Fer club

De les vegades que he pogut parlar amb l'Albert Esteve, president del Lleida Esportiu, m'he adonat que hi ha una sèrie de frases o locucions que les incideix argumentadament en els seus discursos. Quan parla de a) l'economia del club sempre es refereix al criteri dels "ingressos consolidats", quan parla de b) la massa social del Lleida diu que el soci i l'aficionat "ha de xafar club" i c) per referir-se al nivell significatiu del que ha de ser el club per la nostra ciutat fa servir "hem de portar Lleida".

Després d'estar dissabte passant veient el partit inaugural de la nova (pre)temporada entre el CD Altorricón i el Lleida Esportiu penso que jugant aquests partits estem portant a la pràctica els apartats b) i c) del paràgraf anterior al mateix temps. Sí, sí, ara intentaré explicar-me...

Deixant de banda l'aspecte esportiu sobre aquest partit de pretemporada, hi ha centenars de milers d'especialistes esportius, m'agradaria centrar-me en unes reflexions que m'han vingut al cap després de conversar i escoltar a diferents senyors seguidors d'Altorricó. En un LAPAO clar i perfectament entenedor tant el senyor amb qui vaig compartir la 2a part del partit a la grada com tres hómens que estaven fent tertúlia al bar durant la mitja part més o menys venien a dir la mateixa cosa. Estaven contentíssims que lo Lleida hagués anat a jugar un partidet allà al seu camp i que havien vist un ambient de futbol molt majo amb la gent que havia vingut de la capital.

Ep! Que això no és poca cosa, eh? Aquestes sensacions dels altorriconencs és una de mes maneres més grosses que tenim de fer club. Ho hem d'aprofitar! Penso -sí, algun cop ho faig- que fer club és que el Lleida trepitgi el camp de l'Altorricó, del Tamarit, del Binéfar, del Montsó, del Balaguer, del Targa... fer club és que els aficionats del Lleida anem a veure els partidets de pretemporada a Altorricó i ja que no ens fan pagar entrada doncs acabem comprant unes tires de números pel sorteig d'un pernil, una caixa de préssics o un càmping gas i així ajudar econòmicament l'equip. Fer club és anar a Fraga o a Almacelles i pagar 5 € per donar un cop de mà econòmic al seu club.

El senyor altorriconenc de la barba que tenia assegut al meu costat estava encantat amb l'entrada al Municipal. Aquest senyor, evidentment, ha d'anar cada diumenge a veure el CD Altorricón, però hem d'aconseguir que aquest senyor de la barba, i els senyors de la tertúlia del bar vinguin al Camp d'Esports també a veure el Lleida. I el senyor de Tamarit ha d'anar cada setmana a veure l'equip del seu poble, però l'hem d'enganxar perquè vingui a veure el Lleida. I la senyora (sí, també hi ha senyores al futbol) de Binéfar, i els nens de Fraga, i els aficionats del Bellvís han de veure el futbol al seu poble però hem de fer que vinguin també a Lleida. Un partit, o dos, o mitja temporada o tota sencera.

Ens hem de guanyar aquesta amistat amb els de la vora. Jugant un amistós a Figueres potser esportivament serà un derby però socialment poc hi guanyarem. I ara mateix necessitem gent per enganxar-se a aquest nou projecte que a vam veure la temporada passada que pinta molt bé. Em va agradar molt l'ambient a Altorricón. Nomes vaig copsar l'opinió de 3 o 4 persones, una mostra escassa, però espero que significativa.

I molta sort al CD Altorricón en aquesta nova etapa a la 3a divisió i quin porteràs teniu amb aquest Rubén Maestro.

Un tomb per Gandia (la Safor)

A veure com li explicaria jo. Miri, posi l'estructura urbanística de Benidorm, la tipologoa de balcons i apartaments de Salou, els locals i els bars de Calella i Lloret, de tant en tant una mica de pudor de pixum, tregui tots els guiris borratxos de Salou i enlloc d'alemanys i anglesos posi xonis, quinquis i poligoneros de Madrid, Zamora, Salamanca o Toledo. Doncs bé, tot això barrejat és la zona de la platja de Gandia.

No havia estat mai a la platja de Gandia i per tant no sé si aquest famós programa de la MTV que jo conec per l'APM ha fet molt mal o no a la imatge de la ciutat, és a dir, abans de l'emissió de Gandia Shore potser era un lloc més tranquil i visitable. La impressió que m'he endut jo és la que li he dit més amunt, com Salou però en pitjor si és que pot ser possible (ja vaig dedicar un article a Salou fa un temps). 

Cal dir però, que de dilluns a dijous semblava i aparentava una zona turística normal, però el cap de setmana els carrers es convertien en una cursa d'obstacles de vasos de cervesa, ampolles de whiski, cartrons de vi, preservatius usats -suposo- i retrovisors de cotxes trencats. El meu cotxe aparcat va patir les ressaques d'una festa de botelles de dissolució d'etanol amb altres substàncies. La pudor a pixum que desprenien certs carrers a qualsevol hora del dia no era ni comparable a la que habitualment fa la plaça Pau Casals de Lleida. Ja ho comentava abans... me suposo que l'efecte Gandia Shore a ajudat a què aquesta zona de bars, restaurants i discoteques caigués en les mans -per no dir altres parts corporals més utilitzades per la postadolescència en aquests puestos- de turistes incivilitzats. Ei, però si els senyors hotelers i restauradors de la zona és el que volen perfecte, eh? A mi no conto pas que m'hi vegin més.

Malgrat això, la zona del passeig de Neptú està molt ben arreglada i fer el passeig des del carrer Riera Baixa fins arribar al port fent de tant en tant alguna orxata amb fartons o una tapeta de peixet fregit és un bon esport.

L'hotel on estava allotjat és un hotel correcte, ni més ni menys. L'hotel Gandia Palace té 4 estrelles, li calen algunes petites reformes però sobretot li falta personal. Un típic hotel de la zona costera valenciana amb 11 plantes, unes 30 habitacions per planta i ple de gom a gom en aquelles dates. No, si a mi ja em sembla molt bé que l'hotel estigui ple i tinguin molta gent -els de l'hosteleria sempre es queixen de tot- però si vols tenir 10 milions de persones a l'hotel contracta més treballadors collons! No hi ha cosa que me foti més ràbia que a l'hora d'anar a sopar hagi de fer cua i que mentres estigui sopant al buffet no et retirin els plats de la taula. Amb el personal de l'hotel vaig poder parlar en català en tot moment. De fet, a un d'ells que me vaig adreçar en castellà perquè pensava que en català no m'havia entès va dir-me "parle'm en català que t'entenc millor que quan parles castellà, lo teu català l'entenc millor que el dels de Barcelona". Gràcies.

La ciutat de Gandia està força lluny del barri costaner. Diria que uns 4 km, així que vam agafar una línia d'autobús regular que fa el servei fins al centre de Gandia (1,60 € el viatge, el conductor de l'anada molt maleducat i el conductor de la tornada molt majo). L'autobús ens va deixar al centre de Gandia, just davant de l'estació de trens i de l'oficina de turisme de Gandia. Oficina que, curiosament, en ple mes de juliol estava tancada. Oletu. Després de voltar força ja olores on són els centres històrics de les ciutats, i caminant uns pocs metres ja ens vam posar al mig de la plaça Major, on tenen l'Ajuntament (s.XVIII) i la  Col·legiata gòtica que, curiosament, també estava tancada i no es podia visitar.A pocs metres hi ha el Palau Ducal dels Borja -en aquesta ciutat tor porta el nom dels Borja- que té pinta de ser molt bonic però que no vam visitar perquè estava en obres.

La zona centre de Gandia està força bé per passejar, el passeig de les Germanies és una rambla amb ombreta i fonts, el carrer Major i adjacents és un eix comercial -amb moltes botigues tèxtils tradicionals i casetes molt ben arregladetes!- que acaba davant de l'enorme col·legi de les Escoles Pies. Just davant hi ha una petita plaça amb unes escultures dedicades a Alexandre VI, Lucrecia Borja, César Borja i a Calixte III. Aquest últim em va fer molta gràcia perquè és dels pocs papes que tenen carrer a Lleida (Calixt III, Joan XXIII, Pius XII i Bonifaci VII). I el papa Calixt III, vés per on, és el que té més vinculació lleidatana de tots ja que Alfons de Borja (nom real del Papa) visqué a Lleida 30 anys per estudiar i donar classes després a l'aleshores prestigiosa Universitat de Lleida. Al Museu Diocesà es corseven uns ornaments litúrgics que llegà en testament a la Parròquia de Sant Joan.

Gastronòmicament estava a la terra de les fideuàs. Res a dir, bones. Però les paelles... no suporto que hi posin mongetes, ni faves ni patata... marededeusenyor! Millor les del Delta... algú ho havia de dir.

Maria Goeppert-Mayer

Tot i que amb uns dies de retard m'agradaria fer un petit homenatge a Maria Goeppert-Mayer, una de les senyores més importants en el desenvolupament de la física nuclear. Goeppert-Mayer és una desconeguda suposo que a causa del màrqueting relacionat amb Marie Curie i en menor mesura amb Lisa Meitner. I no sé si tota aquella colla de fanàtics antinuclears que deuen generar electricitat pels seus aires condicionats pedalant a casa seua tenen una part de culpa també en l'abandó de l'estudi d'aquesta part de la física de cara al públic general. Si parlar de ciència ja no ven gaire, l'editor dels llibres d'Stephen Hawking afirma que per cada equació que s'inclou en un llibre les vendes es redueixen a la meitat, imagini's el que és parlar de física nuclear intentant que els teus contertulis no et vegin com una espécie d'ésser exterminador amb la credibilitat de la Sánchez-Camacho fent una roda de premsa.

Maria Goeppert-Mayer nasqué el 28 de juny de 1906 a la Polònia alemanya, va estudiar física i matemátiques a la Göttingen University on es va doctorar l'any 1930 sota la tutoria de ni més ni menys que de Max Born, un dels pares de la mecànica quàntica (juntament amb l'arxifamós Max Planck) i Premi Nobel el 1954.  La seua tesi doctoral tractava sobre la teoria de l'absorció de dos fotons en àtoms (estudi de la probabilitat que un electró orbitant el nucli emeti dos fotons quan salta d'una òrbita a una altra més propera al nucli) , idea que com és habitual en la mecànica quàntica, fou verificada experimentalment unes quantes dècades més tard.

Un cop doctorada Goeppert-Mayer es traslladà als Estats Units on treballà en l'estudi de radiacions i matèria a altes temperatures a Los Álamos National Laboratory (Nova Mèxic), estudis que serien rellevants pel famós projecte Manhattan en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. Cal dir que treballà des d'un punt de vista matemàtic i en una línia secundària. Per deixar clara la seua no acceptació dels usos bèl·lics de les seues experimentacions es va dedicar a promoure els usos pacífics de l'energia nuclear i per fomentar l'interès de les dones per aquesta ciència. No m'agradaria saber tot el que li haguessin dit si hagués estat catalana...

La seua "famosa" teoria de la desintegració beta doble de l'any 1935 deia (i diu) que dos neutrons dins d'un nucli atòmic podien convertir-se en protons de forma simultània emetent dos electrons (partícules beta negativa) i un parell d'antineutrins. La seua idea ha estat verificada experimentalment i avui en dia és un dels camps més actius de la física de neutrins, partícules avui en dia molt de moda dins del món científic.

L'any 1963 es convertí en la segona dona que aconseguí un Premi Nobel de Física després de Marie Curie. Aquest Nobel li vingué gràcies a l'estudi d'un model matemàtic anomenat model de capes nuclears que va permetre estudiar l'estabilitat de certs nuclis atòmics anomenats màgics pel nombre de partícules que tenien. En recollir aquest premi afirmà que "guanyar el premi ha estat la meitat d'apassionant que fer la meua feina". 

Si volen més referències:

-Fitxa de Goeppert-Mayer de la Universitat de California.

-Fitxa a NNDB.

The Temptations - Papa was a Rolling Stone

La música negra (o de color per si volen que sigui políticament correcte) vocal de la Motown està de pega. Fa pocs dies dedicava un article a Bobby Rogers dels The Miracles... i ara un per partida doble ja que han mort Richard Street i Damon Harris, els dos membres dels Temptations.

Anomenats en un primer moment The Elgins, els Temptations neixen l'any 1961 per fusió de dos grups vocals de Detroit: The Primes i The Distants. La primera formació estava composta per Eddie Kendricks, Otis Williams, Paul Williams, Melvin Franklin i David Ruffin (com un jugador de bàsquet que vam tenir a Lleida en temps d'ACB).

Han tingut una carrera llarga dividida en moltes etapes, segons la seua formació i segons qui els feia les cançons. Els seus primers 3 discos estan produits pel miracle Smokey Robinson. El seu primer single fou el poc conegut "The way you do the things you do" (1961) escrit pel mateix Robinson. El 1964 trobem la famosa i preciosa "My girl" (fixeu-vos amb la coreografia del video) amb Ruffin de líder que convertí el quintet com el primer grup masculí de la Motown en aconseguir un nº1. Entre nosaltres la cançó va adquirir molta popularitat l'any 1992 gràcies a la pel·lícula que portava el mateix nom. Les versions d'aquesta cançó donarien per un article complert, des del blues d'Ottis Redding, al country apegalós de Dolly Parton, l'ska de Prince Buster a més dels Rolling Stones, Mamas & the Papas, Phil Collins (que ho versiona tot), Percy Sledge, Stevie Wonder, Michael Jackson, Westlife...  D'aquesta primera època també són les més discretes "It's growing" (1965), "Since I lost my baby" (1965) i "My baby" (1965)

L'any 1966 (fa dies) es fan càrrec del grup els compositors Norman Whitfield i Brian Holland que van acabar de conduir els Temptations al cim de la música vocal americana. La peça més destacada d'aquest període potser és "Ain't too proud to beg" (1966). També es dediquen a balades i cançons ensucrades "Beauty is only skin deep" (1966), "I know I'm losing you" (1966), "All I need" (1967), "You're my everything" (1967)...

El nou període Whitfield amb Barrett Strong s'obre amb "I wish it would rain" (1968) que arriba al nº4 a les llistes USA. Aquest període duraria tretze anys, orientant-se cap a un soul més psicodèlic, tipus Sly & the Family Stone, la qual cosa provocaria l'abandonament de Ruffin que preferia el soul més clàssic i l'entrada de Dennis Edwards provinent dels Contours. Les cançons d'aquesta etapa utilitzen tot tipus d'efectes i arranjaments rock que els suposà un bon sarpat de grans èxits: "Cloud nine" (1968), "Runaway child" (1969), "Can't get next tou you" (1969), "Psychedelic shack" (1970) -fixin-se que el títol ja diu molt i la cançó en si és una cosa rara-, "Ball of confusion" (1970) i la formidable "Get ready" (1969).

Un retorn a les balades amb la soporífera "Just my imagination" (1971) els va fer meréixer el seu primer disc de platí i la marxa de Kendricks. Nombrosos premis Grammies, colaboracions amb The Supremes, textos més compromesos i el suïcidi de Paul Williams l'any 1973 pels problemes que patia al fetge a causa de l'alcoholisme van marcar la dècada dels 70 del grup. Aquestes dos baixes van suposar la incorporació dels dos personatges als quals fa referència aquest apunt del bloc, Damon Harris que venia dels The Vandals i Richard Street provinent dels The Monitors.

Damon Harris era una de les veus més ballables del soul, seua és la veu del famós "Papa was a Rolling Stone" (1972), de "Take a look around" (1972)  i "Masterpiece" (1973). Amb Harris de primer tenor els Temptations van guanyar tres Grammies. Quan el 1975 marxa Harris el grup ja perd la seua energia. Harris publica l'any 1978 un desapercebut àlbum en solitari  "Silk".




En canvi, Ricard Street (el del mig de la foto) va aguantar la dècada dels 80 i dels 90 amb els grup amb molta pena i poca glòria.

Els dos solistes van entrar al mateix temps i ens han deixat també alhora.

The Miracles - Tears of a clown

William Robinson (conegut popularment com Smokey, sí, no?), Claudette Robinson, Ronald White, Pete Morre i Bobby Rodgers van juntar-se l'any 1957 per fer un grup vocal dels que es portaven en aquella època (Platters, Temptations, Four Tops...).  Primer amb el nom de The Five Chimes i després amb el definitiu The Miracles van començar cantant en petits locals per poder-se donar a conéixer. Aquesta última frase jo penso que l'escric en la història de qualsevol grup musical.

Després d'alguns mesos actuant els fitxà el productor (ai, el productor...) Berry Gordy, una institució en aquella època. Berry Gordy fou el descobridor de moltíssims grups: Isley Brothers, Marvelettes, Stevie Wonder, Four Tops, Jackson Five, Supremes, Temptations, Martha & the Vandellas... i fundador dels gran segells discogràfics de Detroit: Motown, Tamla, i altres no tan grans com Gordy, Soul, V.I.P...

El 1958 ja fitxats per la discogràfica Tamla graven el seu primer single "Got a job", una cançó escrita per Gordy, Robinson i un tal Tyronne Carlo, un cosí de Jackie Wilson. La cançó sorgí com a resposta al doo-wop "Get a job" de The Silhouettes, aquesta última cançó potser us sonarà per la banda sonora de la peli "American grafitti".

Els mesos següents foren de lluita per tal d'aconseguir que els seues gravacions tinguessin repercussió nacional (perdó), una cosa que no van aconseguir fins que les discogràfiques Tamla i Motown es van fusionar en la Tamla Motown, una pròpia companyia discogràfica en què Berry Gordy era el president i Smokey Robison el vicepresident. Una cosa semblant a la que van fer aquí els bancs més o menys...

D'aquesta manera el 1960 aconsegueixen el seu primer gran èxit amb "Shop around" arribant al nº2 a les llistes dels Estats Units. Al nº1 hi havia la paret infranquejable d'Elvis Presley. Aquesta cançó la va incloure la revista Rolling Stone en una edició que publicà amb les 500 millors cançons de tots els temps. Bé, és només una opinió. La parella Captain & Tenille van fer una versió l'any 1979 pel meu gust millorada.

A partir d'aquí, durant anys successius van editar una sèrie d'èxits com "You've Really got a hold on me" (1962) gravada posteriorment pels Beatles també. "Mickey's Monkey" (1963), la lenta "Ooo baby baby" (1965), "Tracks of my tears" (1965) molt versionada entre d'altres per Bryan Ferry, Linda Ronstad, els pesats de Boyz II Men, o Rod Steward; "My girl has gone" (1965), "Going to a go-go" (1965) amb versions dels Rolling Stones (1982) i de Phil Collins (2010)... fins arribar al seu major èxit "Tears of a clown" (1970) que fou nº1 tant a Europa com a Estats Units.

Un cop Smokey Robinson es retira del grup per dedicar-se íntegrament a la indústria discogràfica a jornada complerta i a escriure lletres de cançons per a desenes d'artistes de la Tamla Motown, això fou l'any 1972, és substituït al grup per Bill Griffin i als The Miracles encara els dóna temps d'aconseguir un altre èxit l'any 1975 amb "Love machine". La versió dels Wham potser us és més sonada. L'any 2001 foren inclosos en el Hall of Fame.

Bobby Rogers ha mort las 73 anys d'edat a Detroit.

Slayer - "Angel of death"

Jeff Hanneman i Kerry King eren uns amiquets californians que l'any 1981 van decidir fer un grup de música. Fins aquí una història normaleta. Si diem que les seues influències eren Iron Maiden i Black Sabbath (que ara acaben d'editar disc!) la cosa ja sabem per on anirà. I si concloem que juntament amb Metallica, Megadeth i Anthrax aquesta banda és considerada com un dels grans del trash metal dels vuitanta ja estem en condicions d'assegurar que parlem dels Slayer.

Hanneman i King fan formar Slayer juntament amb el baix Tom Araya i el bateria cubà Dave Lombardo. Van treure un primer disc completament autofinançat "Show no mercy" (1983) del qual van vendre 40.000 còpies i un segon disc ja finançat per la discogràfica "Hell awaits" (1985) que amb cançons sobre Satanàs i l'infern ja aconsegueixen un cert èxit. Com a mostra una estrofa de la cançó "Evil has no boundaries" i una altra de "Necrophiliac", satanisme molt seriós... ja veuen


"Satan, our master in evil mayhem / guides us with every forst step. / Our axes are growing with power ans fury. / Soon there'll be nothingness left."

"Her stomach burst, the casket breaks, / the seed has taken form. / A writhing shape of twisted flesh.  The deevil's child is thrown."

Ara bé, la glòria els arriba amb el seu tercer disc "Reign in blood" (1985) considerat pels entesos en aquest tipus de música com un dels millors discos de la història del heavy i un imprescindible per entendre aquest estil de música. L'èxit potser va venir acompanyat per la polèmica que comportà el fet que la discogràfica Columbia es negués a publicar el disc perquè no els agradava ni la portada (no m'estranya) ni la temàtica de les cançons. 

Als 80 hi hagué una moda satànica que els grups de metal van propagar molt. Es feien rocambolescos jocs de paraules amb els seus noms al·ludint temes satànics: KISS (Knights in Satan Service); AC/DC (Anti Christ/dead Christ), WASP (We Are Sexual Perverts) o els mateixos Slayer (Satan Laughts As You Eternally Rot). Tot i que els Slayer eren uns aprenents al costat de les lletres d'Ozzy Osbourne, Alice Cooper o Judas Priest de seguida es van caracteritzar per titular els seus discos de forma diguem que no gaire catòlica... fixin-se en els seus primers tres discos mencionats anteriorment... els que van venir a continuació seguien la mateixa línia "South of heaven" (1988), "Seasons in the Abyss" (1990), "Decade of Agression" (1991), "Divine intervetion" (1994), "Undisputed Attitude" (1996), "Diabolus in Musica" (1998), "God hates us all" (2001), "Christ Illusion" (2006) i l'últim "World painted blood" (2009).

Ja des del seu primer disc el logo dels Slayer és una combinació del pentagrama satànic invertit i una àliga que recorda l'àliga imperial nazi. I, és que els Slayer combinen en les seues lletres satanisme amb actituds feixistes. Des dels anys 80 que, desafortunadament aquestes bandes de metal accelerades i fosques capten més adeptes entre tots aquestos simpatitzants.

Evidentment, els components d'Slayer neguen qualsevol connexió amb el feixisme però al guitarrista Jeff Hanneman té una fixació per tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial i l'Alemanya nazi. Deu ser una mica com la fixació dels polítics del PP en dir-nos nazis als catalans... Hanneman no amaga la seua satisfacció per les seues col·leccions de marxandatge i memorabilia sobre l'època nazi. El fet que el seu club de fans s'anomeni Satanic Wehrmacht no ajuda pas a rentar la imatge, no.

Una de les cançons més sorolloses de la història de la música "Angel of death", dedicada a Josef Mengele (oficial nazi de les SS), no ajuda gaire a diluir les sospites de feixisme...

"Auschwitz, the meaning of pain / the why that I want you to die. / Slow death, inmense decay / Showers that cleanse you of your life/ Forced in/ like cattle/ you run / stripped of / your life's worth./ Human mice for the Angel of Death./ Four hundred thousand more to die. / Angel of Death/ Monarch to the kingdom of the dead. / Sadistic, surgeon of demise / Sadist of the noblest blood. / Destroying without mercy/ to benefit the arian race" .

Hanneman ha continuat vomitant la seua fúria i les seues lletres fins l'actualitat. En els seus últims discos ha incorporat al seu univers satànic cançons sobre coneguts psyco-killers com Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee... cap sorpresa, aquest home no és ningú al costat de Mengele. Jeff Hanneman es va retirar de la música l'any 2011 per culpa d'una picada d'aranya (no tenia mètodes esotèrics per això?) i ara ha mort als 49 anys a causa d'una insuficiència hepàtica. De ben segur que al cel no haurà anat pas, no.

Després de l'assemblea...

1) Esportivament I.  En la data i hora en què estic escrivint aquest article ja puc dir que la temporada ha estat meravellosa i que el millor encara està per vindre (toma!). A pocs dies del partit del Camp d'Esports de la segona eliminatòra dels Play Off d'ascens penso que ha quedat clar que donem per bo el resultat. Sinó ja m'explicaran què féiem celebrant a la gespa del Camp d'Esports, dutxant l'alcalde, fent sonar els clàxons i ruixant amb cava només pel fet d'haver guanyat l'Osasuna B en l'últim partit de Lliga. Per classificar-nos!! Si arribem a pujar a 2aA ja no sé què farem per celebrar-ho... ja ho tenim celebrat, no? La qüestió és que el diumenge 10 de febrer després de l'empat a 1 contra un dels Logronyès de la categoria acceptàvem ja que la temporada havia estat mediocre i acabaria sent mediocre. Només gent amb quantitats industrials d'optimisme a la sang com el Jordi Ricart confiava en jugar un play off que teníem (crec recordar) a 12 punts. Disfrutem-ho!

2) Esportivament II. No em posaré a parlar sobre sistemes de joc de l'equip ja que no sóc un expert en el tema. Evidentment tothom té la seua opinió en futbol (i en política, i en economia...) però no conto pas que la meua sigui extremadament interessant. Penso que hi ha hagut un canvi en la mentalitat del Toni Seligrat, de la plantilla i del cos tècnic des d'aquell 10 de febrer del paràgraf anterior. Aquell dia s'ho van començar a creure...

3) Econòmicament. Durant l'assemblea crec que una de les coses que els abonats assistents volíem escoltar sobretot era el tema de la situació econòmica del club. Que sí, que sí, que està molt bé que la piloteta entri i que el nostre porter eviti això mateix a la nostra porteria, però si darrere d'un equip no hi ha una gestió econòmica només s'és això, un equip i no pas un club. I el Lleida ha de ser un club, que dic un club, un superclub (allò del "més que un club" està massa sobat). Segurament som poquets els interessats en saber com funciona administrativament el Lleida Esportiu, però hi som. I, almenys jo, no voldria pas que tornés a passar el que va passar amb l'antiga (EPD) Unió Esportiva Lleida per una gestió econòmica que semblava haver estat en mans del Miguel Blesa. Amb la teoria dels "ingressos consolidats", l'àrea econòmica va gestionant mes a mes. Em sembla perfecte. No estirem més el braç que la màniga i no fem el ruc amb la pestanyó*. Pujar a 2aA, sí i tant, però amb coneixement. Provin de contestar vostès aquesta pregunta "Què preferiu estar a 2aB nets o a 2aA amb un forat de 10 quilos?" Aaaaaah... jo ho tinc clar (no diré la meua preferència), però segur que molts de vostès hi donaran molts tombs.

4) Comunicativament. El Lleida ha de generar notícies. Cada dia. Els diaris de Lleida han de posar almenys una pàgina diària sobre el Lleida. Si no en tenen prou amb el que es genera el club que s'inventin reportatges i que facin estadístiques o infografies. Si l'Sport pot omplir 30 pàgines parlant del mateix, els diaris de Lleida, que són més seriosos, en poden omplir una. L'Albert Esteve no s'ha deixat veure gaire en rodes de premsa, conto que n'ha degut fer més en aquestes últimes setmanes que en una temporada i mitja. Preguntat pel silenci de la seua primera temporada ell esgrimeix que "tenien molta feina". M'ho crec. El club estava com estava, però no hauria d'haver estat excusa. Ara ha canviat la cosa també. A mi m'agrada que el president digui, i que expliqui, i que els periodistes preguntin, i que surti per la tele. Això és de club gran.  El Twitter no para amb el/la comunity manager del Lleida Esportiu, contínuament està fent bullir l'olla. Fenomenal. També el canvi va ser al febrer...

5) Socialment. El dia de l'assemblea vaig conéixer el David Freixes i l'Óscar Serramia, responsables de l'àrea social. Ei, us puc assegurar que són dels nostres, uns clàssics del Camp d'Esports. Si l'àrea econòmica és difícil de gestionar no em vull ni imaginar com és la social en aquesta ciutat que des de fa no sé quantes temporades viu d'esquena al futbol (al futbol de la ciutat em refereixo). Les coses poden sortir bé o malament, les idees poden ser millors o pitjors però he vist que en tenen moltes. Moltíssimes, que si packs així i packs de l'altra manera, que si entrades, que si invitacions, els autocars... Però no es poden rendir, l'afició aquí a la mínima es desunfla i al camp quedem els 1500 de sempre. Els beneeixo. 

El 10 de febrer (dia de Santa Escolàstica) sortíem en processó del Camp d'Esports... aquest diumenge hi entrarem de juerga. Com canvien les coses en 4 mesos.

Gràcies Lleida Esportiu.

*pestanyó: paraula que feien servir los gitanos del Pla de l'Aigua per refrir-se als quartos.

Durant l'Assemblea... (2)

Continuem avui (dia que serà un diumenge històric pel Lleida Esportiu) ja desperts i esmorzats amb unes torradetes de paté fet a Estamariu, amb el resum del que fou la 1a Assemblea d'abonats del club.

A l'article anterior ens vam quedar amb el resum que ens feia l'Albert Esteve sobre la temporada 2011-2012 i ara mos tocaria atacar el punt 3 de l'ordre del dia que és el balanç de la temporada 2012-2013.

Som-hi doncs...

• Balanç de la temporada 2012-2013.
• La temporada comença amb l'afer Emili Vicente. El president ens explica que la decisió fou purament econòmica ja que no es podia assumir econòmicament l'estructura que demanava l'entrenador. La relació amb l'Emili és molt bona i no hi ha cap conflicte a nivell personal amb l'actual Junta.
• Es canvia la filosofia de contractar jugadors. Es demanen que es comprometin a 2 anys amb un 60% de sou fix i un 40% de variable segons objectius de grup i personals.
• Es redueix el pressupost de la temporada passada amb un esborrany inicial de 860.000 €.
• Es reconeix des de la Junta que la comunicació i l'intercanvi d'informació amb el soci abonat ha estat escassa, sobretot per motius de feina i d'organització dins del club.
• Enguany hi ha 2014 (ojo el número de moda a Catalunya) socis i 708 acreditacions de la base.
• I per acabar el balanç de la temporada posa èmfasi amb el tema econòmic: "si no hi ha ingressos no hi ha projectes". Remarca que la despesa es va fent segons es van tenint els ingressos consolidats i ja avisa als abonats que pel playoff s'haurà de pagar entrada. Acaba fent una crida a la ciutat pel juliol de la propera temporada perquè s'aboqui amb el club que porta el nom de Lleida per tot arreu.
• Pren la paraula també el David Freixes de l'àrea social que valora molt positivament l'augment d'abonats experimentat aquesta temporada i diu que el projecte que ells presenten és un projecte "sòlid".
• I amb això que ens ha ocupat una mica més d'una hora arribem al torn de precs i preguntes per part dels assistents.
• Una primera intervenció exposa que els crits d'alguns "brètols" al camp donen una mala imatge i comenta el fet que els fills de socis no puguin entrar gratuïtament al camp. Des de la Junta se li respon que durant els 3 primers mesos és gratuït el carnet infantil i que cal valorar el fet que un pare es senti orgullós de fer soci el seu fill. (I aquí vull fer un comentari personal d'aquests dos article dient que a mi se'm cau la baba quan el meu fill entra al camp superil·lusionat amb el seu carnet del Lleida)
• Un altre soci exposa que el problema de la poca assistència al Camp d'Esports no és culpa ni del fred ni de l'horari, la culpa és del futbol televisat. L'Óscar Serramia de l'àrea social li dóna la raó però cal continuar lluitant contra aquest factor extern.
• Es comenta des d'un punt de vista esportiu que de cara l'any vinent cal mantenir la base de l'equip perquè està demostrat que fer molts canvis no funciona. El director esportiu Jordi Esteve comenta una mica el tema de la plantilla i de la situació contractual.
• Un soci pregunta el perquè del canvi del grup III al II de la 2aB. El president explica que fou la RFEF qui ho va proposà juntament amb el Teruel i el Saragossa B.
• Es pregunta si hi ha diners per afrontar l'ascens. Es contesta que estructura de club n'hi ha per estar a 2aA però que si hi ha un ascens cal ser conscients que cal doblar el pressupost i que això suposa augments de preus d'abonaments i d'entrades.
• Pregunten els casos de Saife i de Genís Soldevilla, i Jordi Esteve contesta que fou per decisió tècnica ja que l'entrenador va dir que no tindrien minuts.
• Un membre de la penya És un Sentiment demana una valoració de la tasca de les penyes del club. Contesta l'Óscar Serramia dient que és molt bo tenir molta gent jove al camp agrupada en penyes i que el club els facilitarà tot el que convingui però els demana positivisme a canvi.
• Un soci demana perquè als estauts hi figura el domicili social en un local de Rovira Roure. L'Albert Esteve diu que és on té un despatx de la seua propietat i que es va posar aquella adreça de forma provisional i que ara ja està canviat a Dr Fleming.
• Es fa una reflexió del paper de la premsa dient que cal que els mitjans potents donin mes informació al Lleida, que no pot ser que no surtim en portada el dia que es juga contra l'Eibar o l'Alabès. (I aquí també hi poso la meua... ahir molt pocs mitjans a l'assemblea... després mos queixem del tracte que ens donen a TV3 o a l'Sport i a Lleida molts passen de naltres).
• Es pregunta per què els packs d'entrades i ofertes no es poden adquirir el diumenge del dia de partit. Des de la Junta es contesta que és per evitar que els aficionats rivals es beneficiïn d'aquests descomptes.
• Un soci demana el resultat econòmic d'aquesta temporada. La temporada no està acabada però es diu que els ingressos ja superen en 100.000 € els previstos a començament de temporada.
• Es pregunta quin és le benefici que rep el Lleida Esportiu pel fet que la Copa Catalunya es jugui al Camp d'Esports. Hi ha un benefici econòmic i un d'imatge de la ciutat.
• Als estatuts es parla d'una possible secció de futbol sala. Per temes personals ja que alguns de l'equip directiu són exjugadors es va posar i d'aquesta manera hi ha la porta oberta a crear-lo.
• Es demana que la informació sobre els partits arribi a la màxima quantitat de gent possible a través de cartells en bars i per la ciutat.
• I una última intervenció demana que s'expliqui el tema dels avals. El president ens diu que van fer una val de 600.000 € corresponent a 200.000 per temporada durant aquest 3 anys i que acaba el 30 de juny de 2014. I ara cal començar a estudiar què cal fer després.

A quarts de dos acabem el que és l'acte protocolari i se'ns convida a sortir al pati exterior de la Casa de les Voltes a fer un petit refrigeri i una foto de grup dels assistents. Allà la majoria aprofita per contactar personalment amb l'equip directiu i petem la xerrada. Un moment molt bonic, la veritat.

I més o menys la cosa va anar així... demano disculpes si m'he descuidat alguna cosa o alguna dada numèrica l'he anotat malament però la meua velocitat amb el bolígraf no és la mateixa que té per exemple el Xavier Madrona que el tenia al meu costat i que veia que escrivia a raó de 500 paraules per segon...

I aquesta tarde al Camp d'Esports perquè #LleidaNoEsRendeix . Poca broma.

Durant l'assemblea... (1)

Ha estat un bon dia per fer una assemblea. Ens hem despertat amb núvols al cel de Lleida i força frescota. No, no és cap contradicció. Un 18 de maig si haguéssim estat a 25 graus mig Lleida ja la pot buscar a Cambrils i l'altra meitat a Torredembarra, fins i tot la climatologia ens ha jugat a favor.

I jugar a favor vol dir que hi ha hagut una bona assitència. Conto que deviem rondar una setantena d'abonats a la Canonja de la Seu Vella, això representa un 5,8% més o menys del total d'abonats amb dret d'assistència. Sí, el percentatge és ridícul però els que estàvem acostumats a assistir a les Juntes Generals d'Accionistes de la Unió Esportiva Lleida, veure aquesta quantitat de gent és com per fer festa major.

Minuts abans de les 10:30 ja creuava la Porta dels Lleons d'entrada al recinte monumental més impressionant de Catalunya (i que ningú m'ho discuteixi!) i la primera sorpresa ha estat que hi havia cua a l'entrada per presentar les credencials per poder participar a l'assemblea. Escolti'm bé... cua per anar a una reunió del Lleida. Un cop a dins, la sala estava força plena, ni la millor de les expectatives que teníem abarcava aquesta opció. I una altra dada molt important pel nostre futur, hi havia molta gent jove. Recordo que a les reunions d'accionistes de la Unió les sales estaven plenes de padrins que feia l'efecte que hi anaven com quan van a mirar obres. I entre els abonats assistents... només una senyora. Li hauran de fer un homenatge.

L'acte ha començat a les 11:00 amb una breu presentació del director del Consorci de la Seu Vella, el Pep Tort animant-nos a pujar més sovint a la Seu Vella. Segur que té raó, conec un gran nombre de lleidatans que van descobrir la Seu gràcies a la Sibil·la. 

Seguidament, el periodista d'Ona FM Íñigo Blanco, vinculat en la comunicació del club presenta l'ordre del dia de l'assemblea en l'aspecte formal.

I a continuació durant una hora ben bona el plat fort i esperat per la majoria dels assistents, el president Albert Esteve ens explica tot allò que portàvem esperant sentir des de que el seu equip va agafar el club. Déu n'hi do quina xarrera! Però feia falta. Ho intentaré resumir, però a priori ja aviso que no sé si me'n sortiré.

• Comença amb un compromís de realitzar una assemblea informativa de socis cada any en aquestes dates d'abril o maig.
• Explica l'adjudicació de la unitat productiva de la Unió Esportiva Lleida amb tot detall (si més no amb molts més detalls dels que coneixíem la majoria dels d'allà presents):
• S'interessa per l'estat del club a nivell econòmic
• Parla amb jugadors i cos tècnic
• Pren compromís amb els espònsors ja existents: Ramon Soler, Paco Monzón, San Miguel, Cobega...
• Es troben una estructura del departament laboral no esportiu a juny de 2011 de 918.000 €  (ni el Manchester United!!!) amb sous i salaris.
• Van posar el nom de Lleida Esportiu Terraferma perquè el nom de Lleida Esportiu ja estava agafat al registre (m'agradaria saber qui són els Lleida Esportiu...) i van fer el club de la manera que el van fer, amb uns socis perquè no havia temps de fer una SAD. El Sisco Pujol plega per discrepàncies amb el model de club i l'Albert Esteve pren la presidència.
• El 29 de juny de 2012 s'adjudica la unitat productiva al grup de l'Annabel Junyent però en no presentar els avals es queda sense i com el grup directiu actual havia fet una reserva finalmant se l'adjudiquen ells. (És molt complicat resumir això)
• El 22 de juliol l'alcalde fa l'entrega de claus i el 25 comença a funcionar el club, a menys d'un mes de començar la temporada. Les primeres gestions foren els els àmbits del funcionament intern, de les relacions amb els proveïdors, del funcionament federatiu i del protocol institucional.
• I en aquell moment es creen les àrees de treball que encara avui funciones: àrea social, àrea econòmica, àrea esportiva, àrea jurídica, àrea de comunicació... ja aviso que no sé si els noms són exactament aquestos i no he pogut apuntar tots els responsables perquè el boli m'anava a ratos. Es feu una reestructuració del departament laboral arribant a acords amb tots els treballadors, de la imatge coorporativa del club i s'arriben a nous acords amb empreses per intercanvis.
• I comença la temporada 2011-2012.
• La temporada 2010-2011 el club va acabar amb una despesa de 2.000.000 € i el primer pressupost que va fer el nou grup fou de la meitat... i es va aconseguir complir-lo.
• Dins l'àmbit social hi havia 1843 abonats i 727 credencials de la base.
• Comenta la problemàtica que va haver al desembre dels casos Canario i Ballesteros com una problemàtica del grup a causa de la seua poca motivació. Reconeix l'error en la forma  com es va actuar.
• El president es lamenta de la manca d'instal·lacions del club i que per això no pot fer evolcionar el futbol base, que ell considera un objectiu prioritari.

... i acaba la temporada 2011-2012 i com que són quarts d'una de la matinada i a casa meua hi ha nens petits que els diuemnges al matí no saben d'horaris plego momentàniam,ent i demà faig la continuació. 

Abans de l’assemblea

Amb aquest article me proposo fer una trilogia d’articles (si el temps i la prèvia de l’Aplec m’ho permet) sobre l’esperada assemblea d’abonats del Lleida Esportiu.

Tot i que qui ha passat més a la història (de forma involuntària) per culpa d’aquesta assemblea ha estat l’humil servidor de vostès que es dedica a escriure coses inintel·ligibles en aquest bloc, no vaig ser jo qui va començar a moure lo sarau aquest.  De la necessitat que teníem els abonats de fer una assemblea informativa ja se’n deien coses la temporada passada... se’n deien... i ja està. Les coses funcionen per la llei d’inèrcia, queixa amunt i queixa avall, però ja ens va bé tot.  Calia, doncs, que algú comencés a remenar el tema, i aquest algú va ser l’ilergeta David Berdié.

El David va contactar amb mi per plantejar-me el tema de l’assemblea i moure una mica el cotarro. Estem parlant de començaments de gener. Evidentment me va semblar perfecte però primer potser calia revisar els estatuts del club per veure com estava reglamentat tot això. El David va contactar amb el club per veure si li podien facilitar els estatuts i com la resposta fou la mateixa que quan la Generalitat demana quartos a Madrid, gràcies als seus coneixements jurídics els aconseguí per una altra banda.

Un cop llegits i rellegits els estatuts, cosa que per un de ciències és més complicat que seguir un monòleg del José Antich, vam comprovar que el club no tenia cap obligació de fer una assemblea d’abonats. Però bé, que no estiguin obligats a fer-la no vol dir que estiguin obligats a no fer-la, sinó que si hi ha bona voluntat es pot fer.

Ja sabem com és Lleida, si no coneixes algú segur que coneixes algú que sí el coneix (la teoria matemàtica dels 6 graus de separació es redueix només a 2). I esclar, de manera molt fàcil es generen rumors i històries a vegades creïbles i a vegades completament rocambolesques. Com ens donava la sensació que hi havia un hermetisme comunicatiu molt fort des de dins del club vam prendre la decisió de començar a reclamar l’assemblea. Per aquelles mateixes dates el Fran Cortijo també va contactar amb mi i fou qui tingué la idea de crear el perfil de twitter @VolemAssemblea i crear un hashtag per fer una campanya reclamant-la. Així el diumenge 20 de gener a les 12:00 vam fer una mobilització tuitera amb tota la bona intenció del món.

A partir d’aquí la premsa es va començar a interessar, els primers van ser el Daniel Badia i el José Carlos Monge, i després el Carles Castelló i l’Albert Escuer. Als dos primers els agraeixo el suport, tracte i ànim que m’han donat en tot el procés; al Carles que m’hagi fet famós fent-me sortir per la tele el dia que portava la camisa més hortera de totes les que tinc i a l’Albert la possibilitat d'assistir a les divertides estones de la tertúlia d’UA1 quan puc anar-hi. Del que sí que vaig adonar-me és que a Lleida devem anar molt mancats de notícies esportives... marededéu quina setmana més frenètica!

Immediatament la cap de premsa del club es a posar en contacte amb mi i vam quedar el dissabte 2 de febrer amb l’Albert Esteve per una primera reunió per intercanviar impressions sobre el tema aquest. Durant aquests mesos hem fet unes 4 o 5 trobades en les quals el David i jo hem intercanviat opinions i li hem exposat el nostre punt de vista sobre què ha de ser aquesta assemblea i, aprofitant l'avinentsesa, també sobre el club.

Cal dir que el tracte rebut per part del president ha estat excel·lent i cordial. En tot moment s’ha mostrat obert a escoltar-nos i no ens ha posat cap impediment a les nostres propostes. 

Personalment aquesta assemblea l’hagués fet abans, però bé, en el fet que s’hagi aconseguit fer-la ja estem satisfets. El lloc escollit per dur-la a terme em sembla idoni, portar el Lleida a la Seu Vella i lo Castell al Lleida. El club ha de formar part de manera intrínseca de la ciutat.

Només vull remarcar un aspecte que caldria millorar de la preparació de l’assemblea, i és que crec que no s’ha informat ni publicitat tal i com nosaltres haguéssim volgut. Sí que és cert que es va fer una roda de premsa especial per això (crec que se n’haurien de més, com també crec que els diaris haurien de dedicar molta més atenció al Lleida i currar-se les informacions) i a les xarxes socials s’ha anat fent... si que és veritat que suposo que la Junta a dia d’avui deu tenir coses més importants al cap des d’un punt de vista del vessant esportiu... però no costava res informar via megafonia, via marcador, via futlletons el dia del partit de l’Éibar al Camp d’Esports.

Doncs res més, que al final l’escrit m’ha quedat massa llarg i seriós. Dissabte sabrem quants realment estem interessat per la situació econòmica, social, projectes i futur del club... 50? 100? Dissabte a partir de les 10:30 ho esbrinarem... però serem poquets...  Moltes gràcies a tots els que ens heu ajudat i moltes gràcies a tots aquells que des del club ho han fet possible. 

#LleidaNoEsRendeix