Lo Sant Jordi (1)

Tremendo. El que vam fer aquesta diada de Sant Jordi crec que és una animalada. Una cosa bestial. Ara, que me n'alegro, perquè mos ho vam passar pipa, no els hi amagaré pas no. En un estat de crispació contínua que es podia detectar pel carrer amb senyores de classe mitjana intentant agredir militants socialistes, vam viure una diada de Sant Jordi enmig d'un afecte clamorós per part de tota la gent.

El matí ja començava amb les paradates del llibreters ben guarnides per a l'ocasió i el dia que mos esperava:

Ja les primeres hores, lo company David Prenafeta va fer les seues intervencions a la premsa. Mentrestant, lo Robert i lo Ferran estaven al seu lloc de feina ja que, de moment, no poden viure dels libres venuts. És curiós com els periodistes, de bon matí, ja et pregunten com estan anant les vendes... 

Lo David parlant amb la Núria Mora d'Onda Cero Lleida

I lo David ara a Borges Blanques amb la Mariví Chacón per LleidaTV

Aquell matí de Sant Jordi penso que vam viure una situació, que en els vagi vostè a saber quants Sant Jordis devem portar celebrant per les nostres comarques, mai, però mai haurà succeït. Ens van demanar per anar a signar llibres a la Ferreteria Albert Soler. Espaterrant! Algun dels lectors (o lectores) presents en aquest bloc havien vist alguna cosa semblant? Potser som els pioners de vendre i signar llibres mentre la gent es compra algun txapo, un rotobato o un desbrossador? És que lo que no haguem fet natres...

A les 13:30 s'incorporava lo senyor Ferran a la festa santjordiana amb els esbojarrats Moniatos des del plató d'UA1 Ràdio que havien muntat a la plaça Sant Joan. Com no podia ser d'altra manera allà vam estar un ratet dient verrades i per tal i com deia el Paco Umbral he venido a hablar de mi libro.

Los del Món Moniato, que són carrinclons lleidatans

Acte seguit va tocar fer presència al vermut (?) literari que organitza la llibreria Punt de Llibre. Com els tres vam arribar una mica tard i el gremi d'escriptors a l'hora de halar no s'està per punyetes, quan hi vam fer cap ja no mos va tocar ni vermut ni res perquè s'havien fotut tot lo fato. Mentre els escriptors de veritat se feien la típica foto del vermut literari que sempre surt a la premsa del dia següent, natres ja vam haver de començar atendre les primeres peticions de signatures de la gent que passava per Boters i que mos trobava per allà. I sense vermut, amb l'esvaïment típic de tres quarts de dos. Amorrats a un piló, de qualsevol manera... però la nostra obligació era agrair a la gent.

Firmant de qualsevol manera... 

En aquella estona ateníem les entrevistes del migdia, la Noelia Casellas i lo Rafel Ventura amb la mòbil de Catalunya Ràdio i el David fins i tot amb el Quim Morales de RAC1!! Los escriptors seriosos i de veritat van fugir gairebé en desbandada per anar a dinar (a les dos ja no en quedava cap) després de fotre's lo vermut. I natres na firmant... i que no hi havia manera que mos deixessin anar a dinar... però bé, quan hi ha algú que té interès pel llibre que tu has escrit no hi ha millor sensació. I si després te diu que el llibre li encanta... és que és l'hòstia ja. 

Al final. i a causa del nostre sexual feeling, alguna fan va voler arrencar-me la samarreta... i això que diuen que el guapo dels tres és lo Robert!!

Aquesta harmosa noia fan nostra.

Lo nostre road manager, que és lo Jaume Graus de l'Editorial Fonoll mos va portar a dinar a ca l'Isidro. Aquell dia la funció del road manager és importantíssima! És qui mos controla durant tot lo dia, que ell diu aquí, tots cap aquí, que diu allà, tots cap allà... i veus que si fem una mica tard ja comença a patir amb los seus ndeus habituals. A l'hora de dinar tampoc vam parar, no es pensi, eh? 

Fotent una signatura enmig del porró, lo músic i un soldat de Mi Limón.

A les 16:00 teníem hora a la parada de Turisme de Lleida, allà al carrer Major on hi havia la Rada. Vam acabar de dinar tard i arribàvem cap a les 16:20. Ja hi havia cua esperant-nos, i mos va rebre lo mític Fèlis Larrosa, regidor de turisme de Lleida i enorme lleidatanista. Fotia un sol que fee asfarair. Aquelles txiquetes de Turisme de LLeida, molt amables i atentes en tot moment mos van deixar unes gorres que semblava que fèiem campanya electoral per les europees:

Aviat farem lo salt a la política. A les properes municipals
mos veureu a la Paeria.

Vam signar, i signar, i vam continuar signant fins que... se van acabar los llibres!!! Doncs això, los vam esgotar tots. Cap allà a les 17:00 lo road manager va dir que havíem de canviar de puesto i anar a signar a la paradeta que l'Editorial Fonoll tenia posada a la plaça Sant Joan. Els metres que separen l'antic Casino Principal amb l'antic Sonido Morera els vaig fer com si fos un polític en campanya electoral: caminant mentre contestava dos entrevistes alhora. Pensava que seria incapaç de fer-ho, la meua senyora sempre me diu que no puc fer dos coses a la vegada. Per un costat tenia la Laura Cortés de l'ACN i per altra banda la Laura Alcalde d'EmunFM. I que bé mos van tractar les dos en tot moment. Dóna bo. La Laura fins i tot es va voler fer una foto amb naltres i dilluns mos va entrevistar en directe al programa d'Emun que fan per a tot Catalunya. Moltes gràcies Laura!

Amb aquesta txiqueta tan harmosa que és la Laura

A l'estand de Fonoll havíem de fer bondat, que teníem los jefes vigilant. Durant tot el temps que vam estar allí tampoc no vam parar... i quina bona sortida van tenir les samarretes també! En aquell ratet que vam ser-hi vaig conèixer en persona un dels millors periodistes que tenim escrivint en un diari per les nostres comarques, lo David Marín d'El PuntAvui.

Lo David i un servidor fotent-li a la manoquilla mentre lo Robert
devia estar arruixant-se de Rèflex.

Amb més d'un quart d'hora de retard, lo road manager mos va avisar que havíem d'anar cap a la Caselles, enmig del follón. El que és un dissabte davant del Zara el dia de Sant Jordi és davant de la Caselles. A la Caselles vam prendre el relleu a una contenta i il·lusionada Montse Sanjuan que havia estat signant exemplars de la seua fabulosa novel·la policíaca lleidatana "La sergent Anna Grimm". Vam compartir taula de signatures amb un escriptor dels bons i dels seriosos, però naltres a lo nostre. No m'atreveixo a dir quants llibres vam signar l'hora que vam estar a la Caselles. Potser una mitjana de 2 llibres per minut. Gent que venia amb un, dos, tres i fins i tot quatre llibres: pel pare, pel padrí, per l'amic de Barcelona... sort del pot de Rèflex que lo Jaume Graus mos va anar a comprar. El manager pensa en tot.

Fotent-li al boli a la llibreria Caselles. Jo vaig escollir per a 

l'ocasió un boli de la DOP Pera de Lleida.

No havia manera d'acabar la cua i lo Jaume mos feia senyals que havíem d'anar cap a l'Abacus. Vam deixar el relleu a aquest bon home que és l'Emili Bayo i mentre anàvem caminant fins el carrer Cavallers encara anàvem signant. Quan arribàrem a l'Abacus ja teníem cua també. Impressionant. Au, a fotre-li a la manoquilla unes quantes voltes més.

Sort que a les 20:00 havia d'anar a la tertúlia literària de Catalunya Informació Lleida (jo! a una tertúlia literària! perlamordedéu!) i vaig poder aprofitar per arroplegar la mà dreta que la tenia arrossegant per terra i que ja no m'aguantava el boli.

A l'Abacus amb lo passeig de Boters de fons.

A la tertúlia vaig compartir taula amb la Roser Perera i la manresana Noelia Casellas a qui li vam començar a fer un curset ràpid de lleidatà. El director de l'emissora a Lleida, el Josep Maria Perelló d'Arbeca tinc entès que la posa al dia dialectalment parlant. La tertúlia la vaig compartir amb l'Anna Sàez i amb l'Emili Bayo. Em feia por perquè jo de literatura n'entenc ben aviat poc. De fet els llibres convencionals acostumen a avorrir-me. Però sort que els contertulians donaven joc i no me van treure temes sobre la literatura dàlmata-ragusea del segle XVI per exemple. 

Amb lo sinyó Bayo, un escriptor dels de veritat i dels importants.

A les 21:00 sortia del carrer Vallcalent i tornava a l'Abacus. pensant que ja havíem acabat la jornada... i no! Encara signaríem alguns llibres més! Marededeusenyor!

No me surten paraules per poder explicar des d'un punt de vista sentimental totes les sensacions, agraïments i mostres de suport viscudes aquell dia. Moltes gràcies a tot per l'afecte mostrat. Dóna bo fer les coses així. Gràcies.

P.D: com bé se n'haurà adonat amic (o amiga) lector (o lectora), el fet que el títol del bloc dugui al final un (1) pot induir a pensar que hi haurà una segona part. No em voldria pas fer pesat en el tema però entengui'm la il·lusió que me fa explicar-ho.

Tito Vilanova a la Unió Esportiva Lleida.

La temporada 1996-1997 la Unió Esportiva Lleida l'acabava patint un altre cop pel descens a 2aB. Començava amb Txetxu Rojo a la banqueta, però després de perdre 0-3 al Camp d'Esports contra l'Albacete se'l carreguen lo dia de Reixos. Miguel Rubio fa d'entrenador interí fins l'arribada del salvador Paco Martínez Bonachera, un entrenador poc valorat però a qui li tinc un respecte enorme. Gràcies a ell i a un encertat Estefan Julià durant les últimes 5 jornades vam acabar sense patir a la zona mitja de la 2aA.

Mig recuperats després de la fosca etapa del fantasma del Jaume Llauradó (tornaven Mario Duran i Josep Menchón), la següent temporada tocava revolució. Aquestes coses que cada estiu mos venien als socis del club i que molt de tant en tant (però molt de tant en tant, eh?) funcionaven. Per començar contractàvem (cedit, sí... l'últim cedit que hem tingut del Barcelona) un tros d'entrenador que va fer unes excel·lents temporades al Logronyés i al Barça B, Juande Ramos. Renovàvem la defensa per complert deixant marxar a Txutxi, Sandro i Carlos Llorens. A més, també dos dels jugadors amb més qualitat que hem vist passat cedits pel Lleida David Belenguer i Àlex Fernández.

Però la base formada per Calderón, Roa, Óscar Arias i Gerard Escoda continuava. Es fitxava el central Fran Navarro del Logronyés, al mite Pep Setvalls del Barça B, a Vicente Fernández provinent del planter de l'Espanyol i Yasunaga posava el toc exòtic.També Michael Emenalo, ara director esportiu del Chelsea en companyia de Vicente també component de la plantilla lleidatana aquell any. I diria que també fou l'any en què debutà Jordi Esteve, actual secretari tècnic del Lleida Esportiu.

Tito Vilanova acotxat a la fila de baix, el primer per la dreta

Aquell estiu arribava a Lleida un jugador conegut per l'afició pel seu passat a l'etern rival, la Unió Esportiva Figueres. Havia disputat la famosa promoció d'ascens a 1a divisió amb l'equip empordanès que entrenava Jorge d'Alessandro i que al Camp d'Esports aplaudíem els gols dels equips rivals... òbviament. Però Tito Vilanova era famós sobretot per les seus temporades a 1a divisió al Celta de Vigo (de Cañizares o Michel Salgado) i havia de ser aquell tipus de jugador que deia abans, com Fernández o Belenguer, un jugador amb una qualitat enorme dels que passaven pel Camp d'Esports en el que fou l'època daurada del Lleida i que, al final, hem acabat pagant.

Tito Vilanova en un partit contra l'Atlético B

Tot i que no era titular habitualment (hi havia Calderón, Roa i Oscar al mig del camp i això són paraules majors) va deixar empremta de la seua qualitat en alguns detalls. 

Molt recordat és encara el gol que va fer el 24 de març de 1998 en un partit de Copa Catalunya contra el Barcelona. Un gol que no va servir de res ja que fou al final del partit i vam acabar perdent 1-2 al Camp d'Esports. Va ser una cessió que li van fer a Vitor Baia i l'àrbitre xiulà un lliure indirecte dins de l'àrea que Vilanova transformà en gol de la manera més complicada possible: al pal curt. Aquell dia un tal Mourinho va fer d'entrenador del club barceloní... ho dic per si alguns no tenen memòria històrica.

També recordo un gol al camp de l'Albacete que suposà la victòria lleidatana al Carlos Belmonte per 0-1. Aquest gol no hi és a Youtube, però sí la crònica del partit:

Al Lleida només va ser-hi una temporada. El que va fer després ja ho saben de sobres.
Poca cosa més podem fer... només confiar en la ciència. I agrair al dorsal 14 el seu pas per la Unió Esportiva Lleida. 

Lo lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere!

  I com és Sant Jordi i he de fer propaganda del llibre, faltaria més... aquí us deixo un sarpat de coses.

• La portada que mos l'ha fet la Maria Oliva i que és molt maja (tant la portada com la Maria)

• La presentació que vam fer a Lleida a l'edifici del Matadero, que ara se'n diu lo Café Tiatro de l'Ascortxador i on va venir lo Màrius Serra, que txarre molt millor que natros:

• Vam travessar los confins de la Panadella per presentar lo llibre a l'FNAC de l'Illa Diagonal, abans que fésson vaga:

• També vam travessar lo Coll de L'Illa per anar al Corte Inglés de Tarragona i atançar el llibre als habitants dels barris marítims de Lleida, és a dir Cambrils, Salou, la Pineda, Torredembarra, Tamarit, Sant Salvador...

• A la Tele 3 mos van fer un bon reportatge (a partir del minut 5:30): http://www.tv3.cat/videos/5015012/TN-comarques-Lleida-09042014

• Dels llibres més venuts a Abacus i a Caselles, per exemple:

• Òmnium Cultural mos dóna la Llança de Sant Jordi:

• Semàforos als diaris:

• I adhesius, adhesius i samarretes que podeu comprar des d'aquí, l'e-botiga de SEGRE:  

L'extintor no és en venda

• Per últim, i si durant lo dia de Sant Jordi voleu un autògraf o lo que convingo mos trobareu a:
• Ferreteria Albert Soler: de 12 a 13
• Punt de Llibre: a les 13:30
• Estand de Turisme de Lleida: de 16:00 a 16:45
• Estand d'Editorial Fonoll: de 17:00 a 17:30
• Llibreria Caselles: de 17:30 a 19:00
• LLibreria Abacus: a partir de les 19:15

• I si no mos voleu vere perquè som uns llords i només mos voleu sintir per algun puesto:
• 9:30: Onda Cero amb la Núria Mora
• 10:40: LaXarxa amb Jordi Cortinas
• 11:00: Cafeïna de LleidaTV amb la Mariví Chacón.
• 12:15: Tertúlia d'UA1
• 13:30: Lo Món Moniato a UA1
• 20:00: Tertúlia a Catalunya Ràdio

I a sopar i cap al caixó. 

La llança de Sant Jordi

Avui, Òmnium Cultural mos ha fet entrega del guardó La llança de Sant Jordi com a un dels cinc llibres més recomanats per Sant Jordi.

Quan Òmnium Cultural et reconeix aquesta feina crec que a poques coses més ja podem esperar. Hem compartit escenari amb el "Cuina" del Joan Roca, "Ni tant alt ni tan difícil" de l'Araceli Segarra, "Si Beethoven pogués escoltar-me" de Ramon Gener i "Salvador Puig Antich, cas obert" del Jordi Panyella. 

I a tot això afegeixo la felicitació i el comentari personal d'aquesta gran dama de Catalunya com és la Muriel Casals.

Gràcies, gràcies i un catafal més de gràcies!

Cheo Feliciano-Yesterday

A vegades, els que som melòmans i ens agrada col·leccionar discos en general, ens acabem comprant coses que mirat anys més tard, no saps ni com te les vas arribar a comprar en aquell temps.

Mai m'ha agradat la música salsa. Em molesta fins i tot. Un estil de música massa sobreexplotat i sobrevalorat en bodes, revetlles i festesmajons. Quan toquen cumbies ja me pot venir a buscar a la mateixa latitud i longitud que el Boeing 777 de Malàisia. Insuportable.

L'any 1996 va sortir un disc anomenat "Tropical tribute to the Beatles". No crec que fos pel fet de ser tropical sinó més aviat pel fet de ser un tribute to the Beatles me'l vaig acabar comprant en una de les meravelloses botigues (aquesta estava a la meitat de carrer a mà esquerra en sentit plaça Universitat) que hi havia en aquella època al carrer Tallers de Barcelona, on residia per motius universitaris. Fa poques setmanes hi vaig tornar i poca cosa queda del mític carrer Tallers, només Revólver i Castelló. Ni rastre de la millor botiga que era Edison's. Ara al carrer Tallers només trobarà botigues per si vostè es vol convertit en un gòtic o en un emo en pocs minuts. 

Bé, tal com li deia, aquest disc va acabar a les meues mans després d'haver desemborsat la quantitat necessària de diners per tal de produir l'intercanvi. Del disc en qüestió havia sentit la versió que Ray Sepúlveda havia fet del "Fool on the hill" amb el títol de "El loco de la colina" i el "A hard days night" interpretat per Johnny Rivera.

En el disc es troben grans de la salsa com Celia Cruz versionant "Obladi, oblada", Oscar D'Leon atrevint-se amb "Lady Madonna" i Domingo Quiñones fent el "Day tripper". I al final un "Come together" col·lectiu. Les adaptacions al castellà van ser obra del mític Salvatore Adamo.

En aquest disc crec que va ser el primer cop que vaig sentir a Cheo Feliciano, un porto-riqueny que es veu que ja era un fenòmeno en això de la música salsa des de començament dels setanta. Cheo s'encarregava de versionar el "Yesterday" en una seua manera molt peculiar recordant el mític Lalo Rodríguez.

Avui m'he assabentat de la mort de Cheo Feliciano als 78 anys d'edat víctima d'un accident de trànsit.

P.D: Beatlemaniacs, absteniu-vos.

Emma Castelnuovo

Ara mateix quan em poso a escriure aquest article, les tendències de Twitter són #GalaSV5 #FrasesQueGritarFollando #Velvet9 #chicotecubano i #MQBaila12 . Com vostè pot imaginar-se no parlaré de res de tot això, ni de res que s'hi assembli, suposo que ja s'ho deu pensar. A més, per acabar-ho d'arrodonir ara mateix estic escoltant un programa d'esports d'una emissora de ràdio nacional catòlica on entrevisten Hristo Stoichkov.

Bé, ara que ja els he posat en la meua situació mental i psíquica per la qual estic passant aquests minuts em trobo amb la imperiosa necessitat de parlar d'Emma Castelnuovo. Aquesta senyora fanàtica d'Arquimedes i de Galileu que ha mort avui als 100 anys d'edat no ha estat ni notícia de tele-diari i no conto pas que demà surti en cap mitjà informatiu. Però després ens posarem les mans al cap quan surten estadístiques matemàtiques sobre l'informe PISA. Miri sinó com, per exemple, tracta la notícia el diari ARA... com si els hi fos una molèstia...

Emma Castelnuovo ha estat una pedagoga i matemàtica italiana que es llicencià l'any 1936 a la Universitat de Roma especialitzant-se en geometria algebraica. En acabar els seus estudis universitaris, durant els següents anys, treballà com a bibliotecària en l'institut Guido Castelnuovo. Institut que duu el nom d'aquest important geòmetra italià i pare d'Emma. L'any 1938 es presentà a les oposicions per a professora, però no li van donar la plaça per culpa de les lleis racials vigents a Itàlia en aquella època, aquestes lleis feren que a més perdés la seua feina de bibliotecària. Un cop alliberada Roma l'any 1944, va poder obtenir una càtedra en una escola amb alumnes d'entre 11 i 14 anys. Per decisió pròpia sempre ha volgut fer classe a alumnes d'aquesta edat. Aquell any començà a organitzar cicles de conferències sobre l'ensenyament de les matemàtiques i començà a consolidar la seua fama en aquest aspecte.

L'any 1946 escriu l'article "El Mètode Intuïtiu" per a ensenyar geometria en el primer cicle de secundària, les idees que exposava en aquest article són les que van fer que l'any 1949 publiqués el seu primer i més conegut llibre "Geometria Intuïtiva" desenvolupant uns mètodes d'ensenyament que res no tenien a veure amb els temaris ni amb les programacions vigents en aquella època. Uiiiii... els temaris.... aquestes coses intocables.... Segons diu el llibre "L'objectiu principal del curs de geometria intuïtiva és el de suscitar, a través de l'observació de milers de fets de la tècnica, de l'art i de la natura, l'interès de l'alumne per les propietats fonamentals de les figures geomètriques i amb això el gust i l'entusiasme per la investigació." Fer que l'alumne pensi, fer que l'alumne descobreixi... quines coses de dir, no?

L'any 1950 es crea la Comissió Internacional per l'Estudi i la Millora de l'Ensenyament de les Matemàtiques i és nomenada membre de dita comissió. Comissió dins de la qual també es trobaven Piaget o Pere Puig i Adam. Amb el matemàtic català (sí, hi ha hagut matemàtics catalans importants) publicaren "El material para la enseñanza de las matemáticas". El 1963 escriu "Didattica della Matematica", el llibre que definitivament li obre les portes a participar en gairebé tots els congressos internacionals sobre ensenyament de les matemàtiques. Fins als 98 anys, quan va haver de retirar-se a causa de problemes de salut.

Coses interessants que pot llegir:

-Ressenya del llibre "Didáctica de la matemática moderna" a Divulgamat. En aquest llibre exposa la necessitat (que avui encara no entén mooooolta gent) que les matemàtique sno han de ser simple mecanització.

-Ressenya del llibre "Pentole, ombre, formiche, in viaggio con la matematica".

-Homenatge a Emma Castelnuovo per part de la Sociedad Madrileña de Profesores de Matemáticas que duu el seu nom.

-Vídeos d'homenatge.

La sergent Anna Grimm

No, no s'ha equivocat de bloc. És el mateix bloc on pot llegir les necrològiques musicals habituals, les propietats numèriques del 2014 o articles d'opinió sobre l'evolució en Lliga del Lleida Esportiu. No se m'esveri amic (o amiga) lector (o lectora). En aquest humil bloc que, d'una manera molt peculiar, també incita a la lectura (fixi's si n'incita que ara vostè està llegint) de tant en tant em deixo anar i recomano algun llibre.

Alguns cops ja ho he fet, no gaires, això de recomanar llibres. Reconec que jo sóc molt raro i els llibres que m'agraden no acostumen a agradar a molta gent que diguem. En termes musicals podríem dir que els llibres que llegeixo jo són una mica undergrounds potser... 

Però avui farem una excepció, va! No sóc de llegir novel·les, no m'agrada la literatura de ficció, els llibres que llegeixo són d'assaig, científic, històric o polític. Però quan llegeixo novel·la sí que acostumo a coincidir en el mateix tipus. Afinant més, si llegeixo novel·la és perquè, o bé és policíaca, o bé ens explica coses de les terres de Lleida, o bé és la intersecció de totes dos coses alhora.

La novel·la policíaca és el gènere que més m'agrada, no es pensi pas que sóc un expert per això, eh? La primera que vaig llegir-me va ser la famosa "Diez negritos" de l'Agatha Christie, recomanada pel meu professor de literatura per algun curs de BUP. Diria que també a 2n de BUP, el professor de literatura castellana ens feu llegir en allò que anomenen lectura obligatòria el llibre "Los mejores cuentos policiales", una selecció de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, llibre que me va enganxar moltíssim, un fet que no succeïa gaire en les lectures anomenades obligatòries... També recordo haver llegit algunes coses d'Edgar Allan Poe que agafava en préstec a la Biblioteca Pública quan encara estava a la plaça Sant Antoni Maria Claret. A causa de la selecció de contes de Borges i també per culpa que el meu profe de literatura en parlava molt malament, vaig descobrir els llibres del Ferran Torrent. L'estiu entre 2n i 3r de BUP me vaig llegir "No emprenyeu el comissari" (divertidíssim i molt fàcil de llegir) i "Un negre amb un saxo". Me van encantar tant que després continuaria llegint "Penja els guants, Butxana!", "Cavall i rei", "L'any de l'embotit", "Gràcies per la propina" i "La mirada del tafur". Aquests dos últims els vaig trobar ja molt allunyats dels llibres seus del començaments i aquí vaig acabar amb Ferran Torrent. 

Per una altra banda, m'agrada la novel·la ambientada a Lleida, on pots imaginar-te los puestos on van succeint les accions. Per això vaig llegir sense pensar-m'ho gaire el "Sense partit" del Jordi Guardiola, on a més, feia infinites referències al futbol lleidatà. Encara ho va fer més d'obligada lectura. Igual que el "Mur d'Indíbil" del Quim García Albero, amb reminiscències històriques.

Però sí una em va enganxar moltíssim fou "L'abominable crim de l'Alsina Graells" del Pep Coll. La vaig devorar en un no-res! Cosa rara per mi. Un llibre amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó pel fet que era un assidu de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en aquell temps. Línia en la qual es comet el crim de la novel·la.

I bé, a què ve tot aquest escrit? Doncs que enguany, la Montse Sanjuan (la kweilan pels amics i amigues blocaires) mos ha escrit un llibre d'intriga i assassinats amb el rerefons a la ciutat de Lleida. Porta per títol "La sergent Anna Grimm". En el seu bloc hi podreu trobar informació de primera mà i explicada de molt millor manera que no pas si ho explico jo. Aquest passat dimarts, en una biblioteca pública de gom a gom (no va caler avisar al meu contacte del PSC que et porta paquistanís quan necessites gent) va tenir lloc la presentació. Haurà de ser de lectura obligada, tant pels lleidatans com pels aficionats a la novel·la policíaca, no?

Per una vegada, faci'm cas quan parlo de llibres...

- En aquest apunt l'autora parla (escriu millor dit) del seu llibre.

- En aquest altre apunt ens parla del dia de la presentació.

- I en aquest enllaç podeu llegir les primeres pàgines de la novel·la.

Yakov G. Sinai, premi Abel de matemàtiques 2014

Com vostè ja s'haurà assabentat a causa de l'allau informatiu en tots els mitjans sobre la notícia en qüestió, el matemàtic rus Yakov G. Sinai, de 78 anys, ha estat guardonat amb el premi Abel 2014. L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres ha atorgat el premi a aquest catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA), de l'Institut Landau de Física Teòrica i membre de l'Acadèmia de Ciències Russa "per les seues contribucions fonamentals als sistemes dinàmics, la teoria ergòdica i la física matemàtica".

Sinai ja havia aconseguit anteriorment la Medalla Boltzmann l'any 1986, el Premi Dannie Heineman l'any 1989, la Medalla Dirac el 1992, el Premi Nemmers el 2002 i el Wolf de Matemàtiques el 1997. Vaige... que tampoc li ve de nou. Pot dedicar part del seu temps a comparar el palmarès d'aquest senyor amb el de qualsevol concursant de Mujeres, Hombres y Viceversa. Més que res com a curiositat, sap?

Però bé, i què és això dels sistemes dinàmics? Des del s.XVIII els matemàtics, que són gent que fa coses rares, utilitzen unes equacions anomenades diferencials (equacions on la incògnita no és un número sinó una funció) per explicar fenomens naturals i intentar predir la seua evolució. Moltes equacions incorporen processos estocàstics (esdeveniments temporals amb un determinat grau d'aleatorietat) per modelar factors desconeguts i aparentment aleatoris que actuen sobre aquesta evolució. Em segueixen de moment?

Les aplicacions de tot això són múltiples: l'estudi del moviment dels planetes, els corrents oceànics, els senyals sísmics, senyals de telecomunicacions, les taques solars, les evolucions de la borsa, les dinàmiques de població, electrocardiogrames...

Alguns dels sistemes dinàmics que regulen tots aquests esdeveniments poden ser previstos amb gran precisió, però altres semblen evolucionar de forma caòtica i indescriptible. Aquí segur que pensarà en la previsió meteorològica, no? Exactament! també és un sistema dinàmic. Qui li hauria de dir que cada cop que xerra del temps a l'ascensor amb un veí vostè està parlant de matemàtiques?

Yakov Sinai ha realitzat gran aportacions en aquests camps gràcies als seus treballs en teoria ergòdica, que estudia la tendència d'un sistema dinàmic a explorar tots els estats disponibles. Potser la seua principal aportació fou l'invariant d'entropia de Kolmogorov-Sinai. Juntament amb Ruelle i Bowen descobrí la mesura SRB, que estudia un dels sistemes dinàmics més famosos i que més mal de caps porten als enginyers avui en dia: les turbulències. O el famós billar de Sinai, una regió de l'espai on s'estudien moviments sense fricció.

Si s'ha quedat amb ganes de saber més coses pot llegir:

- La notícia en el web de l'agència SINC.

- L'anunci al web oficial del Premi Abel.

- Article a la revista NAture News.

I amb això crec que ja té una mica per on començar.

De res!

Enric Ribelles, jugador de la U.D. Lérida

L'Enric Ribelles va aterrar al Lleida (en aquells temps Unión Deportiva Lérida, però que anomenaré Lleida per qüestions de mal a la vista) la temporada 1951-52 després de jugar al Juneda, el Balaguer i al Puigvertenc. Aquesta temporada s'havia baixat de la primera (i penúltima) experiència en la 1a divisió del futbol. Aquell any, l'empresari de vidres i vàters Llorenç Agustí (també nom de carrer al Polígon del Segre) fou proclamat president de l'entitat amb el marrón d'haver de liquidar els deutes i sanejar l'economia, cosa que en el transcurs de la història s'hauria d'haver fet més sovint crec jo. 

La marxa d'Antoni Gausí fitxat pel Real Madrid i d'altres jugadors de la temporada anterior quedà compensada per l'arribada de Duran, Granés, Ramon García, Mòdol o Ribelles. La parella Duran-Ribelles fou batejada com la "cinematogràfica" perquè quan jugaven al Balaguer jugaven de cine. Aquella temporada l'equip començà entrenat per Gómez de Lecube però els mals resultats i el públic sempre exigent del Camp d'Esports van fer que fos substituït per Josep Maria Burcet. 

Per cert, aprofitant el moment ho deixo anar aquí, i és que amb la presidència de Llorenç Agustí el Real Madrid va obrir les portes al Lleida ajudant-lo econòmicament (el Madrid al Lleida s'entén), jugant partits entre ells, i oferint-nos la cessió de Wilson, Cedrés, García-Martín o el mago Gaspar Rubio. Fins al punt que es va sanejar l'economia (800.000 peles) i el president rebé la felicitació del senyor Ariño, president de la Federació Catalana. Estaria bé que la gent ho sabés això també.

Enric Ribelles és el quart començant per l'esquera de la fila de baix, el que mira cap a un altre puesto.

Ribelles estigué en nòmina del Lleida fins la 55-56, tot i que jugà cedit alguns partits al Binéfar, sent fixo en les alineacions, per exemple en la 53-54 jugà 34 partits i en la 54-55 27 partits. L'any 1955 el nou president José Servat trencava les relacions amb el Real Madrid i gràcies a la seua amistat amb el president Miró-Sans s'establia una relació de col·laboració amb el Barcelona. Aquella temporada l'equip de la capital cedia al Lleida l'entrenador Valero, i els jugadors internacionals Basora, Gonzalvo i Moreno... com a càstig pel seu baix moment de forma. Cobraven 5.000 pessetes per partit jugat, igualet que ara. Moreno no va acabar ni la temporada perquè se'n va anar a Las Palmas i els altres van aportar poc perquè el Lleida va acabar pitjor classificat que quan van arribar. I per més INRI al final de temporada Pepe Samitier mos fotie als Enrics, lo Gensana i lo Ribelles. 

En aquesta foto Ribelles és el segon de baix

Durant la 56-57 Ribelles és cedit al Lleida per complir amb allò que li dèiem mili, i sota la tutela aquesta del Barça baixem a Tercera Divisió. No és d'estranyar amb resultats com un 11-0 contra l'Sporting de Gijón o un 0-6 al Camp d'Esports contra el Sabadell. En un amistós contra el Barcelona (sí, sí, un amistós) de Kubala i Suárez, mos van fotre un 1-9 amb l'únic gol del Lleida fet per Ribelles.

Enric Ribelles s'incorpora definitivament al Barça la 57-58 fins la 60-61. Després fitxa pel València on hi està quatre temporades. Explica el mateix Ribelles que en una final de Copa que havien de jugar a Madrid contra el Granada mentre estaven a l'autocar anant cap a l'estadi va agafar el micro i feu de locutor dient "Quan falten cinc minuts per acabar el partit el Granada guanya al Barça per un a zero", en aquell moment l'entrenador Helenio Herrera ràpidament el va interrompre molt enfadat i afegí: "Lamentem que per una avaria tècnica de l'aparell emissor hem de tallar la retransmissió".

La temporada 65-66 el Lleida torna a Segona Divisió. En aquell temps era president el (que diuen els padrins que va ser) millor president del Lleida, Ramon Vilaltella. 4.314.219 peles era el que va posar el president per aquell nova temporada. Va fitxar per aquesta nova temporada Pantaleón del Real Madrid, Kaczas i Barberà de l'Espanyol, Villacampa del Zaragoza, Morón del Mallorca i repescà Enric Ribelles. Després d'aquesta temporada l'Enric se'n tornà al Juneda, on ja hi havia jugat.

Ribelles en la seua tornada al Lleida l'any 1965

Un cop retirat del futbol, Ribelles se dedicà als bancals de préssics que tenia al seu Puigverd de Lleida. Ara ens ha deixat als 80 anys. Llegenda de l'esport lleidatà.

Tranquils

A veure, sí, hem perdut un partit, no passa res. Veníem d’una ratxa de vint-i-un partits sense perdre i tots sabíem que algun dia tocaria. És normal, som el Lleida no som els Globetrotters. Suposo que això tots ho entenem. La decepció ve més potser per la forma en què ens hem deixat escapar els últims punts, només hem fet 2 de 9 contra el tretzè, el divuitè i el cuer. No cal insistir-hi més crec, continuem confiant tot i que les baixes ens deixen una mica amb l’ai al cor.

Per una altra banda el club ha presentat aquesta setmana la samarreta commemorativa dels 75 anys. Ja se sap la dèria que tenim els humans de fer celebracions en aniversaris múltiples de 25. Racionalment som conscients que el Lleida Esportiu només té 3 anys, però sentimentalment per nosaltres és el Lleida, es digui Balompié, Unió Esportiva o Esportiu. És la successió lògica natural. I d’això en farà 75 anys. I ho celebrarem, i tant que sí!

Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dilluns 10 de març de 2014