L'any 2018, un any de... còmic i dibuixos animats?

Stan Lee, heroi d'herois

Tot i que podria ser un homenatge a Stan Lee creador dels herois de la Marvel, a fe de déu que no sé si en sortiran gaires d'herois. Tanmateix el concepte d'heroi és relatiu i subjectiu: si per alguna fauna estranya el patriota (per no dir fatxa) aquell de Terrassa que volia pelar Pedro Sánchez era un heroi jo considero més heroïcitat el que va fer l'històric Llista Blava de Lleida guanyant la CERS d'hoquei, o les fites de la nadadora Paula Juste del CN Lleida i els Oliver i Benji del moment que és la davantera del Lleida Esportiu amb Pedro Martín i Juanto Ortuño. I l'heroi de l'AEM femení, Dani Rodrigo, que ens va deixar massa aviat. Pulutant, que diria l'ínclit José Luis Núñez, que cadascú pensi el que li doni la gana i a qui no li agradi que es dediqui a ballar el "Swish swish" de Kate Perry. Qüestió de valors, ètica i moral. Una ètica de la qual n'hi ha menys perquè Jorge Wagensberg se'n va endur una mica amb ell.

Tamara i Adrià Carrasco, tota la solidaritat amb ells.
Foto de la CCMA

Si un personatge de còmic hem de recordar enguany és el miop Rompetechos perquè de motius per recordar-lo n'hi ha hagut un fotimer a partir d'una entitat majestuosa com és la... tatatxán justícia espanyola. Miopia absoluta. El cas de la Manada, les acusacions a mecànics, pallassos, humoristes, i professors, Valtonyc, Pablo Hásel, les ordres de detenció europees que a Brussel·les i a Scheswig-Holstein (el land de moda) se'n foten encara ara, la Tamara i l'Adrià Carrasco, les amenaces als CDR -els Rompetechos veient violència-, les agressions ultres impunes, l'impost de les hipoteques, Marchenas, Llarenas, Ramírez Suñers... i tot això amanit amb unes dosis d'allò que anomenen independència judicial (Hahahaha! Ni "El pocatraça" de Milos Forman). De banda sonora de fons pot sonar el "Who makes the nazis" del The Fall de Mark Smith.

Evidentment

Més que Rompetechos alguns dels noms posats serien més aviat comparables amb Pinotxo. Perquè a base de mentides, entre uns éssers autoanomenats polítics, unes substàncies autoanomenades mitjans de comunicació i ministres que veuen escopinades allà on no hi ha, mantenen una de les vergonyes més grans de l'Europa contemporània: l'empresonament -amb vaga de fam inclosa- i l'exili de gent innocent i honrada. #LlibertatPresosPolítics i #LlibertatPresesPolítiques. El nivell de deshumanització és tan gran que els recursos presentats pels advocats per tal que deixessin anar les preses i els presos durant els dies de Nadal van ser contestats després de festes enfotent-se al ritme de "Cómeme el donut". I això que han sortit les sentències del cas Palau i de la Gurtel. però vaja, no deixa de ser una història de Mortadelos, Filemons i Anacleto agente secreto que desitgem acabi amb la llibertat d'alguns i uns altres exposats a un tribunal de drets humans. Ja no és d'estranyar, vist com està tot, que pacifistes com Kofi Annan, mossèn Dalmau i l'activista gitano Antonio Salazar ens hagin deixat. I és que si els advocats -Jaume Alonso Cuevillas, Andreu van der Eynde, Marina Roig, Jordi Pina i Gonzalo Boye- han de ser les persones més esperançadores del país "Malamente" anem. "En el teu cap, en el teu cap, ells estan lluitant" cantava Dolores O'Riordan. 

Dignitat, honradesa i... 155
Foto de Nació Digital

En un moment que es fa difícil expressar opinions per aquella faula inventada per uns quants de la neutralitat de l'espai públic cada cop hi ha més gent que, com Aretha Franklin, demanen "Respect" i així sorgeixen moviments com el Me Too i reivindicacions com la vaga feminista d'enguany. La censura arribà a ARCO però no al Museu de Lleida on Tatxo Benet portà l'obra de Santiago Sierra. Per cert, que als museus, de matinada, només hi entren els lladres. Sembla que l'única cosa que ens queda fer als carrers són cassolades com amb la que es va rebre un tal Felipe VI per aquella fira de mòbils anomenada mobàil (palatalitzant molt la L final), perquè el 21D l'únic que va resultar és que els contàiners seran sempre nostres. Ah, i aquell Felipe VI no sap res de l'afer Kashoggi? Ai, ai, el que cantava Maria Dolores Pradera "Y tú que te creías / El rey de todo el mundo / Y tú que nunca fuiste / Capaz de perdonar / Y cruel y despiadado / De todo te reías / Hoy imploras cariño / Aunque sea por piedad". Quanta raó! Però ei, aeropuerto Barcelona-el Prat-Josep Tarradellas. Gràcies, gràcies bwana.

Puigdemont president! I Torra mentrestant
Foto d'El Nacional

Los Chicha, Tato i Clodoveo de la política han estat Mariano Rajoy el Aprovechategui, Joan Reñé i Àngel Ros. Un per la moció de censura, l'altre per l'emoció dels contractes i l'últim per la commoció de l'Àngel Ros dimissió! que se sentia per tot Lleida, als carrers franquistes i als que no. Carles Puigdemont està fent un Willy Fogg voltant per tot arreu excepte pel país bananer regit per "¡Dónde están las putas urnas, hostia!" i pel "Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón" de Marta Sánchez. Quim Torra fa un Aladdin fregant la làmpada a veure si apareix la República aquesta que crida cada dia però que no la sé veure i que potser Stephen Hawking devia postular que para per algun forat de cuc. Rivera i Casado fan un Zipi y Zape y Santiago Abascal un Don Quijote on veu independentistes demòcrates enlloc de molins de vent. Entre els tres estan per a veure qui pot rememorar en primera persona "L'últim emperador" de Bertolucci. Qui apareix també és Manuel Valls fent un Nemo, en cinc minuts perdia la memòria i no recordava el que havia dit dels pactes de C's amb Vox. Aquí no tindrà armilles grogues però sí llaços grocs als morros (faltaria més!) perquè en paraules de Lucho Gatica "Estás perdiendo el tiempo pensando, pensando". I els que han desaparegut sense ni tan sols haver-los gairebé ni conegut van ser Màxim Huerta i Carmen Montón, van durar menys en un Consell de Ministres que Lopetegui al Real Madrid.  Polítics reconeguts que sí han desaparegut després d'anys han estat Antoni Subirà, Agustí Bassols, Raimon Escudé i Macià Alavedra. I la crònica política estava de dol amb la Montse Oliva i el Pedro Erquícia, aquest últim tan clàssic com José Maria Íñigo que podrà comentar alguna cançó de Charles Aznavour o de Chiquetete allà on siguin. I amb Interviu i Tiempo. I Forges... que últimament no analitzava gaire bé que diguem.

Pantalla gegant a Balaguer per a seguir la selecció... belga, es clar!
(Foto de la revista GROC)

Pepe Gotera y Otilio estan a punt de fer l'aparició estel·lar en l'assumpte del Valle de los Caídos, tot i que l'arquitecte del pont de Gènova devia ser assessorat per ells i els responsables dels Jocs del Mediterrani també. Tot plegat a l'estiu teníem coses més importants a fer com mirar Estiu 1993, escoltar Avicii pòstumament, anar en patinet elèctric o remirar la mítica Verano Azul d'Antonio Mercero. Si vostè és d'una altre estil escolti Montserrat Caballé, miri les sèries d'el Algarrobo o les pelis de Burt Reynolds. A l'estiu també va aparèixer un heroi Musculman en forma del balaguerí Robert Martínez i la seua Bèlgica mundialista tan apreciada ara per nosaltres.

Lo rafeques. 

Els nens ens han fet patir tot seguint gairebé en directe el rescat de la cova de Tailàndia, el terrible cas del Gabriel Cruz i aquella família de Mallorca arrossegada pels aiguats. També ens deixà sorpresos el crim d'Artesa de Segre i aquell intent d'assalt de la comissaria dels Mossos de Cornellà i visto lo visto no sé si ens sorprèn la victòria de Jair Bolsonaro al Brasil. Val més que ens agafi distrets llegint Dolors Sistac, la història de Josep Fontana i la poesia de Màrius Sampere. recordant vídeos de Manolo Buján amb la UE Lleida i sentint la música de la Moody Blues de Ray Thomas.

Acabaré amb una mítica frase del Carles Canut en el seu paper de Rafeques "Li garanteixo un judici com cal". Frase que en el cas que ens pertoca serà més falsa que un màster del Casado o la Cifuentes. 

En fi, bon any nou! (però només a la bona gent)