I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1) L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2) Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho. A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3) I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000... Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja...

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.

The Monkees - Last train to Clarksville

Els Monkees van ser els precursors de la música estil Milli Vanilli, és a dir, que els cantaven i els que posaven la cara no eren ben bé els mateixos. Però mira, la gent en aquell temps ho va acceptar.

The Monkees va ser un grup artificial, creat pels americans per fer la competència als anglesos Beatles a mitjans dels anys seixanta. Si els Beach Boys, també americans, van sorgir espontàniament en aquella mateixa època, els Monkees no van ser res més que una acurada operació de màrqueting per poder competir musicalment amb els anglesos. Un anglesos que anaven molt forts amb els Beatles, els Stones, els Kinks o els Herman's Hermit.

Així va ser com dos productors de televisió van muntar un càsting en plan Operación Triunfo per tal de seleccionar entre 437 candidats els membres d'aquesta nova banda. Entre aquests candidats hi havia algun músic reputat, com Stephen Stills dels Crosby, Stills, Nash & Young que suposo no van agafar per avorrit. Qui sí van agafar fou Peter Tork (guitarra), Mickey Dolenz (bateria), Michael Nesmith (baix, que sempre sortia per tot arreu amb una gorra de llana) i a un actor que havia fet un paperet en el musical "Oliver", Davy Jones mort aquesta setmana.

Un cop triat el grup faltaven les cançons, d'això se n'encarregà Don Kirchner, un dels grans editors americans de tots els temps. El 1966 debuten amb el seu primer single "Last train to Clarksville" i la cançó va ser un èxit bestial estant no sé quants mesos nº1 als Estats Units al mateix temps que la sèrie de televisió protagonitzada per ells. Esl actors que sortien a la sèrie i els que cantaven al disc no eren ben bé els mateixos, però als americans d'aquell temps els importava un rave. El disc "The Monkees", el qual tinc l'honor de guardar dins de la meua col·lecció, va estar més d'un any a les llistes de vendes.

Mike Nesmith, l'unic dels Monkees que era músic de veritat, va intentar que gravessin les seues pròpies cançons després d'aquest primer èxit, però Don Kirschner els va dir que nanai, que ja tenia preparada una segona cançó de Neil Diamond que olorava a milions de dólars. I efectivament, aquell 1966 el famós "I'm a believer" que ningú el recorda cantat per Diamond i que últimament només el recordem per l'accelerada versió dels Smath Mouth, va tornar a batre récords de vendes en singles. Quina cara li devia quedar a Neil Diamond... I el segon disc dels Monkees amb el poc original títol de "More of the Monkees" també arrassava en vendes. També s'inlouen les cançons "A little bit me, a little bit you" i "Pleasant Valley Sunday".

L'any 1967 sortia el "Sgt Peppers" dels Beatles i els Monkees tenien l'obligació d'enfrentar-se amb aquest dur rival. Per fer-ho aprofiten una altra versió "Daydream believer" de John Steward que, evidentment arriba al nº1 igual que el seu nou disc "Headquarters".

El quart disc "Piscis, Aquarius, Capricorn & Jones Ltd" (1967) apareix ja entremig de les tensions habituals que tenen els grups quan té massa èxit amb els 2 primers discos. La cadena NBC els rencindeix el contracte de la seua sèrie (avui en dia impensable cancel·lar un sèrie d'èxit!) i els Monkees intenten sortir-se'n com poden rodan algun curtmetratge amb Jack Nicholson, però no acaba de funcionar. Alguns discos més ja bastant desapercebuts "The Brids, the bees & the Monkees" (1968), "Head" que era una pel·lícula que van protagonitzar (1968) i "Instant replay" (1969) amb algun single mitjà com "D. W. Washburn" i "That was then, this is now".

I a partir d'aquí, tal i com manen els cànons dels grups d'èxit desbandada general i cadascú a fer el que pugui. Només Nesmith va fer alguna cosa interessant amb la First National Band. A part d'això, evidentment, desenes de recopilatoris i alguna gravació nova sense desperatra cap tipus d'interès com el que va sorgí en la seua època per tal de despertar la música nordamericana.

Com el "I'm a believer" està massa gastat ja, jo us deixo el video del "Last train to Clarksville", cançó que m'agrada bastant més i és potser menys coneguda.

Radio Futura - Escuela de calor

Enrique Sierra era el tapat dels Radio Futura. Encara que no ho semblés hi havia més vida al grup a part dels famosos germans Auserón. De fet Enrique Sierra era el mestre musicalment parlant. Quan Kike Sierra va fundar Radio Futura amb Santiago i Luis Auserón ell ja portava anys (amb el nom de Sir Henry) darrere de la movida musical amb el grup Kaka de Luxe, l'embrió del que després va ser Alaska i Dinarama amb Nacho Canut, Carlos Berlanga i Olvidas Gara però també amb Fernando Márquez de La Mode.

Tot i que mai se l'ha reconegut de la mateixa manera com s'han reconegut els Auserón, Kike Sierra va ser l'autor de dos de les cançons de més èxit de Radio Futura: "La estatua del jardín botánico" i "Escuela de calor".

Radio Futura va néixer amb els vuitanta gràcies al nom escollit pel pintor i publicista Herminio Molero i tret d'una emissora de ràdio pirata italiana. El 1980 treuen el seu disc de debut "Música moderna" amb el famós "Enamorado de la moda juvenil" (a què no podeu resistir de cantar Y yo caí...) i una curiosa versió del "Divina" de Marc Bolan dels T.Rex. Tot i això el disc no va ser gaire ben valorat i mitja banda deixa el grup quedant-se només Kike Sierra amb Luis i Santiago Auserón.

Gran errada per part de tots els que van abandonar el grup perquè el 1982 publiquen una de les cançons més emblemàtiques del grup i del pop espanyol "La estatua del jardín botánico" que més tard s'inclouria en el disc "La ley del desierto, la ley del mar" (1984), un dels 3 discos que tinc de Radio Futura i que és imprescindible. En aquest disc també hi trobareu "Semilla negra" i "Escuela de calor".

Amb la fama guanyada el 1985 viatgen fins a Londres per grabar amb Duncan Bridgeman dels Level 42 "De un país en llamas", disc que rebaixa la qualitat i que té com a èxit de més renom "El tonto Simón".

Després d'aquest petit impàs tornen a tenir molt bona acollida amb "La canción de Juan Perro". Diuen que és el millor disc dels Radio Futura, però jo crec que no. Sí que és cert que en ell s'inclouen "La negra flor", "A cara o cruz" i "37 grados", però...

Ara bé, si un disc en directe ha de resumir una carrera musical aquest és el "El directo de Radio Futura. Escuela de calor" (1989). Amb permís del "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo i el "80-89" de Nacha Pop, és el millor directe que existeix del pop espanyol. Sense dubte. Radio Futura és d'aquells grups que cançons com "Escuela de calor" o "37 grados" les milloren molt més en directe. Bestial!

I el 1990, "Veneno en la piel", l'altre disc imprescindible dels Radio Futura, amb un canvi radical d'estil i fusionant el rock amb sons llatins i cubans el disc és aprofitable des de la primera fins a l'última cançó. "Veneno en la piel", "Corazón de tiza", "El amigo desconocido", "Condena del amor"... Un dels discs (el tinc en LP, evidentment) que més he escoltat.

El 1992 i el 1998 publiquen els recopilatoris "Tierra para bailar" i "Memoria del porvenir" amb versions remesclades i algun tema inèdit com "El puente azul".

El 1995 Enrique Sierra prova sort amb una banda anomenada los Ventiladores gravant un únic disc de títol "Mentiras" amb 3 singles sense cap mena d'interès: "Mientes", "Así pasen los días" y "Fuera de casa".

L'any 1999 amb la seua dona Pilar Román i Luis Auserón va formar un grup de música electrònica: Klub. Com a enginyer de so també va guanyar un parell de Grammys gràcies als àlbums de Rosario Flores "Muchas flores" i "Mil colores". Després de Radio Futura, només Santi Auserón sota el nom de Juan Perro ha tingut un èxit relatiu.

M'ha costat moltíssim escollir una cançó per acabar el post... buf! Al final he trobat un medley del directe de les cançons "Escuela de calor" i "La estatua del jardín botánico". A disfrutar!

MC5 - Kick out the jams

No van fer gran cosa. Es van formar el 1967 i dos anys més tard ja estaven acabats. Això sí, els anys que van durar van ser el grup de rock blanc més gamberro, indecent, violent, agressiu, salvatge i irreverent que ha parit la història de la música.

Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.

El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.

El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.

El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.

A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.

La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...

Whitney Houston - I wanna dance with somebody

No em va agradar mai. Per mi forma part de tot un grup de noies (o dones) cantants que tenen una veu passada de freqüència. Em molesta. Però cal reconéixer que ha fet història dins de la música. Tot i que a vegades, tampoc cal molt mèrit per fer història en el món de la música. A vegades només cal treure un parelll de discos, drogar-se una mica i palmar-la jove.

Whitney Houston ja es va criar musicalment des de petita, filla de Cissy Houston, cosina de Dionne Warwick i neboda d'Aretha Franklin. Poca broma. Potser avui en dia tindria més currículum ser cosina dels Amics de les Arts. És normal que de ben petita ja comencés fent carrera artística, primer fent els coros a Chaka Khan i el 1983 gravant ja un single amb Teddy Pendergrass, el tema "Hold me" i un duet amb Jermaine Jackson "Take good care of my heart".

Com en els anys 80 el fet de tenir un bon productor era el més important, Clive Davis comença a fitxar compositors i músics per gravar el primer disc de la Whitney anomenat "Whitney Houston" (1985) per tal d'evitar confusions. Un disc de debut amb un èxit enorme, nº1 a USA i UK. D'aquest disc surten singles a punta pala i la majoria nº1: "You give good love", "Saving all my love for you", "How will I know" i "Greatest love of all". Una cosa bestial! Aquest disc ja li va donar uns quants Grammys.

El 1987 treu el segon disc "Whitney", no es mataven gaire buscant noms. I encara va ser més bèstia... fou el primer àlbum de la història d'una solista que entrava directament al nº1 del Billboard. I els seus primers 4 singles entren també directament al nº1: "I wanna dance with somebody", "Didn't we almost have I tall", "So emotional" i "Where do broken hearts go". També surten com a single "Love will save the day" i "One moment in time". El disc es va amortitzar al màxim.

El 1990 es trenca el silenci amb el seu esperadíssim 3r àlbum "I'm your baby tonight". Sense ser tan potent com els altres dos treu singles d'èxits com el resultón "I'm your baby tonight", "All the man that I need", "My name is not Susan" (amb versió friki de Dana International) o "Miracle".

Ui, i el 1991 va arribar la revolució amb una cançó que a Estats Units la van fer gairebé himne nacional. "I will always love you" (anys abans gravada per Dolly Parton) inclosa en la banda sonora de la peli "The bodyguard", una cançó que jo no puc suportar de cap de les maneres, s'ha convertit en la seua peça més recordada. Que injust. Un bon sarpat de Grammys per aquest disc que contenia temes com "I'm every woman" (de Chaka Khan), "I have nothing", "Run to you" o "Queen of the night".

A partir d'aquí res ja no va tornar a ser igual. Tot i que continuava fent d'actriu amb "Waiting for a exhale", el seu matrimoni amb Bobby Brown li va portar més mal de caps que altres coses amb contínues baralles i detencions. La banda sonora va tornar ser nº1 amb 3 temes propis "Exhale", "Count of me" amb Cee Cee Winans i "Why does it hurts so bad". El 1996 fa una última incursió en cine amb Denzel Washington amb "The preacher's wife" que ja no arriba gaire alt a les llistes.

A finals de la dècada dels 90 van arribar els seus últims èxits: "When you believe" gravat amb Mariah Carey (ecs!) que li va suposar un Oscar per ser la cançó de la pel·lícula "El príncipe de Egipto"; "My love is your love" i un extrany "It's not right but it's ok", que molts el van titllar d'autobiogràfic.

El declivi va venir els 2002 amb "Just Whitney", que va entrar mitjanament fort però ja tenia l'arròs passat, tot i que el primer single era bastant comercial "Watchulookinat". També van arribar un parell de fricades amb duets amb George Michael "If I told you that" i amb Enrique Iglesias "Could I have this kiss forever?". Molts anys de silenci amb notícies controvertides sobre la seua vida i la seua incursió en el món de les drogues. El 2009 el seu productor inicial, Clive Davis, la intenta tornar a recuperar amb el disc "I look to you" amb un minièxit que va ser el seu primer senzill escrit per Alicia Keys "Million dollar bill".

Bé, ja ho veuen, Whitney havia nascut per ser artista, no va tardar en convertir-se en superestrella i ha acabat com molts artistes i superestrelles. I això que era la noia que totes les noies volien ser i amb la qual tots els homes volien sortir... El mític cantant francès Sergei Gainsbourg li va dir en directe davant de les càmeres de televisió quan ella encara era jove "I wanna fuck you".

Els deixo amb "I wanna dance with somebody", la cançó que més m'agrada de Whitney... o l'única...

D'Alguaire a la Pobla

Ja és ben curiosa la cosa. Fins i tot tenen raó els espanyols quan, a vegades, afirmen que els catalans som una mica raros. Raros del tot diria jo. Es veu que un dia a la Generalitat se li acut construir un aeroport de propietat nacional (entengui’s aquí l’adjectiu nacional referit a Catalunya, especificació que faig per tal d’evitar confusions). Aquest aeroport es construeix al terme municipal d’Alguaire (que mentre no es demostri el contrari pertany a Catalunya) i el resultat és que queda un aeroport la mar de bonic. El dia de la inauguració es crea una expectació tremenda, hores abans que aterrés el primer avió ja estava tot el perímetre ple de gom a gom de curiosos que volíem veure l’estrena de la infraestructura que ens havia fer els lleidatans internacionals sense haver de passar per la capital.

I bé, què passa ara? Que no hi ha dia que en les tertúlies que es fan des de la capital no hi hagi algun pixapí que foti a parir el nostre (ei, que és català!) aeroport. I no ho entenc. L’únic aeroport de la Generalitat, que hauria de ser on s’hi aboqués més calers, és recriminat dia sí i dia també per tots aquells que després s’emprenyen i bramen si la Generalitat no defensa prou el seu Prat o el Girona-Costa Brava, ambdós de titularitat no-nacional.

Quan la Costa Brava va demanar un aeroport allí el van posar. Quan els tarragonins van demanar un aeroport per la Costa Daurada, van col·locar-lo a Reus. I ara fa un temps es va apostar pel Pirineu, i és clar, es va fer des de Lleida. Molt bé, tenim aeroport. És cert que es podrien haver fet millor les coses. Per exemple, deu ser l’únic aeroport del món que no té bones comunicacions per carretera. Arriba un esquiador a Alguaire per anar a Vielha i quan es troba la carretera que hi ha torna a marxar esfereït. En aquest aspecte s’ha començat la casa per la teulada.

Però la qüestió és que ara l’aeroport ja està fet. No deixem que cada dia des de Barcelona ens el comparin amb Ciudad Real, Osca o Castelló. Gràcies a Thomas Cook tornem a tenir activitat i encara li hem de treure molt més suc. I a més, si ara li sumem que una de les més meravelloses vies de comunicació entre la plana i el Pirineu està en via morta, què hem de fer per promocionar les nostres marques turístiques del Pirineu? Defensem les nostres infraestructures que, pel que veig, ningú no ho farà per nosaltres. Volem lo tren i volem l’aeroport.

Molts tertulians argumenten que no faran servir mai l’aeroport Lleida-Alguaire, jo no faré servir mai la L9 del metro de Barcelona, en la qual cada estació costa el mateix que tot l’aeroport. Ambaparà!

Coses que científicament podrien passar aquest 2012 (o no)

De moment ja s'ha donat el premi Wolf de matemàtiques (els més importants en matemàtiques després de la medalla Fields i els Abel), i els primers noms per recordar d'enguany (apart del capità del Costa Concordia) són Michael Aschbacher i Luis Caffarelli. Aschabacher ja va guanyar el premi Rolf Schock que entrega l'Acadèmia Sueca de les Ciències gràcies a la demostració més llarga de la història de les matemàtiques, 15000 pàgines per demostrar el conegut per Enormous Theorem o Teorema de Classificació dels grups finits (grups curiosos com el de Lie o els grups Tits, que em fa molta gràcia). Com per aprendre-se-la de memòria, no? Ara bé, ara mateix no sabem per què serveix haver classificat això... però segur que alguna utilitat tindrà.

Caffareli, que també va guanyar el Rolf Schock ha treballat en les equacions de Navier-Stokes. El dia que els matemàtics trobin la resolució d'aquestes equacions s'acabaran els problemes de turbulències en els viatges d'avions. Després dirà que els matemàtics només fan coses que no serveixen per a res...

Enguany m'agradaria que...

1) Es resolessin aquestes equacions de Navier-Stokes i la hipòtesi de Riemann. Fa pocs anys es va aconseguir demostrar el teorema de Fermat (Wiles) i la conjectura de Poincaré (Perelman), per què no podem demanar això? I de pas podem afegir la conjectura de Goldbach, per demanar que no quedi.

2) El CERN demostrés l'existència del bossó de Higs. Penso que estem a punt i que ho podem veure enguany. Els físics han fet la seua feina, els protons han xocat i ara els matemàtics estan calculant si amb una probabilitat del 99,9999% d'una trompada d'aquestes ha sortit el bossó de Peter Higs. Aleshores ja ho tindríem tot clar i la ciència podria explicar íntegrament la història del temps. Seria la notícia més important de la història, i al Telenotícies la donarien en un breu i acabant amb un "... i ara passem als esports".

3) Que el Parc Científic i Tecnològic de Gardeny esdevingui un motor de recerca científica feta a Lleida i exportada a tot el món. Que tota la recerca no ens marxi cap a Alemanya i que el nou Museu de la Ciència de Lleida sigui realment un Museu de la Ciència i no només sobre ecologisme, canvis climàtics i altres temes multisostenibles. Esperem que les matemàtiques tinguin, per fi, una exposició sedentària a la nostra ciutat. I ara que el govern del PP torna a donar ales al projecte del IEMaths (alguna cosa bona ha de tenir el PP) a veure si s'estiren i ens donen alguna seu. La Generalitat diu que ja ha tancat l'aixeta al PCiTAL passant-se el Pacte Nacional per a la Recerca per l'arc del triomf... Hagués fet el mateix si el parc científic hagués estat al Poblenou o a Montjuïc per exemple?

4) A finals de setembre de 2011, l'experiment OPERA va fer trontollar la teoria d'Einstein sobre la velocitat de la llum per culpa d'uns neutrins passats de voltes. Podrem confirmar que hi pot haver partícules que viatgen a major velocitat que la de la llum? O podrem confirmar que el càlcul de la velocitat de la llum és incorrecte? De moment estan calladets els de l'OPERA (Oscillation Project with Emulsion-tRacking Apparatus). Quin article m'està quedant entre tits i apparatus...

5) Els matemàtics seran els encarregats a partir d'ara de pensar, organitzar i estructurar l'assignatura de matemàtiques a l'ESO i el Batxillerat. Fantàstic, formidable, excels! (que diria el Jordi Basté). S'imaginen que hi hagués algun matemàtic avaluant el nostre sistema d'ensenyament? I que algú se l'escoltés? I que la seua opinió fos vinculant? La consellera Rigau deia que vol augmentar les hores de matemàtiques a l'ESO. Apa, tot solventat, no? Nooooo... Això és el que passa quan parlen de matemàtiques els que no en tenen ni punyetera idea de matemàtiques. Primer, la reglamentació de l'ESO no afavoreix l'esforç personal de l'alumne, cosa imprescindible en l'assignatura i, segon, aquestes maleïdes avaluacions en forma d'informes a les quals estan sotmesos els alumnes (i els professors) de matemàtiques no avaluen coneixements de matemàtiques, avaluen situacions en les quals els alumnes han de demostrar un grau de maduresa de raonament i d'abstracció d'idees. Cosa que no està als temaris. I això és el que passa quan qualsevol al·lucinat des d'un despatx de l'anomenada Junta de l'Avaluació de Catalunya dissenya un examen de matemàtiques sense tenir-ne ni la més remota idea. I encara tenen els ous d'anomenar-lo de competència matemàtica. Ep! I no ho dic jo... ho diuen tots els membres de la Societat Catalana de Matemàtiques en cadascuna de les entrevistes que publiquen en els seus butlletins. Bé, i jo també ho dic.

I per últim, a nivell personal, per fi he pogut aconseguir per enguany una visita al sincrotó ALBA del Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola. Una de les millors notícies per mi i, espero que també, pels meus alumnes futurs científics. Em moro de ganes!

Una visió diferent del 2012

No es preocupi que no li parlaré ni de la previsió de la taxa d'atur, ni de l'Euríbor, ni de la recessió ni de l'ascens del Lleida Esportiu a 2a A. Faré uns comentaris del 2012 que, espero, no hagi llegit abans.

1) El primer que em ve al cap amb el 2012 és que és un nombre polidivisible. Un nombre abcdef... és polidivisible si ab és divisible entre 2, abc ho és entre 3, abcd és divisible entre 4, abcde entre 5 i així successivament. Així que 2012 és un any polidivisible, cosa que no passava des de 1896. Poca broma, eh?

2) A més al 2012 tindrà, cinc dimecres al mes de febrer, cosa que no passava des del 1984 i no tornarà a passar fins el 2040.

3) És obvi que 2012 no és primer ja que és parell i 2012=2*2*503. És un múltiple de 2 que només conté les xifres 0, 1 i 2. Ara n'hi ha molts (2000, 2002, 2010, 2012, 2020) però no n'hi havia des del 1222. Però pels que som primeròfils i volem trobar nombres primers per tot arreu ens podem conformar amb saber que 2012 és primer en base 3 i base 5. Dada inútil, però hem aconseguit que sigui primer.

4) Que l'any 2012 serà un any tremendo ja ens ho podíem suposar els matemàtics. De fet el 2012 és un nombre apocalíptic ja que el nombre 666 es troba en la seqüència de xifres de 2^2012= 470274332784334653125768479202378540655541330775529554115642465003833860666314880555.....

5) El 2012 es pot expressar de 6 maneres distintes com a suma de cinc quadrats:
2012 =1^2 + 5^2 + 7^2 +16^2 + 41^2
2012 =1^2 + 5 2 +16^2 +19^2 + 37^2
2012= 1^2 + 9^2 + 24^2 + 25^2 + 27^2
2012= 1^2 +13^2 +17^2 + 23^2 + 32^2
2012= 1^2 +16^2 +17^2 + 25^2 + 29^2
2012= 1^2 +17^2 +19^2 + 20^2 + 31^2

6) El 2012 el podem expressa com una suma de potències de 3 o de 5:

2012 = 3^6 + 3^6 + 3^5 + 3^5 + 3^3 + 3^3 + 3^2 + 3^1 + 3^0 + 3^0

2012 = 5^4 + 5^4 + 5^4 + 5^3 + 5^1 + 5^1 + 5^0 + 5^0

7) També apareix en una terna pitagòrica:
2012^2 +1012035^2 =1012037^2

8) I el nombre 2012 pot ser representat com (les dos últimes són bestials!):

2012= 31^2+32^2+3^3

2012= 2^2+6^2+6^2+44^2=11^2+13^2+16^2+25^2+29^2

2012= (2^3+333^3+335^3)-(26^3+26^3+67^3+67^3)

2012= 2^11-6^2

2012= 44^2+44+2^5=45^2-45+2^5

2012= (9*8*7-6+5)*4-3+2+1+0

2012= 3^3!+2^3!+2*2^3!*3^2+3^2!+7^2!

I un últim entreteniment matemàtic per acabar, la idea és anar des del 2011 fins al 2012 mitjançant les operacions indicades...