Entenc que no és gaire decent anomenar “guanyadors” els llibres més venuts de Sant Jordi ja que, com molt bé va dir l’Emili Bayo mentre el burxaven per parlar del tema, “això no és una cursa”. Però, sincerament, que el teu llibre sigui dels més venuts fa molta i molta il·lusió, i més quan això succeeix per tercer Sant Jordi. Fa il·lusió per l’afecte que et mostra la gent quan et demana la signatura, quan explica que el llibre és pel seu padrí que mai no llegeix i que aquest llibre l’ha demanat expressament o quan algú l’ha de regalar a la seua parella que és de Mollet del Vallès, de Girona o de ses Illes. Ja em perdonaran la poca modèstia però entenguin la nostra felicitat
Però, qui diu qui és escriptor i qui no ho és? Si un paio amb màscara d’Spiderman escriu un llibre, és escriptor? I si un escriptor “de tota la vida” es disfressa de torero deixarà de ser un escriptor? Els tres autors de “Lo lleidatà és fàcil” no som escriptors i per això alguns cops els escriptors “de tota la vida” ens arrufen el nas i s’esfereeixen en veure les cues que tenim en les taules de signatures. Ni som escriptors ni volem ser-ho. Si hem fet aquest llibre ha estat per casualitat i perquè ningú no l’havia fet abans. No és cap obra fonamental de la literatura, ni és la nostra intenció ni hi volem competir, només vam copsar la necessitat de recopilar de forma escrita unes determinades paraules, frases fetes, expressions o locucions abans que s’acabessin perdent. I per fer això hem fet molt treball de camp, voltant i xerrant amb gent, tal i com fa el Josep Maria Espinàs, que és un escriptor dels seriosos i qui ningú gosaria criticar.
Cada any per Sant Jordi, quan es publiquen les llistes de llibres més venuts -que no sempre deu coincidir amb els més llegits- tenim el merder muntat entre els escriptors “de tota la vida” i els “mediàtics”. Jo, que no sóc ni “de tota la vida” ni “mediàtic” no entenc la polèmica. Si aconseguim entre tots que més gent compri llibres, que arribin els llibres a més segments d’edat i a més tipologies de persones, de què ens hem de lamentar? Aprofitem aquest fet per fomentar la lectura, acostem-la als joves -el llibre “Sóc de l’Oest” segur que ha col·laborat molt en aquest aspecte- i acostem-la a la gent més gran, i a la gent que habitualment no llegeix. Enguany s’han venut 1.530.000 llibres, dels quals un 53,59% han estat en català. Bestial! I això que el percentatge de llibres publicats en castellà és molt més alt. I no és bo això?
Voldria aprofitar aquest l’article per trametre un agraïment als milers de persones que ens han donat el seu suport i que han comprat el llibre, que se l’han llegit i que ens han fet noves aportacions, als que han assistit a les presentacions que anem fent i als milers i milers de fans que tant i tant ens ajuden a ampliar la riquesa lingüística de la nostra variant dialectal que, al mateix temps, fomenta la riquesa lingüística del català. Moltes i moltes gràcies. De veritat.
I per últim, parin l’atenció en l’Editorial Fonoll. Una petita editorial de Juneda que ens va donar l’oportunitat de publicar el llibre i que té moltes ganes de treballar per la nostra parla, cultura, gastronomia i tot allò que fa referència a les comarques de Ponent. Sense pretensions però amb molta feina. Apuntin el nom i sisquere el recordin.
(Article publicat al Nació LLeida el dimecres 30 d'abril de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada