Realment en sabem de Forats negres?

En la ciència ficció l'objecte més temut de l'univers, a part d'un diputat de Ciutadans, és sens dubte el forat negre. Amb el típic argument que "res no pot escapar d'ells" un s'imagina un forat gegant enmig de l'espai que absorveix tot el que es posa en el seu camí, una mica com el ministeri d'hisenda espanyol. Però és real aquesta descripció d'un forat negre?

A finals del segle XVIII, 2 científics van descriure matemàticament un objecte que anomenaren estrella fosca (sincerament em sonaria a una marca de cervesa negra). John Michell, geòleg anglès va descriure el 1783 a la Royal Society (poca broma!) una esfera negra: "Si el radi d'una esfera fos 500 vegades més gran que el radi del Sol però amb la mateixa densitat, i suposant que la llum es veiés afectada per la gravitació (Newtoniana, no se'n coneixia cap més encara), llavors la llum que intentés escapar d'aquesta esfera no podria sortir per culpa de la seua pròpia gravitació". Pierre-Simon de Laplace, matemàtic i astrònom francès, va arribar a una conclusió similar el 1796. Aquestes hipotètiques esferes se les considerava negres, perquè ni tan sols la llum podria escapar del seu interior.

El terme va caure en l'oblit durant més de 100 anys fins que es va tornar a parlar d'aquesta misteriosa esfera negra. El 1916, el físic Karl Schwarzschild, troba una solució estranya a les equacions de camp d'Einstein. En aquesta solució ell descriu el camp gravitacional d'una esfera que no es mou (és estàtica) i no té càrrega (elèctrica), a més amb cert radi mínim aquesta esfera té un interior unidireccional, és a dir, que tot allò que entri en aquest radi ja sigui un objecte o ona electromagnètica, continuarà caient.

• Què és un forat negre?

"Un forat negre és la regió de l'espai-temps des de la qual no existeix matèria ni ona electromagnètica (inclosa la llum) que pugui escapar" segons doctors en física i especialistes en forats negres. El terme forat negre fou popularitzat per John Wheeler el 1967.

És cert, les nostres definicions i explicacions ens diuen que s'empassa coses de veritat i no les deixa sortir, però un forat negre no és un malèvol objecte que s'acosta lentament per menjar-nos sense veure-ho. En realitat, l'objecte té una grandíssima gravetat, però mentre estiguem lluny seu podem mantenir-nos orbitant l'objecte com en qualsevol altre de l'univers. 

• Què passaria si el sol es convertís en un forat negre?

Si hi hagués una forma de comprimir al Sol fent que dels gairebé 700 mil quilòmetres de radi que té actualment, passés a mesurar menys de 3 km sense perdre massa, llavors el Sol es convertiria en un forat negre. Nosaltres que som a la Terra no sentiríem cap efecte gravitacional en aquesta transformació. Evidentment veuríem que el Sol es fa cada vegada més petit fins a desaparèixer i començaríem a sentir un intens fred. Però des del punt de vista gravitatori, tot seguiria igual.

• Espaguetificació

És difícil poder pensar què li succeeix a un objecte, ja sigui una gegantina estrella, un planeta o fins un pobre astronauta, quan passen per un forat negre. La gravetat de l'objecte va creixent a mesura que ens acostem al forat negre, aquesta no és la mateixa a l'entrada que a un centímetre dins d'ell, així que l'objecte serà forçat a sentir una gravetat irregular que el començarà a separar partícula per partícula.

Pensem que un pobre astronauta entra en un forat negre, els seus peus sentiran una gravetat més forta que el seu cap. Aquesta augmentarà gradualment mentre més s'acosti a aquest punt de gravetat infinita. El seu cos començarà a allargar-se i s'estirarà fins que es separi molècula per molècula, àtom per àtom fins a formar una tira d'àtoms que s'anirà acostant ràpidament al forat. A aquest fenomen els científics l'anomenen  l'espaguetificació d'un cos. Això perquè veieu que els científics també són uns catxondos.

• Connexió a altres Universos? Forats Blancs?

La solució del forat de Schwarschild, estàtic i sense càrrega, no és l'única. S'han postulat tres solucions: la de Reissner-Nordström, que és un forat estàtic i amb càrrega, la de Kerr, d'un forat que rota però no té càrrega, i la de Kerr-Newman, un forat que rota i si té càrrega. Totes aquestes solucions tenen alguna cosa particular, la matèria que entra dins seu no necessàriament acaba sent consumida. Entre les seves propietats hi ha la possibilitat de connectar regions anàlogues de l'univers o possiblement altres universos.

El 1960, Martin Kruzkal, va treballar amb la solució de Schwarschild usant el principi que la llum ha de ser capaç de travessar l'espai-temps si no xoca amb un forat negre. Aquesta solució prediu l'existència d'una altra regió tancada (passat el forat negre) que només permet el pas per fora, aquesta regió se l'anomenaria Forat Blanc. El mateix treball de Kruzkal prediu l'existència d'una altra regió fora del forat negre, completament diferent a la que nosaltres habitem, a la qual la podríem anomenar "univers paral·lel".

• Caçant Forats Negres

El 1964 es va detectar una gran font de raigs X a la constel·lació del Cigne a la qual es va designar Cigne X-1, després de constants estudis, el 1973, astrònoms del món van decidir que aquesta font anòmala de raigs X era molt probablement el primer forat negre detectat. És un fet ben conegut, que al centre de la majoria de les galàxies hi ha un forat negre supermassiu, la seva formació i evolució encara és objecte d'estudi. Actualment hi ha poc més de 100 candidats oficials a forats negres inclosos tots aquells que s'han detectat en els centres de galàxies veïnes.

El passat mes de juny, la NASA va llançar la seva missió NuSTAR (Nuclear Spectroscopic Telescope Array) un telescopi de raigs X la missió principal del qual és crear el mapa més detallat sobre Forats Negres. D'aquesta manera, s'uniran segurament diversos centenars de milers de fonts de raigs X a la petita llista de candidats a forats negres que ja hi ha actualment.


Gràcies a l'astrofísic Genaro Grajeda per les idees!

Zombies - Groenlandia

No sé si recordareu que l'any 1993 un nen petit francès de 3 anys i de nom artístic Jordy es va fer famós a les pistes de ball amb un èxit anomenat "Dur dur d'etre bebe". El pobre nen com va vendre força aquell Nadal li van fer gravar una nadala i tot "It's Christmas, c'est Noël". El nen aquest va créixer, va madurar, va adonar-se del que va perpetrar i, gràcies a Déu (o a qui sigui) no va tornar a cantar.

Uns anys més tard, el 1997, 3 germanets més o menys petits de cognom Hanson ens van bombardejar amb el tema "Mmmbop" que, de ben segur, tots recordareu. Coses com aquesta són difícils d'oblidar.

Aquestos són dos exemples ben diferents de com s'han utilitzat nens per fer música de manera artifical. N'hi ha més... que si la Onda Vaselina, que si Bom Bom Chip...o una de les coses més horribles que he sentit mai Los Caños. Ara bé, si hem de parlar d'un nen prodigi (i perdoneu-me el tòpic) autèntic i sense necessitat de ser descobert per ningú, aquest fou Berrnardo Bonezzi. Amb 6 anys tocava la guitarra, amb 10 anys escrivia cançons i amb 13 feia el seu primer concert amb el grup que fundà i que seria un dels millors d'allò que alguns vana anomenar movida madrileña. Estem parlant dels Zombies. Aneu en compte... no s'han de confondre amb els anglesos The Zombies, els del "Time of the season" o "She's not there".

Com deia abans, el nen Bernardo Bonezzi va crear el grup Zombies sent el seu líder i tocant els teclats. En aquest grup també hi formava part Álex de la Nuez (el d'Àlex y Christina) tocant la guitarra i Juanma del Olmo que formaria després Los Elegantes. La durada del grup fou molt efímera, amb temps d'editar 2 discos "Extraños juegos" (1980) i "La muralla china" (1982). però si realment són coneguts és pel seu gran èxit i divertit single "Groenlandia" (1980). Versionada per la canalla dels Bom Bom Chip... tampoc cal que l'escoltin...

"Groenlandia" no era un cançó que identifiqués el tipus de música que feien, molt influenciada per elements funkies. Aquest tema en concret és un tema més rocker i s'incloia en el seu primer disc.

Bonezzi era el compositor de gairebé totes les cançons en el seu infumable segon disc. El single "La muralla china", "La estatua", "Ngwane Ngaa" (ojo amb el títols!) i el cant folclòric a la Melanèsia "Aa Íbo-Oo" .

Amb l'èxit a l'espatlla formà el duet Bonezzi & St.Louis (amb la cantant Didi St-Louis), amb qui només edità un disc "Bonezzi & St Louis", fixin-se que el nom del disc devia ser per evitar confusions, que tenia la cançó "Salambó" com a tema més destacat. Al mateix temps també va tocar en les incursions musicals que feu Pedro Almodóvar sota el nom d'Almodóvar & McNamara... recordareu el calamares por ahí, chipirones por allá... de la cançó "Gran ganga". Tampoc cal que ho recordeu gaire això.

Com Bonezzi tenia formació de conservatori i música clàssica, poc a poc va anar abandonant el pop per especialitzar-se en bandes sonores de pel·lícules i sèries. "Todo por la pasta" (1991), "Todos los hombres sois iguales" (1994) -pel·lícula on hi surt un partit de la Unió Esportiva Lleida-, "Boca a boca" (1995), "El amor perjudica seriamente la salud" (1997), "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto" (1998) entre d'altres. I, segurament una de les músiques més conegudes va ser la de la sèrie "Farmacia de guardia".

En els últims dos anys havia tornat al pop en solitari amb cançons força acceptables com "Un cristal oscuro" (2010) o "Como un espejo" (2012).

Evidentment la cançó que he triat és la fabulosa "Groenlandia", us sona, no? Cantin, cantin... "y yo te buscaré en Groenlandia, en Perú, en el Tibet, en Japón, en la isla de Pascua..."

El Curiosity dispara raigs làser a Mart!

No, no s'espanti. No és res de la Guerra de les Galàxies. El títol sona a ciència ficció però la ciència és real! No s'ha preguntat mai com és que els astrònoms coneixen la composició química de les estrelles si no n'han visitat mai cap? Pregunti-s'ho, pregunti-s'ho. La forma de fer-ho és a través d'una tècnica anomenada espectroscòpia. Cada vegada que un objecte emet llum, aquesta comporta informació sobre els elements químics que el formen. Cada element químic emet llum en determinades freqüències (si la llum és visible diferents freqüències signifiquen diferents colors), que poden ser mesurades amb els instruments apropiats, anomenats espectròmetres. Així els físics, que sembla que tenen poca feina però no és així, van registrar acuradament la llum particular de cada element en el laboratori i li van posar el nom d'espectre (no, un espectre no és un fantasma). És com la seua empremta digital. Quan un astrònom observa la llum d'una estrella, aquesta llum arriba al telescopi i després es fa passar a través d'un espectròmetre, amb el qual és possible separar la llum de cada element i així identificar quins són els elements que componen aquesta estrella. 

Aquesta mateixa tècnica es la que utilitza el Curiosity per estudiar la composició del sòl marcià. Però hi ha un problema. Les roques marcianes no són estrelles i no emeten llum, per a això el Curiosity ha estat armat amb un poderós raig làser que es dispara contra una roca diverses vegades en polsos molt curts, equivalent a encendre i apagar una llanterna moltes vegades molt ràpid.

Aquesta setmana, dos setmanes després del seu aterratge a Mart, el Curiosity va provar aquesta tècnica. El blanc escollit va ser una pobra roca a la vora del Curiosity de la mida d'un puny que van anomenar "Coronació". L'instrument anomenat ChemCam consisteix en una càmera amb un làser, un telescopi i tres espectròmetres.

El làser va ser disparat 30 vegades en 10 segons i cada pols tenia una potència d'un milió de watts (les bombetes de casa seua en tenen 60 i l'assecadora 2000 perquè es faci una idea). Els electrons que orbiten els àtoms  a la roca absorbeixen l'eneegia del làser, i es converteixen en el que els físics anomenen electrons excitats (la paraula excitat es refereix a electrons amb més energia, no hi vegi pas connotacions sexuals). Aquests electrons tornen al seu estat de mínima energia emetent la llum particular de l'àtom al qual pertanyen. La llum del petit flaix generada va ser captada pel telescopi de la ChemCam  i mesurada pels espectròmetres per determinar els diferents elements químics presents a la roca. La informació ha estat rebuda pels científics i està sent analitzada, mentre que "Coronació" va quedar amb una marca de prop d'1 mm diàmetre, la imatge va ser publicada per la NASA i la podeu veure a continuació.

Els riags làser a l'espai no són cosa de pel·lícula...

Més informació a Cosmonoticias i moltes gràcies a Jorge Diaz per la seua ajuda en petits aspectes.

Scott McKenzie - San Francisco

Scott McKenzie ha estat un dels molts exemples dins de la música d'haver passat a la història per una cançó (un one hit wonder que es diu), en aquest cas "San Francisco", un dels himnes hippie que defineix una generació i una utopia. Que bonica m'ha quedata questa última frase... L'època dels finals dels 60 era coneguda con el temps de les flors (el flower power). D'aquells temps són l'"Alone again or" dels Love; "It had too much to dream last night" dels Electric Prunes; "For whats its worth" de Buffalo Springfield; "A horse with no name" d'America; "Never my love" dels Association i moltes d'altres de Joni Mitchel, Canned Head, Janis Ian, James Taylor, Vanilla Fudge... Ja veieu, noms una empalagosos, música una mica insulsa pel meu gust, però unes lletres que, pel que es veu, incitaven a les relacions entre homes i dones, o homes i homes, o dones i dones o homes-dones i coses... i totes les possibles combinacions que vostè desitgi.

L'any 1964 McKenzie ja estava en el món de la música en un grup anomenat The Journeymen acompanyat de John Phillips, un bon amic seu que era un dels papas dels The Papas & the Mamas. L'any 1967 el grup es desfà i Phillips se'n va a California a surfejar amb els Beach Boys (i aprofitar per fer coses que fan els papàs i les mamàs per engendrar les Wilson Phillips) mentres que McKenzie es queda a Nova York gravant balades ensucrades. 

El folk-rock, en aquells moments, és un estil en auge i el seu amic Phillips el convenç perquè vagi a la Costa Oest a provar fortuna. Fitxa per EPIC i publica "No no no no no" una bona i desconeguda cançó que mostra les habilitats de McKenzie en aquest gènere, i que em recorda la coneguda tornada no, no, no d'Amy Winehouse. El mateix 1967 amb la producció de Lou Adler i la lletra de John Phillips publica el meravellós "San Francisco (be sure to wear flowers in your hear" (assegura't de portar flors al cabell), tot un himne hippie (ja es veu amb la lletra) que meravellà a un bon futimé de seguidors. El disc es va gravar de qualsevol manera però l'impacte va ser tal que ningú se'l podia imaginar. El 1968 la utilitzaven els joves txecoslovacs per manifestar-se contra el Pacte de Varsòvia (uf! que lluny queda!)

McKenzie ho va tornar a intentar amb el soporífer single "Like an old time movie" (1967) però ja no se'n sortí més. Així que, el 1970, es va passar al country rock amb "Ode" (1970), que no he trobat a YouTube.

L'any 1980 va reviscolar en escena perquè fou un dels compositors del mític "Kokomo", l'èxit que van tenir el Beach Boys en la seua reentré al anys 80. 

Ara, a l'edat de setanat-i-pocs anys i per culpa d'una malaltia neurològica que no havia sentit mai i anomenada de Guillain-Barré ens ha deixat. Jo us poso la versió original, però per si la trobeu més cursi aquí la teniu enmig del "The sound of San Francisco" dels Global Deejays.

Lo can Boix de Peramola i el baix Alt Urgell

Aquest cap de setmana hem aprofitat un regal que mos va cagar el tronc per donar un petit tomet per una zona una mica rara de definir. Es tracta d'una petita excursió per la part de baix de l'Alt Urgell. Allà on s'uneixen els embassamanets de Rialb i d'Oliana.

L'estada la van fer a l'hotel can Boix de Peramola. Escolti'm, no crec que exageri si dic que és el millor hotel on hem estat, només el Mas Passamaner de la Selva del Camp podria posar una mica en dubte aquesta afirmació. Però ni Hiltons, ni Clarions, ni òsties... i només és un 4 estrelles! Què li falta a aquest hotel per tenir-ne 5? És molt injust que el Can Boix tingui el mateix nombre d'estrelles que moltes merdes d'edificis que te'ls vénen com hotel a Lloret, Calella o Salou. El paio que dóna les estrelles quan va a la platja deu anar fumat.

L'hotel té més de 200 anys d'història, però ja l'aviso que l'han anat reformant i renovant. La situació sota la Serra del Corb i amb vistes sobre tota l'explanada d'Oliana i el Segre el fan il·lídic. Des de fa anys el regenta la família Pallarès on cuiden molt (molt no, moltíssim!) l'atenció al client i la cuina. L'habitació enorme. El complex preparat amb piscina, pista de tennis, de futbol sala, de petanca i molta zona enjardinada per poder jugar amb la canalla o passejar relaxadament. I al matí et trobaves el diari a l'habitació només aixecar-te... així que llegint el diari pots esmorzar l'assortit d'embotits de la zona que tenen amb pa torrat sucat amb tomata de l'hort que també cuiden allà. I iogurts casolans fets amb llet de vaca, ovella o cabra. Per triar. El restaurant també cuida absolutament tots els detalls, amb una carta de vins que encara l'estic llegint ara i una cuina, per mi, massa sofisticada però es veu que està molt de moda ara. 

Esclar que, amb un hotel així dóna ganes de no moure's-hi, però calia anar a fer una mica el pixapins per l'entorn i buscar alguna cosa per anar a dinar. Dinar a l'hotel ens hagués suposat una despesa econòmica que ja no mos entrava al regal que ens va cagar el tronc. I tampoc es plan que l'economia del país la reactivi jo sol...

Per dinar vam anar a un restaurant conegut i que recomano si us trobeu per allà. A Cal Jesús d'Organyà menjareu molt i molt bé i bé de preu, tot i que últimament trobo que l'han apujat també. Ara perquè no és època de bolets però és una de les seues especialitats. Carn a la brasa, caragols a la llauna... menjar casolà i de qualitat i amb bones raccions acompanyades d'allioli de codony! Quan voltem per allà sempre petem al Jesús. Podeu donar un tomb per Organyà, no és gaire gran però a la part del darrere del restaurant, que és a peu de carretera, teniu el casc antic de la vila i a tocar la Col·legiata de Santa Maria.

Anant cap a Organyà hem de passar per Coll de Nargó. Bé, ben bé no es passa per Coll de Nargó, es passa per alguns bars i restaurants de Coll de Nargó. El poble queda pujant a l'esquerra. Des de Coll de Nargó hi ha cosetes per veure. Deixant de banda els dinosaures que troben per allà, hi ha l'església romànica de Sant Climent amb una torre-campanar única. Sortint de Coll de Nargó encarats cap a Isona, seguint les petjades dels dinosaures i abans de pujar el coll de Bóixols (tranquils, no el pujarem!) arribem a Sant Romà de Valldarques, que està al llogarret de Valldarques (evidentment) i futut en una fondalada molt bonica de veure. La carretera transcorre paral·lela al riu de Valldarques fins arribar a la botera de Santa Maria, una cascada d'uns 40 m d'alçada. 

I per últim en aquesta mateixa carretera trobareu el desviament cap a Gavarra, que pertany també a Coll de Nargó tot i que està a 30 km. El nucli de Gavarra està dalt d'un turonet amb una carretera no apta per a cardíacs però que é smolt sostenible si ho fa en bicicleta o a peu. Ara, es veuen unes vistes de l'Alt Urgell... És un poblet per visitar i donar un passeig ràpid. Diuen que en dies clars s'hi pot veure lo Castell de Lleida... i que de nit es frueix de l'espectacle de le sllums de tots els pobles que es veuen. Això ja no ho vaig poder comprovar.

Més a prop de l'hotel i tocant a la piscina de Can Boix teniu una pista que porta a l'església romànica de Santa Maria de Castell-Llebre. Ja sé que a vegades sóc una mica pesat amb el romànic, però m'agrada. Hi ha gent que és pesada amb un tal Messi i ningú els diu res i a sobre els escolten i els llegeixen. L'església, que té una torre de planta quadrada se la pot veure des de la carretera d'Andorra dalt d'una roca.

Can Boix està al terme municipal de Peramola, poblet que disposa d'un gran nombre de fonts i d'unes pintures rupestres que es veu que són molt importants. Perdoneu-me però jo no sé valorara pintures rupestres. Si seguiu la carretera i després de passar pel nucli de Nuncarga arribareu al pantà de Rialb, concretament a Aguilar de Bassella, on ja no hi vaig arribar... i no sé si està sota l'aigua o no....

275

Ja tinc el nou abonament per aquesta temporada del Lleida Esportiu. No hi ha manera que em surtin nombres primers en el meu carnet de soci. Enguany em tocarà ser el 275 i com és habitual en mi, raro que sóc, li dedico a aquest nombre un article al bloc.

El primer que veiem amb el 275 és que és un múltiple de 5, i també múltiple de 5^2=25. Els múltiples de 25 fan molta gràcia perquè quan són anys sempre comporten alguna celebració. Es commemoren els 25 anys, els 50 anys, el 300 aniversari... però mai no es commemora, per exemple, el 271 que trobaria més interessant. De totes formes, tot i ser un nombre compost, el seu producte de factors és divertit 275=5*5*11=5^2*11. Només hi surten els factors 5 i 11 en la seua descomposició. El pobre 275 només pot ser un pseudoprimer de Fermat en bases 76 i 199.

Però busquem alguna combinació amb el 275... per exemple considerem el nombre 275*2^(3^3)+1 que és primer amb dos propietats. La primera cosa a dir és que és un primer de Proth. Els primers de Proth són primers de la forma k^.2ⁿ+1 with 2ⁿ > k i són anomenats així gràcies al francès François Proth. Proth era un granger aficionat als nombres primers i va fer uns quants teoremes sobre tests de primalitat.

L'altra propietat, i més coneguda, és que és un primer remirp. Un primer és remirp si en invertir les xifres del nombre també resulta un nombre primer. Els primers primers remirps són 13, 17, 31, 37, 71, 73, 79, 97, 107, 113, 147, 157, 167, 179, 199... podeu trobar la llista d'alguns més aquí.

Existeix una terna pitagòrica amb el 275, en concret és la formada per  (252, 275, 373). Els pitagòrics ja van pensar en el 275, quin orgull!

El 275 apareix en l'(1,2)-triangle de Pascal, també anomenat triangle de Lucas (no s'ha de confondre amb el de Tartaglia!). És el nombre corresponent a la fila n=12 i columna j=3.  Correspon al coeficient del terme de novè grau resultat de fer l'operació polinòmica (1+2x)*(1+x)^11.

El 275 és un dels nombres gnòmics centrats. En concret és el corresponent a B=11 i n=14. A partir de la fórmula:  .

També el 275 correspon al terme n=27 de l'operació HR(n)-p(n) on HR és l'aproximació asimptòtica de Hardy-Ramanujan. 

Els nombres triangulars són força coneguts, els quadrats també, els pentagonsla i els hexagonals no tant... però també hi han nombres nonagonals, endecagonals, hexadecagonals, tetradecagonals... i també uns anomenats icosinonagonals que correspon al polígon de 29 costats i que sóbté en aplicar la fórmula quan n=5.

L'any 275, Eutiquià succeeix a Félix I com a vint-i-setè papa de Roma. L'emperador Aurelià és assassinat i el seu lloc l'ocupa Marc Claudi Tàcit. La línia d'autobús interurbà 275 va de Madrid a Alcalà d'Henares passant per los Santos de la Humosa i l'article 275 de la Llei Hipotecària diu que "Subsistirán los Registros de la Propiedad en todas las poblaciones en que se hallen establecidos. No obstante, el Ministerio de Justicia, a propuesta de la Dirección General de los Registros y del Notariado, y con las formalidades reglamentarias, cuando así convenga al servicio público, atendido el volumen y movimiento de la titulación sobre bienes inmuebles y derechos reales, podrá, oyendo al Consejo de Estado, acordar el establecimiento de nuevos Registros de la Propiedad en determinadas localidades, así como la modificación o supresión de los existentes. ". Res, que jo entenc millor totes les explicacions anteriors...

Deep Purple - Hush

Jon Lord és un clàssic. I punt. No, no ho discuteixin perquè no hi ha res a discutir. Dins de la història de la música el teclista dels Deep Purple ha estat un músic que ha passat a la història. Qualsevol persona que prova una guitarra en una botiga o que n'està afinant una altra sentirà que toca el mateix riff, el corresponent a l'"Smoke on the water". No tinc dades oficials, ni falta que fa, però segur que és el riff de guitarra més tocat de la història. Suposo que els de la SGAE no cobren per la gent que prova guitarres a les botigues. El que sí és oficial i surten al llibre Guiness dels récords com el grup més sorollós del món.

Doncs sí, ja s'ho poden imaginar, el genial teclista Jon Lord que ens va fer vibrar als setanta amb els seu orgue Hammond i qui fou un dels puntals del hard-rock, ens ha deixat als 71 anys víctima d'una embòlia pulmonar després d'un càncer.

Deep Purple (el nom és d'un hit de començament dels seixanta de Nino Tempo i April Stevens) es va formar a finals dels 60 per un conjunt de músics a veure qui d'ells era més excepcional. Fixin-se amb tres noms: Chris Curtis, el vocalista que provenia dels Searchers; el teclista Jon Lord i el gran guitarrista Ritchie Blackmore. Pocs anys més tard entraren els imprescindibles Roger Glover al baix i el cantant Ian Gillan, ambdos provinents dels Episode Six.

Al començament era una banda amb només impacte al Regne Unit. El seu primer single "Hush" (1968) no té l'èxit que es mereix però és una cançó bestial! Si podeu escolteu la versió que van fer el Kula Shaker el 1997... El 1970 aconsegueixen el primer single d'èxit mundial "Black night". A més graven un ambiciós disc, el "Concerto for group & orchestra" al Royal Albert Hall juntament amb la Royal Philarmonic Orchestra, tota una declaració d'intencions. Aquell mateix any, Ian Gillan és l'encarregat de donar vida a un tal Jesús a l'obra "Jesus Christ Superstar", el que porta al grup a ser considerat com un dels puntals del hard-rock mundial en aquella època. I a què a Gillan se li pugin els fums al cap.

La millor època del grup fou entre 1971 i 1974 aconseguint col·locar tots els discos en llocs alts de vendes i amb dos números uns rotunds. L'històric "Machine head" (1972) i el que possiblement sigui considerat com el millor directe de la història, l'imprescindible "Made in Japan" (1973). Amb l'"Smoke on the water"  (cançó que explica el gran incendi del Casino de MOntreal durant un concert de Frank Zappa) i la Fender Stratocaster de Ritchie Blackmore, evidentment... Pels melòmans i col·leccionistes musicals aquest últim disc té una curiositat molt buscada. En el doble vinil original s'escolta el tret corresponent a un paio que es va suicidar durant el concert. En concret al minut 9:44 de la cançó "Child in time"... en la versió remasteritzada que tinc jo no es sent...

Acabat aquest període de més èxit, i suposo que per afany personal, abandonen el grup Ian Gillan (que forma una banda en solitari i després acabarà als satànics Black Sabbath) i Roger Glover i Ritchie Blackmore (que fundaran els Rainbow).  Per suplir aquestes baixes fitxen un altre excel·lent guitarrista, David Coverdale, que més endavant acabaria de vocalista dels Whitesnake i fent un magnífic i imprescindible disc amb Jimmy Page el 1993, escolteu el "Shake my tree" per exemple. Uf! Quins noms de guitarristes em surten en aquest article.. és molt bèstia!

Després dels Deep Purple, Jon Lord va continuar la seua carrera musical a un grup anomenat Paice, Ashton & Lord; després com a teclista dels Whitesnake i, finalment, amb un projecte anomenat Jon Lord & the Gemini Band. Tot i això, els Deep Purple (bé, alguns) es van voler reunir als anys noranta publicant un molt més que acceptable disc "The battle rages on" (1995) amb un extraordinari single "Anya" o l'any 2003 encara van trobar èxit amb "Bananas" amb Lord encara en plena activitat.

Com l'"Smoke on the water" està massa sobat la cançó que posaré per acabar l'articlñe serà "Hush" (fixeu-vos que, en tal com van vestits, semblen els Bee Gees...). Si sou un amica friquis podeu escoltar "Humo en el váter" dels Azucarillo Kings...

We have it!

El CERN ha trobat la partícula més mediàtica de la història. We have it! és la frase que ha cridat Fabiola Gianotti en la conclusió dels experiments de l'accelerador ATLAS. Resultats escrits en comic sans, cosa que algú al CERN s'ho hauria de fer mirar.

Fa unes hores ha conclòs aquest esdeveniment històric. Els dos grans experiments de l'LHC, el CMS i l'ATLAS, han presentat els seus resultats basats en l'últim període de presa de dades. Tots dos experiments han observat un clar senyal mostrant l'existència d'una nova partícula amb una massa prop de 126 GeV (unes 130 vegades la massa d'un protó), el que sembla ser el bosó de Higgs. Primer ha parlat Joe Incandela, portaveu del CMS, demostrant que l'existència d'aquesta partícula arriba auna preció de (Encara que en certs canals arriba a ), la qual cosa ha produït l'eufòria de l'audiència a l'auditori del CERN: un llarg aplaudiment celebrava la nova partícula descoberta pel CMS. Mai havia vist tant aplaudir el que s'anomena matemàticament un p-valor. Després va ser el torn dels resultats d'ATLAS, els resultats van ser presentats per Fabiola Gianotti. L'ATLAS va observar uns resultats completament consistents amb els del CMS amb una significació de als quals l'audiència novament va respondre amb un gran i llarg aplaudiment, celebrant la confirmació del descobriment de la nova partícula. Tant ATLAS com CMS han fet públiques declaracions oficials amb més detalls.

• Però què és el bosó de Higgs?

De la mateixa manera que els químics fan servir la taula periòdica dels elements amb totes les propietats per construir molècules, els físics tenen una taula periòdica de partícules elementals, i la teoria que les descriu es diu Model Estàndard de Partícules (1973). Aquest model és una construcció matemàtica que s'ha de verificar. El model prediu que han d'existir 16 partícules diferents, les 16 han estat observades en diferents experiments la qual cosa converteix el model estàndard en un èxit teòric monumental que funciona molt bé per a descriure la naturalesa. No obstant això el model estàndard prediu una cosa que no s'observa: ens diu que totes les partícules tenen massa zero (la qual cosa òbviament no és cert). En els anys 60 diversos físics van trobar una solució a aquest problema que permetia preservar totes les propietats del model estàndard. Ells van postular que l'Univers hauria d'estar format per una substància (camp de Higgs) que faria que les partícules adquireixin massa i que si aquesta idea és correcta hauria d'existir una nova partícula. Aquesta partícula l'anomenaren bosó de Higgs.

• Bosó de Higgs i camp de Higgs

Tot i que sonen molt semblant, no són la mateixa cosa. En teoria, el camp de Higgs és una substància que omple cada racó de l'Univers, no podem veure-la, sentir-la, olorar-la, però podem mesurar el seu efecte: fa que les partícules tinguin massa (igual que no podem veure el vent però sí mesurar els seus efectes). Una bona analogia per al camp de Higgs és quan estem sota l'aigua, l'aigua ens envolta tot el nostre cos. Per comprendre com les partícules tenen massa gràcies al camp de Higgs és important entendre que la massa d'una partícula és una mesura de la seva inèrcia, o de quant li costa moure's. De la mateixa manera que quan estem sota l'aigua ens costa moure'ns, quan les partícules es propaguen en el camp de Higgs els costa moure, el quant els costa és el que anomenem la massa de la partícula. I llavors, què és el bosó de Higgs? Si bé no podem veure el camp de Higgs alguna cosa que podem fer és pertorbar, tractar de fer-li alguna cosa perquè manifesti la seva presència. Així com no veiem l'aire però si aplaudim prop d'una espelma, aquesta s'apagarà perquè pertorbem l'aire al seu voltant. Tornant a l'exemple d'estar sota l'aigua, si aplaudim fortament sota l'aigua generarem petits corrents que produiran efectes observables, com el moviment d'una alga propera (o espantar els peixos). En aquesta analogia, l'aigua és el camp de Higgs, l'aplaudiment és la col·lisió d'un parell de partícules (dos protons en el cas del LHC) i el corrent o pertorbació (els físics en diuen excitació) de l'aigua és el bosó de Higgs . En altres paraules, el camp de Higgs envolta l'Univers fent que a les partícules les hi costi moure's (això vol dir que tinguin massa), i una excitació d'aquest camp és el bosó de Higgs. Generar corrents amb aplaudiments sota l'aigua no és tasca fàcil, el mateix problema s'enfronten els físics usant un generador d'aplaudiments bastant gran i costós (el LHC). Ara, quins serien els efectes observables si es crea un Higgs? Com que és una partícula pesada (centenars de vegades la massa d'un protó), el Higgs és inestable i es converteix ràpidament en altres partícules, aquestes són les partícules que cal buscar. Aquestes restes del Higgs serien l'espantar els peixos en l'exemple. L'LHC és una màquina que genera forts aplaudiments (col·lisions de partícules) sota l'aigua (en el camp de Higgs) i els detectors com ATLAS i CMS busquen veure si els peixos són foragitats (els efectes de les excitacions del camp de Higgs).

• Higgs o no Higgs

Encara que ja a tot el món se celebra el descobriment del bosó de Higgs, els científics són molt curosos a l'hora de parlar només d'un nou bosó, però no li posen un nom. El motiu és que amb la informació disponible en aquests moments no es pot afirmar amb certesa que es tracti de Higgs. A més hi ha teories alternatives al model estàndard que també contenen partícules similars al Higgs per la qual cosa els científics prefereixen esperar a confirmar les propietats de la nova partícula. Sabem que és un bosó, però podria existir un bosó inesperat, per això els físics prefereixen ser conservadors i no anomenar-lo Higgs encara, encara que novament ... gairebé no hi ha dubte que el Higgs ha estat trobat.

 

•  I què passa si es verifica que aquest nou bosó és el Higgs?

Primer celebrarem novament (avui ja és dia de festa per a la comunitat científica) i tindrem la confirmació que el nostre model estàndard està ben construït. És important destacar que si bé el model estàndard està a un pas de verificar-se completament, no és una teoria final ja que no és capaç d'explicar per exemple la gravetat (i moltes altres coses). El model estàndard només descriu tres de les quatre forces fonamentals de la natura (electromagnètica, nuclear feble i nuclear forta). A més el Higgs no explica la matèria fosca ni l'origen de l'Univers, el descobriment del Higgs ens mostra que la nostra teoria descriu apropiadament les partícules, però no resol molts dels misteris que els científics tracten d'aclarir. És és un pas molt important, però no li donem al Higgs propietats màgiques que resoldran tots els misteris, la naturalesa no és tan simple. Al final del seminari es va poder veure a un emocionat Peter Higgs costat dels seus companys François Englert, Gerald Guralnik i Carl Hagen (algunes de les ments darrere de la teoria avui aparentment verificada), qui va agrair als científics del LHC per donar-li l'oportunitat de viure aquest dia.  Un esdeveniment espectacular, aquesta data quedarà marcada en els llibres de física... i de religió?

Si voleu consultar més:

-El bossó de Higgs explicat per a padrines.

-El bosó de Higgs explicat per a nens.

-9 claus per entendre el bosó de Higgs.

I gràcies a la inspiració del genial Jorge Diaz del bloc Conexión Causal.

 

Fletwood Mac - Albatross

Bob Welch i Bob Weston. Dos guitarristes que han format part del grup pel qual han passat més músics i cantants des de que fou fundat l'any 1967 per Mike Fletwood (atenció! és una pista del nom del grup), John McVie (una altra pista per endevinar el nom), Peter Green i Jeremy Spencer. Noms històrics de la història de la música, als quals després caldrà sumar-hi Danny Kirwan, Christine McVie, Dave Walker, Stevie Nicks, Lindsey Buckingham, Rick Vito, Billy Burnette... i els dos mencionats anteriorment que, a més, van coincidir en la mateixa època, el guitarrista i vocalista Bob Weston i el també guitarrista i vocal Bob Welch. En aquest link teniu tot l'arbre genealògic dels Fletwood Mac per si teniu ganes d'estudiar-vos-el.

Bob Welch va entrar als Fletwood Mac l'any 1971 i durà fins al desembre de 1974, quan el grup va fitxar les vocalistes Lindsey Buckingham i Stevie Nicks que provenien d'un grup anomenat Fritz i que suposà un canvi d'estil en la seua música passant del blues més autèntic de Peter Green (Green, Fletwood i McVie van fundar els Fletwood després de deixar els Bluesbrakers de John Mayall... és a dir, blues en majúscules, poca broma) per passar a un pop més comercial on a les dos vocalistes se'ls hi donava molta importància. S'havien canviat les guitarres per la veu. Quan Welch va entrar al grup va suposar un rellançament de la seua carrera que havia quedat una mica sacsada per motius religiosos per la retirada de Peter Green i d'Spencer a la secta "Els nens de Déu".

Amb Welch graven "Future games" (1971), un disc molt irregular i "Bare trees" (1972) un disc infravalorat però molt correcte. Welch va influenciar el grup en un petit canvi d'estil abandonant el blues més dur i encaminant-se cap a un so californià més suau.

El pas de Bob Weston fou més efímer, des del setembre del 1972 fins al setembre de 1973. Només un any. Weston entrà per l'expulsió de Danny Kirwan, que sempre tenia problemes amb les gires. Amb Weston la tendència començada per Welch d'abandonament del blues va tenir continuïtat, de forma que els dos guitarristes tenien les mateixes idees musicals. De l'any 1973 queda l'emblemàtic disc "Penguin" com a mostra de fascinació de McVie per aquest mixó antàrtic que acabà sent el símbol del grup i que no faltava en les portades dels discs. D'aquest disc és el gran single instrumental "Albatros", una de les millors cançons del grup. La guitarra de Bob Weston es nota especialment en "Caught in the rain", a "Remember me" toca l'harmònica i el banjo i en "Did you ever love me" canta amb Christie McVie.

Del 1973 fou "Mistery to me", el fracàs més gran de la història del grup. L'únic interès d'aquest disc és que la versió original inclou la cançó "Good things (come those who wait)" cançó que no està al Youtube i que immediatament seria substituïda per una versió del "For your love" dels Yardbirds. Disc molt interessant pels col·leccionistes... que us he d'explicar...  

El disc on Weston & Welch van posar més ganes fou en "Heroes are hard to find" (1974), però en van posar tantes que es van creure massa bons i van abandonar Fletwood Mac per fer un altre grup de rock amb fracàs estrepitós. Welch encara en solitari feu un parell de temes mitjanament sonats (i bons) com "Sentimental lady" (1977) i "Ebony eyes" (1977) amb l'ajuda de Mick Fletwood en el seu àlbum "French kiss".

La història del grup, com es poden pensar, és molt llarga tant abans de la participació de Weston i Wech com després. De fet, l'època més coneguda i daurada dels Fletwood va venir amb el fitxatge de Buckingham i Nicks i el disc "Rumours" (1977), un dels millors de la història o "Tango in the city" (1987). Però d'això ja en parlarem quan toqui.

Ah, sí... m'ho descuidava però ja s'ho poden imaginar. Bob Welch ha mort a Nashville per un tret al pit (suïcidat segons se'ns informa) i  Bob Weston a Londres per culpa d'una hemorràgia gastrointestinal. I no s'imagina el que he hagut de remenar l'armari dels meus discos per poder fer aquest article... tota la tarde! Espero que almenys el trobi interessant...

Miki Roqué

Casualitats de la vida la setmana passada estàvem parlant del Miki Roqué amb un company de feina que és aficionat al Betis. Ell em deia que tenia males notícies sobre la seua recuperació però jo li deia que no m'ho creia, que un noi amb 23 anys ha de tenir la vitalitat per sortir-se'n i que seria injust que la seua carrera es veiés tallada per això. Personalment no coneixia aquest txiquet, només l'havia vist jugar a futbol quan estava a les categories inferiors de l'aleshores anomenada Unió Esportiva Lleida. No el coneixia a ell però sí que conec gent de Tremp que el coneixia (i molt), periodistes que havien tractat amb ell, alumnes que havien estat companys seus i companys d'equip del Lleida. I tots m'han dit el mateix i m'han parlat igual de la seua personalitat i bonhomia.

L'any 2005 amb Óscar Rubio com a únic lleidatà en molt temps al primer equip de la Unió Esportiva Lleida que entrenava el seu pare Miguel, el planter del Lleida vivia una desbandada amb Jordi Figueres al Real Madrid, Lluís Cortés al Villarreal B i un molt bon defensa central anomenat Miki Roqué al Liverpool de Rafa Benítez. D'aquest mateix equip eren l'Albert Urrea, el porter Miki o el davanter Nuno. I si no em falla la memòria és l'equip que va aconseguir el famós ascens a la divisió d'honor juvenil amb un gran partit del Miki Roqué contra el Sant Gabriel guanyant 0-1 amb un gol d'Àxel. I entrenat pel gran Edu March.


A l'abril del 2006 ja va demostrar molt bones maneres al Liverpool (esclar, per això el van fitxar) i va guanyar la Youth Cup contra el Manchester City amb gol de Miki. La Youth és un torneig que juguen els equips juvenils anglesos. Era la 2a que quanyava el Liverpool en la història, ara ja en té 3. El mateix 2006 debutava en Champions contra el Galatsaray sent el jugador més jove en la història del Liverpool en jugar la Champions League. En aquell partit tenia 17 anys i va entrar substituint a Xabi Alonso i va suposar un ingrés de 30.000 € pel Lleida. Euros que, malauradament, no van ser aprofitats. Igual que el nostre planter en aquell temps. També va coincidir amb Sergio Busquets en l'equip infantil.

El 15 de març de l'any 2007 Ginés Meléndez el convocava per la selecció espanyola sub'17 per segona vegada i gràcies a un gol del Miki guanyava a Portugal en un partit que va acabar 0-1.

La temporada 2007-2008 se'n va cedit amb més o menys sort a l'Oldham Athelic i al Xerez  El 2009 el Miki se n'anava cap a Cartagena. En aquells temps, els aficionats lleidatans esperàvem la seua tornada al Lleida, eren els primers moments del "Tornem a la base" amb l'Emili Vicente.

Finalment amb el Betis va trobar la sort i estabilitat que necessitava. Jugant de central o de mig defensiu va ser una de les peces fonamentals en el seu últim ascens a primera divisió. Una carrera que ha acabat ja sabem com.

Tal i com ha comentat el periodista trempolí Jordi Ubach, només calia veure com estava entregada tota la capital del Pallars Jussà per retre homenatge al Miki.

Només una última cosa, un dels metges que l'havia atès últimament a l'Institut Dexeus ha estat Ricard Arribas Valdés, germà de l'arxiconegut porter Víctor Valdés. Si llegiu la seua carta entendreu perquè era tan apreciat.

Miki, quan el vegis dóna records al Mario Duran. Gràcies.