa de Goeppert-Mayer de la Universitat de California.

-Fitxa a NNDB.

The Temptations - Papa was a Rolling Stone

La música negra (o de color per si volen que sigui políticament correcte) vocal de la Motown està de pega. Fa pocs dies dedicava un article a Bobby Rogers dels The Miracles... i ara un per partida doble ja que han mort Richard Street i Damon Harris, els dos membres dels Temptations.

Anomenats en un primer moment The Elgins, els Temptations neixen l'any 1961 per fusió de dos grups vocals de Detroit: The Primes i The Distants. La primera formació estava composta per Eddie Kendricks, Otis Williams, Paul Williams, Melvin Franklin i David Ruffin (com un jugador de bàsquet que vam tenir a Lleida en temps d'ACB).

Han tingut una carrera llarga dividida en moltes etapes, segons la seua formació i segons qui els feia les cançons. Els seus primers 3 discos estan produits pel miracle Smokey Robinson. El seu primer single fou el poc conegut "The way you do the things you do" (1961) escrit pel mateix Robinson. El 1964 trobem la famosa i preciosa "My girl" (fixeu-vos amb la coreografia del video) amb Ruffin de líder que convertí el quintet com el primer grup masculí de la Motown en aconseguir un nº1. Entre nosaltres la cançó va adquirir molta popularitat l'any 1992 gràcies a la pel·lícula que portava el mateix nom. Les versions d'aquesta cançó donarien per un article complert, des del blues d'Ottis Redding, al country apegalós de Dolly Parton, l'ska de Prince Buster a més dels Rolling Stones, Mamas & the Papas, Phil Collins (que ho versiona tot), Percy Sledge, Stevie Wonder, Michael Jackson, Westlife...  D'aquesta primera època també són les més discretes "It's growing" (1965), "Since I lost my baby" (1965) i "My baby" (1965)

L'any 1966 (fa dies) es fan càrrec del grup els compositors Norman Whitfield i Brian Holland que van acabar de conduir els Temptations al cim de la música vocal americana. La peça més destacada d'aquest període potser és "Ain't too proud to beg" (1966). També es dediquen a balades i cançons ensucrades "Beauty is only skin deep" (1966), "I know I'm losing you" (1966), "All I need" (1967), "You're my everything" (1967)...

El nou període Whitfield amb Barrett Strong s'obre amb "I wish it would rain" (1968) que arriba al nº4 a les llistes USA. Aquest període duraria tretze anys, orientant-se cap a un soul més psicodèlic, tipus Sly & the Family Stone, la qual cosa provocaria l'abandonament de Ruffin que preferia el soul més clàssic i l'entrada de Dennis Edwards provinent dels Contours. Les cançons d'aquesta etapa utilitzen tot tipus d'efectes i arranjaments rock que els suposà un bon sarpat de grans èxits: "Cloud nine" (1968), "Runaway child" (1969), "Can't get next tou you" (1969), "Psychedelic shack" (1970) -fixin-se que el títol ja diu molt i la cançó en si és una cosa rara-, "Ball of confusion" (1970) i la formidable "Get ready" (1969).

Un retorn a les balades amb la soporífera "Just my imagination" (1971) els va fer meréixer el seu primer disc de platí i la marxa de Kendricks. Nombrosos premis Grammies, colaboracions amb The Supremes, textos més compromesos i el suïcidi de Paul Williams l'any 1973 pels problemes que patia al fetge a causa de l'alcoholisme van marcar la dècada dels 70 del grup. Aquestes dos baixes van suposar la incorporació dels dos personatges als quals fa referència aquest apunt del bloc, Damon Harris que venia dels The Vandals i Richard Street provinent dels The Monitors.

Damon Harris era una de les veus més ballables del soul, seua és la veu del famós "Papa was a Rolling Stone" (1972), de "Take a look around" (1972)  i "Masterpiece" (1973). Amb Harris de primer tenor els Temptations van guanyar tres Grammies. Quan el 1975 marxa Harris el grup ja perd la seua energia. Harris publica l'any 1978 un desapercebut àlbum en solitari  "Silk".




En canvi, Ricard Street (el del mig de la foto) va aguantar la dècada dels 80 i dels 90 amb els grup amb molta pena i poca glòria.

Els dos solistes van entrar al mateix temps i ens han deixat també alhora.

The Miracles - Tears of a clown

William Robinson (conegut popularment com Smokey, sí, no?), Claudette Robinson, Ronald White, Pete Morre i Bobby Rodgers van juntar-se l'any 1957 per fer un grup vocal dels que es portaven en aquella època (Platters, Temptations, Four Tops...).  Primer amb el nom de The Five Chimes i després amb el definitiu The Miracles van començar cantant en petits locals per poder-se donar a conéixer. Aquesta última frase jo penso que l'escric en la història de qualsevol grup musical.

Després d'alguns mesos actuant els fitxà el productor (ai, el productor...) Berry Gordy, una institució en aquella època. Berry Gordy fou el descobridor de moltíssims grups: Isley Brothers, Marvelettes, Stevie Wonder, Four Tops, Jackson Five, Supremes, Temptations, Martha & the Vandellas... i fundador dels gran segells discogràfics de Detroit: Motown, Tamla, i altres no tan grans com Gordy, Soul, V.I.P...

El 1958 ja fitxats per la discogràfica Tamla graven el seu primer single "Got a job", una cançó escrita per Gordy, Robinson i un tal Tyronne Carlo, un cosí de Jackie Wilson. La cançó sorgí com a resposta al doo-wop "Get a job" de The Silhouettes, aquesta última cançó potser us sonarà per la banda sonora de la peli "American grafitti".

Els mesos següents foren de lluita per tal d'aconseguir que els seues gravacions tinguessin repercussió nacional (perdó), una cosa que no van aconseguir fins que les discogràfiques Tamla i Motown es van fusionar en la Tamla Motown, una pròpia companyia discogràfica en què Berry Gordy era el president i Smokey Robison el vicepresident. Una cosa semblant a la que van fer aquí els bancs més o menys...

D'aquesta manera el 1960 aconsegueixen el seu primer gran èxit amb "Shop around" arribant al nº2 a les llistes dels Estats Units. Al nº1 hi havia la paret infranquejable d'Elvis Presley. Aquesta cançó la va incloure la revista Rolling Stone en una edició que publicà amb les 500 millors cançons de tots els temps. Bé, és només una opinió. La parella Captain & Tenille van fer una versió l'any 1979 pel meu gust millorada.

A partir d'aquí, durant anys successius van editar una sèrie d'èxits com "You've Really got a hold on me" (1962) gravada posteriorment pels Beatles també. "Mickey's Monkey" (1963), la lenta "Ooo baby baby" (1965), "Tracks of my tears" (1965) molt versionada entre d'altres per Bryan Ferry, Linda Ronstad, els pesats de Boyz II Men, o Rod Steward; "My girl has gone" (1965), "Going to a go-go" (1965) amb versions dels Rolling Stones (1982) i de Phil Collins (2010)... fins arribar al seu major èxit "Tears of a clown" (1970) que fou nº1 tant a Europa com a Estats Units.

Un cop Smokey Robinson es retira del grup per dedicar-se íntegrament a la indústria discogràfica a jornada complerta i a escriure lletres de cançons per a desenes d'artistes de la Tamla Motown, això fou l'any 1972, és substituït al grup per Bill Griffin i als The Miracles encara els dóna temps d'aconseguir un altre èxit l'any 1975 amb "Love machine". La versió dels Wham potser us és més sonada. L'any 2001 foren inclosos en el Hall of Fame.

Bobby Rogers ha mort las 73 anys d'edat a Detroit.

Slayer - "Angel of death"

Jeff Hanneman i Kerry King eren uns amiquets californians que l'any 1981 van decidir fer un grup de música. Fins aquí una història normaleta. Si diem que les seues influències eren Iron Maiden i Black Sabbath (que ara acaben d'editar disc!) la cosa ja sabem per on anirà. I si concloem que juntament amb Metallica, Megadeth i Anthrax aquesta banda és considerada com un dels grans del trash metal dels vuitanta ja estem en condicions d'assegurar que parlem dels Slayer.

Hanneman i King fan formar Slayer juntament amb el baix Tom Araya i el bateria cubà Dave Lombardo. Van treure un primer disc completament autofinançat "Show no mercy" (1983) del qual van vendre 40.000 còpies i un segon disc ja finançat per la discogràfica "Hell awaits" (1985) que amb cançons sobre Satanàs i l'infern ja aconsegueixen un cert èxit. Com a mostra una estrofa de la cançó "Evil has no boundaries" i una altra de "Necrophiliac", satanisme molt seriós... ja veuen


"Satan, our master in evil mayhem / guides us with every forst step. / Our axes are growing with power ans fury. / Soon there'll be nothingness left."

"Her stomach burst, the casket breaks, / the seed has taken form. / A writhing shape of twisted flesh.  The deevil's child is thrown."

Ara bé, la glòria els arriba amb el seu tercer disc "Reign in blood" (1985) considerat pels entesos en aquest tipus de música com un dels millors discos de la història del heavy i un imprescindible per entendre aquest estil de música. L'èxit potser va venir acompanyat per la polèmica que comportà el fet que la discogràfica Columbia es negués a publicar el disc perquè no els agradava ni la portada (no m'estranya) ni la temàtica de les cançons. 

Als 80 hi hagué una moda satànica que els grups de metal van propagar molt. Es feien rocambolescos jocs de paraules amb els seus noms al·ludint temes satànics: KISS (Knights in Satan Service); AC/DC (Anti Christ/dead Christ), WASP (We Are Sexual Perverts) o els mateixos Slayer (Satan Laughts As You Eternally Rot). Tot i que els Slayer eren uns aprenents al costat de les lletres d'Ozzy Osbourne, Alice Cooper o Judas Priest de seguida es van caracteritzar per titular els seus discos de forma diguem que no gaire catòlica... fixin-se en els seus primers tres discos mencionats anteriorment... els que van venir a continuació seguien la mateixa línia "South of heaven" (1988), "Seasons in the Abyss" (1990), "Decade of Agression" (1991), "Divine intervetion" (1994), "Undisputed Attitude" (1996), "Diabolus in Musica" (1998), "God hates us all" (2001), "Christ Illusion" (2006) i l'últim "World painted blood" (2009).

Ja des del seu primer disc el logo dels Slayer és una combinació del pentagrama satànic invertit i una àliga que recorda l'àliga imperial nazi. I, és que els Slayer combinen en les seues lletres satanisme amb actituds feixistes. Des dels anys 80 que, desafortunadament aquestes bandes de metal accelerades i fosques capten més adeptes entre tots aquestos simpatitzants.

Evidentment, els components d'Slayer neguen qualsevol connexió amb el feixisme però al guitarrista Jeff Hanneman té una fixació per tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial i l'Alemanya nazi. Deu ser una mica com la fixació dels polítics del PP en dir-nos nazis als catalans... Hanneman no amaga la seua satisfacció per les seues col·leccions de marxandatge i memorabilia sobre l'època nazi. El fet que el seu club de fans s'anomeni Satanic Wehrmacht no ajuda pas a rentar la imatge, no.

Una de les cançons més sorolloses de la història de la música "Angel of death", dedicada a Josef Mengele (oficial nazi de les SS), no ajuda gaire a diluir les sospites de feixisme...

"Auschwitz, the meaning of pain / the why that I want you to die. / Slow death, inmense decay / Showers that cleanse you of your life/ Forced in/ like cattle/ you run / stripped of / your life's worth./ Human mice for the Angel of Death./ Four hundred thousand more to die. / Angel of Death/ Monarch to the kingdom of the dead. / Sadistic, surgeon of demise / Sadist of the noblest blood. / Destroying without mercy/ to benefit the arian race" .

Hanneman ha continuat vomitant la seua fúria i les seues lletres fins l'actualitat. En els seus últims discos ha incorporat al seu univers satànic cançons sobre coneguts psyco-killers com Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee... cap sorpresa, aquest home no és ningú al costat de Mengele. Jeff Hanneman es va retirar de la música l'any 2011 per culpa d'una picada d'aranya (no tenia mètodes esotèrics per això?) i ara ha mort als 49 anys a causa d'una insuficiència hepàtica. De ben segur que al cel no haurà anat pas, no.

Després de l'assemblea...

1) Esportivament I.  En la data i hora en què estic escrivint aquest article ja puc dir que la temporada ha estat meravellosa i que el millor encara està per vindre (toma!). A pocs dies del partit del Camp d'Esports de la segona eliminatòra dels Play Off d'ascens penso que ha quedat clar que donem per bo el resultat. Sinó ja m'explicaran què féiem celebrant a la gespa del Camp d'Esports, dutxant l'alcalde, fent sonar els clàxons i ruixant amb cava només pel fet d'haver guanyat l'Osasuna B en l'últim partit de Lliga. Per classificar-nos!! Si arribem a pujar a 2aA ja no sé què farem per celebrar-ho... ja ho tenim celebrat, no? La qüestió és que el diumenge 10 de febrer després de l'empat a 1 contra un dels Logronyès de la categoria acceptàvem ja que la temporada havia estat mediocre i acabaria sent mediocre. Només gent amb quantitats industrials d'optimisme a la sang com el Jordi Ricart confiava en jugar un play off que teníem (crec recordar) a 12 punts. Disfrutem-ho!

2) Esportivament II. No em posaré a parlar sobre sistemes de joc de l'equip ja que no sóc un expert en el tema. Evidentment tothom té la seua opinió en futbol (i en política, i en economia...) però no conto pas que la meua sigui extremadament interessant. Penso que hi ha hagut un canvi en la mentalitat del Toni Seligrat, de la plantilla i del cos tècnic des d'aquell 10 de febrer del paràgraf anterior. Aquell dia s'ho van començar a creure...

3) Econòmicament. Durant l'assemblea crec que una de les coses que els abonats assistents volíem escoltar sobretot era el tema de la situació econòmica del club. Que sí, que sí, que està molt bé que la piloteta entri i que el nostre porter eviti això mateix a la nostra porteria, però si darrere d'un equip no hi ha una gestió econòmica només s'és això, un equip i no pas un club. I el Lleida ha de ser un club, que dic un club, un superclub (allò del "més que un club" està massa sobat). Segurament som poquets els interessats en saber com funciona administrativament el Lleida Esportiu, però hi som. I, almenys jo, no voldria pas que tornés a passar el que va passar amb l'antiga (EPD) Unió Esportiva Lleida per una gestió econòmica que semblava haver estat en mans del Miguel Blesa. Amb la teoria dels "ingressos consolidats", l'àrea econòmica va gestionant mes a mes. Em sembla perfecte. No estirem més el braç que la màniga i no fem el ruc amb la pestanyó*. Pujar a 2aA, sí i tant, però amb coneixement. Provin de contestar vostès aquesta pregunta "Què preferiu estar a 2aB nets o a 2aA amb un forat de 10 quilos?" Aaaaaah... jo ho tinc clar (no diré la meua preferència), però segur que molts de vostès hi donaran molts tombs.

4) Comunicativament. El Lleida ha de generar notícies. Cada dia. Els diaris de Lleida han de posar almenys una pàgina diària sobre el Lleida. Si no en tenen prou amb el que es genera el club que s'inventin reportatges i que facin estadístiques o infografies. Si l'Sport pot omplir 30 pàgines parlant del mateix, els diaris de Lleida, que són més seriosos, en poden omplir una. L'Albert Esteve no s'ha deixat veure gaire en rodes de premsa, conto que n'ha degut fer més en aquestes últimes setmanes que en una temporada i mitja. Preguntat pel silenci de la seua primera temporada ell esgrimeix que "tenien molta feina". M'ho crec. El club estava com estava, però no hauria d'haver estat excusa. Ara ha canviat la cosa també. A mi m'agrada que el president digui, i que expliqui, i que els periodistes preguntin, i que surti per la tele. Això és de club gran.  El Twitter no para amb el/la comunity manager del Lleida Esportiu, contínuament està fent bullir l'olla. Fenomenal. També el canvi va ser al febrer...

5) Socialment. El dia de l'assemblea vaig conéixer el David Freixes i l'Óscar Serramia, responsables de l'àrea social. Ei, us puc assegurar que són dels nostres, uns clàssics del Camp d'Esports. Si l'àrea econòmica és difícil de gestionar no em vull ni imaginar com és la social en aquesta ciutat que des de fa no sé quantes temporades viu d'esquena al futbol (al futbol de la ciutat em refereixo). Les coses poden sortir bé o malament, les idees poden ser millors o pitjors però he vist que en tenen moltes. Moltíssimes, que si packs així i packs de l'altra manera, que si entrades, que si invitacions, els autocars... Però no es poden rendir, l'afició aquí a la mínima es desunfla i al camp quedem els 1500 de sempre. Els beneeixo. 

El 10 de febrer (dia de Santa Escolàstica) sortíem en processó del Camp d'Esports... aquest diumenge hi entrarem de juerga. Com canvien les coses en 4 mesos.

Gràcies Lleida Esportiu.

*pestanyó: paraula que feien servir los gitanos del Pla de l'Aigua per refrir-se als quartos.