Los padrins

Amb els amics parlem de política i parlem d’independència, perquè també som la Catalunya real i és un tema que interessa a la gent. Amb aquests amics, que són una mostra representativa i gens esbiaixada de la població, xerrant xerrant vam adonar-nos que calia explicar bé als padrins què votar. Ho vam concloure a partir de dos situacions viscudes per alguns de nosaltres. 

1. L’excepcionalitat de l’ocasió ha portat a crear la coalició Junts Pel Sí, una marca que alguns ja coneixem bé, uns altres la veuen fins i tot a la cançó de l’estiu de la TV3 però que alguna gent gran encara no acaba de conèixer. Imagini’s el padrí que ha votat ERC tota la vida i ara es troba al col·legi sense la papereta del seu partit, o el que tota la vida ha votat Convergència i al col·legi electoral acaba triant la papereta d’Unió perquè és la que més li sona. He sentit gent que deia que votaria “Junts Podem”, altres que deien “Junts sí que es pot”... vaja, uns petits embolics que poden provocar que algú confongui carpa per madrilla molt fàcilment. Fem l’esforç d’explicar-los molt bé de què van aquestes eleccions, que no són unes “autonòmiques” normals, que són unes eleccions històriques en les quals els «amics del plasma» han tret a passejar la Merkel, l’Obama, el Cameron, la banca, els sindicats, la patronal, el senyor Pronovias, el senyor Telefónica, el Freixenet, la Belén Esteban, el clero i un tal Margaritis de la Comissió Europea casat amb una dirigent del PP i parent de Rodrigo Rato. Només falten Georgie Dann i Fernando Esteso per pronunciar-se. En fi, que ja ni el Fortasec els fa efecte. 
2. L’altra cosa que ens hem fixat que preocupa als padrins és el tema dels bancs i les pensions. Quan parles amb ells i arribes a aquest punt… ai! lo sancristo gros: les pensions són intocables. Doncs som-hi, tots a fer pedagogia. Mirin, l’argument és ben senzill: les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu. Com la proporció de treballadors en actiu a Catalunya és més alta que a la resta de l’estat espanyol i els sous també són més alts la recaptació de les cotitzacions augmentaria. A més, les pensions catalanes han tingut superàvit en els últims anys. I els bancs? Ui sí, quina por… Aquest sistema bancari que va redactar un comunicat que volia ser de guió de Viernes 13 i ha acabant sent de guió de Los Bingueros és el mateix sistema que es va fer un fart d’estafar padrins i padrines endossant les seues famoses preferents. Preguntin sinó al Manuel Cuyàs, ell se n’ha fet un fart d’explicar històries sobre les preferents de Caixa Laietana amb un 20% de la població de Mataró enganxada.

Padrins, pares, sogres, oncles, tietes… visitem-los, parlem amb ells, convencem-los i acompanyem-los al col·legi electoral que no s’equivoquin de papereta, perquè de paperetes a favor de la independència només n’hi ha dos: Junts pel Sí i la CUP, les altres són del no. No perdem ni un vot, que potser la majoria dependrà d’això, d’un sol vot.

(Article publicat al Nació Lleida el 28 de setembre de 2015)

REO Speedwagon - Keep on lovin' you

Aquest grup amb nom una mica estrany es va formar l'any 1968 a la ciutat de Champaign, que no està ni a la vora de Vilafranca ni a la Borgonya, sinó que és a Illinois. La formació estava composta pel seu líder, el guitarra Gary Richrath, el cantant Kevin Dronin, el teclista Neal Doughty, el baix Bruce Hall i el bateria Alan Gratzer. Segons expliquen ells mateixos les seues principals fonts d'inspiració foren Ted Nugent i Bob Seger. El nom dels REO Speedwagon prové d'una marca de camions de bombers fabricat per la companyia Ransom Eli Olds i que feia la competència a General Motors, i pel que es veu que aquest nom els va fer gràcia.

Des de que es van formar van començar de seguida a fer gires cada cop amb més gran èxit de públic. El seu rock ben elaborat el podeu escoltar en "You get what you play for" (1977), el seu setè però primer gran disc -abans n'havien publicat alguns altres com "REO Speedwagon" (1971), "REO TWO" (1972), "Riddin' the storm out" (1973), "Lost in a dream" (1974), "This time we mean it" (1975) i "REO" (1977) tots ells molt obviables en conjunt- i que resulta ser un doble en directe. Toma ya! Tot i que no va assolir posicions molt altes en llistes va vendre més d'un milió de còpies i va demostrar que els REO eren una banda molt més de directe que de gravació.

Un any després enregistren "You can tune a piano, but can't tuna fish" (1978) -al tanto amb el títol del disc!- i "Nine lives" (1979), però a ells que els anava la marxa el 1980 tornen al disc doble amb "A decade of rock'n'roll", un grandiós recopilatori que arribà a ser disc d'or.

Res no semblava que podien arribar a superar aquests dos discos dobles, però el 1981 els arriba l'èxit en disc i single que finalment els ajuda a arribar al número 1 de les llistes. El disc "Hi infidelity" (1980) i el single "Keep on lovin' you". Aquest àlbum es situa com el 24è disc més venut de la dècada dels 80 amb més de 9.000.000 de còpies. D'aquest disc també destaco "Take it on the run", una balada escrita per Richrath i que el vocalista Kevin Cronin interpreta amb el seu propi estil.

Amb aquest disc veuen la llum que el que dóna és el rock més comercial i els següents àlbums aniran en aquest estil: "Good trouble" (1982) i "Wheels are turning" (1985). I en singles destaco "Keep the fire burning" (82) i el segon i darrer número 1 del grup "Can't fight this feeling" (1985).

El grup ha continuat gravant -"Life as we know"! (1987), "The Earth, a small man, his dog and a chicken" (1990)- i fent gires combinant hard rock i balades apegaloses, coses que les seues audiències no acaben de conjugar al mateix temps. Podríem escollir com a cançons representatives "That ain't love" (1987), "In my dreams" (1987).

Tot i que Richrath era un bon guitarrista, el grup en conjunt no tingué prou força per atreure els fans que els anys 80 idolatraven Journey, Styx o Starship. REO era la imatge del grup sense líder que no va saber reaccionar als seus pocs èxits. Ara, Gary Richrath ens ha deixat als 65 anys.

El 233

Com és habitual un cop a l'any en els meus articles al bloc per aquestes dates acostumo a publicar un article sobre el meu número d'abonat del Lleida Esportiu. Enguany, no sé si ha estat perquè Ramon Espadaler demana seny, perquè Felipe González no recorda què diu, perquè el diputat Coscubiela ens diu corruptes burgesos de dretes o perquè el ministre Morenés vol enviar tancs, suposo que de Cruzcampo, he trigat més del compte en fer-ho. Però bé, com sempre arriba un dia en què succeeix el que ha de passar, excepte la retirada de Duran i Lleida, aquí tenen l'article d'enguany. Que, com sempre, aquestes articles només interessen als quatre friquis dels números.

La primera gran il·lusió que vaig endur-me en veure el 233 fou que és un número primer. Amb això ja estava contentíssim. Però si a això li afegim que el 233 és el tretzè número de la successió de Fibonacci ja és la repera. A més, és l'únic número de Fibonacci conegut que està format per dígits primers. I si sumem les seues xifres 2+3+3=8 que és un altre nombre de la successió de Fibonacci, el 233 és l'únic nombre que compleix aquesta propietat. Per un matemàtic del Lleida no pot haver gairebé més motiu d'alegria, estic que no vull que s'acabi la temporada només per conservar aquest número d'abonat.

Però veiem algunes característiques una mica més rebuscades que una portada de l'ABC:

• És un primer de Sophie Germain, que són els primers que en fer l'operació 2p+1, també dóna un primer: 2*233+1=467.

• El 233 és un primer de Pillai. Això vol dir que existeix un enter m tal que m!+1 és zero en mòdul p tal que p no pot ser 1 en mòdul m.

• El 233 és un primer de Ramanujan, Per no allargar l'explicació d'aquests primers, només li comento que té a veure amb resultats de la funció que compta primers de Gauss i Legendre.

• 233 és el factor primer més petit de la descomposició factorial del nombre 536.870.911, que és el nombre de Mersenne no primer 2²⁹-1 amb descomposició en primers 233*1103*2089.

• El 233 té la propietat que és el nombre més petit que compleix que ell mateix, el seu anterior i el seu posterior es poden posar com a suma de dos quadrats: 232=14²+6²; 233=13²+8²; 234=15²+3².

• 2²³³-3 és primer.

• 233+(2+3+3), 233+2*3*3 i 233+2^3*3 són nombres primers consecutius.

• 233 = 4²+6²+9²+10². Fixi's que són els quadrats dels quatre primers nombres semiprimers. Com a curiositat, si girem el 233 i el convertim en 332 tenim que 332=6²+10²+14² que és la suma dels quadrats de tres semiprimers parells consecutius.

• Existeixen exactament 233 grafs planars amb exactament 10 vèrtexs.

• Existeixen 233 espais topològics connexos amb 4 punts.

• També podem fer un quadrat màgic de 5*5 amb el 233 com a suma:

                   41     11     79     19     83

                   31     67     29     89     17
                   61     59     05     71     37
                   97     53     13     47     23
                   03     43     107   07     73

Ni lladre, ni burgès ni de dretes.

“El país és de tothom: de Mas, de Forcades, de Colau. De la gent. I el repte de fer un #NouPaís necessita tothom qui estimi la llibertat”. Aquesta és una de les milers de frases que s’han dit durant tot aquest període de temps batejat com a “procés” i la va publicar Oriol Junqueras al seu Twitter el dia 15 de juny. I penso que de tot el fotimer d’idees que s’han dit sobre el tema és una de les més encertades.

Com suposo que se n’haurà adonat jo també sóc dels que vull fer un nou país. I fer això del nou país ja veuen que és complicat, que els he d’explicar. Per fer-ho necessitem la màxima suma de vots possibles a les llistes que realment volen fer aquest nou país. Per arribar a aquest propòsit tenim les candidatures de JuntsPelSí i de la CUP, que entre elles dos representen un ventall moooooolt ampli de la societat catalana, des de la dreta catòlica fins a l’esquerra anticapitalista... perquè després diguin que l’independentisme és excloent.

Però amb tot això potser no en tindrem prou. I encara que en tinguéssim prou hem d’anar a buscar més. Quants més serem, millor. Des de la idea aquesta de la inclusió hem de tenir en compte que, ho entenguem o no, hi haurà independentistes que votaran la candidatura que han anomenat emfàticament Catalunya Sí que es Pot, CSQEP pels amics (i amigues). No ens tanquem portes, no sabem què pot passar després del 27S. Pot haver diputats (i diputades) d’aquesta formació que ens ajudin a tirar endavant el procés cap a l’estat propi. Segurament que sí. Intentem arreplegar vots cap a les candidatures de Junts i la CUP, que els diputats i diputades de les quals es declararan independentistes sense que els agafi revencillades de mal de panxa, tots els vots que puguem, però no ens equivoquem de rival.

Jo, que ni sóc polític ni milito enlloc, no entenc res de la campanya que s’està fent des de CSQEP per tal de desprestigiar la llista de Junts. La llista de Junts no és la “llista de Mas”, eufemisme que no paren de repetir a tort i a dret com si no tinguessin cap altre argument. És una llista on hi figura l’Artur Mas, sí, i el Josep Maria Forné, i el Jaume Cabré, i l’Oriol Junqueras i el Pare Manel i el Lluís Llach. La llista no és de ningú. La llista és de molta gent. Però sembla que els rebenta el fet que s’hagi aconseguit aquesta transversalitat amb la cara visible del Raül Romeva. L’odi que desprenen a la xarxa els seguidors de Lluís Rabell -a qui suposo que el seu cap de campanya ja li ha degut de dir que no tregui més el ridícul argument que a Lleida tenim massa representació al Parlament- el veig forassenyat. Alguns amb un elevat nivell de baixesa moral com aquell dirigent d’ICV de l’Hospitalet que va titllar els 40.000 candidats cibernètics de Junts com a “40.000 lladres”. La llista de la dreta, la llista de la burgesia i de la corrupció diuen… Mossèn Ballarín és la burgesia? El Pare Manel representa la dreta i la corrupció? Per mi és molt més "burgesia" un diputat, secretari general de sindicat que ha format part del consell d’administració d’Endesa. I el senyor Freixenet? És dreta i burgesia? Aleshores votarà Junts? Aaaaaaamigo...

Vaja, no entrem en la seua provocació, deixem-los estar. No és ignorància, simplement són comentaris malintencionats de campanya electoral. Nosaltres hem d’anar a la nostra. I si fem la feina ben feta, un cop hagin passat les eleccions hem d’intentar que aquells diputats (i diputades) de CSQEP que estan per la feina de construir es posin al costat nostre, dels revolucionaris de debò. A l’hora de la veritat podem trobar-hi aliats (i aliades), que segur que hi seran. Perquè suposo que al final no haurem d’acabar parafrasejant a Joan Laporta i dir allò de “¡Al loro! Que hay diputados de CSQEP que dicen que son independentistas… ¡y no lo son!”. Veurem.

(Article publicat al Nació Lleida el 9/9/2015)

Els discos de l'any 1965

Enguany (alguns) vivim en l'any 2015, així que es compleixen 50 anys des de que existí en la història de la humanitat l'any 1965. Entenc que l'argument està menys currat que un tuit del Coscu, però d'alguna manera havia de començar.

I què té d'especial això? Què va passar l'any 1965? Josep Antoni Duran i Lleida ja era diputat amb la Tere Cunillera i el José Ignacio Llorens? Franco Rabell ja es queixava de l'excés d'escons de la demarcació de Lleida? Nooooo, res de tot això per estrany que pugui semblar.

L'any 1965 fou un any històric en el món de la música. Històric pel fet que encara no s'havia estrenat Operación Triunfo ni els anuncis d'Estrella Damm i històric per la quantitat de discs imprescindibles que es van publicar aquell any. Inspirat en un article del diari El PuntAvui i amb el seu permís (i sense també) el complementaré:

• Banda sonora de The Sound of Music (Sonrisas y lágrimas). Tot i que l'èxit de la peli fou als anys 70, la banda sonora de la família Trapp amb partitura de Richard Rogers i Oscar Hammerstein II fou un disc molt venut mantenint-se quatre anys i mig a les llistes Billboard. Julie Andrews va tenir una feina de por en interpretacions tant diferents com "Climb ev'ry mountain" (gravada també per Four Tops o Plácido Domingo), la infantil "Do-Re-Mi" o la sofisticada "My favourite things".

• Banda sonora del "Doctor Zhivago". Ara amb la mort recent de l'Omar Shariff poden recuperar aquesta banda sonora que s'endugué un Grammy i un Oscar. Maurice Jarre reclutà 110 músics simfònics, 24 tocadors de badalaika i un cor. El tema més conegut és "Lara's theme".

• "Bringing it all back home" de Bob Dylan. El primer disc de Dylan basat en una orquestra elèctrica que els seus seguidors fanàtics no van poder sofrir de tal manera que després de la publicació del disc anaven als concerts a increpar-lo. Jo que sempre he trobat Dylan un pesat aquest disc sí que el tinc a casa. La cançó que més destaco és la primera "Subterranean Homesick Blues", podem dir que és una espècie de rap?

• "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. En cinc mesos, per gust dels seus fans ortodoxos, Dylan treia el seu segon disc elèctric que duu per títol el nom de la carretera que va de Minessota a Nova Orleans. La peça imprescindible és "Like a Rolling Stone", una cançó de sis minuts en una època que no duraven més de tres minuts. Un autèntic himne del rock que els Rolling van versionar majestuosament.

• "Out of our heads" dels Rolling Stones. Un altre himne de la música "(I can't get no) Satisfaction" en el quart disc dels Stones i el seu primer número 1. 

• "My name is Barbra, two..." de Barbra Streisand. Era la seua època de glòria, el seu segon disc i el seu primer programa de tele amb el mateix nom que el disc, coses del màrqueting suposo. El popurri final del disc prové justament del show televisiu.

• "Rubber soul" de The Beatles. Feia dos anys que havia començat la beatlemania i venien absolutament tot el que publicaven. Fins i tot d'aquest disc al qual no es van molestar ni a posar el nom en la portada en van vendre sis milions de còpies. Un disc on ja se'ls havia passat l'etapa de les cançonetes adolescents fent música més madura. Destaca "Michelle" que va endur-se el Grammy a cançó de l'any.

David Fernández

Mira David, carai, que no és just. Que ja sé que tu ets un paio molt honrat i molt noble, que et deus als estatuts o al codi ètic o com se digui del teu moviment polític format per les Candidatures d’Unitat Popular. Que en les vostres assemblees vau decidir que només podríeu estar una única legislatura ocupant càrrecs polítics, en aquest cas ni càrrec, simplement un escó al Parlament del nostre país o nació o comunidad autónoma o el que siguem, que sí, que ho trobo molt noble i molt coherent. Però home, no podries fer una excepció? Segur que les militants i les assembleàries, per escriure-ho així com us agrada, poden arribar a entendre que t’hi quedessis una miqueteta més. Que ets el polític millor valorat, que no és poca cosa això. 

David, tu veus quin Parlament mos entrarà aquest setembre? Tio, serà bestial! Amb el Romeva, la Forcadell, la Casals, el Llach, el Reyes, el Forné, el Ferran Civit, l’Usall, l’Antonio Baños… si potser fins i tot hi tindrem lo Jordi Calvís que els retratarà a tots. Sí, ja sé que me diràs que ara la teua feina és al carrer i que els nous que entraran seran molt bons i ho faran tant o millor que tu. Que jo ja m’ho conec això. Però a tu també et necessitem. Necessitem els millors, que això que anem a fer és molt gros. Has estat exemplar, així, amb totes les lletres E-X-E-M-P-L-A-R. Que ja dono per suposat que per suportar certs comentaris que tenies per les bancades de la vora -crec que algun cop t’hi vas referir com a «bancada de la por»- t’havies d’armar amb una paciència infinita. 

Vas començar amb el famós «sí crític» aquell de la declaració de sobirania que sincerament no vaig acabar d’entendre. Te’n recordes d’aquell ple? L’Àngel Ros va marxar per no votar-hi en contra i mira com ha acabat ara, quines coses, no? Ja t’ho deu explicar el Pau o el Francesc. Però els teus discursos els he trobat sublims, des de la teua peculiar entonació, fins les citacions que fas servir molt habitualment i aquell posat flegmàtic però combatiu alhora. Memorable fou el dia que vas abocar-li el «Hasta pronto, gángster» i el «Nos vemos en el infierno» a Rodrigo Rato. Molts et van recriminar les frases i el gest de brandar-li la sandàlia. Però crec que encara et vas quedar curt davant d’aquest estafador que ens donava lliçons d’economia comprant whiskys amb targetes de Bankia. 

Com a president de la comissió del frau fiscal suposo que has fet el que has pogut posant els punts sobre les is quan tocava, perquè crec que de ben poca cosa ha servit. Per allà han desfilat -o no- uns senyors i senyores que han dit el que han volgut, que a vegades ens han tractat de rucs i adiós muy buenas. Més aviat jo recomano la lectura del bloc Llums i Taquígrafs, que segur hi tens alguna cosa a veure, i on queda tot més clar i ben explicat. 

Vaja David, que no sé si et convenceré. Jo et continuaré seguint els teus zascas antològics que fas a Twitter quan t’acusen de dreta, perquè ja sabem que tots els independentistes som de dretes, clar. Jo tinc un cunyat empresari i aquest Nadal quan va venir a sopar a casa no m’hi vaig abraçar, no fos cas. Que la veritat és que si no hagués estat per tu i la CUP potser no haguéssim tingut ni 9N. En definitiva, David, que sé que ens guardes alguna sorpresa i que aquesta retirada no serà del tot, eh? Moltes gràcies per aquests anys, per la teua coherència i pel compromís amb la lluita social i nacional. Et necessitem, no t’apartis gaire per si de cas.

(Article publicat al Nació Lleida el 14 d'agost de 2015)

La New Horizons i Plutó

Imaginin que llencen un dard a 50.000 km/h des de la Terra fent servir només les tres lleis de Newton. Imaginin que després de nou anys doni al blanc situat a 4700 milions de quilòmetres i arribant amb un marge d'error d'un minut respecte el que vostè va imaginar. S'ho ha imaginat, no? Doncs això és el que ha fet la NASA amb la New Horizons.

Imatge de Plutó feta des de 766.000 km

Plutó fou descobert oficialment per Clyde Tombaugh el 1930, però la seua existència ja fou suposada per Percival Lowell que postulava la presència d'un planeta X més enllà de l'òrbita de Neptú. Fixi's que Plutó comença per PL, les inicial de Percival Lowell. Aquests noms són prou coneguts però... un desconegut astrònom de nom Vesto Slipher gairebé el descobreix. Gairebé descobreix Plutó i gairebé descobreix la llei de Hubble, Quan va morir Lowell, Slipher continuà la cerca del planeta "més enllà de Neptú" i va contractar el jove astrònom Claude Tombaugh que el 1930 descobrí Plutó tal i com hem comentat abans. El 1917 Slipher descobrí que els espectres de les galàxies estaven desplaçats al roig, que era el senyal per demostrar que s'allunyaven de nosaltres... i el 1929 Edwin Hubble publicava la famosa llei que calculava la velocitat d'allunyament de les galàxies fent servir les dades d'Slipher sense donar-li cap menció. Per cert, que dins de la New Horizons viatgen les cendres de Tombaugh.

Dades de la missió New Horizons

El 15 de juliol la NASA feu una espectacular roda de premsa anunciant les notícies que des de Plutó anava enviant la New Horizons. Potser la dada més sorprenent fou l'anunci que Caront, el major satèl·lit de Plutó, ha estat actiu volcànicament. La primera imatge del satèl·lit Caront que es visualitza és rebuda amb força aplaudiments, i perquè vegi que la gent de ciència també és catxonda, decideixen anomenar Mordor a una zona fosca prop del pol de Caront. 

S'aprecia a partir de les imatges que la superfície de Plutó té molts pocs cràters, és a dir, és una zona jove amb activitat geològica recent. També s'ha descobert una espècie de "gran canó" d'uns 3 km d'alçada de formació desconeguda. És molt bona l'alegria amb què reaccionen els científics quan se'ls pregunta i la seua resposta és "encara no ho sabem"... així funciona la ciència. El millor que pot passar en ciència és no saber alguna cosa.

El famós cor que sembla veure's en les ja famoses imatges de Plutó se l'ha anomenat Tombaugh Regio, en honor a Clyde Tombaugh, de qui ja hem parlat abans,

Les imatges en alta resolució es poden trobar en el web de la NASA: http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/images/index.html

Una altra de les preguntes que es formulen des de la NASA és d'on ha tret Plutó l'energia que hagi pogut produir tota aquesta recent activitat. Podria ser que fos calor per desintegració radioactiva però s'esperava que un cos tan petit com Plutó -recordem que és un planeta nan- no pogués mantenir aquesta calor interna. L'atmosfera desprèn grans quantitats de nitrogen.

Les dades enviades també han servit per prendre unes mesures més exactes de la mida de Plutó  Amb les noves dades es creu que Plutó té un diàmetre de 2370 km, 70 km més del que es pensava. Quin és el problema? Que amb aquesta nova mida supera la mida del planeta nan Eris en 44 km, que era el segon de la llista. La missió també ha permés mesurar el diàmetre de Caront que és de 1208 km. La NASA ha publicat una imatge comparant les mides de la Terra , Plutó (18,5 % de la Terra) i Caront (9,5 % de la Terra):

Comparació de les mides de Plutó, Caront i la Terra

També s'han mesurat les altres llunes més petites: Nix, Hidra, Cerber i Estigia. Totes elles de menys de 50 km de diàmetre.

Els deixo uns altres enllaços per si els convé gaudir de la física durant una estona i així no haver de pensar amb el pacte de govern de la Paeria durant uns minuts:

• Espectacular foto de Plutó i el seu satèl·lit Caront vistos des de la New Horizons el 8 de juliol:

• Posició de la New Horizons en cada moment: http://pluto.jhuapl.edu/Mission/Where-is-New-Horizons/index.php

• Imatges del viatge de New Horizons cap a Júpiter, Plutó i més enllà: http://www.theatlantic.com/photo/2015/07/the-voyage-of-new-horizons-jupiter-pluto-and-beyond/398408/

• Més imatges de Plutó: http://pluto.jhuapl.edu/soc/Pluto-Encounter/

• Novetats sobre Plutó i Caront: http://www.startres.net/novedades-sobre-pluton-y-su-misterioso-satelite-caronte/

El nom és Lleida

Es veu que el nom del nostre topònim lleidatà va sorgir a conseqüència de l’evolució del nom romà Ilerda. Quan l’any 1149 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat ja adoptà la denominació Lleyda. Així amb y que ara ens fa una mica de mal a la vista però que llavors devia quedar molt modern, igual que fem ara quan escrivim amb la k enlloc de la c.

D'aquesta manera, Segons expliquen el Romà Sol i la Carme Torres, dos veus molt autoritzades sobre el tema, «Lleyda és doncs un vocable autòcton, que va ser la forma parlada i popular emprada pels repobladors i que aviat es va generalitzar per tota l'àrea de domini de la llengua catalana».

El llibre d’actes més antic de la Paeria data de ja fa dies, del 1340, i en ell ja hi surt escrit el nom de Lleyda. A partir del segle XIV Lleyda és el nom utilitzat per tothom: pel tribunal de Coltellades -una espècie de jutjat de l’època-, en les capbrevacions, en documents jurídics… A tot arreu s'usava la forma excepte en la documentació llatina on encara hi figurava Ilerda.

Quan Felip IV i el comte duc d’Olivares ens enviaven cap aquí 15000 soldats amb l’excusa de defensar la frontera pagant nosaltres -a què em sona això?- tots aquells palanganes que li escrivien les seues glòries feien servir la forma Lérida. El 1719, un altre Felip, el cinquè i primer dels campechanos, va oficialitzar la forma Lérida a part de perpetrar altres desastres per la nostra ciutat i cultura.

Vam passar uns segles i durant la Renaixença es va tornar a recuperar, des del poble, el nom català. Amb l’aplicació de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra publicades l’any 1913 es canvià Lleyda per Lleida. Però aquest ús popular no el convertí en topònim oficial, i menys sabent què va passar amb lo Sisquet, que no estava gaire per la fenya d’això del català.

Un cop morta la ràbia, van començar a sorgir campanyes amb el nom de Lleida. L’any 1976 des del Congrés de Cultura Catalana apareix “Salvem Lleida”. Però potser la campanya més coneguda i que durant uns quants anys tingué ressò fou la de “El nom és Lleida”, duta a terme també per la gent del Congrés de Cultura Catalana i, si no recordo malament, per Òmnium Cultural i l'Ateneu Popular de Ponent. El lema de “El nom és Lleida” va ser prou contundent i era la frase amb què l’historiador Josep Lladonosa concloïa les seues conferències en temps de la resistència sobre quin havia de ser el nom de la ciutat. Després de recollir dos mil signatures, l’adhesió de moltes entitats a la campanya i la venda de no sé quants adhesius, l'oficialització del topònim Lleida per a la capital no va produir-se fins l'any 1979, en què el primer Ajuntament democràtic després del franquisme, amb l’alcalde Siurana i regidors del PSC, UCD, PSUC, CiU i ERC, ho va aprovar per unanimitat.

Es va tramitar l'expedient i la Generalitat va instaurar l'oficialització única del nom Lleida per a la ciutat en el decret 103/80 de 23 de juny. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar l'acord el 16 de juliol del mateix any.

És a dir, que un senyor de Toledo a casa seua faci servir el nom Lérida, doncs mirin, m’és ben bé igual. De fet ho trobaria normal i tot. Si algú castellanoparlant ho utilitza col·loquialment doncs perfecte. Però que un grup municipal de la Paeria en el document del pacte de govern que signa escrigui Lérida o que ho faci servir el coordinador d’un partit polític quan escriu en un diari només té dos motius: o bé anar amb ínfules de conqueridor o bé per tocar els nassos.

Javier Krahe - Un burdo rumor

Els cantautors moltes vegades tenen la fama d'anar pel seu compte, de no seguir les modes i de fer i cantar el que els hi dóna la gana i quan els hi dóna la gana. D'això en diuen ser heterodox o també ser fidel a sí mateix. Aquests són els eufemismes que es fan servir en aquests casos i que alguns cops són substitutius de l'adjectiu pesat o de la frase "totes les cançons fan igual". Com en el cas del Manolo García, amb perdó pels seus i seues fans que m'estiguin llegint.

Javier Krahe (Madrid, 1944) és un heterodox d'aquests. Començà a freqüentar companyies del pop madrileny que es feia als anys seixanta, concretament amb Los Pekenikes de Juan Pardo i Luis Eduardo Aute, amb qui faria gran amistat. Ja posat al món de la música, Javier Krake comença a composar les seues primeres cançons conjuntament amb el seu germà Jorge, d'aquí surten "Piara de cerdos" o "Señor ayuntamiento". El primer tema, però, recordat dels germans Krahe com a compositors és "Nos ocupamos del mar" que popularitzà Rosa Leon l'any 1968 -poden obviar-la si volen-. Al tanto que en un paràgraf ja ha sortit Juan Pardo i Rosa León... 

El germà Jorge entra a formar part del grup Desde Santurce a Bilbao Blues Band -sí, sí, en sèrio, no l'enganyo, el nom era així i tenia de líder a Moncho Alpuente- i Javier es desplaçà cap a Canadà amb l'Annick , una xiqueta que va conèixer mentre feia una cosa que li'n deien la mili.

El 1979 torna cap a Madrid, i després de quinze anys dedicant-se a la música puja per primer cop a cantar a un escenari de la mà de Chicho Sánchez Ferlosio, també compositor i germà del conegut escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. I així, gairebé sense adonar-se'n, Krahe es troba amb un tros de multinacional com CBS gravant el seu disc de debut "Valle de lágrimas" (1980). En aquest disc apareix la coneguda versió "Marieta" del George Brassens. Al mateix temps actuava amb els seus amics Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Antonio Sánchez en un local anomenat La Mandrágora. De les actuacions en aquest local sortí un disc amb les lletres de cançons més incisives i divertides a la vegada però musicalment obviable "La Madrágora" (1981). Aquest fou el disc amb què vaig descobrir Javier Krahe cap a mitjans dels noranta i gràcies a les ofertes en CDs que feien a la FNAC. Escoltin la lletra d'"Un burdo rumor", fa molta gràcia.

El disc tingué molta repercussió i èxit i el nostre cantautor es va embalar a publicar: "Aparejo de fortuna" (1983) i "Corral de cuernos" (1985). En aquest últim Krahe va trobar la censura per part de la discogràfica, li van suprimir una estrofa dedicada a una xina d'haixix. El nostre cantautor fidel a les seues idees es va indignar i va abandonar CBS emprenyat. L'any 1985 participa en el gran directe de Joaquín Sabina i Viceversa -que tots tenim en cassette- composant per l'ocasió el tema "Cuervo ingenuo". En aquest tema criticava el canvi d'actitud del govern del PSOE davant el referèndum d'ingrés a l'OTAN. Quan aquest concert es va emetre per TVE la intervenció de Krahe fou "convenientment" censurada. Govern socialista. Ho recordo. Progres i tal. Fins i tot Pablo Iglesias se n'aprofita i la canta.

Així que, després de deixar CBS, fitxa per Hispavox i amb la producció de Javier López de Gureña grava "Haz lo que quieras" (1985) amb la cançó "Paréntesis" com a més significativa. Krahe continuava la seua filosofia i torna a canviar de discogràfica anant ara a una de nova, Elígeme, creada pels amos de La Mandrágora i dirigida per Víctor Claudín. Amb ella gravà un doble directe "Elígeme" (1988), que fou el disc amb què s'estrenà aquest nou segell... però vagi a saber vostè que va passar que la companyia discogràfica se'n va anar de cap a la clamó i Krahe es va quedar predicant al desert fins que va trobar Lollipop. Com a cançons curioses, "Olé, tus tetas"  -pura poesia-i "Canadá, Canadá" parlant del seu viatge passat.

El 1993 publica "Sacrificio de dama" amb ritmes més pop i amb un divertit tema "La yeti". L'any 1999 li dóna per crear un nou segell, 18 Chulos, juntament amb Santiago Segura, el Gran Wyoming, Pablo Carbonell i Pepín Tre. Li serví per publicar "Dolor de garganta" (1999) que presentà acompanyat dels seus socis. En aquest disc hi surt "¡Por fin!", segona part de "Marieta" i "Cuerpo de Melibea", que és un homenatge a la Celestina.

L'any 2004 es publica un doble disc d'homenatge a Krahe, amb conidats tant variats com Albert Pla, Pablo Carbonell, Rosendo, Alejandro Sanz, Jesús Cifuentes, Aute, Pedro Guerra, Serrat i... Pilar Bardem que no falta mai enmig dels grups progres que tant defensen el dret a decidir de Catalunya per exemple i Iñaki Gabilondo.

L'any 2012 torna a tenir incidents de censura per culpa del curtmetratge "Cómo cocinar un crucifijo" on acaba jutjat -però absolt- per "menocabar, humiliar o herir los sentimientos religiosos". Curiosament la campanya de censura li arriba de l'entorn socialista, per part d'El País de Jesús de Polanco. Com per fiar-se'n.

Javier Krahe ha mort als 71 anys per culpa d'un infart de miocardi.

Resulta que a l’estiu fa calor i hi ha mosquits.

El dia 21 de juny, dia de Sant Lluís, a les 18:38 de la tarda el Sol es va posar perpendicular sobre el Tròpic de Càncer, i per tant, va arribar l’estiu. Suposo que ja ho van notar. Era una bona hora perquè arribés l’estiu, hi ha anys que això succeeix a les 2:00 de la matinada, i ja em diran, aquelles no són hores perquè arribi l’estiu. A Lleida és el dia que tenim l’ombra més curta de l’any, tot i que a la nostra latitud el Sol no se’ns posa perpendicular, té una inclinació d’uns 72º.

Se veu que tenim estiu per dies, concretament 93 dies i 15 hores d’estiu, fins el dia 23 de setembre, dotze dies després de l’11S i quatre dies abans del 27S. Quin atabalament. Els catalans i les catalanes ja li vam donar la benvinguda a l’estiu amb la tradicional revetlla de Sant Joan, la tradicional coca de crema amb pinyons i els tradicionals petards insuportables que enguany han durat més dies perquè la nit de la revetlla va ploure i els nostres timpans no vam poder estar sotmesos a aquests sorolls estrepitosos indiscriminats.

Ai l’estiu. Que bonic és l’estiu, no? Aquest estiu que, dos dies abans de començar, els xiquets i les xiquetes en edat escolar ja feien vacances i els maldecaps que té vostè, pare i/o mare per tal de tenir-los aparcats durant gairebé tres mesos en un esplai, en unes colònies, en una acadèmia de repassos o a casa dels padrins i les padrines.

A l’estiu arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar entre temperatures de 25 a 30 graus. A partir d’aquí, a més calor més crien aquestes bèsties i, per tant, més n’hi ha. No sé si aquesta dada és aplicable a l’espècie humana. Enguany de mosquits no ens en falten ja que una estona de vespre passejant per Cappont te pot provocar que hagis de fer un ús industrial d’Afterbite. Si el que els pica és el mosquit de tota la vida han de saber que ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, no piquen els mosquits, piquen les mosquites. I si veuen gaires mosques a casa seua vigilin ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500.

Ja sap, estiu, calor, mosques i mosquits… i enguany encara falten les meduses per arribar. Que hi hagi meduses al mar quan fa calor no és notícia, la noticia seria que apareguessin a la clamor d’Almacelles. Vaja, amb tot això, bon estiu.

(Article publicat al Nació Lleida el 8/7/15)