MC5 - Kick out the jams

No van fer gran cosa. Es van formar el 1967 i dos anys més tard ja estaven acabats. Això sí, els anys que van durar van ser el grup de rock blanc més gamberro, indecent, violent, agressiu, salvatge i irreverent que ha parit la història de la música.

Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.

El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.

El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.

El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.

A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.

La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...

Whitney Houston - I wanna dance with somebody

No em va agradar mai. Per mi forma part de tot un grup de noies (o dones) cantants que tenen una veu passada de freqüència. Em molesta. Però cal reconéixer que ha fet història dins de la música. Tot i que a vegades, tampoc cal molt mèrit per fer història en el món de la música. A vegades només cal treure un parelll de discos, drogar-se una mica i palmar-la jove.

Whitney Houston ja es va criar musicalment des de petita, filla de Cissy Houston, cosina de Dionne Warwick i neboda d'Aretha Franklin. Poca broma. Potser avui en dia tindria més currículum ser cosina dels Amics de les Arts. És normal que de ben petita ja comencés fent carrera artística, primer fent els coros a Chaka Khan i el 1983 gravant ja un single amb Teddy Pendergrass, el tema "Hold me" i un duet amb Jermaine Jackson "Take good care of my heart".

Com en els anys 80 el fet de tenir un bon productor era el més important, Clive Davis comença a fitxar compositors i músics per gravar el primer disc de la Whitney anomenat "Whitney Houston" (1985) per tal d'evitar confusions. Un disc de debut amb un èxit enorme, nº1 a USA i UK. D'aquest disc surten singles a punta pala i la majoria nº1: "You give good love", "Saving all my love for you", "How will I know" i "Greatest love of all". Una cosa bestial! Aquest disc ja li va donar uns quants Grammys.

El 1987 treu el segon disc "Whitney", no es mataven gaire buscant noms. I encara va ser més bèstia... fou el primer àlbum de la història d'una solista que entrava directament al nº1 del Billboard. I els seus primers 4 singles entren també directament al nº1: "I wanna dance with somebody", "Didn't we almost have I tall", "So emotional" i "Where do broken hearts go". També surten com a single "Love will save the day" i "One moment in time". El disc es va amortitzar al màxim.

El 1990 es trenca el silenci amb el seu esperadíssim 3r àlbum "I'm your baby tonight". Sense ser tan potent com els altres dos treu singles d'èxits com el resultón "I'm your baby tonight", "All the man that I need", "My name is not Susan" (amb versió friki de Dana International) o "Miracle".

Ui, i el 1991 va arribar la revolució amb una cançó que a Estats Units la van fer gairebé himne nacional. "I will always love you" (anys abans gravada per Dolly Parton) inclosa en la banda sonora de la peli "The bodyguard", una cançó que jo no puc suportar de cap de les maneres, s'ha convertit en la seua peça més recordada. Que injust. Un bon sarpat de Grammys per aquest disc que contenia temes com "I'm every woman" (de Chaka Khan), "I have nothing", "Run to you" o "Queen of the night".

A partir d'aquí res ja no va tornar a ser igual. Tot i que continuava fent d'actriu amb "Waiting for a exhale", el seu matrimoni amb Bobby Brown li va portar més mal de caps que altres coses amb contínues baralles i detencions. La banda sonora va tornar ser nº1 amb 3 temes propis "Exhale", "Count of me" amb Cee Cee Winans i "Why does it hurts so bad". El 1996 fa una última incursió en cine amb Denzel Washington amb "The preacher's wife" que ja no arriba gaire alt a les llistes.

A finals de la dècada dels 90 van arribar els seus últims èxits: "When you believe" gravat amb Mariah Carey (ecs!) que li va suposar un Oscar per ser la cançó de la pel·lícula "El príncipe de Egipto"; "My love is your love" i un extrany "It's not right but it's ok", que molts el van titllar d'autobiogràfic.

El declivi va venir els 2002 amb "Just Whitney", que va entrar mitjanament fort però ja tenia l'arròs passat, tot i que el primer single era bastant comercial "Watchulookinat". També van arribar un parell de fricades amb duets amb George Michael "If I told you that" i amb Enrique Iglesias "Could I have this kiss forever?". Molts anys de silenci amb notícies controvertides sobre la seua vida i la seua incursió en el món de les drogues. El 2009 el seu productor inicial, Clive Davis, la intenta tornar a recuperar amb el disc "I look to you" amb un minièxit que va ser el seu primer senzill escrit per Alicia Keys "Million dollar bill".

Bé, ja ho veuen, Whitney havia nascut per ser artista, no va tardar en convertir-se en superestrella i ha acabat com molts artistes i superestrelles. I això que era la noia que totes les noies volien ser i amb la qual tots els homes volien sortir... El mític cantant francès Sergei Gainsbourg li va dir en directe davant de les càmeres de televisió quan ella encara era jove "I wanna fuck you".

Els deixo amb "I wanna dance with somebody", la cançó que més m'agrada de Whitney... o l'única...

D'Alguaire a la Pobla

Ja és ben curiosa la cosa. Fins i tot tenen raó els espanyols quan, a vegades, afirmen que els catalans som una mica raros. Raros del tot diria jo. Es veu que un dia a la Generalitat se li acut construir un aeroport de propietat nacional (entengui’s aquí l’adjectiu nacional referit a Catalunya, especificació que faig per tal d’evitar confusions). Aquest aeroport es construeix al terme municipal d’Alguaire (que mentre no es demostri el contrari pertany a Catalunya) i el resultat és que queda un aeroport la mar de bonic. El dia de la inauguració es crea una expectació tremenda, hores abans que aterrés el primer avió ja estava tot el perímetre ple de gom a gom de curiosos que volíem veure l’estrena de la infraestructura que ens havia fer els lleidatans internacionals sense haver de passar per la capital.

I bé, què passa ara? Que no hi ha dia que en les tertúlies que es fan des de la capital no hi hagi algun pixapí que foti a parir el nostre (ei, que és català!) aeroport. I no ho entenc. L’únic aeroport de la Generalitat, que hauria de ser on s’hi aboqués més calers, és recriminat dia sí i dia també per tots aquells que després s’emprenyen i bramen si la Generalitat no defensa prou el seu Prat o el Girona-Costa Brava, ambdós de titularitat no-nacional.

Quan la Costa Brava va demanar un aeroport allí el van posar. Quan els tarragonins van demanar un aeroport per la Costa Daurada, van col·locar-lo a Reus. I ara fa un temps es va apostar pel Pirineu, i és clar, es va fer des de Lleida. Molt bé, tenim aeroport. És cert que es podrien haver fet millor les coses. Per exemple, deu ser l’únic aeroport del món que no té bones comunicacions per carretera. Arriba un esquiador a Alguaire per anar a Vielha i quan es troba la carretera que hi ha torna a marxar esfereït. En aquest aspecte s’ha començat la casa per la teulada.

Però la qüestió és que ara l’aeroport ja està fet. No deixem que cada dia des de Barcelona ens el comparin amb Ciudad Real, Osca o Castelló. Gràcies a Thomas Cook tornem a tenir activitat i encara li hem de treure molt més suc. I a més, si ara li sumem que una de les més meravelloses vies de comunicació entre la plana i el Pirineu està en via morta, què hem de fer per promocionar les nostres marques turístiques del Pirineu? Defensem les nostres infraestructures que, pel que veig, ningú no ho farà per nosaltres. Volem lo tren i volem l’aeroport.

Molts tertulians argumenten que no faran servir mai l’aeroport Lleida-Alguaire, jo no faré servir mai la L9 del metro de Barcelona, en la qual cada estació costa el mateix que tot l’aeroport. Ambaparà!

Coses que científicament podrien passar aquest 2012 (o no)

De moment ja s'ha donat el premi Wolf de matemàtiques (els més importants en matemàtiques després de la medalla Fields i els Abel), i els primers noms per recordar d'enguany (apart del capità del Costa Concordia) són Michael Aschbacher i Luis Caffarelli. Aschabacher ja va guanyar el premi Rolf Schock que entrega l'Acadèmia Sueca de les Ciències gràcies a la demostració més llarga de la història de les matemàtiques, 15000 pàgines per demostrar el conegut per Enormous Theorem o Teorema de Classificació dels grups finits (grups curiosos com el de Lie o els grups Tits, que em fa molta gràcia). Com per aprendre-se-la de memòria, no? Ara bé, ara mateix no sabem per què serveix haver classificat això... però segur que alguna utilitat tindrà.

Caffareli, que també va guanyar el Rolf Schock ha treballat en les equacions de Navier-Stokes. El dia que els matemàtics trobin la resolució d'aquestes equacions s'acabaran els problemes de turbulències en els viatges d'avions. Després dirà que els matemàtics només fan coses que no serveixen per a res...

Enguany m'agradaria que...

1) Es resolessin aquestes equacions de Navier-Stokes i la hipòtesi de Riemann. Fa pocs anys es va aconseguir demostrar el teorema de Fermat (Wiles) i la conjectura de Poincaré (Perelman), per què no podem demanar això? I de pas podem afegir la conjectura de Goldbach, per demanar que no quedi.

2) El CERN demostrés l'existència del bossó de Higs. Penso que estem a punt i que ho podem veure enguany. Els físics han fet la seua feina, els protons han xocat i ara els matemàtics estan calculant si amb una probabilitat del 99,9999% d'una trompada d'aquestes ha sortit el bossó de Peter Higs. Aleshores ja ho tindríem tot clar i la ciència podria explicar íntegrament la història del temps. Seria la notícia més important de la història, i al Telenotícies la donarien en un breu i acabant amb un "... i ara passem als esports".

3) Que el Parc Científic i Tecnològic de Gardeny esdevingui un motor de recerca científica feta a Lleida i exportada a tot el món. Que tota la recerca no ens marxi cap a Alemanya i que el nou Museu de la Ciència de Lleida sigui realment un Museu de la Ciència i no només sobre ecologisme, canvis climàtics i altres temes multisostenibles. Esperem que les matemàtiques tinguin, per fi, una exposició sedentària a la nostra ciutat. I ara que el govern del PP torna a donar ales al projecte del IEMaths (alguna cosa bona ha de tenir el PP) a veure si s'estiren i ens donen alguna seu. La Generalitat diu que ja ha tancat l'aixeta al PCiTAL passant-se el Pacte Nacional per a la Recerca per l'arc del triomf... Hagués fet el mateix si el parc científic hagués estat al Poblenou o a Montjuïc per exemple?

4) A finals de setembre de 2011, l'experiment OPERA va fer trontollar la teoria d'Einstein sobre la velocitat de la llum per culpa d'uns neutrins passats de voltes. Podrem confirmar que hi pot haver partícules que viatgen a major velocitat que la de la llum? O podrem confirmar que el càlcul de la velocitat de la llum és incorrecte? De moment estan calladets els de l'OPERA (Oscillation Project with Emulsion-tRacking Apparatus). Quin article m'està quedant entre tits i apparatus...

5) Els matemàtics seran els encarregats a partir d'ara de pensar, organitzar i estructurar l'assignatura de matemàtiques a l'ESO i el Batxillerat. Fantàstic, formidable, excels! (que diria el Jordi Basté). S'imaginen que hi hagués algun matemàtic avaluant el nostre sistema d'ensenyament? I que algú se l'escoltés? I que la seua opinió fos vinculant? La consellera Rigau deia que vol augmentar les hores de matemàtiques a l'ESO. Apa, tot solventat, no? Nooooo... Això és el que passa quan parlen de matemàtiques els que no en tenen ni punyetera idea de matemàtiques. Primer, la reglamentació de l'ESO no afavoreix l'esforç personal de l'alumne, cosa imprescindible en l'assignatura i, segon, aquestes maleïdes avaluacions en forma d'informes a les quals estan sotmesos els alumnes (i els professors) de matemàtiques no avaluen coneixements de matemàtiques, avaluen situacions en les quals els alumnes han de demostrar un grau de maduresa de raonament i d'abstracció d'idees. Cosa que no està als temaris. I això és el que passa quan qualsevol al·lucinat des d'un despatx de l'anomenada Junta de l'Avaluació de Catalunya dissenya un examen de matemàtiques sense tenir-ne ni la més remota idea. I encara tenen els ous d'anomenar-lo de competència matemàtica. Ep! I no ho dic jo... ho diuen tots els membres de la Societat Catalana de Matemàtiques en cadascuna de les entrevistes que publiquen en els seus butlletins. Bé, i jo també ho dic.

I per últim, a nivell personal, per fi he pogut aconseguir per enguany una visita al sincrotó ALBA del Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola. Una de les millors notícies per mi i, espero que també, pels meus alumnes futurs científics. Em moro de ganes!

Una visió diferent del 2012

No es preocupi que no li parlaré ni de la previsió de la taxa d'atur, ni de l'Euríbor, ni de la recessió ni de l'ascens del Lleida Esportiu a 2a A. Faré uns comentaris del 2012 que, espero, no hagi llegit abans.

1) El primer que em ve al cap amb el 2012 és que és un nombre polidivisible. Un nombre abcdef... és polidivisible si ab és divisible entre 2, abc ho és entre 3, abcd és divisible entre 4, abcde entre 5 i així successivament. Així que 2012 és un any polidivisible, cosa que no passava des de 1896. Poca broma, eh?

2) A més al 2012 tindrà, cinc dimecres al mes de febrer, cosa que no passava des del 1984 i no tornarà a passar fins el 2040.

3) És obvi que 2012 no és primer ja que és parell i 2012=2*2*503. És un múltiple de 2 que només conté les xifres 0, 1 i 2. Ara n'hi ha molts (2000, 2002, 2010, 2012, 2020) però no n'hi havia des del 1222. Però pels que som primeròfils i volem trobar nombres primers per tot arreu ens podem conformar amb saber que 2012 és primer en base 3 i base 5. Dada inútil, però hem aconseguit que sigui primer.

4) Que l'any 2012 serà un any tremendo ja ens ho podíem suposar els matemàtics. De fet el 2012 és un nombre apocalíptic ja que el nombre 666 es troba en la seqüència de xifres de 2^2012= 470274332784334653125768479202378540655541330775529554115642465003833860666314880555.....

5) El 2012 es pot expressar de 6 maneres distintes com a suma de cinc quadrats:
2012 =1^2 + 5^2 + 7^2 +16^2 + 41^2
2012 =1^2 + 5 2 +16^2 +19^2 + 37^2
2012= 1^2 + 9^2 + 24^2 + 25^2 + 27^2
2012= 1^2 +13^2 +17^2 + 23^2 + 32^2
2012= 1^2 +16^2 +17^2 + 25^2 + 29^2
2012= 1^2 +17^2 +19^2 + 20^2 + 31^2

6) El 2012 el podem expressa com una suma de potències de 3 o de 5:

2012 = 3^6 + 3^6 + 3^5 + 3^5 + 3^3 + 3^3 + 3^2 + 3^1 + 3^0 + 3^0

2012 = 5^4 + 5^4 + 5^4 + 5^3 + 5^1 + 5^1 + 5^0 + 5^0

7) També apareix en una terna pitagòrica:
2012^2 +1012035^2 =1012037^2

8) I el nombre 2012 pot ser representat com (les dos últimes són bestials!):

2012= 31^2+32^2+3^3

2012= 2^2+6^2+6^2+44^2=11^2+13^2+16^2+25^2+29^2

2012= (2^3+333^3+335^3)-(26^3+26^3+67^3+67^3)

2012= 2^11-6^2

2012= 44^2+44+2^5=45^2-45+2^5

2012= (9*8*7-6+5)*4-3+2+1+0

2012= 3^3!+2^3!+2*2^3!*3^2+3^2!+7^2!

I un últim entreteniment matemàtic per acabar, la idea és anar des del 2011 fins al 2012 mitjançant les operacions indicades...

2011: retallades, indignats i la prima de risc

Començàvem el 2011 prohibint fumar a tot arreu i allargant la vida laboral fins als 67 anys. Però aquestes encara eren bones notícies pel que vindria després. L'any en el qual ens hem indignat per tot arreu. A Egipte, a Tunísia, a Síria, al Iemen, a Bahrein, a London, a Líbia on pelaven el Gadaffi, a Grècia que munten referéndums que no fan i a Lleida els indignats ocupaven Ricard Vinyes de manant "Democracia Real ya" (sic). Uns "democràtes" que van fer que el president Mas hagués d'entrar en helicòpter al Parlament per poder revisar el PIRMI. Al Japó s'indignava l'oceà, provocava un tsunami i feia "petar" Fukushima per goig de tots els ecologistes. També s'emprenyava la Terra a Nova Zelanda i a Lorca, però no va fer tantes per coses allà pel que es veu. A l'illa de Hierro un volcà també es va posar sèrio... A Noruega el que s'emprenyava era un tal Anders Breivik que fotia una masacre a Oslo.

Mentres Dominique Strauss-Khan assetjava cambreres en un hotel de Nova York aquí només féiem que parlar de la prima de risc i del fons de competitivitat sense tenir ni idea del què era. Però de l'única crisi que se n'ha parlat ha estat la del pepino per culpa de l'e.coli. I a Catalunya com estàvem ennuagats amb les "Polseres vermelles" d'Albert Espinosa i amb "Pa negre" ni ens assabentàvem que es podien fer reformes constitucionals sense necessitat de referéndum, que el TSJC estava en contra de la immersió lingüística o que ens posaven les autovies a 110 km/h. Sort del Twitter, dels Trending Topics i dels hashtags. I dels neutrins.

La política catalana retalla per tot arreu, sou dels funcionaris per aquí, paga extra per allà, ara IRPF de més... mentres Joana Ortega falsificava currículums i al PSC acaben de descobrir la democràcia en forma de primàries (Hereu-Tura) o de candidats a primer secretari (Ros-Navarro-Élena-Iceta). Esquerra fa neteja i amb Oriol Jonqueras torna a ser ERC. I mentres Bildu triomfa a Euskadi i el procés de Donosti posa el punt i final d'ETA, aquí vam provar sort el 10-A amb una consulta a Barcelona que va tenir èxit... o no, segons qui t'escoltis. Al País Basc Espanya no roba (i si ho fa ho fa poc) i aquí ens roba molt però segons Núria de Gispert no ho podem dir. De moment, qui sí podem dir que potser els que roben són l'Urdangarín, el Paco Camps i el Teddy Bautista. I qui sí pot dir que ens vol bombardejar és el socialista Peces-Barba.

En el capítol de defuncions, ens han deixat totes les caixes i han nascut unes altres: Unnim, Caixabank, Catalunya Caixa, Banca Cívica... Ens ha deixat la Unió Esportiva Lleida però ha nascut el Lleida Esportiu, i va haver una fecundació per allà del LLeida 1939. Edu Torres fa reviue bestialment el LLeida Bàsquet. L'aeroport d'Alguaire també el donaven per mort però un tal Thomas Cook l'ha ressuscitat. Els que sí ens han deixat definitivament però mai en la seua memòria han estat el Sebastià Gràcia, l'Heribert Barrera i el Víctor Torres. Aquí potser algú hi afegirà l'Steve Jobs o l'Ossama Bin Laden.

I un record per molta gent... del món musical: Kim Laría (Topolino), Cesaria Évora, Gil Scott-Heron, Manolo Otero, Clarence Cleemons, Carles Lordan (los Manolos), Amy Winehouse, Nickolas Ashford, Janio Marti, Bobby Farrell (Boney M), Bernie Wilson (Blue Notes), Gerry Raferty, Augusto Algueró, John Barry, Gary Moore, Jordi Barre, Mike Starr (Alice in Chains) i Damià Sans (Ambaparà).

Del món de l'esport haurem de recordar després d'enguany a Àngel Pedraza, Héctor Núñez, Sócrates, Severiano Ballesteros, Tomislav Ivic, el Lobo Diarte, Màrius Duran, el doctor Montañola, JOan Miró, Chus Pereda i Marco Simoncelli.

També els actors Jesús Ferrer, el senyor Davis, Jordi Dauder, Juanito Navarro, Florinda Chico, Amparo Muñoz, Pep Torrens, Jordi Serrat, Elisabeth Taylor, Peter Folk, Francesc Luchetti i Maria ISbert. El cuiner Santi Santamaria. Els escriptors JOrge Semprún, Miquel Pairolí i Ernesto Sábato. El diari News of the World. El banquer Luis Ángel Rojo. Personatges del món de la política com David MArtínez Madero, Enrique Curiel, Juan María BAndrés, Carles Sentís, Vaclav HAvel i Kim Jong Il.

I ens avisen que el 2012 serà pitjor. No m'ho vull creure... tot i això, que tinguin un bon any nou i agafi's fort.

El meu particular resum de l'any (*)

Bé, ara que ja hem passat la meitat de les festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural) estem a punt d’arribar al 30 de desembre, dia escollit per periodistes i mitjans de comunicació seriosos i no tan seriosos per fer el seu tradicional resum de l’any que s’acaba.

L’any 2011 serà recordat per un personatge misteriós que va fer acte de presència, que ens va sacsar a tots amunt i avall i que l’anomenaven prima de risc. A Lleida, els periodistes seriosos s’encarregaran de recordar-nos que es va inaugurar l’arborètum Pius Font i Quer, el Parc de Santa Cecília, la rehabilitació de La Suda, la Plaça dels Pagesos, la millora (??) del Passeig de Ronda i l’enèsima reforma del triangle Avinguda del Segre-Rambla de Ferran-Lluís Roca.

També el 2011 ha estat l’any de la DOP Pera de Lleida, del Roberto Fernández a la UdL, del senyor Thomas Cook que ens ha de salvar l’aeroport d’Alguaire, i de la majoria absoluta de l’Àngel Ros. Majoria absoluta a la Paeria, perquè a altres llocs…

Culturalment Lleida ha perdut uns grans homenots. El major promotor sardanista que ha tingut la nostra ciutat, el Sebastià Gràcia; el mestre Prenafeta, l’Ernest Ibáñez i el Víctor Torres. També ens han deixat el notari Rico Morales i per la vigília de Sant Jordi en ple concert el Damià Sans, cantant dels Ambaparà. I afegeixo dos defuncions més, el tancament de Can Ramon de la baixada de la Trinitat, els millors pollastres i conills a l’ast de Lleida. I la desaparició del club emblema de la nostra ciutat, la Unió Esportiva Lleida. Casualment, va anar acompanyada de la pèrdua del que va ser el seu millor president, el Mario Duran. I també ens deixava el president Montañola i l’històric mandatari que portà el CFJ Mollerussa a 2a A, el Joan Miró. I tot això quan un lleidatà, l’Andreu Subies, ha estat anomenat president de la FCF.

Ara bé, el que no dirà cap periodista en els seus resums de l’any és el que els explicaré jo. Quan, de moment, encara no he cobrat la paga extra del desembre ni he cobrat el que em correspon segons la meua declaració corresponent a la renda de 2010, diré que aquest 2011 el meu sou s’ha reduït un 7,5%, que he pagat un 5,6% més d’IBI, he pagat un 11,4% més de llum i un 7,6% més d’aigua. I després ens volen fer creure que l’IPC només serà del 3%, va home va! I a tot això li sumo aproximadament uns 300 € de zona blava. Una zona blava que s’estendrà aviat pel carrer Sant Antoni, Major, Carme i Magdalena fins i tot… i lo que te rondaré morena.

Bé, sincerament, que passin un bon 2012. De veritat, ja sé que desitjar això tal i com estan les coses sona a ironia, però si més no intentem-ho. Que l’IBI i la zona blava els sigui lleu.

(*) Article publicat al diari digital www.araponent.cat

Band Aid - Do they know it's Christmas?

La nadala de felicitació d'enguany del bloc torna al 1984. En aquells temps van tenir molt èxit un parell de supergrups amb finalitats purament solidàries. Per una banda USA for Africa liderats per Michael Jackson (ja se sap, allà on hi havia nens estava el Jackson) i Lionel Richie i per una altra banda, la Band Aid ideada per Bob Geldof i Midge Ure (d'Ultravox). En una sessió maratoniana de 24 hores grans artistes d'aquella època van gravar aquesta cançó que va escriure el mateix Geldof després de veure per la tele un documental sobre la gana a Etiòpia. Geldof, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt solidari, va trucar a Midge Ure proposant-li aquest projecte amb nom de caixa de benes per a ferides (Band Aid) i de pas demanar-li si ho podien gravar a casa seua, ja que els Ultravox tenien uns bons estudis per poder fer les seues cançons tecno d'aquell temps.

Van pensar en Phil Collins per la bateria, i els instrumentistes d'Spandau Ballet i Duran Duran per les guitarres, fins i tot està Adam Clayton d'U2. I cantant podem trobar a Paul Young, Simon le Bon, Bono, Paul Weller (en aquells temps als Jam), George Michael (Wham, Andrew Ridgeley ja no pintava res), les Bananarama, Sting (no hi podia faltar!), Holly Johnson (Frankie Goes to Hollywood), Boy George (Culture Club), Paul McCartney, David Bowie, Status Quo, Adam & the Ants, Heaven 17.... res, que amb tot això van vendre un milió de singles en una setmana i va ser el single més venut a UK fins que el 1997 va ser desbancat del récord pel "Candle in the wind" d'Elton John, aquell tribut empalagós a Lady Di. Buf!

L'any 1989 es va recuperar el projecte amb el nom de Band Aid II, amb la producció de la tripleta de moda en aquell temps Stock, Aitken i Waterman i amb la col·laboració dels seus entxufats Jason Donovan i Kilye Minogue entre d'altres (Bananarama, Technotronic, Wet Wet Wet, Bros, Big Fun, Pasadenas, Sonia, Lisa Stanfield...).

I encara el 2004 una nova reencarnació més fashion (Band Aid 20) de la mà dels extremadament solidaris Bono, George Michael i Paul McCartney, aquest cop acompanyats de Dido, Natasha Bedingfield, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Joss Stone, Will Young, Katie Melua o Robbie Williams.

Tal i com corren els temps i un servidor cobrant de la Generalitat potser ens l'hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.

Bon Nadal i que sigui lleu. Aquesta és l'original...

Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!

El dr Montañola, president per accident.

L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.

El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.