Lladres de sants (festivitat de Sant Faust)

Miri, que això tan famós que Madrid ens roba no ve d'ara ni de fa 4 dies, nonono... Aprofitant que avui 14 d'octubre és la festivitat de Sant Faust, gran patró d'Alguaire els faré cinc cèntims d'una història de robatoris espanyols de fa anys.

Sant Faust era d'Alguaire i, com era tradició en aquells temps, va fer de pagès. Es diu que Sant Faust (quan encara no era sant) treballava molt, i que era molt humil, però que li agradava llegir tot i que no havia pogut anar gaire a l'escola (com també era tradició en aquells temps). Per això a la seva imatge sempre surt amb l'aixada (la sartell) i el llibre sagrat, símbol de la seva dedicació al treball i a la lectura formativa.

La llegenda conta que aquest pobre sant va voler anar a Terra Santa, ja que li feia molta il·lusió veure el Sant Sepulcre on havien posat el cos de Jesús quan el van baixar de la creu. Però durant els mesos que durava el viatge, els moros (amb perdó per aquesta incorrecció política) que havien declarat la guerra al cristianisme, el van fer presoner. El bon sant d'Alguaire el van fer esclau i el van vendre en subhasta pública en una plaça, però va tenir la sort que l'amo que el comprà era una bona persona, i a través de les xerrades amb el senyor Faust es va convertir al cristianisme, va deixar-lo lliure i el va acompanyar fins a Alguaire (encara no havia l'aeroport projectat en aquell temps, ni la ZEPA, ni els socialistes manaven a l'ajuntament...).

Al cap de pocs anys Faust va morir i els seus amics no sabien on enterrar-lo. Van decidir que el posarien damunt d'una somera cega i la deixarien lliure. Allí on la mula s'aturés enterrarien aquell home (que això de lligar els morts a les someres també devia ser mig tradicional en aquell temps perquè al pobre Sant Ramon també li van fer, i va anar a petar justament a Sant Ramon).

La somera, bé pel vinet, bé pels montaditos, va tirar milles fins a Bujanda (Àlava), on la bèstia va donar un cop fort de pota a terra i va caure. El darrer cop de pota encara avui es pot veure (o almenys ens fan creure que aquella potada era de la somera de Sant Faust). Allí mateix va brollar una font, l'aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d'enterrar el sant. I allí es veu que encara està el seu cos. I l'ajuntament de Bujanda sense un cap de màrqueting competent no ha sabut transformar allò en una espécie de Lourdes a lo rural.

Durant molts anys sant Faust va ser el patró dels pagesos de totes les terres lleidatanes i de la quasi totalitat de Catalunya, però després, des de Madrid, ens el van canviar per sant Isidre. Estem parlant del primer expoli dels espanyols a Catalunya? Podem demanar balances santorals? I si tornéssim a reclamar sant Faust com a patró dels pagesos lleidatans i catalans?

Sabent la història de Sant Isidre, que va deixar de treballar per dedicar-se a pregar dient que ja treballarien els àngels... ara ja entenc moltes coses...

Finançament i nombres primers

Des de que es va començar a parlar de la negociació del finançament de Catalunya (en aquesta legislatura, s'entèn) no han parat de sortir xifres. Les que tinc recopilades són les següents: 5229, 3800, 2329, 1794 i 1750. Disculpi el lector (o lectora) si me'n deixo alguna proposada per alguna associació de veïns o per algun grup d'amics del bacallà a la llauna, però és que ha arribat un moment que cadascú posa la xifra que més li convé.

Com que jo economista no ho sóc i això em treu capacitat per analitzar aquestes dades econòmicament (per això ja tenen al Sala Martín, el mequetrefe de las americanas), l'única ajuda que se li pot donar des d'aquest humil bloc és una anàlisi matemàtica de les dades. Sí, ja sé que els matemàtics no som gran cosa en aquest món (en els altres móns no ho sé), que fins i tot som descartats de les lleis d'educació (es veu que només filòlegs i historiadors poden fer lleis d'aquestes... així surten) i que el que diré d'aquí cap avall no importarà a ningú... però és que em fa gràcia fer aquesta anàlisis.

Pel teorema fonamental de l'aritmètica el que farem serà trobar la descomposició única d'aquests nombres en factors primers:
5229=3*3*7*83
3800=2*2*2*5*5*19
2329=17*137
1794=2*3*13*23
1750=2*5*5*5*7

A primer cop d'ull semblen uns nombres lletjos, no hi ha cap de primer. Però fixem-nos en 2 curiositats ràpides, el mcd d'aquests nombres és 1, és a dir tots són primers entre ells (oooooooh!) i a més hi ha un nombre quasi-primer, el 2329. El càlcul del mcm no és interessant.

Si ens fixem en el 2329, que és el més xulo de tots, veiem que només descomposa en producte de 2 factors (per això és quasi-primer), el 17 i el 137.

El 17 té una propietat meravellosa, i és que és l'únic primer conegut que és igual a la suma de les xifres del seu cub: 17³ = 4913 i 4 + 9 + 1 + 3 = 17. També és l'únic primer que és mitjana de dos nombres consecutius de la succesió de Fibonacci, en concret del 13 i 21. Gauss també participà en la màgia del 17 descobrint la construcció del polígon regular de 17 costats amb regle i compàs. I 17º és la inclinació de l'òrbita de Plutó. I 17 és també la suma dels 4 primers nombres primers 17=2+3+5+7. I si feu 17*65359477124183 dóna 111111111111111. I les primeres quatre xifres de 2^(17+17) són 1717. I (17^17+1)/(17+1) també és primer. I 17=1^⁴ + 2^⁴ i també 17 = 3^{^4} - 4^³

tan(cos(sin(x))) = 0.017... per qualsevol angle expresat en graus. I el capítol 17, versicle 17 dels Fets dels Apóstols és justament la meitat del Nou Testament.

I musicalment, Janis Ian, Jethro Tull, Stevie Nicks, Sex Pistols, Enanitos Verdes, Violeta Parra i The Beatles tenen cançons dedicades al 17.

Qui gosa dir que els nombres són avorrits?

La Verge Blanca

Avui (o ahir, depèn de quan ho llegeixi) dia 2 d'octubre els lleidatans (i lleidatanes) estem de festa grossa. Sí, sí, ha llegit bé. Fes-ta-gros-sa. El dia 2 d'octubre és la celebració de la nostra santa patrona de la ciutat de Lleida. I vostè no ho ha celebrat? Ah! És que no es fa festa? Això és cosa del Montilla suposo, que va dir que els catalans havíem de treballar més (!!!!).

Doncs tal i com ha llegit, la festivitat de la nostra patrona ha passat (com sempre) del tot desapercebuda. La Verge Blanca o Verge de l'Acadèmia fou proclamada patrona de la ciutat l'any 1946 per papa Pius XII (com el nom del carrer). La imatge que es venera d'aquesta marededéu és obra de l'escultor Maximiano Sala i és feta amb fusta de til·ler imitant el marbre blanc, raó per la qual rep el sobrenom de Verge Blanca. Ara que hi penso... aquí Lleida tenim manies de posar noms de colors a les maresdedéu. El fet que la tradició l'anomeni Verge Blanca deu ser en contraposició de la Verge del Blau? Ho haurem d'investigar... La imatge de la Verge de l'Acadèmia pot ser venerada a l'oratori de l'Acadèmia Mariana recentment reformada. Evidentment, l'Acadèmia està al carrer Acadèmia.

I el que em pregunto jo com a humil escriptor de blocs... ja saben els senyors (i senyores) paritaris (i paritàries) que a Lleida celebrem la festivitat de 2 patrons enlloc de la paritat patró-patrona? El fabulós Ministerio de Igualdad hauria d'intervenir en aquest afer? Què està fent Bibiana Aído al respecte? Que diran els d'ICV si no complim el percentatge de patrones? Es pot establir una llei al respecte?

Sí que és veritat que Sant Anastasi va néixer a Lleida i el senyor té tot el dret a ser patró nostre (com ho és de Badalona, lloc on morí). Però... i Sant Miquel? Quina relació té amb Lleida? Va muntar una fira de tractors on la gent va a gorrejar globos, bosses, bolis, prospectes d'empacadores i caramels de La Caixa? Va crear una fàbrica cervesera? Si el nom d'una fàbrica pot esdevenir patró... podem tenir algun cop Santa Copaga? O Sant Romero Polo?

Senyors (i senyores) paritats... acabem amb aquesta situació que fomenta l'aïllament de la dona en la nostra societat. Per uns sants (i santes) patrons (i patrones) en igualtat! Pobres nens (i nenes) lleidatans (i lleidatanes) que creixen davant d'aquesta immensa injustícia sexista!

Protons

Aquest 11 de setembre ha estat diferent. La gent no parlava de finançament, no, no. Ni de reivindicar drets nacionals, això ja està passat de moda. Aquest 11 de setembre tothom parlava del nou accelerador de partícules inaugurat al CERN de Ginebra (per cert, CERN=Centre Europeu de Recerca Nuclear). Joan Puigcercós protestava contra el déficit de protons que afecta Catalunya i Rodríguez Ibarra demanava solidaritat a Espanya en el repartiment de protons. Solbes anunciava un protón para todos i als balcons de tota Catalunya es veien protons penjats.

Doncs bé, aquesta cosa de la qual tothom en parla i ningú sap ben bé què és ja s'ha espatllat. Una obra que val la meitat del dèficit fiscal de Catalunya (que és molt... imagini's a Catalunya pagant cada any 2 acceleradors d'aquests als de Madrid) i feta per unes ments que suposo deuen ser unes llumbreres (10.000 físics) ha petat. I ara ja deuen estar trucant al lampista de torn, els hi cobraran 35 €/hora amb desplaçament apart; trigaran un munt de dies per arreglar-ho perquè la peça ha d'arribar d'Alemanya (no entenc perquè sempre que s'espatlla algo a casa ha d'arribar una peça d'Alemanya), i segurament no ho tenen cobert per l'assegurança (ja se sap, la llei de Murphy de les assegurances: ho cobreixen tot excepte el que es trenca).

Com a servei públic que vol ser aquest bloc li explico que el LHC, tal com es diu aquest aparato, no és un accelerador de protons. És un accelerador d'hadrons (¿lo qualo?), sí, sí, hadrons. Els hadrons estan formats per barions i mesons. Sí que és cert que els barions són els protons i els neutrons, però els mesons ja són altres coses que ben bé no sé ni jo. Així que això d'hadró és un terme més genèric que el de protó. I a part de tot això, no es pensi que pel món només trobem protons, electrons i neutrons... hi ha força més porqueria: muons, tauons, fotons, gravitons, neutrins, quarks, gluons, bossons... (ja ho saben això els ecologistes?)

I per què serveix fotre hadronets d'aquests a gran velocitat? Segurament per res. Però per provar tampoc perdem res, no? La ciència tota la vida ha funcionat amb la llei de l'assaig-error, ja se sap, una cosa és certa fins que arriba un altre i diu el contrari. Que li preguntin a Einstein, que va tirar per terra segles d'història de la física....

I si no heu entès res, no passa res tampoc, segurament dormireu igual de tranquils. Mireu aquest vídeo que és força més entretingut que llegir-me a mi:

Leonard Euler, 300 anys

Amic (i amiga) lector (i lectora). Segurament que si jo li preguntés el nom de 10 famosos futbolistes no tindria gaire problema en enumerar-me’ls tots. Si li pregunto el nom de 10 cantants, només que em digués els personatges que passegen per Operación Triunfo ja n’hi hauria prou. Però, i si jo li preguntés el nom de 10 il•lustres matemàtics? Quants de vostès em contestaria 10 noms? Segurament tothom diria Pitàgores i a algú se li acudiria citar l’autor d’aquest article (com a exemple de matemàtic, no pas com a il•lustre). Doncs bé, com aquest blog vol ser un servei públic, el dedicarem a repassar la vida d’un dels més grans matemàtics que ha donat la història. Enguany la comunitat internacional de matemàtics (sí, sí, els matemàtics també es reuneixen i fan vida social) ha decidit commemorar els 300 anys del naixement de Leonard Euler.

Leonard Euler nasqué el 15 d’ abril de 1707 a Basilea (Suïssa). El seu pare era un pastor protestant i desitjava formar-lo en teologia, però el noi es va adonar que gaudia molt més envoltat de números i formes geomètriques que no pas anant a dir missa. Fou així que es deixà influenciar per Johann Bernoulli, el seu profe particular de mates.

En aquells temps, els matemàtics estaven molt ben vistos (no com ara) i els diferents regnes els fitxaven pagant les clàusules de rescissió. Així fou com Leonard Euler acabà anant a Sant Petersburg, una ciutat que fundà el rei de Prússia Pere el Gran i que li posà Petersburg en honor al seu nom Pere (allò de Sant li van posar més tard).

Un cop a Petersburg, Euler aprèn, treballa i produeix alguns dels resultats més espectaculars de l’època, que han tingut transcendència durant bona part d’aquests darrers segles. Calcula el comportament dels cossos quan suren, desenvolupa l’hèlix de propulsió, treballa en el càlcul de les òrbites de tir, projecta canals, crea la idea de la turbina, s’ocupa de l’òptica i de l’astronomia, de la mateixa manera que estableix els primers conceptes de topologia, una branca de les matemàtiques que estudia les diferents formes que pot prendre un xiclet. També les seves investigacions en teoria de nombres són la base de la codificació i l'encriptació digital, sense les quals no seria possible navegar per Internet ni treure diners dels caixers automàtics. Fa obres d’arquitectura, estudia l’electromagnetismes, el moviment de la lluna... Les matemàtiques són a la base de tot.

Durant aquest temps, a Euler li queda una estoneta lliure per casar-se (alguns matemàtics tenen sentiments) i tenir la ben habitual xifra de 13 fills. Pocs anys més tard es queda cec fent un experiment d’òptica. Això li va provocar una gran alegria (sí, sí, alegria, heu llegit bé) perquè va dir que “ara res no em pot distreure de l’estudi de les matemàtiques”.

Es calcula que va escriure una mitjana de 800 pàgines cada any durant gairebé 60 anys, (si feu quatre comptes veureu que surten a 2 pàgines diàries de mates; 48000 en la seva vida.) Les seves obres completes, iniciades l’any 1909, van pel volum 72 i encara queda treball per fer (es creu que es pot arribar als 200 volums).

Finalment, morí el 18 de setembre de 1783. I penseu que si no hagués estat per Euler potser avui no faríem gaires classes de matemàtiques i servidor potser estaria a l'atur...

Fa 300 anys la matemàtica formava part de la cultura, com n'hauria de seguir formant ara.

Els carrers de Lleida

La polèmica municipal d'aquesta setmana ha girat al voltant sobre el fet de si s'ha de dedicar un carrer o no a Josep Mª Freixes, un "guardia ziví" que fou l'únic lleidatà assassinat per ETA en aquell brutal atemptat de la Plaza de la República Dominicana de Madrid a mitjans dels 80.

El Partit Popular (sempre defensor d'algunes llibertats d'alguns individus/es víctimes d'alguns atemptats comesos només per alguns) fou qui encetà la polèmica. Sempre que hi ha ETA pel mig hi ha el PP... crec que es necessiten mútuament. Bé, el PP necessita més ETA que no pas al revés.

1) No entraré a discutir si una persona morta en un atemptat només per aquest fet ja és digna de meréixer un carrer. Si és que sí suposo que tots els lleidatans morts per la repressió franquista també tindran un carrer... o no són víctimes d'atemptats també? I a més atemptats d'estat que encara és pitjor!

2) El que sí que entro a opinar és que jo no vull que un carrer de la meva ciutat porti el nom d'un guardia-ziví, representants durant molts anys de la repressió, el franquisme i l'anticatalanisme. Ja tenim prous carrers dedicats a franquistes (Carmelo Fenech, Alcalde Areny, Alcalde Recasens, Alcalde Montaña...) o a gent que ha fet més mal que bé a Lleida (Marqués de Leganés). Per aquí sí que no passo. Us imagineu viure un carrer amb nom de guardia-ziví? Quin ridícul!

I serà que no hi ha lleidatans i catalans il·lustres que no tenen cap carrer dedicat! Activistes culturals com Josep Mª Alba; restauradors com Àngel Moncusí o Jaume Mora; escultors com Leandre Cristòfol; fotògrafs de la ciutat com Gómez-Vidal; escriptors com Guillem Viladot. I molts personatges de la història del nostre país com Pere I el Catòlic, Pere III el Cerimoniós, Martí I l'Humà, Alfons el Benigne, Josep Irla, Ausiàs MArch...

Però si dediquem un carrer a un guàrdia civil... ja no calia que haguéssim retirat els noms de l'Avenida José Antonio, avenida del Caudillo, Héroes del Alcazar, General Mola, General Sanjurjo i altres amiguets del nostàlgic PP (i suposo que també dels ciutadans del Boadella!).

Des de Lleida i per Lleida

Molt bones lectors!

Us saludo des d'un nou blog pensat per parlar dels interessos de la nostra maltractada terra lleidatana dins de la nostra maltractada terra catalana.

Defensem la cultura del lleidatanisme com a element constitutiu dins de la cultura lleidatana per obrir camí pel nostre devenir futur com a ciutat.

Endavant Lleida! Endavant lleidatans! I endavant catalans!