The Cars - You might think

Boston, any 1976, el cantant i guitarrista Ric Ocasek, el baix Benjamin Orr, el guitarra Elliot Easton i el teclista Greg Hawkes formen un grup de nom Cap'n'Swing. Al poc temps incorporen el bateria David Robinson dels The Modern Lovers que els suggereix un canvi de nom i s'autobategen com The Cars. Segons ells buscaven un nom "so easy to spell". A fe de déu que ho van encertar.

Els seus inicis en directe van ser al club The Rot de Boston, on coneixen a Fred Lewis, qui es convertiria en el seu mànager i que, immediatament, els aconsegueix un contracte amb Elektra Records. 

El picture disc

Al novembre de 1978 fan una primera minigira per Anglaterra, Bèlgica, França i Alemanya i entren a la història de la música amb el seu single "My best friend's girl" -número 3 en llistes- ja que es converteix en el primer disc serigrafiat (picture disc) venut oficialment. El disc de presentació en el qual s'inclouen aquestes primeres cançons es titula "The Cars" (1978), així per evitar confusions, sota producció de Roy Thomas Baker. El disc, gravat en només 12 dies, ven sis milions de còpies i la revista Rolling Stone els situa en portada com a millor grup debutant de l'any 78. Amb professionalitat i amb molta diversió als concerts de seguida es converteixen en una banda vital dins de la new wave. D'aquest disc també és "Just what I needed", cançó que l'any donaria nom a una antologia de gran èxits l'any 1995. L'agost de 1979 fan el primer superconcert davant mig milió de persones al Central Park de Nova York.

Després de l'enorme èxit del primer disc, arriba el segon disc "Candy-O" (1979), que va resultar ser tot el contrari del primer. Tant d'èxit inicial va provocar que la discogràfica els fes enregistrar aquest elapé de manera precipitada entre gira i gira. El primer single "Let's go" va ser un autèntic fracàs però per si una cosa és conegut aquest disc és per la seua polèmica portada pin-up ideada per David Robinson i dibuixada per Alberto Vargas, la model era Candy Moore, la novia de Robinson. La O de Candy significava obnoxious -detestable-. Tot i això aconsegueixen vendre quatre milions de còpies. El grup continua passant-s'ho bé a l'escenari i el seu caràcter els porta a presentar un programa a la televisió americana.

Amb el més rocker "Panorama" (1980) recuperen públic i amb el més pop guitarrer de "Shake it up" (1981) tornen als nivells de popularitat inicials sobretot gràcies al tema que dona títol al disc "Shake it up" però també a "Since you are gone" o "Victim of love". Ric Ocasek és el líder de The Cars amb totes les lletres i la seua personalitat és excessivament forta per quedar ocultat entremig de tots els components, així que Ocasek debuta en solitari amb el disc "Beatitude" (1982) que sona exactament igual que un disc dels The Cars. Escolteu "Jimmy, Jimmy" per exemple

Arriba el cinquè disc, l'apoteòsic "Heartbeat city" (1984), el seu millor disc i un dels millors del pop-rock dels vuitanta. Sense dubte. Tal qual. Amb la producció de Mutt Lange (AC/DC i Foreigner) al disc s'inclouen unes quantes cançons de cap a peus... escoltin sinó la preciosa balada cantada per Orr "Drive" -al videoclip hi surt la model Paulina Porizkova, esposa d'Ocasek-, "You might think" (repescada per a la peli d'animació Cars 2 i que en el seu dia va guanyar el premi Video of the year de la MTV), "Magic" i "Heartbeat city". Per cert, el "Drive" va ser versionada ni més ni menys que per Julio Iglesias l'any 2006 pel seu disc "Romantic classics". Amb aquest històric disc els The Cars van batre records de vendes i Ocasek se va repensar que el millor seria continuar amb el grup. I, per cert, una altra artística portada desplegable idea de Robinson i obra de Peter Phillip. Innovadors també en els videoclips, el vídeo de "Hello again" fou dirigit per Andy Warhol. El 1985 actuen al Live Aid interpretant aquests quatre èxits en directe.

El 1985 es publica un "Greatest hits" (1985)  amb la inèdita "Tonight she comes". El sisè i últim disc d'aquesta etapa de The Cars fou "Door to door" (1987) amb "You're the girl" com a single principal i últim tema de la banda que arribà a entrar al Top 40. El grup es separa oficialment el 1988.

Ocasek, mentrestant, va publicant discos en solitari, amb "This side of paradise" (1986) col·loca el número 1 "Emotion in motion" quan encara aconseguia èxits amb el grup. En aquesta cançó hi col·labora Roland Orzabal dels Tears for Fears. Després vindria "Fireball zone" (1991), "Quick change world" (1993), fins a l'últim disc "Nexterday" (2005). Paral·lelament Elliot Easton, Greg Hawkes juntament amb el cantant Todd Rundgren, que tenia una veu similar a la d'Ocasek, formaren el 2005 el fracassat projecte The New Cars.

També va compaginar el món musical propi amb el de productor i caçatalents. Així va produir el "Rock steady" dels No Doubt, el "Rock for light" de Bad Brains, el "The gray race" de Bad Religion, el "High/Low" de Nada Surf, i va ser el descobridor i productor del fabulós disc de debut de Weezer amb "Buddy Holly" i "Undone- the sweater song".

L'any 2011 o per ganes o per falta de quartos, els The Cars es tornen a reunir, sense Benjamin Orr que morí l'any 2000 i tornen a l'estudi per gravar "Move like this" amb "Sad song" com a tema destacat.

A Ric Ocasek el va trobar mort en estranyes circumstàncies la seua esposa Paulina a la seua casa de Gramercy Park a Nova York. No sabem del cert si tenia 70 o 75 anys. Oficialment l'autòpsia ha dit que el decés es produí per malaltia cardiovascular hipertensa i arterioscleròtica.

Articles relacionats:
- Talk Talk.
- Talking Heads.
- Toto.
- Ramones.

Camilo Sesto - Ángela

Nino Bravo d'Aielo de Malferit, Juan Bau d'Aldaia, Bruno Lomas de Xàtiva com Raimon i Camilo Sesto, Francisco i Ovidi Montllor d'Alcoi. Al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos cas) deuen tenir alguna cosa especial per a veus masculines especialment melòdiques. 

Camilo Blanes, nom original del Camilo d'Alcoi, comença la seua afició a la música als sis anys quan s'apuntà a la coral de l'escola convertint-se en una de les veus principals. Aficionat no només a la música sinó a les arts en general -sobretot amb la pintura de Sorolla-, quan enllestí secundària es va matricular a la Facultat de Belles Arts. Tanmateix continuava amb els seu hobby musical i el 1962 va formar el seu primer grup, Los Dayson debutant a la capital madrilenya -que és el que era important pel grups d'aleshores- el 1964.

Camilo establí residència a Madrid i formà un nou grup, Los Botines. Gràcies a a la discogràfica Columbia va poder editar els primers discos sota aquest nom.

El 1968 decidí que ja tenia prou solera per a cantar en solitari, acabà la llicenciatura, i contactà amb Juan Pardo per a produir el seu primer single "Llegará el verano" (1969) amb Movieplay i amb el nom de Camilo Sexto. El tema va ser un fracàs, i això que té un ritme de cançoneta d'estiu que mola, però Juan Pardo continuà confiant amb ell i aconseguí que Camilo signés contracte amb Ariola. Amb aquesta nova discogràfica, que ja era de nivell top, publica un altre single "Buenas noches" (1970), una versió de la conegudíssima cançó de bressol de Johannes Brahms. Amb ganes de donar-se a conèixer participa al festival Canción'71 i al programa de tele Pasaporte a Dublín on començaria a gestar-se el fenomen de fans que seria Camilo Sesto ara ja amb S al cognom.

L'any 1972 publica el primer disc de llarga durada "Algo de mí" que ja li significaria, des de bon començament, el salt a la fama a Espanya i a Llatinoamèrica, per exemple, el disc fou disc d'or a Argentina abans que a l'estat espanyol i tot. En una època marcada pels festivals de cançons i on si volies ser algú en el món de la cançó melòdica n'havies de participar en uns quants, Camilo Sesto va presentar "Mendigo de amor" (1972) al Festival del Atlántico de Tenerife i "Algo más" (1972) un tema de Juan Pardo pel de l'OTI.

El segon disc de llarga durada arribaria el mateix any "Sólo un hombre" (1972) amb la cançó "Amor, amar" de Lucía Bosé. I el 1973 publica un dels seus discos més recordats "Camilo Sesto". En aquest elapé s'inclou el "Algo más" citat anteriorment amb arranjaments de Juan Carlos Calderón, un clàssic en la producció, "Hablemos de algo", la famosa ranxera "Volver, volver" que havia popularitzat Vicente Fernández, "Day after day" cantant en anglès i escrit amb Juan Pardo, "¿Quién?" i el tema potser més recordat "Todo por nada" que tot i ser una cara B de single arribà a l'1 de les llistes.  El 1974 publica "Camilo" i torna un festival, aquest cop  el de Viña del Mar. -no el confongueu amb el Viña Rock sisplau-. L'entrada al mercat anglès i alemany li arribà el 1975 amb el single "Melina" amb tons de sirtaki i bouzoki dedicat a l'actriu grega Melina Mercouri i inclosa al disc "Amor libre". En aquest disc també hi trobem l'èxit "Jamás".

Un altre projecte apoteòsic de Camilo Sesto arribà el 1975 amb la seua participació a l'òpera rock Jesuscristo Superstar. Una extraordinària versió d'aquesta obra extraordinària original americana de Tim Rice i Andrew Lloyd-Weber (passarà alguna cosa si dic que m'agrada més la versió castellana que l'americana?). El disc, un doble elapé que he escoltat desenes de vegades, amb producció de Teddy Bautista i Ángela Carrasco fent de Maria Magdalena (Yvonne Elliman en la interpretació original). Aquesta obra el va catapultar, ara ja definitivament, com el cantant número un del pop espanyol. Curiosament Teddy Bautista fou qui es quedà el drets d'autor de l'obra sense que Camilo veiés ni un duro. Curiosament Teddy Bautista feia el paper de Judes a l'obra.  D'aquest disc es pot aprofitar absolutament tot, començant pel sublim "Getsemaní" que arribà al número 1 de les llistes o "Todo estará en paz" o "Hosanna" en la qual ja es parla de Camilo com a superstar tot i que indirectament.

Amb aquest paper al musical es consagra definitivament al món de la música. I continuen els èxits amb grans cançons amb xorro de veu com "Sólo tu" (1976) del disc "Memorias", la mateixa "Memorias", la recordada "Mi buen amor" (1977) que es va mantenir 7 setmanes al número 1 de los 40. "Y no..." (1978) del disc "Entre amigos" que va estar 4 setmanes a la posició més alta, i el baladón ideal per a ballar agarrat "El amor de mi vida" (1979). I d'aquell mateix any, també són "Ángela" un tema molt diferent dedicat a la seva companya de musical Ángela Carrasco i "Quién será". Un no parar, ja veuen.

Arriben els anys 80 i res fa pensar en què hi hagi cap canvi en la seua línia. Es continuen publicant altres èxits que arriben al capdamunt de les llistes "La culpa ha sido mia" (1980), la recordada "Perdóname" (1980) que dedicà a sa mare pocs mesos després d'haver perdut son pare, "Amor no me ignores" (1981), "Devuélveme mi libertad" i "Mi mundo, tú" (1983).  Potser el punt d'inflexió li arribaria amb "Amanecer 84" (1984) que tot i vendre més de 40 milions de discos i tenir algun èxit amb el tema "Amor de mujer"  -que ja em perdonaran però me recorda tant l'"Amor de hombre" de Mocedades...- li suposaria un inici del descens de la seua popularitat. De fet, amb el disc "Agenda de baile" (1986) el cantant es pren un descans fins als anys noranta quan torna amb "A voluntad del cielo" (1991).

L'any 1997 publica un disc de grans èxits "Camilo superstar" que faria redescobrir el "Vivir así es morir de amor" publicat originàriament el 1978 dins de l'àlbum "Sentimientos".  Hi ha una versió extraordinària d'aquest single en una edició numerada per a col·leccionistes que és una delícia. La cançó fou remesclada el 2018 per la Casa Azul del Guille Milkyway per a commemorar el 40è aniversari de la seua gravació original. A finals de la dècada dels 90 i amb l'ajuda de Javier Cárdenas, Alfons Arús i els seus programes, Camilo Sesto es convertí en un personatge caricaturesc que derivaria l'any 2002 amb el "Mola mazo". Aquestes últimes versions li van obrir les portes dels pubs i les discoteques de l'època fent que la canalla de quinze anys el descobrís.

Tanmateix l'any 2000 va gravar, juntament amb Pablo Abraira i Isabel Patton, una versió castellana del musical "El fantasma de la ópera". El dia de la presentació els advocats de Lloyd Weber van interrompre l'acte i es van endur tot el material.

El 2016, en el disc "Camilo 70" que publicava per celebrar els seu setanta aniversari, s'incloïa la fricada de "Padre nuestro" amb veu del papa Francesc i que és la versió espanyola d'una cançó del musical Il primo Papa. potser volia tornar a fer ressorgir el Jesuscristo Superstar.


Ara, com ja bé deuen saber, amb 72 anys ens ha deixat aquest cantant de bona veu a causa d'una insuficiència renal. I, vaja, com veuen no tot és el "Vivir así es morir de amor"...  m'han sortit fins a trenta cançons indispensables.


Articles relacionats:
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.

8/2(2+2)

De tant en tant es fan virals alguns dibuixos de pastissos, floretes o sabates amb signes d'operacions entremig i igualades a algun número, de tal manera que qui rep el repte ha de trobar el valor numèric del pastís, de la sabata, de la flor o del dibuix que sigui. I tothom es posa a comentar els resultats que li han donat, cosa que trobo molt curiosa perquè si enlloc de sabates, pastissos i floretes hi haguessin les incògnites X, Y i Z a les imatges a fe de déu que el repte no tindria pas tant d'èxit. I això que essencialment és el mateix, no deixa de ser àlgebra. Però vaja, posar una X enlloc del dibuix d'una sabata deu espantar més.

Durant aquest agost s'ha fet viral una operació matemàtica que “segons com es faci” el resultat dona 1 o 16, però aquest “segons com es faci” en matemàtiques no pot passar. El resultat d'una operació és el que és i no hi ha marge d'interpretació ni de confusió possible a l'hora de fer l'operació. És a dir, l'operació o està ben feta o està mal feta... que per alguna cosa Alfred Whitehead i Bertrand Russell van dedicar més de 300 pàgines del volum III del Principia Mathematica a demostrar que 1 + 1 = 2.

A l'hora de fer càlculs cal tenir ben en compte quina és la jerarquia de les operacions. Primer cal fer les operacions de dins dels parèntesis, després les potències en cas que n'hi hagi, a continuació multiplicacions i divisions i per últim les sumes i les restes. I quan dic “multiplicacions i divisions” no vull dir que les multiplicacions tinguin prioritat sobre les divisions ni a l'inrevés, igual que amb les sumes i les restes. Quan hi ha operacions del mateix nivell de jerarquia s'han de fer d'esquerra a dreta tal i com es troben en l'expressió a operar. Tanmateix tinc el dubte de si en altres cultures on es llegeix de dreta a esquerra fan servir aquest mateix criteri.

L'operació viral en qüestió és 8/2(2+2). Segons el que acabo d'explicar primer cal fer l'operació entre parèntesis: 2 + 2 = 4. Per tant ara ens queda 8/2·4 -recordeu que si davant d'un parèntesi no hi ha cap signe aritmètic s'entén que és una multiplicació-. Veiem ara que hi ha una multiplicació i una divisió, operacions de la mateixa jerarquia, per tant operem d'esquerra a dreta. Primer fem la divisió 8/2 = 4 i per últim el producte 4 · 4 = 16. Per tant el resultat vàlid és 16. A aquells que l'operació els dona 1 és perquè primer fan el producte 2 · 4 = 8 i després la divisió 8/8 = 1, però això no és correcte. Per tant l'excusa del “segons com es faci” no serveix perquè les operacions aritmètiques, en matemàtiques, només es fan d'una manera.

En la imatge es pot veure com la calculadora de Google i un altre model realitzen l’operació tal com toca. Sí és cert que en la segona calculadora si no es posa el signe de multiplicar la calculadora hi afegeix uns parèntesis a l’expressió (2×(2+2)) cosa que sí faria variar el resultat perquè variaria l’ordre de les operacions. 

(Article publicat al Lectura l'1/9/2019)

Jocs

«On s'acaba un joc i on comença la matemàtica seriosa? Per a molts, la matemàtica, mortalment avorrida, no té res a veure amb el joc. En canvi, per a la la majoria dels matemàtics, mai no deixa de ser un joc, encara que, a més, pugui ser moltes altres coses.» Aquesta frase de l'eminent matemàtic espanyol Miguel de Guzmán (1936-2004) descriu perfectament com l'ús de la matemàtica és el mateix a l'hora de resoldre un enigma, cercar una bona estratègia quan juguem a la botifarra o afrontar un complicat problema matemàtic.

I és que a partir d'intentar estudiar estratègies en jocs simples va sorgir el que en matemàtiques s'anomena la teoria de jocs, una branca que es dedica a estudiar els jocs però que també té aplicacions a l'hora de prendre decisions comercials en empreses o en relacions internacionals entre països.

I com avui és un diumenge d'agost en què pot estar llegint aquest article en un moment relaxant post-arròs de dinar, els proposo alguns enigmes matemàtics clàssics.

1. En el llibre Quesiti et inventioni diverse (1546) de Tartaglia es proposa el següent problema: “Un home té tres faisans i vol repartir-los entre dos pares i dos fills de manera que cadascun d'ells rebi un faisà. Com ho farà?” També és d'aquest llibre aquest clàssic “Un home té 17 cavalls i els deixa en herència als seus tres fills en les proporcions ½, ⅓ i 1/9. Com repartirà els cavalls?”
2. Uns altres problemes històrics introduïts per Nicolas Chuquet a Triparty en la science des nombres (1484) són els de transvasaments, com per exemple: “Tenim dos gerres, una de 3 pintes i una altra de 5. Com ho podem fer per deixar exactament 4 pintes dins de la gerra més gran?”
3. Henry Dudeney a Amusements in Mathematics (1917) va deixar una gran col·lecció de criptogrames com aquest: SEND + MORE = MONEY. El que cal fer aquí és substituir cada lletra per una xifra de tal manera que la suma sigui correcta.

A la ciutat de Köningsberg, actualment Kaliningrad, hi havia l'afició de passejar pels ponts sobre el riu i un dels entreteniments dels seus habitants era comprovar si es podia fer un passeig per tots els ponts passant-hi només un cop. Leonhard Euler va trobar la solució l'any 1759. La resolució d'aquest problema fou l'origen del que s'anomena teoria de grafs. Us atreviu a trobar aquest camí?

(Article publicat al Lectura el 4 d'agost de 2019)

Johnny Clegg & Savuka - Cruel, crazy and beautiful world

El cantant, compositor i guitarrista Johnny Clegg va néixer a Rochdale (Anglaterra) però amb pocs anys se'n va a viure primer a Zimbàbue i després a Sudàfrica on es familiaritza amb la cultura i la música zulu. Amb només 14 anys ja ha viscut tots aquests viatges, aprèn a tocar la guitarra i coneix a Sipho Mchunu, un músic de carrer amb qui estableix amistat. Clegg i Sipho comencen a tocar junts i a fer petits concerts en clubs i festes privades, les seues cançons barrejaven el zulu i l'anglès i una musicalitat d'ambdues cultures. Això que avui en dia en diem mestissatge o fusió de cultures. A inicis dels 70 no hi havia tan vocabulari encara.

Van enregistrar el discos "Universal men" (1979) i "African litany" (1981) amb el nom de Juluka que vol dir dolç en zulu. El primer èxit els arribà amb un primer single "Woza friday" (1982) del disc "Ubuhle Bemvelo" (1982) que vol dir bellesa de la natura. Un altre single que fou un primer èxit a Sudàfrica arribant al número 1 de les llistes és "Africa Kukhala Ambangcwele" i que poc després fou prohibit per les autoritats sudafricanes. Amb "Scaterlings" (1982) es donen a conèixer al Regne Unit i als Estats Units arribant a entrar, tot i que de forma discreta, en llistes. Aquest fet els permet realitzar les primeres gires internacionals.

El 1986, després de mitja dotzena més de discos Sipho deixa la música i Clegg es veu obligat a formar un nou grup donant lloc a la creació de Johnny Clegg & Savuka, que vol dir despertar en zulu. Amb aquest nom comencen una nova etapa fitxant per la multinacional EMI que els impulsa, ara sí, a un èxit internacional rotund. Amb el disc "Third world child" (1987) les portes de les llistes ja se'ls hi obren de bat a bat, sobretot amb el single "Asimbonanga", un homenatge a Mandela, empresonat en aquella data, que també és prohibida a Sudàfrica però que fou un èxit per tot el món. La cançó es convertí en un himne anti apartheid i fou adoptada com a himne pel Front Democràtic de Sudàfrica. També és d'aquest disc "Scatterlings of Africa", que formava part de la banda sonora de l'oscaritzada peli Rain man. El disc és una barreja de sons ètnics amb rock d'estil anglosaxó.

El següent disc "Shadowman" (1988) continua aconseguint un nivell important de vendes, amb lletres de fort impacte polític, cançons en anglès i melodies en zulu. Michael Jackson va haver de suspendre un concert a Lió perquè Johnny Clegg li havia pres els espectadors en un altre concert el mateix dia. L'any 1989 publiquen "Cruel, crazy and beautiful world", personalment el millor disc, amb una divertida cançó dedicada al fill de Clegg que dona títol al disc. També hi trobem el single "Dela" -que anys més tard apareixeria a la pel·lícula George de la jungla- i la cançó "One (Hu)'Man One Vote" dedicada a David Webster, un activista anti apartheid assassinat poques setmanes abans de la gravació del disc. 

El 4 de maig de 1992, David Zulu, percussionista de Savuka és assassinat mentre anava cap a casa seva. Això va provocar que "Heat, dust and dreams" (1993) fos l'últim disc de Johnny Clegg & Savuka incloent-hi el tema "The crossing (Osiyeza)" dedicat a David.

A partir d'aquí Johnny Clegg, conegut amb el sobrenom de zulu blanc però que ell ho detestava va continuar gravant discs en solitari però sense l'èxit comercial anterior i es centrà sobretot en les seues classes universitàries. Des del 2017 que Johnny Clegg tenia diagnosticat un càncer que li havia anat empitjorant fins que ara li ha provocat la seua mort a Johannesburg.

El·lipses

La circumferència, des de l'antiguitat, sempre ha dut l'aureola de figura geomètrica perfecta per l'harmonia aquesta que tots els punts que la formen estan a la mateixa distància d'un altre punt anomenat centre. Podem visualitzar circumferències en rodes, politges, engranatges, monedes, en tallar una síndria o una taronja pel mig, en mirar un vas de tub des de la part superior o quan tallem una botifarra amb un ganivet mitjançant un tall perpendicular a la taula.

Però les botifarres, els xoriços i les secallones no es tallen perpendicularment a la taula sinó que a les cansaladeries fan els talls de tal manera que el ganivet no és perpendicular sinó que forma un determinat angle d'inclinació diferent de 90º respecte la taula. Aleshores el tall de botifarra resultant ja no té forma circular sinó el·líptica. També, si inclinem el nostre vas de tub amb un líquid a l'interior i l'observem des de dalt comprovarem que el líquid ja no forma un cercle sinó que serà una el·lipse.

Una el·lipse es pot construir fàcilment amb una corda no tibada lligada a dos pals pels seus extrems. Amb un llapis, fent tibar la corda, podem anar dibuixant una el·lipse ja que la suma de les distàncies de qualsevol punt de l'el·lipse als dos pals –la longitud de la corda- es manté constant. Els punts on estan clavats aquests pals s'anomenen els focus de l'el·lipse. L'el·lipse té una curiosa propietat: qualsevol raig que passa per un dels focus es reflecteix en l'altre focus. Aquesta propietat es fa servir en la construcció de túnels, galeries, auditoris…

La seua forma s'ha utilitzat des de l'antiguitat com en l'amfiteatre de Pompeia i, curiosament, també és una forma que la podríem considerar de bellesa “perfecta”. Aprofitant que molts deveu ser en època de vacances podeu visitar la belleses el·líptica de la plaça de Sant Pere del Vaticà, una perfecta el·lipse amb dues fonts situades en els seus focus. I un article de l'enginyer Frederic Macau l'any 1964 va posar de moda el “teorema de l'Empordà” per remarcar la bellesa de la badia de Roses gràcies a dues formes el·líptiques que s'hi poden observar.

Les dues el·lipses de la badia de Roses, l'el·lipse de la plaça de Sant Pere amb les fonts de Bernini als seus focus i la rotonda del cementiri de Lleida que pot semblar el·líptica però que no ho és si ens fixem en les puntes. Si fos el·líptica potser seria més “geomètricament bella”.

(Article publicat al Lectura el 7/7/19)

Peter Tork - Higher and higher

El març de 2012 escrivia aquest article sobre The Monkees en motiu de la mort de Davy Jones. Ara el recupero en motiu de la mort de Peter Tork, baix, teclista i membre original de la banda que ens ha deixat als 77 anys a conseqüència d'un càncer en les glàndules salivals.

L'any 2016, Nesmith, Dolenz i Tork es van reunir per enregistrar l'aclamat disc "Good times!", en el qual The Kinks cantaven temes de Noel Gallagher i Paul Weller "Birth of an accidental hipster", Harry Nilsson "Good times", Neil Diamond "Love to love" o Carole King "Wasn't born to follow", aquesta última cantada pel mateix Tork.

Els deixo la cançó "Higher and higher" (1994) inclosa en el disc "Stranger things have happened", l'únic disc gravat en solitari per Peter Tork i on el músic toca el banjo.

Koldo Aguirre

Koldo Aguirre dibuixat
per l'Ermengol

El juny de 1988 Jordi Gonzalvo deixava la Unió Esportiva Lleida després d'una temporada extraordinària a 2A en la qual es freguen les posicions de promoció d'ascens. L'equip va quedar sisè a 3 punts de l'Oviedo, que va acabar pujant a 1a. Gonzalvo, entrenador molt recordat a Lleida entre d'altres motius per haver enregistrat el seu himne, se'n va anar al Figueres i Koldo Aguirre era l'entrenador escollit per Mario Duran. Aguirre s'havia format al futbol base de l'Athletic i tenia l'experiència amb el mateix Athletic, València, Mallorca i l'Hércules a 1a divisió. L'excel·lent bloc de la plantilla del Lleida la temporada anterior -Verdejo, Rubio, David, Lecumberri, Luengo, Palau, Azcona...- es mantenia només amb les baixes destacades de Glaría -tot i les pintades que van aparèixer al Camp d'Esports demanant que es quedés- i Planelles -castigat pel seu flirteig amb el Figueres quan encara no havia acabat la temporada-, per tant Koldo Aguirre disposava d'una bona continuïtat de bloc per superar la pressió de quedar més amunt del sisè lloc de la temporada anterior.

Koldo Aguiire en una foto de
El Mundo Deportivo

L'arribada de Koldo Aguirre no va estar exempta de polèmica, el directiu de la UE Lleida Manolo Cubero va dimitir per tal com el president Mario Duran va portar la gestió del seu fitxatge sense comunicar-ho a la resta de la junta. També Joan Ramon Puig-Solsona es confirmaria com a segon entrenador del primer equip i el seu lloc a l'equip amateur l'ocuparia Josep Maria Mora. Els primers reforços van ser Gregory (Burgos), Jabo (Bilbao) i Pascual Sanz i Tejero (Zaragoza).

Un dels contratemps en què es trobà Koldo en la preparació de la temporada fou el canvi de la gespa del Camp d'Esports que l'impedí fer entrenaments i amistosos al camp i van haver de signar un acord amb el Sudanell per a entrenar-se al seu camp. Aquest acord va ser trencat unilateralment per Mario Duran i sense el vist-i-plau de l'entrenador -Aguirre va criticar públicament la decisió- obligant-los finalment a anar a entrenar al camp de l'Alpicat. El motiu que donà Duran foren les pretensions econòmiques del Sudanell.

Aguirre a la llotja del Camp d'Esports

Una de les decisions del nou entrenador va ser el canvi de la localitat de l'stage, després d'haver anat a la Val d'Aran amb Jordi Gonzalvo, ara s'anava a Rialp. Curiosament aquella temporada la UE Figueres de Gonzalvo i el CFJ Mollerussa de Carles Viladegut, que debutava a 2A, anaven a la Val d'Aran a fer l'stage. En aquell stage va estar a prova el jugador del Nacional de Montevideo Julio César Lancieri... que no sé perquè no es va quedar. Els mètodes d'entrenament de Koldo Aguirre eren distesos i tothom estava molt content amb ell. Fa uns mesos el massatgista Miquel Genís afirmava en una entrevista a la revista Lo Lleida que "Com a persona em quedo amb Koldo Aguirre. Va durar molt poc i com a entrenador li van sortir les coses molt malament, va tenir mala sort. El Koldo anava a la pissarra, feia la tàctica i els deia als jugadors: sou professionals i al camp ja sabeu què heu de fer. I això el va sentenciar. Amb el Koldo Aguirre me tocava fer de linier en alguns amistosos, amb el Puig-Solsona d’àrbitre." 

Un onze titular del Lleida d'aquella temporada amb la
samarreta de Tatra Liaz: Amb Verdejo, Azcona, Luengo,
Maza, Rubio, Palau, Lecumberri, David, Pascual Sanz...

S'iniciava la temporada que els seguidors recordem per la samarreta i el patrocini de Tatra Liaz, una empresa de camions que participava al París-Dakar i que instal·lava a Lleida la seua central de distribució per a Espanya. I no s'iniciava malament ja que en el partit de debut es guanyava 2-0 al Sestao en el Camp d'Esports amb gols de, com no podia ser d'altra manera, Mariano Azcona. El segon partit tampoc va anar malament empatant a un al Plantío contra el Burgos amb gol de Gregory. Però a partir d'aquí començà una debacle imparable... derrotes contra Eibar, Castilla, Rayo Vallecano, Figueres, Salamanca, las Palmas... fins arribar al mes de desembre on el Lleida, enfonsat en la classificació juntament amb el Mollerussa, perdia a casa contra el CD Castellón i al Colombino contra el Recre. La junta estava nerviosa pels resultats i per la manera de prendre les decisions de Mario Duran: el vicepresident Ramon Vila presentava la dimissió i el delegat Benito Ibars es negava a anar a Huelva en autocar. Finalment el 20 de desembre Koldo Aguirre és cessat, no es menja els torrons, i el dia dels innocents es presenta un bastant desconegut exentrenador de la UE Figueres José Manuel Esnal Mané com a entrenador.

Puig-Solsona i Aguirre en una
foto de Gómez-Vidal.

Puig-Solsona definia Koldo en el seu adéu com “un fuera de serie. Toda la plantílla estaba con él. Los jugadores están muy afectados por su marcha, la moral está baja... "

D'aquella nefasta temporada que tot i el canvi d'entrenador acabà en descens a 2B els aficionats recordem sobretot l'eliminació del Figueres, l'etern rival en aquells anys 80, de la Copa per part del nostre equip. El dijous 8 de desembre i amb 5000 (!!) espectadors al Camp d'Esports el Lleida guanyava 2-1 amb gols de Tejero i Azcona. Aquesta derrota del Figueres suposà la destitució de Gonzalvo com a entrenador empordanès.

Crònica del partit a El Mundo Deportivo

Koldo Aguirre va morir ahir als 80 anys.

James Ingram - Ya mo B there

La història de James Ingram és curiosa perquè assolí la fama dins del món de la música abans de ser famós en el món de la música. Sí, ja sé que no s'ha entès res de la frase que acabo de soltar però intentaré explicar-me.

Ingram va néixer a Ohio l'any 1952 amb un veu propícia per a dedicar-se al rythm and blues. Els seus inicis musicals als anys setanta van ser en la banda Revelation Funk. Tot i això, va començar la dècada dels vuitanta a fer col·laboracions al costat d'artistes de la mida de Ray Charles, The Coasters, Quincy Jones, Donna Summer o Patti Austin. Aquestes col·laboracions podien ser de dues maneres diferents: Ingram els cedia la lletra d'alguna de les seues composicions o bé els acompanyava en alguna de les cançons en la veu o el piano. El seu primer número 1 -que no era ben bé seu- en llistes fou el tema "Baby, come to me" (1982) en un duet amb Patti Austin. També amb la cantant novaiorquesa aconsegueix un altre èxit amb "How do you keep the music playing?" (1983).

D'aquesta manera Ingram va donar el salt a la fama i sense ni tan sols gravar un disc l'any 1982 guanyava el Grammy al millor cantant de rythm and blues gràcies, un altre cop, a una col·laboració en un disc que no era seu. Era el primer cop que succeïa en la història dels Grammy i la històrica cançó en qüestió "One hundred ways" amb Ray Charles. També, i al costat de Quincy Jones, composa "P.Y.T. (Pretty young things)", una cançó que es va incloure en el disc més venut de la història del pop: el "Thriller" de Michael Jackson. Anys més tard els tres tornarien a col·laborar amb el projecte "We are the world".

Visto lo visto l'any 1983 Quincy Jones es decideix a enregistrar-li el seu primer disc sota el seu nom "It's your night", on un fotimer de músics de Los Ángeles hi col·laboren: Larry Carlton, Tom Scott, David Paich... Tot i la balada "There's no easy way" el disc no és un èxit precisament, amb la qual cosa ell continua fent allò que se li dona bé, cantar amb altres. James Ingram no complia la màxima aquella del val més sol... i el 1985 torna a guanya un altre Grammy amb un duet, aquest cop al costat de Michael McDonald amb "Yah mo B there". També d'aquesta època és el triplet entre Ingram, Kenny Rogers i Kim Carnes en "What about me?" (1984).

El 1986 torna a intentar-ho en solitari sota la producció de Billy Ocean amb el disc "Never felt so good". Però res. A ell el que li funciona és col·laborar amb altres. I l'any 1988 guanya un altre Grammy amb Linda Ronstad per "Somewhere out there" inclosa en la banda sonora de "Fievel i el nou món".

L'any 1989 torna a provar-ho en solitari amb el disc "It's real". Aquest cop li surt bé la cosa i és amb aquest disc quan descobreixo James Ingram per primer cop gràcies al single "I don’t have the heart” (1990), número 1 mundial i potser l'èxit més rotund de la seua carrera,

Les últimes dècades Ingram ha estat poc actiu, i és que els dos últims discos han estat separats quinze anys en el temps: "Always you" (1993) i "Stand in the light" (2008), encara amb producció de Quincy Jones. I el duet amb Dolly Parton del “The day I fall in love” (1994) com a tema més destacat i que a més li comportà l'Oscar a la Millor cançó original per l'aparició a Beethoven 2.

Ara, als 66 anys i a conseqüència d'un càncer cerebral que feia anys arrossegava ens ha deixat James Ingram


Articles relacionats:
- Natalie Cole.
- Staple Singers.
- The Temptations.
- Ben E King.
- Bobby Womack.
- The Miracles.
- Fontella Bass.
- Booker T.
- Ashford and Simpson.
- Amy Winehouse.

Mitjana i mediana

De tant en tant van sortint informacions i estudis sobre el sou mitjà, l'última que he llegit afirma que “El coste salarial medio en España es de 2.039 € brutos mensuales”. Està molt bé que surti aquesta informació i no poso pas en dubte el càlcul que s'hagi fet, però és una dada que, informativament, és incompleta. Perquè la informació fos més precisa, a part d'indicar el valor de la mitjana seria necessari informar del valor de la mediana per a poder extreure conclusions. I no, mitjana i mediana no és el mateix.

La mitjana d'una sèrie de dades és un paràmetre estadístic ben conegut que es calcula sumant tots els valors i dividint entre el número de dades que tenim. Aquesta mitjana ens dona un valor que ens informa al voltant de quin número estan distribuïdes les dades que tenim. Però si en la nostra mostra hi ha valors molt extrems aquesta mitjana no “representa” bé la mostra i és necessari complementar la informació mitjançant la mediana. La mediana és el valor central d'una sèrie de dades ordenades de més petita a més gran. Si hi ha un nombre imparell de dades la mediana és el número del mig i si hi ha un nombre parell de dades es calcula fent la mitjana dels dos valors centrals.

Vegem-ho amb un exemple: suposem que cinc persones tenen uns sous de 2 €, 4 €, 6 €, 8 € i 10 € (per simplificar el càlcul). Aleshores el sou mitjà d'aquestes cinc persones és (2 + 4 + 6 + 8 + 10) / 5 = 6. Evidentment aquest sou mitjà de 6 € no el cobra tothom de la mostra, però ens serveix de referència. En aquesta mateixa mostra la mediana, el valor central, també és 6. Per tant en aquest cas coincideixen la mediana i la mitjana perquè hi ha una “simetria” per sota i per sobre de la mitjana.

Ara suposem que el que cobra 10 passa a cobrar 50. El sou mitjà passa a ser (2 + 4 + 6 + 8 + 50) / 5 = 14 €. Però aquest valor ens dona una idea distorsionada dels sous perquè hi ha molts sous per sota de la mitjana i només un per sobre de la mitjana. En canvi la mediana de la mostra continua sent 6. El salari alt fa que la mitjana augmenti però no modifica la mediana. És a dir, la mitjana es veu afectada pels valors “extremadament alts o baixos” d'una mostra. Per tant, quan es parla de sous és interessant conèixer la mitjana i també la mediana ja que segons l'INE hi ha casos de sous extremadament alts si els comparem amb els de la majoria de treballadors.

L'any 2011 l'aleshores ministre Luis de Guindos va afirmar que apujaria l'IBI «a la meitat dels habitatges, és a dir, al 50% que superin la mitjana del valor cadastral de cada municipi»... com hem vist, el 50% dels pisos estan per sobre (o per sota) de la mediana, no de la mitjana.

En aquest gràfic de l’enquesta anual d’estructura salarial de l’any 2016 feta per l’INE es veu com la distribució de sous està desplaçada cap a la dreta amb sous molt alts respecte la majoria de sous. Això fa que el sou mitjà surti més alt que la mediana. En el gràfic també es mostra el que estadísticament s’anomena moda i que correspon al sou més freqüent.

Gràfic extret de https://www.ine.es/prensa/ees_2016.pdf

(Article publicat al suplement Lectura el 9/6/2019)