Pierre Deligne, premi Abel 2013

El matemàtic belga Pierre Deligne, als 69 anys d'edat, ha estat guardonat amb el premi Abel 2013 per la Norgewian Academy of Science and Letters per les seues "contribucions a la geometria algebraica i pel seu impacte transformador en la teoria de nombres, la teoria de representacions i altres camps relacionats".  Aquest premi vol imitar el premis Nobel que dóna l'Acadèmia Sueca tant en periodicitat (es dona un cop l'any) com en remuneració (gairebé un milió de dólars).

Deligne és professor emèrit de Institut d'Estudis Avançats de Princeton (IAS) a Nova Jersei, i suma aquest prestigiós premi a la medalla Fields que va aconseguir el 1978, al premi Crafoord aconseguit el 1988, al premi Balzan, que va rebre el 2002, i al premi Wolf, el 2008. El proper dia 21 de maig Deligne rebrà el premi de mans del rei Harald de Noruega. S'imaginen reis d'altres països entregant premis de matemàtiques? 

Deligne treballa en geometria algebraica. Aquesta geometria estudia les varietats algebraiques, és a dir, les hipersuperfícies en diverses dimensions que es descriuen mitjançant les solucions d'una equació algebraica (un polinomi multivariable igual a zero), per exemple, una circumferència de radi r pot ser descrita com el conjunt de solucions de l'equació algebraica x ² + y ² = r ².  O un exemple més fàcil, els conjunt de solucions de y=x+1 forma una recta en dos dimensions. Compliqui-ho afegint més dimensions i canviant de cos i ho pot complicar tot el que vostè desitgi.

La contribució matemàtica més rellevant de Pierre Deligne ha estat la resolució d'una de les quatre conjectures de Weil. Hi havia quatre conjectures proposades per André Weil l'any 1949, sent la quarta la més difícil (justament la demostrada per Deligne) que està relacionada amb la hipòtesi de Riemann. La hipòtesi de Riemann és un dels problemes oberts (conjectura) més famosos de les matemàtiques i fou plantejat per Bernhard Riemann l'any 1859 sobre la successió dels nombres primers.

A finals dels 1970 es va pensar que el treball de Deligne obria una nova línia d'atac a la hipòtesi de Riemann i va despertar molt interès en la comunitat. Deligne es va basar en el treball del seu mentor, el matemàtic d'origen alemany Alexander Grothendieck, que va demostrar la segona conjectura de Weil el 1965 i va obtenir per això la Medalla Fields el 1966. El 1988, Deligne i Grothendieck van rebre el Premi Crafoord de la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències. 

A Bèlgica estan orgullosos d'aquest matemàtic... li han dedicat hores a la televisió... imagineu si arriba a ser d'aquí? L'haguéssim vist a TV3?

Per si volen llegir una mica més:

-Article de Tim Gowers sobre els temes de treball de Pierre Deligne. (PDF)

-Biografia de Pierre Deligne (PDF).

-Pàgina oficial sobre els Premis Abel.

-Les conjectures de Weil per Brian Osserman. (PDF)

Tony Sheridan & the Beatles - My bonnie

Si vostè és dels lectors (o lectores) que em segueix habitualment els escrits del bloc haurà comprovat que per sort de la humanitat jo sóc una espécie una mica estranya. Deia per sort d ela humanitat perquè o sé què podria passar a la humanitat amb molts com jo. Podria ser un auitèntic desastre.

En el món de la música, on sembla que podria ser aparentment normal, doncs tampoc ho sóc. De ben segur, gairebé tots els (i les) que són d'una generació anterior a la meua (i fins i tot la meua) tenen a casa un elapé o disc compacte (vocabulari vintage) de The Beatles. I si fem una enquesta entre tots (i totes aquest personatges preguntant quin és el primer disc que es van comprar del grup segurament sortirien títols com "Yellow submarine" (1969), "Let it be" (1970), "Help" (1965), "Abbey Road" (1969), "Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) o "Revolver" (1966). El guanyador estaria entre algun d'aquestos. Potser algú altre trobaríem amb el "Please please me" (1963) o el "A hard day's night" (1964)... però jo no.

Jo sóc més raro que ningú i el meu primer disc dels Beatles no va ser cap d'aquestos. El meu primer disc que vaig tenir del grup el vaig comprar en Cd l'any 1991 i era aquest d'aquí sota:

"The early tapes of the Beatles & Tony Sheridan". Apa. Els Beatles no són dels meus grups favorits, trobo que n'hi ha de millors i per això no tenia cap disc seu. Vaig optar per comprar aquest, més que res perquè a) no sabia ni què existia quan el vaig veure; b) per les cançons del disc que són com una espécie de raresa. I ja tornem a ser amb les coses rares... hehehe.

Qui eren els Beatles ja ho sap tot déu en aquest món. però qui eras aquest paio anomenat Tony Sheridan? L'any 1961 després de començar l'èxit al mític local The Cavern de Liverpool (el primer concert fou un 21 de març) embarquen cap Hamburg per a tocar als nombrosos clubs de la ciutat portuària. De fet van trobar una autèntica mina amb joves, barats, principiants i inexperts grups britànics per a tocar esgotadores sessions en aquestos locals plens de borratxos.

Aprofitant l'estada i la conjunció d'artistes britànics que es donen cita a Hamburg, la famosa companyia discogràfica Polydor els contracta per acompanyar en un disc el solista Tony Sheridan. I aquí naix la primera gravació oficial de The Beatles. 

Apart d'acompanyar al Tony fan el debut com a grup amb dos temes "Ain't she sweet" i un tema instrumental propi "Cry for a shadow". Es va editar un  primer single amb les dos cançons sense massa èxit, encara que al final seria providencial per la carrera del grup.

"Ain't she sweet" és una versió d'un clàssic dels anys vint composada per Milton Ager (música) i lletra de Jack Yellen que la dedicà a la seua filla. 

La fabulosa "Cry for a shadow" fou escrita per Lennon i Harrison parodiant les versions instrumentals dels The Shadows de Cliff Richards, en aquells temps els més grans del rock instrumental. S'escolta com Harrison intenta imitar la guitarra solista de Hank Marvin. Aquesta és l'única cançó dels Beatles firmada per Lennon/Harrison. Els Translator i The Smitheerens n'han fet versions ( i ni una ni l'altra he trobat a Youtube).

El disc aquest de Sheridan es completa amb altres cançons acompanyat per uns Beat Brothers que res a tenen a veure amb els Beatles. Però amb cançons d'alta qualitat. Sheridan canta el tradicional "When the saints go marchin' on", el "What I'd say" de Ray Charles, "Let's dance" i un parell de la factoria Leiber/Stoller "Kansas city" i "Ruby baby".

Sheridan també era músic d'Edie Cochran i Gene Vincent i té el brillant honor d'haver estat el primer en tocar una guitarra elèctrica a la BBC l'any 1958.

Tony Sheridan, el primer dels cinquens beatles a mort a Hamburg als 72 anys.

El CERN ha reconegut oficialment que s'ha descobert "un" bosó de Higgs

Sí, s'han pres el seu temps. Les autoritats del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) són molt conservadores i no volen ficar la pota. El 4 de juliol de 2012 es va anunciar el descobriment d'un nou bosó. El desembre de 2012 es va començar a parlar d'"un" Higgs (fixeu-vos que no dic "del" Higgs), però oficialment seguia sent un nou bosó. Importa el nom? El Premi Nobel de Física per al bosó de Higgs només serà concedit quan el CERN afirmi amb claredat i rotunditat que s'ha descobert "el" Higgs. I si el CERN és conservador, l'Acadèmia Sueca ho és encara més. No obstant això, els rumors apunten a què potser n'hi hagi prou que el CERN digui que s'ha descobert "un" Higgs. 

Per fortuna, aquest 14 març de 2013 (dia de fortes connotacions matemàtiques), el CERN ha afirmat que s'ha descobert "un" Higgs. Ara sí, s'ha donat el tret de sortida a un Premi Nobel per a Peter Higgs el 2013. La notícia oficial del CERN Press Office diu exactament que "New results indicate that particle discovered at CERN is a Higgs bosó" . Poca broma. Per la importància que té aquest afer trobo que se n'ha fet molt poca difusió... esclar, abans toca futbol, Fórmula 1 i l'elecció del Papa. Paradoxal, no? Església i ciència... 

Aquesta setmana en la trobada anual Moriond QCD sobre física d'altes energies que té lloc a La Thuile (Itàlia) s'han presentat els resultats del CMS (un dels experiments de l'LHC), que al costat dels resultats d'ATLAS (un altre experiment de l'LHC), s'aproximen tant al que s'espera per a un bosó escalar de paritat parell (manera friqui d'anomenar "un" bosó de Higgs) que ja és gairebé impossible no afirmar a crits que s'ha descobert "un" bosó de Higgs. Però per què no s'afirma que es tracta "del" bosó de Higgs? Perquè encara hi ha petites desviacions i perquè en rigor l'LHC mai podrà confirmar que s'ha descobert "el" bosó de Higgs (tot i que el Higgs descobert el 4 de juliol té totes i cadascuna de les propietats predites pel model estàndard). Difícil d'explicar però potser no tan difícil d'entendre... o al revés?

I què ha passat aquesta setmana al canal difotònic de CMS per poder dir aquestes coses? Doncs molt senzill si té una mica d'idea d'estadística, l'excés observat al juliol ha desaparegut del tot. El quocient entre la taxa d'esdeveniments predita pel model estàndard i la taxa observada per aquest canal és μ = 0,8 ± 0,3 (per al model estàndard μ=1). La gran desviació (a més de dos sigmes) observada amb anterioritat ha desaparegut del tot!! 

Per què no es proclama llavors el descobriment "del" Higgs en lloc d'"un" Higgs? Perquè ATLAS segueix mostrant un excés en aquest canal (tot i que està disminuint, l'última dada és μ = 1,65 ± 0.24 ± 0,25 per a una massa de 126,8 ± 0,2 ± 0,7 GeV /c²) i a més perquè podria passar que "el Higgs" descobert sigui el primer membre d'una família de Higgs. Fins que no es descarti que "el Higgs" no correspon a les prediccions de la supersimetria o dels model 2HDM (Two Higgs Double Model) , la direcció del CERN seguirà sent reticent a parlar en públic "del Higgs" (encara que molts altres físics ho fan des de fa molt de temps). Suposo que, fins que no es combinin les dades de CMS i ATLAS duplicant l'estadística, el CERN no donarà el seu braç a tòrcer i parlarà obertament "del Higgs" (comparteix aquesta opinió Philip Gibbs, "Higgs Spin (Is It really a Higgs then, finally?), " 

La cosa està viva... si volen llegir gent més seriosa que jo i volen aprofundir en el tema:

- Christophe Ochando: "Study of Higgs Production in Bosonic Decay Channels at CMS". 

- Darren Puigh: "Search for Standard Model Scalar Boson Decaying to Fermions at the LHC".

- Andrew Whitbeck: "Higgs Candidate Property Measurements with the Compact Muon Solenoid", 

- Matt Strassler: "CMS sees no Excess in Higgs decays to photons". 

L'article de Whitbeck és un resum de les propietats del bosó de Higgs i el d'Strassler ens diu que si hi ha alguna diferència entre el Higgs descobert al LHC i el predit pel model estàndard no ho sabrem fins, com a molt aviat, finals de 2015.

I gràcies a http://francisthemulenews.wordpress.com/ per la informació de primera mà des del Moriond.

Alvin Lee - Jenny Jenny

Els Ten Years After fou una banda de blues-rock formada a Nottingham l'any 1966 amb tres membres que provenien dels Jaybirds. La banda era formada pel cantant i guitarrista Alvin Lee (astrològicament semblant a mi ja que també va néixer un 19 de desembre, però 31 anys abans), el baix Leo Lyons, el teclista Chick Churchill i el bateria Rick Lee.

Es van donar a conéixer en els seus concerts al Marquee Club de Londres a partir dels quals foren descoberts per la crítica sent fitxats per Decca. Sense esperar ni tan sols a publicar singles (no van ser grup de singles) van treure el seu primer disc amb una horrible portada "Ten Years After" (1967).  En els seus primers discos criden l'atenció per la seua original forma d'interpretar el r&b, la qual cosa els obrí la porta als grans festivals hippies de l'època, com el de Newport o el més famós de Woodstock. Justament en aquest últim Alvin Lee causà gran sensació per la velocitat amb què tocava la seua Gibson vermella, el moment més conegut fou els 11 minuts del "Goin' home".

L'any de la seua consolidació definitiva (consolidació per una banda britànica vol dir que triomfen als Estats Units) fou el 1971 quan publiquen el seu setè disc "A space in time".  En aquest disc inclouen per primer cop uns efectes electrònics i un estil una mica més... intel·lectual podem dir. El seu èxit "I'd love to change the world" és potser el tema més recordat del grup.

I a partir d'allà la història es repeteix, primer amb una davallada de la popularitat al Regne Unit amb els àlbums "Alvin Lee and company" (1972) i "Rock'n'roll to the world" (1972) i després amb els primers treballs en solitari d'Alvin Lee "On the road to freedom" (1974) i del "You and me" (1974) del Chick Churchill. Segons sembla Lee deixà el grup perquè estava cansat de fer tantes gires, 28 només per Amèrica, i arribà a dir que el grup era un "tocadiscos viatjant".

El primer disc de Lee en solitari és impressionant! Fet i gravat a la seua casa del segle XV, es va envoltar de col·aboracions bestials, Steve Winwood, Jim Capaldi, George Harrison, Mike Fletwood  i Ron Wood.  també la cantant gospel Mylon Lefevre... però aquesta última no tan mediàtica com tots els altres.  A partir d'aquí el guitarrista comença una molt próspera carrera en solitari. L'any 1974 actua al Rainbow de Londres gravant el concert pel disc "Alvin Lee & Co in flight" (1974). Un mes més tard la mateixa sala Rainbow servía de comiat pels Ten Years After que feien el seu últim concert. Lee començava una altra immensa gira per Estats Units amb el que era la seua nova banda de 9 músics: Alvin Lee & Co. Continuen les portades horribles.

A finals dels 70, amb l'intent de tornar a revitalitzar el grup, els reformula sota el nom de Ten Years Later arriben a gravar dos elapés "Rocket fuel" (1978) i "Ride on" (1979). Durant els 80 tornen a desaparéixer però sorprenentment retornen el 1989 amb "About mine".

Però el que jo considero millor disc de Lee va arribar el 1992 (uf, quin any!) sota el nom de "Zoom". El disc conté dos meravelles de la guitarra: "Real life blues" i "Jenny Jenny" amb Clarence Clemons... la segona una de les millors cançons de la música... bé... potser he exagerat ara... però és molt bona, en sèrio.

Durant els noranta va continuar publicant "Nineteen Ninety Four" (1994, evidentment), A la nova dècada "In Tennesse" (2004) col·laborant amb Scotty Moore, "Saguitar" (2007) fins l'any passat en què Alvin Lee rememorava el seu primer disc en solitari publicant "Still on the road to freedom" (2012).

Alvin Lee, un dels déus de la guitarra, ha mort als 68 anys després d'unes complicacions per culpa d'una intervenció quirúrgica.

Per què és tan difícil que la gent apreciï la bellesa de la matemàtica?

Uf, no sé si podré a arribar a escriure un article amb el nivell de seriositat que es mereix el títol de l'apunt. Això em passa per embolicar-me entre poetes i gent rara i perquè na Loreto Farreny em va picar a veure si era capaç d'escriure un article així... doncs som-hi... si més no ho intentarem.

Què passaria si aturéssim algú que passa pel carrer i li preguntéssim sobre la bellesa de les matemàtiques? El més probable és que ens faci una ganyota rara que no faria si li preguntéssim per la bellesa en la poesia, la pintura o la literatura, no? Vostè, amic (o amiga) lector (o lectora), faria aquesta ganyota?

Com posar frases de gent famosa en un escrit sempre queda molt bé, al senyor o senyora que paréssim pel carrer li podríem dir el que va dir Aristòtil "Les formes que millor expressen la bellesa són l'ordre, la simetria i la precisió. I les matemàtiques se n'ocupen d'elles". Després d'això li canviaria la cara? Citar Aristòtil és molt seriós.  JOhannes Kepler, que no és tan conegut però molt més important dins de la ciència afirmà "La geometria és l'arquetipus de la bellesa del món". I Bertrand Russell, que un dia va guanyar un premi Nobel de literatura digué "Les matemàtiques no només posseeixen la veritat, sinó també la bellesa suprema". O la del també premi Nobel, però de física, Paul Dirac "Tota llei de la física ha de tenir bellesa matemàtica". Després d'aquestes 4 cites, la cara del nostre personatge canviaria? A millor o a pitjor?

Doncs bé, suposem que sí, que la matemàtica té bellesa intrínseca (jo ho dono per suposat), però... per què costa tant apreciar-la? (Personalment m'és molt més fàcil apreciar la bellesa en una demostració matemàtica que en una poesia o en una escultura, ja aviso).

La resposta crec que l'hem de buscar simplement en l'àmbit fisiològic. Els humans no tenim (amb el seu permís m'incloc dins del grup dels humans) un sentit concret per poder discernir, de forma automàtica, sobre l'estructura d'idees lògiques que han de composar una demostració o raonament matemàtic.

Li poso uns quants exemple de coses que diuen que sí que tenen bellesa pròpia:

• La pintura. La bellesa d'un quadre es deu fonamentar en una combinació harmònica de formes, colors, espai, llum, textura... amb la qual cosa amb el sentit de la visió ja en tenim prou per apreciar-la.
• La música. En aquest cas caldria considerar una ordenació melòdica dels acords que podrem captar amb el sentit de l'oïda.
• La literatura. En aquesta cas, la vista, l'oïda o fins i tot el tacte, per qui llegeixi en Braille, són els sentits que trasllades al cervell els diferents arguments que componen una novel·la o els versos que formen una poesia. El valor està en el significat d'allò que està escrit, amb la qual cosa aquí cal una mica més d'esforç del pensament.
• La gastronomia. Sí, sí, també ho poso perquè es veu que ara també hi ha bellesa gastronòmica amb l amoda aquesta dels cuiners fashion. Aquí intervenen pràcticament tots els sentits. Posin el cas d'un tast de vins, en el qual fins i tot ens fan escoltar el vi. Que sí, que sí.

A les matemàtiques no els hi passa tot això. La matemàtica és independents dels sentits fisiològics, no hi ha una percepció directa sinó que darrere hi ha un procés de raonament que és el que fa que percebre la bellesa. I aquí rau la seua dificultat.

Els que sigueu capaços de veure la bellesa darrere de les circumferències de Ford, de la irracionalitat de pi o de la solució d'alguna equació diofàntica (p^2+q^2+r^2=3·p·q·r) m'entendreu. I si no m'enteneu, estigueu tranquils, és el més habitual... que ningú m'entengui,

Buf! Ja he acabat.

Joan Ignasi Cirac -Premi Wolf de Física 2013

No sé si el que contaré ara és una bona notícia o no pels catalans. Segurament molts preferiran guanyar un partit de futbol abans que un compatriota seu guanyi el Wolf de Física. Però així ens va... de fet diria que la notícia no va sortir en cap mitjà informatiu públic de Catalunya... ni en un breu abans dels esports, que és el que interessa. Això sí, TV3 manté un canal per posar-nos les peripècies d'un malcriat argentí i eun dimecres en màxima audiència ens plantifica als morros un Màlaga-Oporto de màxim interès per Catalunya. Olé!

Bé, després de les meues línies de despotricament habitual anem a la bona notícia. Que dic bona, per mi és boníssima. El físic manresà Joan Ignasi Cirac ha rebut el Premi Wolf de Física 2013 juntament amb Peter Zoller. Cirac és el director de la divisió teòrica de l'Institut Max Planck d'Alemanya i rep aquest premi al costat de Zoller (Universitat d'Innsbruck) per les seves revolucionàries contribucions teòriques al processament d'informació quàntica, l'òptica quàntica i la física de gasos quàntics.

Joan Ignaci Cirac és ara mateix el líder mundial en el camp de la informació quàntica i les seves aplicacions. El seu treball Quantum Computations with Cold Trapped ions, al costat de Zoller, és considerat com el primer article que mostra com construir un ordinador quàntic. És també reconegut per introduir els repetidors quàntics, i ha contribuït al desenvolupament de la teoria quàntica de la informació. En particular, ha demostrat que la manipulació asimptòtica de l'entrellaçament és irreversible, ha determinat el criteri per detectar la presència d'entrellaçament en sistemes gaussians i ha introduït l'estat quàntic (concepte matemàtic, abstracte i... inintel·ligible...) conegut com W.

No m'entretindré gaire a explicar tots aquest conceptes però sí que li faré cinc cèntims d'això dels ordinadors quàntics que ja fa cosa de 5 anys o més que diuen que seran el futur... però que encara no acaben de rutllar. Un ordinador quàntic és un dispositiu de càlcul que fa ús dels fenòmens específics de la mecànica quàntica per executar operacions sobre dades. Els ordinadors quàntics aprofiten la capacitat dels sistemes quàntics d'estar en dos estats simultàniament (coneix la història del gat d'Schrodinger?). En comptes de fer servir bits que tenen el valor 0 o 1, fan servir qubits (bits quàntics) que tenen una superposició dels dos valors. És a dir, un bit pot valer dos coses a la vegada. Processant simultàniament aquestes dades, un ordinador quàntic podria resultar exponencialment més ràpid que un de clàssic. Els ordinadors quàntics de suficient capacitat seran capaços de resoldre càlculs de complexitat intractable per a un ordinador convencional.

La computació quàntica és un paradigma de computació diferent al de la computació clàssica. Es basa en l'ús de qubits en lloc de bits, i dóna lloc a noves portes lògiques que fan possibles nous algoritmes. Una mateixa tasca pot tenir diferent complexitat en computació clàssica i en computació quàntica, el que ha donat lloc a una gran expectació, ja que alguns problemes intractables passen a ser tractables. 

Tot i que Cirac treballi gairebé exclusivament fora de Catalunya (és assessor de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona) és una magnífica notícia per a la ciència catalana encara que no fos publicitada pels grans mitjans. 

El Premi Wolf té un gran prestigi dins de les disciplines en què es lliura (Agricultura, Química, Matemàtica, Medicina, Física i Art). En Matemàtiques l'han rebut, per posar alguns exemples il·lustres com André Weil (geometria algebraica i teoria de nombres), Paul Erdös (teoria de nombres, combinatòria...), Andrey Kolmogorov (anàlisi de Fourier), John Milnor (geometria i topologia), Andrew Wiles (últim teorema de Fermat), Vladimir Arnold (sistemes dinàmics), Stephen Smale (economia matemàtica) o recentment George Mostow i Michael Artin. En Física han guanyat el Wolf entre d'altres, Freeman Dyson (teoria quàntica de camps), Gerard't Hooft (teoria quàntica de camps), Roger Penrose i Stephen Hawking (singularitats cosmològiques de la teoria de la relativitat especial), Benoit Mandelbrot (fractals), Dan Shechtman (quasi-cristalls) o Peter Higgs (de sobres ho sabem). 

A més és una noticia esperançadora, ja que en certa manera el Premi Wolf és un dels considerats com l'avantsala del Premi Nobel per ser bastants els premiats Wolf que han acabat sent premiats Nobel (fins a diversos d'ells van rebre els dos guardons el mateix any). Esperem que Joan Ignaci Cirac sigui el primer català en guanyar un Nobel.

Kevin Ayers - Money, money, money

Kevin Ayers fou el fundador dels Soft Machine, un dels grups considerats icona de la psicodèlia britànica. El nom del grup creat l'any 1966 prové del títol d'una novel·la de Williams Burroughs, escriptor que va inspirar molts músics de la generació beat , també els Steely Dann van adoptar el nom d'una novel·la seua. Hi ha hagut moltes formacions de Soft Machine però l'original era la formada pels cantants Kevin Ayers i David Allen, el teclista Mike Ratledge i el bateria Robert Wyatt.

Els Soft Machine es van originar a Canterbury quan va aparéixer Allen des d'Austràlia i tenia ganes de traslladar les idees minimalistes del músic i compositor de música clàssica occidental Terry Rilley al rock. Tenien moltes ganes, intenten gravar coses, però com passa moltes vegades en això de la música (i en el que no és música) a casa seua no se'ls escolten i se'n van a França on tenen molta més acceptació.

Instal·lats a França davant l'impediment de poder tornar a Anglaterra per culpa dels problemes de visat d'Allen fan una gira per Estats Units acompanyant Jimi Hendrix i aprofitant per gravar a Nova York el seu primer disc "The Soft Machine" (1969). El mateix any i davant la bona acceptació americana graven el segon "Volume two" (1969)... fixeu-vos que els noms dels discos tampoc se'ls van parar a pensar gaire. No era grup de single però un exemple d ela seu amúsica seria aquest "Love makes sweet music".

El 1970 tornen a Europa, David Allen amb els fums ja pujats es queda a França i funda el grup Gong. Soft Machine reneix fitxant el baix Hugh Hooper i pel tercer disc "Third" (1970) -continuen sense inspiració pels noms- el saxofonista Elton Dean. En aquest disc experimenten una orientació cap a un jazz rock de lliure improvització i juntament amb el següent "Fourth" (1971) es converteixen en els que jo crec que són els principals àlbums fonamentals del grup i del pop dels setanta. Bé, aquesta última afirmació una mica arriscada però aquí la deixo anar.

En el disc "Fifth" (1972) Robert Wyatt deixa el grup i és substituït per John Marshall. A "Sixth" (1973) és Kaarls Jankins qui entra al lloc de Dean. Cada cop són més jazzeros arribant al súmmun al "Seventh" (1974).

I amb l'arribada d'un nou component com és Alan Holdsworth canvien una mica i en el famós disc per la seua portada "Bundless" (1974) practiquen una música uan mica més fàcil d'escoltar que fusiona el jazz-rock que es posava de moda en aquella època gràcies sobretot als Blood, Sweet & Tears d'Al Kooper o els Chicago.

A mesura que anaven passant els canvis de formació i amb només Kevin Ayers continuant des de la formació original del grup s'anaven tornant a estils més comercials, sobretot a partir de la incorporació d'Alan Wakeman -cosí de Rick Wakeman- fins que el grup va dissoldre's.

A tot això Kevin Ayers començava a experimentar en solitari treient el seu primer disc "Joy of a toy" i formant una banda anomenada The Whole World en la qual tocava... Mike Oldfield (!!) al baix. Fixi's que en aquest article han sortit els dos músics potser més pedants de la història del pop, Wakeman i Oldfield. Hi faltaria només Liam Gallaghuer. Quan l'any 1971 Oldfield inicia la seua carrera en solitari, Ayers va creant formacions de curta durada com Archibald, Decadence o The Soporifics.

L'1 de juny de 1974 grava en directe el que serà el seu disc més recordat  i que porta per títol "June 1, 1974". En aquest directe (en "After the show" hi ha algun compàs que recorda el "New York, New York") hi colabora John Cale, Nico, Olfdield i Brian Eno.  El bon rotllo acabaria aviat perquè Cale va trobar Ayers al llit amb la seua esposa (amb la de Cale, s'entèn). Gràcies a aquest fet John Cale li va dedicar una cançó "Guts" plena de bilis al disc "Slow dazzle" (1975).  L'any 1976 creà The Kevin Ayers Band amb Zoot Money (ex Animals) i Andy Summers (sí, sí, el de Police). 

A començament dels 80, Ayers es va retirar a la seua casa de Deià a Mallorca. L'any 1984 treu a la venda el disc "Deià vu" que com poden veure pel títol està inspirat a la població on residia. En el disc hi participa Joan Bibiloni i la cançó nº6 és una fabulosa i extraordinària versió del "Lay Lady lay" (escolteu el baix) de Bob Dylan. Amb tot això, Ayers continua gravant sense gaire èxit comercial i continua fent colaboracions. Per exemple el 1988 grava una pista de veu per "Flying start" un solo de Mike Oldfield. I el 1992 amb els Fairground Atraction grava un acústic "Still life with guitar", el single "Thank you very much" n'és un exemple. El setembre de 2007 (15 anys després!) publica el seu últim disc "The Unfairground" amb molt bons comentaris de la crítica musical... cosa que mai li havien fet. "Baby come home" fou l'últim single publicat.

Kevin Ayers, el príncep de la psicodèlia, va morir dilluns als 68 anys a Montoliu (a Occitània, no al Segrià) on vivia des de fa uns anys. Us deixo aquesta divertida cançó d'Ayers "Money, money, money" de l'any 1980 inclosa en el disc "That's what you get babe".

Meteors, meteorits i meteoroides.

Ahir amb el tema aquest dels russos que es queixaven per l'explosió d'un meteor (no saben lo que són les pedregades aquestos russos) hi va haver en els mitjans de comunicació molta confussió sobre les paraules meteor i meteorit que no són ben bé el mateix.

Els fenòmens celestes més propers ocorren a l'atmosfera del nostre planeta. Si pensem en l'Univers sencer, els fenòmens atmosfèrics ocorren davant dels nostres nassos, fins i tot diria que més a prop i tot. Algunes definicions situen la frontera entre l'atmosfera i l'anomenat "espai exterior" a uns cent quilòmetres d'altitud sobre el nivell del mar, en l'anomenada línia de Karman (Theodore von Karman, 1881-1963). Suposo que per a tots nosaltres, cent quilòmetres és una distància que ens sembla totalment quotidiana. Podem recórrer aquesta distància en cotxe en una hora, o fins i tot menys. Des de Lleida fins el Bruc per autovia o fins a Salou per carretera.  En aquesta frontera situada a 100 km d'altura, on l'atmosfera té una densitat molt baixa, la velocitat que una aeronau necessita per generar sustentació aerodinàmica com ho fa un avió, és més gran que la velocitat necessària d'un satèl·lit artificial per orbitar la Terra. No obstant això, hi ha atmosfera a altures superiors, encara que la seva densitat és fins i tot menor. Per exemple, l'Estació Espacial Internacional (ISS) orbita a una altura mitjana d'uns 400 km, i perd uns dos quilòmetres d'altura per mes. Aquesta pèrdua d'altura és perquè l'estació perd energia cinètica pel fregament amb la tènue atmosfera, i per tant perd energia potencial, i regularment s'han d'executar maniobres d'elevació per evitar que mos acabi caient al cap. Entre aquests fenòmens molt propers trobem als "estels fugaços", les "pluges d'estels", i les aurores (ja siguin boreals o australs).

Els estels fugaços són fenòmens lluminosos que es produeixen en la part superior de la nostra atmosfera, entre 90 i 120 quilòmetres d'altura, i que són coneguts astronòmicament com meteors.  La durada d'aquest fenomen és variable, generalment els menys lluminosos són visibles en un interval d'unes dècimes de segon fins a uns pocs segons, mentre que els més lluminosos poden ser vistos durant uns quants segons. 

L'origen dels meteors està en el nostre Sistema Solar, que està ple de partícules rocoses que orbiten al voltant del Sol i que astronòmicament anomenem meteoroides. Aquests meteoroides es creuen en el camí del nostre planeta, que orbita al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 30 km/s (i sense despentinar-nos), i cauen a través de l'atmosfera terrestre. En aquesta trobada el camp gravitatori de la Terra també acaba per atreure els meteoroides.


La col·lisió a alta velocitat de la nostra atmosfera i els meteoroides, de l'ordre de desenes de quilòmetres per segon, fa que aquestes partícules rocoses ionitzin l'aire, generant-se aquest esclat de llum al llarg de la trajectòria de caiguda i que coneixem com meteor. D'altra banda, el meteoroide topa amb les molècules d'aire mentre cau, vaporitzant-se, perdent massa i també disminuint la seua velocitat. La majoria dels meteoroides són molt petits, com un gra de sorra, i acabaran per desintegrar-se en l'alta atmosfera. Però un meteoroide amb una mida major no aconseguirà consumir-se per complet en la seva caiguda i podria impactar amb la superfície terrestre (com va passar amb el meteorit de Peekskill, Nova York , el 1992). En aquest últim cas, anomenem meteorit la roca que recuperem després de la caiguda. Finalment, un meteorit de grans dimensions també pot produir un cràter, com el cràter Barringer als EUA.


Cal dir que la brillantor, i també la freqüència, amb la qual es presenta un meteor varia considerablement. Observem un nombre més gran de meteors de poca brillantor i més petits, i un nombre molt menor de meteors brillants i per tant més grans. Quan els meteors són prou grans, podrem veure que deixen una cua d'aire ionitzat que pot durar diversos minuts. Hi ha meteors les esteles dels quals segueixen sent visibles durant quatre minuts! La cua del meteor brillarà amb un color que dependrà dels gasos que s'han ionitzat. Per exemple, una cua de color verd podria ser a causa de l'oxigen (atmosfèric) ionitzat. A més, els elements del meteor que es vaporitzen produiran colors que corresponen a l'espectre d'emissió d'aquests i que també depèn de la temperatura aconseguida en el descens.


Els meteoroides més grans poden produir meteors espectaculars. En aquest grup trobem les boles de foc i els bòlids. Una bola de foc es defineix com un meteor la lluentor del qual és superior a la del planeta Venus (el més brillant dels planetes i que popularment es coneix com l'estel del vespre). El meteor de Peekskill esmentat en el paràgraf anterior es considera com una bola de foc. Encara més brillants són els bòlids (que fins i tot són capaços d'il·luminar el terra i produir ombres!) Un bon exemple d'un bòlid és el meteor d'Utah de 2009. Per això és possible observar alguns bòlids a plena llum del dia amb facilitat, encara que és un esdeveniment molt extrany. És possible també que els bòlids es fragmentin a mesura que travessen l'atmosfera. D'altra banda, s'han observat meteors que passen tangencialment per l'atmosfera terrestre, i que tornen novament a l'espai sense produir-se la seua destrucció. Aquests objectes es coneixen com meteors rasants (Earth Grazing Meteors). El primer d'aquests capturat en vídeo es va conèixer com The Great Daylight Fireball of 1972 .


Malgrat l'ús del terme "estrella fugaç", és molt important recordar que un meteor no té cap relació amb un estel, i és només un nom popular per aquest fenomen.

Això no Seligrat, això no…

Benvolgut Toni Seligrat,

li escric aquestes ratlles amb tot el respecte que sempre he tingut i m’han ocasionat tots els entrenadors que ha tingut aquest equip que per mi és el Lleida, s’anomeni Unió Esportiva o Esportiu.

En els més de 30 anys que porto com a soci crec que mai no he tret un mocador contra un entrenador (si algú que llegeix aquest article ho pot desmentir que m’ho digui) i no he cridat contra cap altre. Mai. I tampoc ho vaig fer aquest diumenge.  Hi ha hagut entrenadors que no han aportat res, al contrari, recordo Antonio López, Javier Zubillaga o el Boquerón Esteban, però vaig arribar a comprendre la seua feina. En tertúlies entre amics vaig arribar a defensar en el seu dia a Paco Martínez Bonachera, Miquel Coromines o Miguel Rubio, mentres em tractaven més d'un cop de sonat (fins i tot un dia em trobava defensat el Quique Hernández). Si algun cop he xiulat sempre ha estat contra algú de la Llotja (era impossible no xiular al Jaume Llauradó) o contra algun jugador en concret. Però sempre, sempre, he tingut un respecte immens pels entrenadors.

En el tema esportiu no m’hi posaré. Vostè és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i jo sóc un pobre home llicenciat en Matemàtiques, així que de ben segur vostè sabrà molt més que jo sobre tècniques, tàctiques, preparació de partits i jugades assajades. Però com el futbol és com la política (i ara també passa amb l’economia), que tothom en sap, doncs tenim aquest costum d’opinar sobre futbol.  Però no ho faré aquí perquè això ara no toca. 

No dubto pas que vostè dedica moltes i moltes hores i molta feina durant la setmana a preparar els partits. Ho crec i tinc ben entès que així és. Tot  i que penso que no és el millor entrenador que podem tenir (la millor opció per mi era la continuïtat de l'Emili Vicente) ja vaig dir en un article a l'estiu que la seua era la millor de les segones opcions.

Però el que no accepto és que aquest diumenge a la roda de premsa se'n burlés de l'abonat (el que abans era soci) amb algunes declaracions. Mentres la baixada del Gol Sud cap a Fleming era un reflex de la processó de divendres de Dolors, vostè deia que "aquesta nit dormiré tranquil". Mentres els 900 (o 1900) presents al Camp d'Esports pensaven que alguna cosa es feia malament en aquestes jornades a casa vostè deia que "ho estava fent tot bé". Mentres la paciència de l'abonat (allò que abans anomenàvem soci) ha quedat demostrada amb escreix al llarg de tota la temporada sense ni un sol xiulet en cap partit fins aquest diumenge, vostè deia que allò havia estat una "injustícia". Quan es va empatar a casa contra l'Amorebieta va culpar l'afició per no donar suport a l'equip (!). Al final de cada partit l'afició sempre ha aplaudit els jugadors. No es pot fer servir l'afició com a excusa. Quan un periodista li pregunta "què li diria a l'aficionat que està a Lleida?" després de perdre contra l'Osasuna B i vostè diu que "no cal que entenguin res", dóna a entendre que tant se li'n fot qui som nosaltres. No, Seligrat, això no és així. No.

Afició en tenim poca. Som poquets. però els que som ho som molt. No crec que ningú vingut de fora ens hagi de donar lliçons de com hem de ser.

I no. No demano la seua dimissió. Amb una disculpa en tinc prou, miri si sóc bona persona. Però pensi-s'ho...

Atentament,

un exsoci (ara abonat)

Moltes gràcies. I visca el Lleida.

The Troggs - With a girl like you

The Troggs van néixer l'any 1965 a Andover (Anglaterra) com a conseqüència de la fusió dels grups The Trogglodytes (fixin-se que Troggs és una abreviació d'aquest nom) i dels Ten Foot Five.

El quartet de seguida es posa a les mans del productor Larry Page, mànager dels Kinks en aquell temps, qui els llença al mercat amb dos singles que foren un èxit bestial. El primer, una cançó feta per l'escriptor americà Chips Taylor, "Wild thing" (nº2 UK i nº1 USA) amb un inoblidable riff de guitarra és probablement la seua cançó més coneguda. Jimi Hendrix l'elevà a la categoria de mite quan el 18 de juny de 1967 en el famós Festival de Monterrey després de tocar aquesta cançó va cremar la seua guitarra, moda que havien començat unes hores abans els The Who quan van acabar el seu concert trencant tots els seus instruments.

I el segon "With a girl like you" (nº1 UK i nº29 USA), verionada molt decentment pels barcelonins Treepoli l'any 1991. 50 anys després encara reconeixem que devien ser en el seu temps dos autèntics hits a ambdós costats de l'Atlàntic. Ja saben que les cançons trionfem segons la seua posició en les llistes d'UK i d'USA, si una cançó és nº1 a Nova Zelanda no en fem gaire cas... Altres singles de la seua primera època foren "I can't control myself" i "Any way you want me" (cançó injustament oblidada).

El 1967 amb el single "Night at the long grass" del disc "Trogglodynamite" el grup fa un gir cap al so més psicodèlic que es posava de moda en aquells temps. El 1968 publiquen i venen més d'un milió de còpies del  "Love is all around", que sí que sí, no és dels Wet Wet Wet, i a la banda sonora de "Quatre bodes i un funeral" no sonava la versió original de la cançó. L'avorrida versió de l'insípid grup vocal venia tres milions de discos, el triple de l'original. També la van gravar el 1991 els REM com a cara B (l'expressió cara B ja és vintage) del single "Radio song". Curiosament, el guitarrista de REM Peter Buck els va deixar els diners necessaris perquè l'any 1991 treiessin un nou disc... i el tragueren amb el títol "Athens Andover", és a dir, la ciutat dels REM i dels Troggs.

El 1969 arriba el moment de la seua separació com a grup. Aquestes coses que fan els grups quan als diferents components se'ls puja l'èxit al cap. En aquest cas el més egocèntric fou el guitarra Chris Britton qui corré a publicar el desastrós "As I am" (1969).

L'any 1972 veient que les coses per separat no funcionaven el mànager Larry Page els convenç que tornin a reunir-se, i fitxen Richard More i Toni Murray, que s'uneixen a l'ànima del grup, el cantant Reg Presley, el baix Pete Staples i el bateria Ronnie Bond. Així van començar una sèrie de gires i concerts per Europa i Amèrica deixant algunes gravacions interessant com "The Troggs tapes" (76) i el directe "Live at Max's Kansas City" (80) o una diguem que curiosa versió del "Good vibrations" (1975) dels Beach Boys.

Aquesta setmana ens ha deixat Reg Presley, que gastava tot el que guanyava de drets d'autor en perseguir OVNIs i figures misterioses pels camps (fins i tot en una portada d'un dels seus recopilatoris surten en una imatge sota un OVNI). Ara tornava a tenir diners al banc però un càncer de pulmó que feia 3 anys que li durava ha acabat amb ell als 71 anys. He arribat a sentir d'ell que fou un dels inspirador del moviment punk dels setanta. Dient-se Presley de cognom...