Miki Roqué

Casualitats de la vida la setmana passada estàvem parlant del Miki Roqué amb un company de feina que és aficionat al Betis. Ell em deia que tenia males notícies sobre la seua recuperació però jo li deia que no m'ho creia, que un noi amb 23 anys ha de tenir la vitalitat per sortir-se'n i que seria injust que la seua carrera es veiés tallada per això. Personalment no coneixia aquest txiquet, només l'havia vist jugar a futbol quan estava a les categories inferiors de l'aleshores anomenada Unió Esportiva Lleida. No el coneixia a ell però sí que conec gent de Tremp que el coneixia (i molt), periodistes que havien tractat amb ell, alumnes que havien estat companys seus i companys d'equip del Lleida. I tots m'han dit el mateix i m'han parlat igual de la seua personalitat i bonhomia.

L'any 2005 amb Óscar Rubio com a únic lleidatà en molt temps al primer equip de la Unió Esportiva Lleida que entrenava el seu pare Miguel, el planter del Lleida vivia una desbandada amb Jordi Figueres al Real Madrid, Lluís Cortés al Villarreal B i un molt bon defensa central anomenat Miki Roqué al Liverpool de Rafa Benítez. D'aquest mateix equip eren l'Albert Urrea, el porter Miki o el davanter Nuno. I si no em falla la memòria és l'equip que va aconseguir el famós ascens a la divisió d'honor juvenil amb un gran partit del Miki Roqué contra el Sant Gabriel guanyant 0-1 amb un gol d'Àxel. I entrenat pel gran Edu March.


A l'abril del 2006 ja va demostrar molt bones maneres al Liverpool (esclar, per això el van fitxar) i va guanyar la Youth Cup contra el Manchester City amb gol de Miki. La Youth és un torneig que juguen els equips juvenils anglesos. Era la 2a que quanyava el Liverpool en la història, ara ja en té 3. El mateix 2006 debutava en Champions contra el Galatsaray sent el jugador més jove en la història del Liverpool en jugar la Champions League. En aquell partit tenia 17 anys i va entrar substituint a Xabi Alonso i va suposar un ingrés de 30.000 € pel Lleida. Euros que, malauradament, no van ser aprofitats. Igual que el nostre planter en aquell temps. També va coincidir amb Sergio Busquets en l'equip infantil.

El 15 de març de l'any 2007 Ginés Meléndez el convocava per la selecció espanyola sub'17 per segona vegada i gràcies a un gol del Miki guanyava a Portugal en un partit que va acabar 0-1.

La temporada 2007-2008 se'n va cedit amb més o menys sort a l'Oldham Athelic i al Xerez  El 2009 el Miki se n'anava cap a Cartagena. En aquells temps, els aficionats lleidatans esperàvem la seua tornada al Lleida, eren els primers moments del "Tornem a la base" amb l'Emili Vicente.

Finalment amb el Betis va trobar la sort i estabilitat que necessitava. Jugant de central o de mig defensiu va ser una de les peces fonamentals en el seu últim ascens a primera divisió. Una carrera que ha acabat ja sabem com.

Tal i com ha comentat el periodista trempolí Jordi Ubach, només calia veure com estava entregada tota la capital del Pallars Jussà per retre homenatge al Miki.

Només una última cosa, un dels metges que l'havia atès últimament a l'Institut Dexeus ha estat Ricard Arribas Valdés, germà de l'arxiconegut porter Víctor Valdés. Si llegiu la seua carta entendreu perquè era tan apreciat.

Miki, quan el vegis dóna records al Mario Duran. Gràcies.

Curiositat matemàtica dels nostres cognoms

Suposo que vostès sabran que en les nostres contrades és habitual tenir 2 cognoms. Si s'ho para a pensar vostè mateix deu ser un cas. Això no és gaire habitual al món (que tingui dos cognoms, no que vostè sigui un cas).

Doncs bé, ara comença el joc matemàtic. Intentem allargar una mica més els nostres cognoms. Com? Afegim després del nostre segon cognom el segon cognom del nostre pare i a continuació el segon cognom de la nostra mare. Després afegim el tercer cognom del nostre pare (que serà el segon del nostre padrí) i el tercer cognom de la nostra mare. I així successivament... D'aquesta manera pot fer un nom tan rocambolesc com li vingui de gust. I si afegeix la preposició "de" entre cognoms semblarà algun marquès o comte d'aquells que surten a l'ABC.

El cas és que una forma molt més senzilla d'anar posant cognoms als que ja tenim seria la següent: posem en les posicions senars els cognoms del progenitor del mateix sexe que nosaltres. Evidentment per fer aquest procés cal tenir clar el sexe de cadascú. És a dir, si som homes posem en les posicions imparelles els cognoms dels nostres pares i si som dona posem els de les nostres mares en posició senar. Com quedaria, aleshores, la nostra successió de cognoms? Assignarem un 0 a cada cognom que sigui el primer de la persona que sigui del nostre mateix sexe i un 1 al primer cognom de cada avantpassat nostre que sigui de sexe diferent. D'aquesta manera ens queda una successió de 0 i 1 agrupats de 2 en 2. És a dir de la fomra 2^k. Anem a veure què passa:

• Si k=1: en aquest cas són els nostres cognoms que corresponen als primers cognoms dels nostres pares. Tant si som homes com dones la seqüència ens quedarà 01.
• Si k=2: tenim els cognoms dels nostres padrins. Els de posició imparella són els del nostre pare, per tant 0 i 1 i els de posició parella els de la nostra mare. Com el primer cognom de la nostre mare ve d'un padrí patern serà un 1 i com el segon cognom prové de la seua mare serà un 0. Així la successió queda 0110.
• Si k=3: fent el mateix raonament que l'apartat anterior la successió seria ara: 01101001
• Si k=4:  0110100110010110
• Si k=5:  01101001100101101001011001101001
• Si k=6: 011010011001011010010110011010011001011001101001011010011001011

I així anar fent. A veure si ens adonem d'algunes cosetes. La més fàcil de veure és que la primera meitat de cada fila és igual a la fila anterior. I el que també podem observar és que la primera meitat de cada fila és igual als elements de posició imparell de cada fila, aquesta costa una mica més de fixar-s'hi.

Doncs aquesta successió que es forma fent aquest joc dels cognoms és una successió famosa en matemàtiques. Meravellós! És la successió coneguda com successió de Thue-Morse.  L'any 1906 Axl Thue va necessitar "inventar" aquesta successió per un treball de combinatòria lingüística i el 1921 Marston Morse l'utilitzà en una branca ben diferent, per resoldre uns problemes de geometria diferencial. I el que passa amb les sucessions és que apareixen quan menys t'ho esperes, aquesta és la gràcia (i la bellesa) de les matemàtiques. Per exemple, el jugador d'escacs Max Euwe la va aplicar per l'estudi de partides d'escacs.

A més, si prenem aquesta successió (infinita) com un nombre binari amb una part entera d'una sola xifra i el passem a base 10 obtenim el 0,41245403364... que és irracional (evidentment) i trascendent. Aquest nombre s'anomena constant de Thue-Morse

Guau! Si us ha agradat el tema aquest de Thue-Morse podeu consultar:

• L'Enciclopèdia de les successions.
• Pàgina de la Viquipèdia dedicada a aquesta successió.
• El web de Paco Santos, un crack de matemàtic espanyol qui crec que va tenir la idea de relacionar aquesta successió amb els cognoms.
• La constant de Thue-Morse a Mathsworld.

Gràcies Emili. Bentornat Toni.

1. Gràcies Emili pels anys que has estat al nostre club, sigui Unió Esportiva Lleida o Lleida Esportiu. Has tingut plena dedicació i cada any que has fet l'hem considerat un èxit, sempre amb el mateix aiaiai al setembre per acabar dignament al maig. Gràcies Emili per ser un savi del futbol, jo pensava que els savis del futbol eren tots de la mateixa edat que Luis Aragonés o Vicente Cantatore, i per ensenyar-nos a l'afició tot el que has volgut posar en pràctica. Gràcies Emili per quedar-te al Lleida quan vas tenir la possibilitat d'anar-te'n a l'Espanyol, on segur que haguessis cobrat (més) i haguessis viscut més tranquil.
Gràcies Emili per haver-nos descobert que hi ha lleidatans que juguen al futbol i que juguen bé, molt bé. Fa no gaires temporades el Jesús Imaz, el Gerson Bosch o el Pau Bosch estarien jugant vés a saber per on i ara els tenim a Lleida.  Hem descobert el planter.
Gràcies Emili per aguantar el que has aguantat. A l'Annabel Junyent, al Tatxo Benet, als administradors concursals, als germans Esteve... i a aquesta afició de general que als 5 minuts ja comencem a xiular si no trenem 3 passades ben fetes al mig del camp.
Gràcies Emili per ser un bon, molt bon entrenador, però sobretot bona persona. No he sentit mai cap periodista, ni jugador ni exjugador, ni aficionat dir res contra la teua persona. De ben segur que seràs l'entrenador més recordat després del Mané tot i no haver aconseguit cap ascens. Ni Juande Ramos, ni Víctor Muñoz amb les plantilles que van tenir van arribar al teu nivell d'entranyabilitat per l'afició.
Gràcies Emili perquè suposo que algun dia tornaràs a treballar pel Lleida i seràs ben rebut. I gràcies Emili perquè, tot i que portis l'esquena plena de forats dels punyals que t'ha degut clavar la directiva les últimes setmanes, quan aquesta tingui la decència de fer-te un homenatge tu vindràs. Sort!

2. Benvolgut Toni Seligrat. Ja t'aviso per davant que no ets l'entrenador que voldria la majoria de l'afició. Volíem la continuïtat de l'Emili, però la teua opció ha estat molt bona. Em feia molta por que aparegués aquí un paio que no conegués ni el club, ni la ciutat, ni la història. Un entrenador d'aquells que el dia de la seua presentació solten un "sempre he volgut entrenar aquí". Penso que tu ets molt vàlid. Ja saps què és estar al Lleida, ja vas viure un ascens quan eres jugador d'aquell mític equip que es deia Lleida Amateur i entrenava el Juan Carlos Oliva. Va ser la temporada 93-94, però va quedar eclipsat pel millor Lleida de la història. Coneixes la ciutat perquè hi has estudiat i hi has viscut. Fins i tot estaves vinculat en el món hosteler si no vaig mal encaminat... Tens la pinta de ser un home de club, treballador i compromès... pensa que et mirarem amb lupa tot el que faràs i fins que la pilota no entri seràs comparat amb l'Emili. Però si entra i entra molt... tots contents. Esportivament en deus saber força perquè t'ho has treballat molt bé a l'Olímpic de Xàtiva i tinc entés que vas publicar un llibre de futbol amb el Salva Cambray, exentrenador del juvenil del Lleida. I cuida'ns el planter, que això als de Lleida ens agrada molt. I paciència amb els Esteve, que a vegades fan coses rares, però ja els aniràs coneixent. Benvingut de nou a aquesta ciutat que és el bressol de molts valencians que al s.XIII vam baixar cap allà baix. Sort i a partir d'avui ja estem tots amb tu.

Soci 420 (la temporada passada)

El sincrotró ALBA

Aquesta setmana entre rescats i crèdits avantatjosos i entre l'Eurocopa, el tenis i aquella cosa que li'n diuen esport com és la Fórmula 1 al TN de TV3 van anunciar una notícia una mica extranya. Sortia un senyor amb un micròfon que estava dins d'un edifici anomenat sincrotró ALBA i que havia entrat en funcionament. Penso que deu ser el primer cop en la història del periodisme que una informació relacionada amb la física de partícules és esmentada abans que els esports.

Com en aquest país (i en el del costat) és més normal aprendre's l'aliniació d'algun equip de futbol abans que entendre la diferència entre un hadró, un messó, un barió o un muó em veig amb l'obligació de fer de servei públic i explicar-los-hi algunes cosetes sobre aquest sincrotró que, igual que el forat de Bankia, hem pagat vostè i jo. Per sort he tingut l'ídem de visitar-lo amb els meus alumnes del batxillerat de ciències i és una meravella de l'enginyeria i de la ciència.

Un sincrotró és un tipus d'accelerador de partícules. Un accelerador de partícules, no costa gaire d'imaginar, és un traste que accelera partícules. Les partícules que s'acceleren fins arribar a gairebé la velocitat de la llum (300.000 km/s) poden ser vàries, però principalment es fan servir electrons o hadrons (protons). Segons quin és el camí recorregut per aquestes partícules mentres són accelerades, aquests acceleradors poden ser lineals (rectes) o circulars (els més habituals). Dins d'aquestos circulars hi ha els sincrotrons (compte! no s'han de confondre amb els ciclotrons) que funcionen per una combinació sincronitzada (d'aquí el nom) d'un camp elèctric i d'un camp magnètic. Per entendre el concepte de camp elèctric i de camp magnètic imagini's un camp de panís, per exemple, on enlloc de panís plantat hi ha forces elèctriques i magnètiques en cada punt.

Bé, ja tenim els nostres electrons que s'extreuen de plaques metàl·liques (2 bilions cada dia) posadets en unes cavitats per fer-los córrer. Un primer aparell anomenat LINAC (lineal accelerator) els accelera gràcies a la força elèctrica que rep l'electró en presència d'un camp elèctric i gràcies als Booster i les cavitats de radiofreqüència (RF) els electrons arriben a tenir una energia de 300 MeV (megaelectronvolt). L'electró té una massa molt petita i això per ell és molta energia... és comparable a què vostè mengés 20.000.000.000.000.000 iogurts, i dels naturals. En el booster fan 45.000 voltes en 0,00015 segons.

Un cop han estat accelerats passen a un anell circular buit (els electrons tenen la mania d'ajuntar-se a qualsevol cosa, així que s'ha d'aconseguir el buit total dins de l'anell) anomenat anell d'emmagatzematge en el qual els feixos d'electrons donen volten per culpa de l'efecte que produeix en ells els camps magnètics creats per enormes bobines. Aquesta circumferència té una longitud de 268 m, és a dir, un radi de gairebé 43 m. Cada dia fan en aquest anell 25.900.000.000 km donant tombs. Si considerem que el radi de la Terra és aproximadament de 6.400 km, cada electró dóna al llarg del dia una distància similar a donar 646.000 voltes a la Terra. Tot molt exagerat, no? Pensi que van al 99,99999855% de la velocitat de la llum. Això, per culpa d'Einstein, provoca problemes amb la massa dels electrons. Vostè millor que no provi d'agafar aquesta velocitat.

I què fan aquests electrons accelerats? Doncs fan llum! Els electrons a molta velocitat i molta energia emeten llum en forma de raigs X, com la de les radiografies, però molt més brillant i intensa. I gràcies a aquesta llum (els científics en diem font de fotons, que és més fardón) podem veure coses molt i molt petites que costen de veure.

I què es vol veure en el sincrotró. Ui! Moltes coses! En cadascuna de les 7 cabines òptiques que hi ha es pot experimentar sobre 1) l'estudi de fibres, proteïnes, virus o cèl·lules; 2) estructura de materials, compostos farmacèutics, reaccions químiques; 3) materials magnètics de nantotecnologia; 4) paleontologia per la datació de fóssils... 

I qui paga tot això? Pensi que hi ha 9 MW de potència instal·lada, 140 treballadors i equips de fins a 1000 investigadors cada any. A més, la construcció va costar 201 M€ (equivalent a 2 Cristianos Ronaldos o a 1/500 part del forat bancari). Com és un consorci entre la Generalitat i l'estat espanyol, doncs ja ho té clar qui ho paga, no? Ei, però amb il·lusió. Que ara mateix, després del que pensa el gobierno del PP sobre la ciència i els investigadors estan tots ben acollonits.

Crowded House - Sister madly

Els australians Crowded House potser ha estat el grup que més bateries diferents ha tingut durant la seua existència des de l'any 1986 quan es va formar. El grup estava capitanejat pels germans Neil i Tim Finn (el Tim va marxar fa uns anys per fer carrera com a solista), però com el mateix Neil és bateria devia ser molt exigent a l'hora de contractar músics. Però tot i això són un exemple de bona gent suposo, aquells gendres que tota sogra voldria tenir perquè mai han tingut cap escàndol ni de sexe, ni de drogues, ni d'alcohol... cosa rara en el món de la música...

El primer bateria va ser Paul Hester (1985-1995) que es va suicidar després d'una depressió, el segon va ser Peter Jones (1995-1996) que va estar poquet perquè el grup es va autodisoldre i el 2007 quan devien anar justets de peles i necessitaven tornar, Peter Jones va rebutjar l'oferta i actualment el bateria és Matt Sherrod. I a aquestos cal sumar que el mateix Finn també toca la bateria en algunes gravacions (en plan yo me lo guiso yo me lo como, com Phil Collins).

El cas és que l'article en qüestió el dediquem a Peter Jones, l'exbateria mort als 45 anys per un càncer fulminant. Com només va estar un parellet d'anys amb els Crowded House no faré una selecció total de la seua discografia sinó que em centraré només en la seua etapa amb Jones a la bateria.

En 2 anys no li va donar temps de fer gran cosa però si que va formar part d'un dels discos més venuts de la banda que fou el "Recurring Dream: the very best of Crowded House", un recopilatori amb 3 temes inèdits: "Everything is good for you", "Instinct" i "Not the girl you think you are" (les tres van sortir en single tal i com mana la tradició quan s'edita un recopilatori). A més, tenia pinta que la cosa s'acabava perquè els Finn Brothers ja havien publicat un disc a part de la banda "Finn" (1995) que tingué un relatiu èxit amb singles com "Won't give in", "Nothing wrong with you" i "Edible flowers". Que voleu que us digui... a mi em sonen totes igual...

I en tot grup que plega, després del recopilatori no pot faltar el directe. L'altre disc on participà Jones fou el directe "Farewell to the world" (1996) gravat als exteriors de l'Opera House de Sydney. S'extregué en format senzill la versió en directe de la cançó "Don't dream it's over" (versionada excel·lentment pel Paul Young i pels Sixpence None the Richer) També s'incloïa "Weather with you", la cançó més animada que tenen... perquè les altres... Peter Jones, a més, posava veu a una cançó: "Sister Madly".

Us deixo la versió en directe del "Sister Madly" on podeu veure a Peter Jones a la bateria i fent les veus...

The Platters - Only you (and you alone)

Crec que tots els humans (els no humans no sé) que som aficionats a la música tenim una sèrie de grups o artistes que hem descobert gràcies als nostres pares. En el meu cas, al piset de les escales de Sant Llorenç on vaig viure fins els 13 anys, mon pare tenia un calaix en el qual guardava més d'un centenar de cassettes de la Trinca, el Ramon Calduch, l'Emili Vendrell, l'Orquesta Platería, el Gato Pérez i... els Platters. Anys més tard, potser 4 o 5, ja sent conscient del que feia i del meu propi gust musical em vaig comprar un CD d'aquestos Platters. 

The Platters estaven formats per Tony Williams, David Lynch, Alex Hodge, Zola Taylor i Herbert Reed, aquest últim l'únic que quedava viu. Com us podeu imaginar, ara ja no en queda cap. Reed va morir abans d'ahir a Boston als 83 anys.

Els Platters també va ser un exemple de grup prefabricat (almenys aquestos cantaven, no com els Milli Vanilli) creat pel productor Samuel Buck Ram. El grup s'havia format al voltant de Herbert Reed, que ja en aquella època era considerat un gran cantant i actor. Quan parlo d'aquella època em referixo a l'any 1953. Si teniu al cap alguna imatge del grup, Reed era el de la veu greu, el més petit, el més primet i amb un bigotet en línia que ornamentava el seu famós llavi superior.

El grup fou fabricat a causa de l'enorme èxit que tenia la música negra en aquella època gràcies als Penguins o els Ink Spot i que va continuar després amb The Coasters, The Drifters, Martha & the Vandellas o les Marvelettes. Un cop fet el grup van gravar un primer single escrit i composat pel mateix productor i que tots coneixereu, el famosíssim "Only you". Ja havien arribat a la meta que tants altres grups s'havien proposat, ja tenien mànager, un contracte amb segell discogràfic, un disc i unes cançons per fer en directe. Però no n'hi havia prou, els Platters eren un grup més dels milions de grups de música de color que hi havia en aquells moments. No eren ni millors, ni pitjors: eren iguals. L'espurna necessària va saltar uns anys més tard gràcies a una maniobra del seu mànager, que també portava els famosos (en aquell temps) Penguins. El segell Mercury, molt cotitzat en aquell temps, va voler fitxar els Penguins, però Buck Ram va dir que o firmaven els Penguins i els Platters o cap dels dos. Així que va convéncer la discogràfica, els Platters van fitxar per una multinacional i a partir d'allí, curiosament, els Penguins van desaparéixer.

Un cop a Mercury, el productor va fitxar una veu femenina, la de Zola Taylor. Un cop de màrqueting només ja que ella no pintava res, només feia cors, però va canviar la imatge de grup estrictament masculí tal i com tenien tots els grups de l'època. El clàssic "Only you" fou reeditat arribant al nº5 de les llistes. Com en aquell temps hi havia llistes de música negra i llistes de música blanca, el cantant Jimmy Sacca y els Hilltoppers va fer la versió corresponent en blanc sense gens d'èxit. Amb raó.

Quan es té un gran èxit, el pas següent és assentar-se. El productor Ram va comprar la cançó "The great pretender" a Alanzio Taylor i la va donar als Platters perquè la cantessin. En només una setmana arribava el seu primer nº1 en llistes. A nosaltres ens ha arribat de manera més coneguda potser, la versió que va fer Freddie Mercury.

En el que va quedar de década dels cinquanta van posar 28 singles a les llistes, tres d'elles com a nº1: "My prayer" (1956), "Twilight time" (1958) (primer single editat en format de 45 rpm enlloc del de 78 rpm) i que potser un sona pels Duncan Dhu i una preciosa "Smoke get in your eyes" (1958), aquesta última versionada per multitud de cantants amb una excel·lent de Jerry Garcia dels Grateful Dead. Altres cançons foren "The magic touch" (1956), "You'll never know" (1956) fixeu-vos aquí amb el you'll never know del començament de Reed, "I'm sorry" (1957), "Enchanted" (1959) o "Harbor lights" (1960).

Els Platters també van ser cridats a fer cine. el 1956 surten a la peli "The girl can't help it" i també a "Rock arond the clock". En aquesta última sortien amb Bill Halley i Little Richard.

El final dels Platters començà l'agost de 1959 quan els quatre components masculins foren sorpresos en l'habitació d'un hotel fent ús de drogues i prostitutes a quantitats induistrils. Evidentment foren arrestats. el jutge els va perdonar però l'escàndol del grup ja estava massa extés.

Booker T & the MG's - Green onions

Un dels millor baixistes instrumentals de la música pop-soul, diem pop per posar algun adjectiu, ha estat Donald "Duck" Dunn, ens acaba de deixar tranquil·lament mentres dormia en un hotel de Tokyo (curiosament Bernard Edwards, el gran baixista dels Chic també va morir a Tokyo). Tot això segons ha explicat el seu íntim amic, guitarrista i company de grup amb els Booker T & the MG's Steve Crooper en el seu Facebook.

Steve Cropper, guitarra, i Donald Dunn, baix, van formar part d'un grup anomenat Booker T & the MG's (inicials de Memphis Group) que tingué els seus èxits durant la dècada dels 60. A Cropper i Dunn els acompanyaven el bateria Al Jackson i el magnífic teclista Booker T. Jones.

Van debutar discogràficament (només parlaré de singles) amb el que fou el seu major èxit "Green onions" (1962), un instrumental creat per casualitat i en el qual els teclats de Booker T. creen un so que seria imitat per una multitud d'artistes, sobretot recorda molt el teclat de Rick Manzarek dels Doors.

Llevat l'inesperat èxit inicial, no tornarien a gravar fins el 1967 amb "Groovin", una versió instrumental molt particular d'un tema dels Young Rascals. No tenien molta pressa a gravar perquè la seua feina habitual era ser músics de sessió. Les seues gravacions se les prenien com un passatemps més. Durant aquests anys tocaven per Ottis Redding, Wilson Picket o Sam & Dave. Poca broma que Steve Crooper és co-autor de clàssics com "Sittin' on the dock of the bay"  o "In the midnight hour" popularitzats per Redding.

El 1968 experimenten amb un so més caribeny a "Soul limbo". I també aprofiten per fer incursions al cine, "Hang' em high" (1968) de la peli del mateix nom protagonitzada per Clint Eastwood i que els espanyols la van titular com "Cometieron dos errores"; "Time is tight" (1969) de la peli "Uptight" i una curiosa adaptació del "Mrs Robinson" (1969) de Simon & Garfunkel.

El 1971 després de la gravació de "Melting pot" desapareixen oficialment com a grup. Però la vida musical de Donald Dunn va continuar molt productiva i, juntament amb Crooper, han tocat en gires al costat de Neil Young, Eric Clapton, Bob Dylan, Jerry Lee Lewis o Jackson Brownie. I el que poca gent coneix és que els mateixos amics i companys inseparables Dunn i Crooper van formar part dels primers, autèntics i originals Blues Brothers, en aquest enllaç se'ls pot veure cantant el tema principal i que més s'associa a la banda, el "Can't turn you loose/Peter Gun theme". Donald Dunn és el que toca el baix amb barba i ulleres de sol.

Eren tan bons els grups per on passaven Dann & Crooper que qualsevol tema que inventessin era un èxit encara que fos instrumental... com el "Green onions"...

Donna Summer - She works hard for the money

Doncs també li ha arribat l'hora. Per un càncer ocasionat per la inhalació de fums l'11-S (??) i gairebé sense avisar. Semblava que no podria ser però la diva del tecnopop i moltes altres coses dels 80 també l'ha palmat. Encara no ha passat ni un dia i no sé quantes vegades ja he llegit que Donna Summer ha fet el seu last dance. Titulars originals...

Donna Summer començà de joveneta igual que comencen el 90% de les cantants, en un cor d'església. Ja de jove i adolescent va participar en el musical "Hair" (1967) i es guanyava la vida a Alemanya fent cors i ajudant a gravacions. Fins que va arribar la figura del productor. Figura que, fixeu-vos si sou assidus als articles musicals, és imprescindible en qualsevol artista. En aquest cas és Giorgio Moroder (Irene Cara, Blondie, Bowie, Nina Hagen...) qui la va descobrir i obté immediatament els seus primers èxits a Europa. Seria la successora de Gloria Gaynor en la música disco de finals dels setanta i començaments dels 80. Avui al matí no sé quanta gent al Twitter les han confós.

El seu primer èxit ve amb la cançó "Love to love you baby" (1975), setze minuts de cors i sexe amb els quals Modorer s'encarregà que Donna Summer deixés del tot la seua pinta angelical. En poc temps arriba al nº2 de les llistes tot i les protestes dels moralistes i aconsegueix que el seu primer disc del mateix nom també entri amb força a les llistes. També grava pel mateix disc "Could it be magic" popularitzada sobretot per la versió dels Take That. A continuació grava una sèrie d'àlbums amb resultats més o menys descatables "A love trilogy", "Four seasons of love", "I remember yesterday"... Però com que Donna Summer va ser una artista més de single que d'LP passaré bastant de comentar discos i aniré als singles, tot i que... sé que hi ha molt purista del LP que em criticarà... tot i que els que som aficionats al single és un format que adorem... tot i que no es pot entendre Pink Floyd o Emerson, Like & Palmer sense el concepte de disc de llarga durada... tot i que els discs de llarga durada importen un rave en casos com el de Donna Summer. I punt.

El seu 2n tema sonat en llistes fou "I feel love" (1977) arribant al nº1. I aquest fou el començament d'un sèrie de nº1 consecutius en pocs anys. Un no parar amb "MacArthur Park" (1978),  la genialitat de "Hot stuff" (1979), la discotequera "Bad girls" (1979), el duet amb Barbra Streisand "No more tears (enough is enough" (1979) (que fabulosament van versionar i millorar el 1993 l'Erasure Andy Bell i la rara de la Kd Lang per la banda sonora de The Conneheads) i l'emocionant "On the radio" (1980).

També són d'aquesta meravellosa època "Last dance" (1978) que es va incloure en la banda sonora de "Por fin es viernes" on era protagonista i per la qual li van donar un Óscar a la millor cançó i un Grammy. "Heaven knows" (1979), "Dim all the lights" (1979) i "The wanderer" (1980)... i crec que no me'n deixo cap de les sonades.

Tot i que aquests anys des del 1978 fins al 1980 van ser els seus anys d'èxits més deorbitats, per mi la millor cançó arribaria el 1983, quan deixa la disco i es passa a una faceta més rockera amb "She works hard for the money" (videoclip moralista inclós), que no va arribar al nº1 perquè va haver de competir ni més ni menys que amb el "Flashdance" d'Irene Cara, el "Billy Jean" de Michael Jackson i l'"Every breath you take" de Police. Si us voleu emprenyar i indignar una estona podeu escoltar la versió que va perpetrar Pitingo d'aquesta cançó. Lamentable. D'aquesta època també és una curiosa versió que va fer de l'"State of independece" de Vangelis... molt curiosa...

A mitjans dels vuitanta, després d'haver estat la icona de la música disco es va tornar a convertir al cristianisme, la qual cosa no va ser l'única decisió extranya que va prendre. Va començar demandant la seua discogràfica Casablanca per 10 milions de dólars. La companyia tancà amb una festa de comiat en la qual tots els convidats van ser obsequiats amb una tempesta de neu en forma de cocaïna. Més tard es va estendre el rumor que Donna Summer havia dit que "la SIDA és la venjança de Déu contra els homosexuals", cosa que negà en múltiples ocasions però que potser l'impedí tornar a aixecar el cap comercialment parlant. Una de les cançons d'aquesta època fou "Happening all over again" que, per deseperació dels fans de Summer, va triomfar el 1990 en veu de Lonnie Gordon.

Tot i que amb molt menys d'èxit, Donna Summer no ha parat de fer coses més o menys acceptables: "Unconditional love" (1983), "There goes my baby" (1984), "Dinner with Gershwin" (1987) fins a l'últim "Stamp your feet" (2008). I d'aquí poc hi haurà temes inèdits, segur.

Així que us deixo amb el "She works hard for the money" que ja el 1983 va ser una premonició del que ens tocaria fer en els nostres temps:

The Flying Burrito Brothers - Hot burrito #2

Tot i que li sembli que un grup amb aquest nom és un catxondeo, els Flying Burrito Brothers és un dels grups de capcelera del country-rock americà de finals dels seixanta i començament dels setanta. Així que poca broma amb el nom. Formen part d'un conjunt de grups amb la mateixa història que The Byrds, Buffalo Springfield, Crosby, Stills, Nash & Young, Gene Clarck Group, Poco o Eagles.

Els Flying Burrito estaven formats pel mític Gram Parsons, Chris Hillman, l'steel guitar Pete Kleinow, el bateria Michael Clarke i l'individu a considerar en aquest article, i el baix Chris Ethridgde a qui coneixien d'haver tocat junts a International Submarine Band i qui ha mort aquesta setmana per l'agreujament d'un càncer de pàncrees que patia des del setembre passat.

Els Flying Burrito es van formar després que Parsons, Hillman i Clarke s'emprenyessin amb els altres components dels The Byrds després de la gravació de "Sweetheart of the rodeo" (1968) per negar-se a fer una gira per l'aleshores racista Sudàfrica.

El seu primer disc fou "The gilded palace of sin" (1969) i el segon "Burrito deluxe" (1970), sense gaire èxit comercial. Com que no tenen èxit i el Parsons aquest és una mica majestuós pateix una depressió i es trasllada a Londres, on coneix els Rolling Stones i amb els quals, enlloc d'aprendre música, el que fa és aprendre sobre drogues i alcohol. D'aquesta època és la cançó "Wild horses" que van composar entre els dos però com a Mick Jagger no li agradava pels Rolling Stones, Parsons se la va emportar per la seua banda. Aquesta cançó us sonarà perquè l'ha fet famosa fa poc l'efecte d'aquest nou producte manufacturat anomenat Susan Boyle...

Tot i això arriben a gravar un tercer disc "Last of the red Burritos" (1971) però la banda no dura i es disgrega de seguida.

El 1973, Gram Parsons és trobat mort en una habitació d'un hotel de Califòrnia anomenat Joshua Tree (els sona el nom?), evidentment, per sobredosis. Complint els seus desitjos, els seus amics roben el cadàver, l'incineren i escampen les seues cendres pel desert. Aprofitant que el notes de Parsons havia mort, els altres compoennts dels Flying Burritos intenten reunificar-se i fer alguna cosa més sota el nom de Re-fried Burritos, de fet el 1999 encara publicaven algunes coses... però els Burritos havien mort amb Parsons realment.

Tot i que Gram Parsons és qui ha passat a la història, les grans cançons dels Flying foren escrites també per Ethridge com "Hot Burrito #1", "Hot Burrito #2" i "She" (que no he trobat al Youtube). Ethridge va aprofitar la seua virtuositat amb el so countrywestern del seu baix per acompanyar les gires de Randy Newman, Willie Nelson (escolteu-lo a "Whiskey river"), Ry Cooder o Linda Ronstad.

Jo em quedo amb el "Hot Burrito #2"...

The Killers - All these things that I've done

Aquest cop la necrològica musical (gràcies XeXu!) li ha tocat a Tommy Marth, el saxo dels The Killers. Tot i que el Tommy en qüestió no era membre nat de la banda sí que se'l pot considerar com un aplic important (com va passar amb Billy Preston amb els Beatles) ja que en dos dels seus exitosos discos, "Sams' town" (2006) i "Day & age" (2008) hi participà activament.

The Killers és una banda indie (en diuen indie però jo dic més rock) de Las Vegas liderada per un cantant egocèntric que és el Brandon Flowers, una espécie de Dani Martín del Canto del Loco però amb més qualitat musical, que va sorgir el 2002. Es veu que se li va obrir un llum musical després de veure un concert dels Oasis. El nom de la banda ve inspirat pel videoclip "Crystal" de New Order... video que, sorprenentment, no he trobata YouTube... I també com manen els cànons en aquests grups el cantant ha d'estar picat amb un altre cantant, en aquest cas Flowers ho està amb el dels The Fray i amb Chris MArtin de Coldplay.

Debuten discogràficament el 2004 amb el disc "Hot fuss" que obté l'èxit molt més aviat al Regne Unit que als Estats Units, cosa impensable en la música fa 30 anys per exemple. El seu primer single "Somebody told me" va entrar fort als rànquings tot i no ser mai cap número 1. El seu segon single i la millor cançó del grup, personalmet parlant, és "All these things that I've done". Els altres singles van ser "Mr Brighside", també força exitosa i "Smile like you mean it", cançó que va passar desapercebuda però que crec que és la 2a millor cançó del disc. El seu aire new wave i el fet que Brandon Flowers canti a vegades amb accent britànic va fer que els rebessin a Anglaterra molt millor que en el seu país d'origen. Només amb un disc els U2 ja els van fitxar per la seua gira "Vertigo".

El seu segon disc "Sam's town" (2006) amb nom d'un hotel de Las Vegas sí que va entrar directament al nº1 de les llistes. El que ja no sé si fou gràcies a la nova aportació de Tommy Marth o no. El primer single "When you were young" seguia la mateixa línia musical que el disc anterior i arribava al nº2 de les llistes. L'al·lucinat del Brandon Flowers va arribar a afirmar que aquest seria el millor disc de la història de la música. Toma. El segon single era molt millor, un fabulós tema anomenat "Bones" amb videoclip de Tim Burton. "Read my mind" i "For reasons unknow" també foren singles però més fluixets.

Encara no havien paït aquest disc que ja van treure el nou (error!) "Sawdust" (2007) presentant-lo, ni més ni menys, que amb "Tranquilize" una cançó escrita per Flowers en la qual cantava amb Lou Reed. Aquest era un disc per aprofitar-se de l'èxit dels dos primers ja que només contenia rareses. Entre elles les versions del "Romeo and Juliet" (bona!) dels Dire Straits; de "Ruby, don't take your love to town" (curiosa) de Kenny Rogers i del "Shadowplay" (rara) dels Joy Division, que es va incloure en la B.S.O. de la peli "Control", la biografia d'Ian Curtis.

El quart disc "Day & age" (2008) va ser el més exitós entre nosaltres. El tema "Human" (amb una producció a l'estil de Pet Shop Boys o Dinarama) es va fer un fart de sonar per les emissores de ràdio, no sé si el fet que fos una de les preferides d'un tal Guardiola hi va ajudar. Del mateix disc s'extreuene ls singles "Spaceman", "The world we life in" i "Dustland fairytale". Com acostuma a passar, el disc amb més èxit d'un grup a mi és el que menys m'agrada. Potser que m'ho faci mirar.

The Killers tenen especial predilecció perls temes nadalencs. El 2006 treuen "A great big sled" . El Nadal del 2007 un tema molt divertit, "Don't shoot me Santa" . Pel Nadal de 2008 graven amb Elton John i Neil Tennant (Pet Shop Boys) "Joseph, better you than me". El 2009 "Happy birthday Guadalupe". I aquest últim 2011 un altre tema "Boots". Tots amb finalitats benèfiques. Són bona gent, que no sigui dit.

Amb tot això el 2010, Brandon Flowers treu un disc en solitari "Flamingo", perquè s'havia barallat amb el bateria del grup, amb un tema molt bo "Crossfire". També van gravar el tema "Move away" per Spider Man 3.

El video que us deixo és el de "All these things I've done". Que el de "Human" ja està massa sobat,