Encabat de cursar els seus estudis de música, Roberta Flack comença a treballar de mestra i professora de piano i mentrestant canta blues i folk en petits clubs de l'àrea de Washington i al restaurant Mr Henry's.
Després que el pianista de jazz Less McCann la sentís en una actuació, el 1969 obté el seu primer contracte discogràfic amb Atlantic. Amb 39 demos i en 10 hores van publicar el primer disc "First take". Juntament amb el següent "Chapter 2" (1970) no van guanyar per ni per a pipes i van ser un desastre comercial absolut... de moment.
Amb el tercer disc "Quiet fire" (1971) començava a entrar en les llistes de vendes sobretot gràcies al single "Will you still love me tomorrow?", un -ara ja- clàssic de Carole King i Gerry Goffin que va situar el disc al 18 en llistes. El disc conté altres versions interessants com el "Bridge over troubled water" de Simon and Garfunfel i el "To love somebody" dels germans Gibb.
El seu primer èxit en single li arriba gràcies a una versió del "You've got a friend" (1971) de Carole King cantada a duo amb qui havia estat company seu de classe Donny Hathaway i que es situà al 29 en llistes EUA. També sortí publicat com a single "You've lost that loovin' feelin" (1971) i la guanyadora d'un Grammy a la millor interpretació vocal de duet "Where is the love" s'incloïen en l'elapé "Roberta Flack & Donny Hathaway" (1971). Alternant la seua carrera en solitari, amb Hathaway va seguir gravant alguns elapés fins que va morir el 1979. Aquell mateix any va participar en la pel·lícula Soul II Soul al costat de Wilson Picket, The Staple Singers, Ike i Tina Turner...
"The first time ever I saw your face" va ser el seu primer número u als Estats Units. El tema era originari del cantant folk britànic Ewan McColl que el va escriure quan va conèixer en una gravació la que acabaria sent la seua esposa Peggy Seeger. Flack va gravar el tema per al seu disc de debut abans esmentat "First take" (1969) donant-li un restyling gràcies a uns timbals minimalistes i el contrabaix de Ron Carter. Però com ja hem dit el disc va ser un desastre comercial i el tema va haver d'esperar a ser inclòs en la banda sonora de la primera pel·lícula dirigida per Clint EastwoodPlay Misty for me (1971) per arribar a la posició més alta de les llistes. Li va suposar el Grammy al millor disc de l'any el 1973 i a la millor interpretació de pop femenina. Celine Dion la va interpretar en el seu disc de grans èxits el 1999.
El següent número 1 als EUA va ser un tema dedicat a Don McLean. Una idea de la cantant folk Lori Lieberman que va portar-la a Charles Fox i Norman Gimbel. Roberta Flack va escoltar la gravació de Lieberman i va quedar impressionada, va buscar els autors, la va perfeccionar amb el productor Joel Dorn i després de tres mesos va publicar "Killing me softly (with this song)" (1973). Conegudes són les versions que van fer Tino Casal (1989) i The Fugees (1997). El disc que duia el mateix títol va guanyar el Grammy a la millor gravació de l'any, la versió dels Fugees també va guanyar el Grammy a la millor interpretació de duo de R&B.
El tema "Feel like makin' love" (1974) també va ser número u i es va incloure en el següent disc que també duia el títol d'aquest tema. Va afluixar el ritme per a dedicar-se a actes benèfics i fins el 1978 no tornaria a enregistrar, aquest cop el disc "Blue lights in the basement", el tema "The closer I get to you" cantat per Flack i Hathaway es va situar al 2 en llistes. A continuació arribaria "Roberta Flack" (1978) amb l'èxit "If I ever see you again" que va servir com a títol de la pel·lícula de mateix nom.
Després del suïcidi de Hathaway, Flack es va apartar un temps del món de la música afectada per la pèrdua. I després que Atlantis publiqués un àlbum pòstum amb gravacions anteriors "Roberta Flack featuring Donny Hathaway" (1980) va buscar un nou acompanyant vocal, Peabo Bryson. Flack reapareix en una banda sonora Bustin' Loose (1981).
Amb cert èxit torna el 1982 amb el disc "I'm the one" i el duet amb Peabo Bryson"Making love" un tema escrit per Burt Bacharach que és banda sonora de la pel·lícula del mateix nom i que arriba al 17 en llistes. I més amunt, ni més ni menys al 2, arribaria amb "Tonight I celebrate my love" de Gerry Goffin ara ja oficialment amb un disc compartit "Born to love" (1983). El 1988 torna amb un disc que no va complir les expectatives tot i tenir el gran saxo de David Sanborn a "Oasis". però l'èxit tornaria amb un altre duet, aquest cop al costat de Maxi Priest i amb "Set the night to music" (1991) una versió dels Starship que van situar al 6 de les llistes EUA.
Després d'alguns discos de jazz i cançons de Nadal publica el que seria el seu darrer disc "Let it be Roberta" (2012). Un disc de versions dels Beatles, i és que Roberta Flack era veïna de John Lennon i Yoko Ono al famós edifici d'apartaments Dakota. En el disc hi trobem les versions de "Hey Jude" o "Let it be".
Roberta Flack ha mort als 88 anys d'una aturada cardíaca, des de 2022 quan li van diagnosticar ELA ja no podia cantar.
Sam Moore i Dave Prater es van conèixer el 1958 cantant góspel. Van decidir actuar junts i comencen a cantar junts en diversos clubs de l'àrea de Miami començant pel mític The King of Hearts Club el 1961. En una d'aquestes actuacions els veu el productor Henry Stone qui els facilita el fitxatge per al segell Roulette Records i fan alguns enregistraments entre 1960 i 1964 sense excessiva fortuna.
Jerry Wexler els fa canviar de discogràfica cap a Stax, els arribarien els primers èxits amb la producció d'Isaac Hayes i David Porter. Amb el single "You don't know like I know" (1966) aconsegueixen entrar en llistes per primer cop però en posicions discretes. La cosa es comença a disparar amb "Hold on! I'm coming" (1966) que arriba al 21 en llistes americanes, encabat vindrien "You got me hummin'" (1966), "When something is wrong with my baby" (1967). Però el hit d'èxit no s'esperaria gaire més i l'imprescindible "Soul man" (1967) arriba al 2 als EUA. Amb aquest single venen un milió de còpies, aconsegueixen un disc d'or i el Grammy a millor grup de rythm'n'blues del 1967. Amb la fórmula del xiscle de Sam Moore i les improvisacions de la guitarra d'Steve Crooper el tema és converteix en un dels més grans clàssics de la història del soul. L'any següent repeteixen èxit amb "I thank you" (1968) que es situà al 9 en llistes. Tota aquesta mitja dotzena de temes portaven la signatura de Hayes i Porter i l'acompanyament de Booker T. Durant aquest temps es van convertir ens uns showmans coneguts com a Sultans of Sweat o Double Dynamite, de fet ni Ottis Redding volia actuar amb ells per por de quedar eclipsat.
Passen a Atlantic debutant amb el single "Soul sister, brown sugar" (1969) i fent una desaccelerada comercial que vindrien amb èxits menors acompanyats dels seus problemes personals entre ells, de tal manera que decideixen separar-se l'any 1970 començant ambdós carreres en solitari amb escassa repercussió que provocaran que, de tant en tant, es vagin reunint per a veure si aconsegueixen alguna pela. L'any 1978, en la pel·lícula de culte de John Landis (per a mi) i debut dels Blues BrothersGranujas a todo ritmo els reten tribut de la mà de John Belushi i Dan Aykroyd amb el qual es dona un cert revival al "Soul man". L'últim concert dels dos junts va ser el 31 de desembre de 1981 a l'Old Waldorf de San Francisco.
L'any 1982 durant una gira europea d'artistes soul Sam Moore es casa amb Joyce McRae, la persona que més va ajudar-lo a superar la seua addició a les drogues. McRae es convertí en la seua mànager i entre els dos van estar molts anys treballant de voluntaris en associacions antidrogues i defensant els drets dels artistes. Els anys vuitanta van ser complicats per Sam Moore ja que va haver d'afrontar unes causes judicials contra el seu excompany Dave Prater ja que al costat d'un cantant de nom Sam Daniels, el 1982, actuaven amb el nom de Sam and Dave. Moore va interposar denúncia i va aconseguir una ordre judicial per a què no actuessin sota aquest nom. A causa d'aquest fet va fundar una associació anomenada Artistes i altres contra els impostors.
A partir d'aquesta època Sam Moore es dedica a fer col·laboracions diverses. El 1982 canta "Santa Claus is coming to town" per un disc de nadales soul. Posa harmonies vocals a "You're not drinking enought" (1984) de Don Henley. I Moore torna a posar a les llistes una nova versió del "Soul man" el 1986 acompanyat de Lou Reed, un tema per a la banda sonora de la pel·lícula juvenil Soul Man justament. El 1988 s'uní a la banda dels Blues Brothers i el mateix any actua en la comèdia Tapeheads i canta en el tema "That's enough (of that war stuff)" de The Swanky Modes de la banda sonora. Moore no para i participa també en l'homenatge a Cole Porter"Red, hot and blue" (1990) amb tres temes destacant el "People get ready" on hi canta al costat de Billy Preston, Isaac Hayes i altres. Posa veu en el disc "Human touch" (1992) de Bruce Springsteen en el tema "Soul driver".
El 1994 enregistra amb gran èxit "Rainy day in Georgia" al costat del cantant de country Conway Twitty per al disc "Soul, Country and Blues". Un altre moment d'èxit li arriba amb la tercera entrega Blues Brothers 2000 on interpreta el reverend Morris i canta "John the Revelator". Després d'algun que altre disc en solitari el 2006 publica "Overnight sensational" amb la participació de moltes amistats. Hi canten Mariah Carey"It's only make believe", Sting "None of us are free", Jon Bon Jovi"Lookin' for a love", Bruce Springsteen"Better to have and not need", Steve Winwood"Ain't no love" i un colofó final del CD amb Eric Clapton, Billy Preston i Zucchero a "You're so beautiful". El 2008 posa veu al tema "Love is thicker than water" del disc de Paul Carrack. El single "They killed a king" (2014) va ser una cançó homenatge a Martin Luther King. Finalment s'uní al disc de versions d'Springsteen"Only the strong survive" (2022) -títol inspirat en el nom d'un film de 2002 sobre clàssics del soul- per als temes "Soul days" i "I forgot to be your loser".
Dave Porter va morir el 1988 per un accident de cotxe. Sam Moore ha mort als 81 anys després d'una operació als 89 anys.
Que no es pensi l’amic lector o lectora que aquest article tingui a veure amb el nostrat riu que vertebra de nord a sud l’oest del país ni amb el mitjà de comunicació que des de fa nou anys comet la gosadia de publicar la secció Lo teorema dedicada a la divulgació de les matemàtiques en la seua secció de ciència. El títol de l’article d’avui fa referència als matemàtics Beniamino Segre, nascut tal dia com avui de 1903, i al seu oncle Corrado Segre.
Corrado Segre (1863-1924) fou el més conegut dels dos ja que treballà en el desenvolupament del que s’anomena geometria algebraica i diferencial, que consisteix en l’ús de les eines algebraiques abstractes i el càlcul diferencial (estudi matemàtic de superfícies infinitament petites) per estudiar la geometria. Corrado es va doctorar a la Universitat de Torí especialitzant-se en geometria i entre els anys 1883 i 1884 va publicar ni més ni menys que quinze articles. De fet, va tenir un atac greu de febre cerebral provocat per l'excés de treball. Aquesta abundància d’articles innovadors va fer que un dels grans geòmetres del moment, l’alemany Felix Klein, contactés amb ell fent-lo coneixedor del Programa Erlangen, una nova manera d’estudiar la geometria. Cal ser conscients que el s.XIX, en matemàtiques, va ser el del desenvolupament de l’estudi de geometries no-euclidianes (no planes). De fet, unes superfícies duen el nom de varietats de Segre i també existeixen unes trajectòries anomenades les línies de Segre. La seua docència a la Universitat de Torí va propiciar que molts estudiants italians i estrangers s’interessessin per la geometria i és considerat com un dels fundadors de l’Escola Italiana de Geometria Algebraica i una figura crucial en la història d’aquesta branca de les matemàtiques.
Per altra banda, Beniamino Segre (1903-1977) fou catedràtic de geometria de la Universitat de Bolonya i de la amteixa manera que el seu oncle també va treballar en la geometria algebraica. El 5 de setembre de 1938 es van aprovar a Itàlia les lleis racials que excloïen tothom d’origen jueu de les universitats, escoles, acadèmies i altres institucions. Segre, que era jueu com tota la seua família, fou expulsat de la Universitat de Bolonya i el van destituir de la direcció de la revista Annali di Matematica juntament amb el matemàtic de la Universitat de Pàdua i també jueu Tullio Levi-Civita. Segre es va veure obligat a fugir a Anglaterra com a refugiat amb la seua família però va ser internat en un camp a l’Illa de Man patint les conseqüències de les barbaritats del nazisme. Van ser molts els matemàtics que van haver de viure aquesta època com el ja esmentat Levi-Civita, el pare de la topologia Felix Hausdorff, Paul Epstein o Dénes König. Aquests tres últims van decidir suïcidar-se abans de ser empresonats pels nazis. Un cop acabada la repressió Segre va aconseguir una plaça a Manchester i encabat va poder tornar a Roma. En el seu honor existeix el teorema de Segre sobre ovals.
Universitats del nord d’Itàlia
Les matemàtiques fetes a Itàlia van ser enormement influents a tot Europa gràcies a les Universitats de Torí, Milà, Bolonya i Pàdua entre d’altres. La de Pàdua (a la imatge) està situada en el que va ser el gueto jueu de la ciutat i passejar pels seus carrers et porta a pensar què succeïa allà fa 85 anys. El Departament de Matemàtiques duu el nom de Tullio Levi-Civita.
(Article publicat al Lectura el 16 de febrer de 2025)
David Sanborn neix a Tampa, Florida, i passa la seua infantesa a Saint Louis, Missouri, on comença a tocar el saxo com a teràpia per a la seua poliomielitis. amb només 14 anys ja tocava amb autèntics clàssics del blues com Albert King i Little Milton.
Després de realitzar els seus estudis universitaris es trasllada a Califòrnia i allí s'uneix a la Paul Butterfield Blues Band l'any 1967 quan el grup que va acompanyar a Bob Dylan anys enrere va afegir una secció de vent. Actua amb ells fins el 1975 amb memorables concerts com el del festival de Woodstock l'any 1969 i publicant els elapés "The resurrection of pigboy crabshaw" (1968), "In my own dream" (1968), "Keep on movin'" (1969) i "Sometimes I just feel like smilin'" (1971). Durant aquest temps David Sanborn posa el saxo al "How sweet it is (to be loved by you)" (1971) de James Taylor, al "Tuesday heartbreak" (1972) d'Stevie Wonder; al "Hummin' song" (1972) de The Rascals; al disc "Guess who" (1972) de BB King; a l'experimental "Blues in orbit" (1973) de Gil Evans; al disc "Manhattan Transfer" (1975) dels, òbviament, Manhattan Transfer i fa gira amb David Bowie durant el 1974.
Després de deixar a Paul Butterfield continua les gires i col·laboracions amb multitud d'artistes. El 1975 s'encarrega de posar el saxo al fabulós "Young americans" de David Bowie, la cançó de la parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. El tema seria el 2n major èxit de Bowie fins aleshores (28 EUA i 18 RU). Aquell mateix any acompanya a Clarence Clemons al single "Tenth avenue freeze-out" de Bruce Springsteen inclòs en el "Born to run" i participa en el "Numbers" (1975) de Cat Stevens entre molts d'altres.
Aquest mateix 1975 Sanborn es fa acompanyar de la banda Brecker Brothers i debuta amb el seu primer disc de jazz en solitari "Taking off" amb temes com "Butterfat" utilitzat en jingles de ràdio i que s'ha convertit en un clàssic pels amants d'aquest estil. A aquest disc de debut li segueix "Sanborn" (1976) amb "Smile" com a tema destacat. Al mateix temps continua posant el seu saxo baríton a altres artistes com el solo del "Shoulder holster" (1976) d'Elton John, al "Some love" (1978) de Chaka Khan, a l'"Alison" (1978) el tema d'Elvis Costello que interpretava Linda Ronstad en el seu disc "Living in the USA"; als sons caribenys del "Que pasa" (1978) de Fania All Stars; al "You belong to me" (1978) i "Vengeance" (1979) de Carly Simon...
Els seus discos en solitari cada cop van tenint més acceptació com "Heart to heart" (1978) i "Voyeur" (1981) amb un jazz més suau i temes instrumentals com "Let's just say goodbye" i "All I need is you". A l'inici dels vuitanta, Sanborn ja és un dels músics de sessió més cotitzats dels EUA. Col·labora amb el "What a fool believes" (1980) de Michael McDonald i Kenny Loggins interpretat per Aretha Franklin; amb Randy Crawford en el "Look who's lonely now" (1982); amb Billy Joel en el tema "Easy money" del fabulós disc "An innocent man" (1983); al "For you my love" (1982) de Gloria Gaynor; al disc "Undercover" (1983) dels Rolling Stones; al "Knock on wood" (1983) de David Bowie; al disc "The pros and cons of hitch hiking" (1984) de Roger Waters i al genial "Windswept" (1985) de Bryan Ferry del seu disc "Boys and girls" on a més de Sanborn hi tocaven David Gilmour, Mark Knopfler i Nile Rodgers.
El major èxit individual li arriba amb "Straight to the heart" (1985), el seu novè àlbum, que es converteix en el disc de jazz més venut de l'any i guanya el Grammy al millor disc de jazz fusió amb temes com "Straigh to the heart" i "Love and happiness". També li dona un Grammy el "Double vision" (1986) pel duet "Maputo" amb Bob James. Repeteix palmarès amb "Close up" (1988) amb temes com "Slam", "You are everything" i "So far away" i que s'endú el Grammy al millor disc de Pop instrumental. Amb "Upfront" (1992) obre una etapa més comercial amb un sensacional tema com "Bang bang".
A tot això continuen les col·laboracions amb el "Fahrenheit" (1986) de Toto. al "Primitive cool"(1987) de Mick Jagger, al "Downtown train" (1987) de Patty Smith; amb Eric Clapton fan la banda sonora de la primera entrega d'Arma Letal (1987) i també participa a la de Tequila Sunrise (1988); en el tema "Breaking point" (1989) del "Journeyman" de Clapton i en el "It's probably me" (1992) d'Sting i Clapton de la banda sonora d'Arma Letal 3 i moltes i moltes més.
David Sanborn, el més populars dels saxofonistes de jazz però també del pop i del rock'n'roll dels setanta i vuitanta, ha mort aquest 2024 als 78 anys a causa d'un càncer de pròstata que li van detectar el 2018. Sanborn ha estat actuant fins al moment de la seua mort i tenia programats concert per al 2025.
La llista Epstein. La sequera i la situació d'emergència. IA per a tot. La Llei d'Amnistia i el jutge García Castillón. La Llei d'Amnistia i els policies amnistiats. Zorra a Eurovisión. Tractors a la Diagonal. Ábalos. El cas Koldo. Alexei Navalny. 12 M: Illa president, patacada d'ERC, Aliança Catalana, el sí vigilant. Els cartells d'Ernest Maragall. Kate Middleton. La cuinera de Mas d'Enric. El pont de Baltimore que s'ensorra. El judici a Daniel Sancho. L'incendi de l'edifici de València. El Museu Morera. La dimissió i no de Pedro Sánchez. La dona de Pedro Sánchez. El Lleida-Yeclano i el tancament de camp. Lleida és ACB. I l'hoquei Alpicat Ok Lliga. El CP Vila-sana. El Lluís d'Euphoria. París 2024 Se acabó la fiesta i Alvise Pérez. Javier Milei. Torna Puigdemont. Torna Rovira. Torna Wagensberg. Biden sí, Biden no. I torna Trump. La gent que menja gats a Springfield. Casa en Flames. El 47. La Marina està morena. Lligar amb pinyes al Mercadona. La Copa Amèrica de Barcelona. L'escut de Lleida i l'escut del Lleida CF. Les PAU. Iñigo Errejón acusat. La pilota d'or a Rodri i no a Vinicius. La dana de València. Mazón. El Ventorro. El pàrquing del centre comercial Bonaire. Gaza. Síria.
Andrés Manceñido. José Luis Guerra. Orejuela II. Ramon Clotet. El doctor Menén. Artur Jorge. Beckenbauer. Neskeens. Andreas Brehme. OJ Simpson. César Luis Menotti. Sotil. José Maria Caneda. El Loco Dos Santos. Paquito. Waldo Ramos. Franco Martínez.
Arévalo. Ventura Pons. Juli Mira. Mayra Gómez-Kemp. David Soul (el de Starsky & Hutch). Rosa Fabregat. Joaquim Ureña. Akira Toriyama. Peter Higgs. Conxita Tarruella. Paco Sapena. Santiago Dexeus. Josep Maria Terricabras. Roberto Cavalli. José Antonio Ardanza. Arno Penzías. Fermí Puig. Marta Ferrusola. Rosa Regás. Montserrat Candini. Salvador Bordes. Francesc Fabregat. alex Salmond. Agustí Forné. Isak Andic.
