Willy deVille - Running throught the jungle

Ja sé que comparar dins de la música Michael Jackson i Willy deVille és com comparar Joan Carretero i Rosa Díez. Però ara que encara estem enterrant i reenterrant a Michael Jackson (fins que sapiguem que és viu en una illa amb Elvis Presley, John F. Kennedy, Jim Morrison i Jesús Gil) i que saben fins i tot si el seu metge compra els calçotets a la botiga Punto Blanco de la Roca Village... ara va i es mor Willy deVille. Sí, ja sé que tothom continuarà parlant de Michael Jackson, però jo em veig amb l'obligació de parlar d'aquest paio ben raro (és tant raro que ningú sap la data de naixement), desagradable, maleducat... mai no he sentit ningú parlar bé d'ell. Ara que s'ha mort potser sí...

Willy deVille començà en un grup format per ell mateix anomenat Mink deVille, però l'èxit li vingué força més tard, en solitari, i amb una versió del "Hey Joe" de Jimi Hendrix. El debut amb els Mink deVille va ser molt prometedor amb l'àlbum "Cabretta" (1977) el qual els crítics musicals (aquells que s'autoanomenen experts) el van qualificar com a millor disc d'aquell any. Tot i això va ser un desastre comercial. La cançó més coneguda d'aquell temps fou "Spanish Stroll" (si pareu atenció a la cançó podreu escoltar un fragment sensacional "¿Por qué robaste mi carro, Rosita?"). Després d'aquest gran debut i barrejant soul, rock, blues van anar seguint elapés no gaire coneguts per nosaltres. De fet, el pobre ni a Estats Units tenia molt èxit.

El 1985 engega Mink deVille a la merda (literalment) i comença a provar sort en solitari amb colaboracions sonades per provar sort, com la de Mark Knopfler al disc Miracle (1987). A canvi, l'andoba li cola una cançó al disc "The Princess Bride". Però res. Que no havia manera de posar-ho en marxa.

Arribem al 1992, any olímpic, de rondes i de Pasqual Maragall. I sobretot de "Backstreets of the desire", el disc que Willy deVille esperava per trobar-se amb l'èxit i poder viure uns anys de rendes (de fet el que deuen esperar tots els músics suposo). L'èxit del mariachi "Hey Joe" (sort que Hendrix no l'ha escoltat, suposo...) fou rotund a tot Europa gràcies als seus nous sons que va aprofitar en tots els seus àlbums posteriors. El 1993 arriba al nº1 de vendes a les espanyes amb el disc "Willy deVille Live" amb un famós èxit en directe que tots recordareu, "Demasiado corazón". És tanta la tirada per la nostra zona que els Celtas Cortos fan una versió amb Willy deVille del famós "Cuéntame un cuento" i titulada "Tell me a story" (que no he trobat al youtube!).

El 1996 treu el que crec va ser el seu millor disc "Loup Garou" i amb el qual us deixaré el videoclip del primer single "Running throught the jungle", la millor cançó del lleig de Willy deVille.

I a partir d'aquest disc... miseria i companyia. Amb dones que se li suïciden, accidents de cotxe provocats i un càncer de pàncrees provocat per ves a saber què... tanta heroïna per les venes...

Aquesta és la millor cançó de deVille... dedicada a ell mateix i aprofito també i li dedico al gran central Dani Jarque... no us podeu morir amb més dies de separació? Gràcies als dos.

On hi caben 2, hi caben infinits

De tots els lectors és ben sabuda la funció de servei públic d'aquest bloc. En aquest article voldria fer un petit comentari d'un famós anunci d'aquest estiu d'una famosa casa de mobles (digui-li casa de mobles digui-li casa-de-vendre-fustes-i-espavila't-tu-a-muntar-les).

Primerament escric la premisa en forma completa: on hi caben 2 aleshores hi caben 3. Si fem una primera anàlisi des del punt de vista de la lògica matemàtica proposicional veiem que la premisa en qüestió ja és incorrecta. Utilitzarem la prova indirecta del modus tollens de Karl Popper. Es tracta d'una proposició condicional (si .... aleshores .....) i la principal propietat de les proposicions condicionals és que si neguem la conseqüència, alheshores la causa també ha de ser negada (crec recordar que s'anomena llei de la transposició). Veiem que realment la sentència peta aquesta propietat, si neguem la conseqüència ens quedarà: "On no hi caben 3, no hi caben 2". De manera òbvia ens adonem que això és ben fals perquè pot existir un lloc on no hi càpiguin 3, però sí que en càpiguin 2. Pensi en un sidecar per exemple. Per tant, des d'un punt de vista de la lògica clàssica l'enunciat és incorrecte.

Ara passem a una anàlisi matemàtica de la situació. Suposem que és cert que "on hi caben 2 aleshores en caben 3". Si en caben 3, aleshores podem agafar un subconjunt de 2 elements del conjunt total de 3. En aquest subconjunt de 2 elements, suposant certa la hipòtesis, també hi cabrien 3, per tant, en total ja hi cabrien 4=3+1. En aquest nou conjunt de 4 podem destriar 2 subconjunts de 2 elements cadascun, que per hipòtesis en cabrien 3, per tant tenim un nou conjunt de 3+3=6 elements. Així on hi caben 2, en caben 6. Però aquest nou conjunt de 6 el dividim en 3 subconjunts de 2, i en cadascun d'aquests subconjunts en cabrien 3, per tant ja en tenim 9. Si fem la mateixa operació, on hi caben 9 en caben 13, i on hi caben 13 en caben 19, i on hi caben 19 en caben 28 i 42 i 63 i 94 i 141 i... de tal manera que en un conjunt inicial de 2 elements en cabrien, si més no, els elements d'aquesta successió 2, 3, 6, 9, 13, 19, 28, 42, 63, 94, 141... succesió que podem definir de forma recurrent a(n+1)=E[3*a(n)/2] on E(x) representa la funció part entera. Aquesta successió és clarament creixent i amb límit infinit. Per tant podem concloure que on en caben 2, en caben infinits...

Conclusió: el missatge correcte hauria d'haver estat "Si hi caben 3 i només 3 aleshores hi caben 2 i només 2"... no es creguin la publicitat.

Paul McCartney - This one

El Paul McCartney és un personatge d'aquells que sempre m'ha fet ràbia. No sé ben bé quin és el motiu però hi ha personatges de domini públic que són entranyables i n'hi ha d'altres que fan ràbia. Doncs Paul McCartney, ja sigui pels ulls aquells tan grossos o pel serrell o pel fet que sigui vegetarià fa ràbia.

Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...

Un cop McCartney va cometre el gran crim de continuar dedicant-se a la música (potser si s'hagués dedicat al macramé hagués fet un favor a la cultura mundial) va interpretar unes cançons de força èxit comercial acompanyat d'una banda formada per la seva estimada senyora (estimada en aquell temps) que es feia dir the Wings. D'aquesta època són les famoses No more lonely nights (1984) o Band on the run (1973). Per si no en teníem prou, al McCartney no se li ocorre cap atrocitat més que cantar amb Michael Jackson en Say, say, say (1983) i The girls is mine (1982).

Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.

Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).

La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:

Nacha Pop - Grité una noche

Reconec que vaig descobrir els Nacha Pop tard. L'any 1988, justament quan es van separar, van gravar un dels millors directes del pop espanyol i que escolto molt sovint. S'anomena "80-88". I tot i que en aquella època havia de competir amb uns altres directes clàssics com "Escueladecalor" de Radio Futura o el "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo y los Trogloditas, trobo que va ser dels millors grups pop dels 80.

Gràcies a això vaig seguir la carrera de Nacho García Vega (famós per la seva versió del "Cada día la locura" (1998) (dels Monthy Pyton) i Carlos Brooking (gens famós) amb un nou projecte anomenat Rico que només va durar 2 discos i una cançó amb una mica d'èxit "Descaro" (1990), i per altra banda a Antonio Vega en solitari, amb molt més èxit. D'Antonio Vega, el noi trist i solitari, em quedo amb la lletra de les seves cançons, personalment trobava la música seva bastant avorrida. "Elixir de juventud" (1994) per mi és la millor, però també hi ha "Mi hogar en cualquier sitio" (1998), "El sitio de mi recreo" (1992), "Estaciones" (2001), "Seda y hierro" (2001), "Cada sombra en la pared" (2005) o una preciosa versió del "¿Cómo hablar?" (2004) d'Amaral cantada amb la mateix Eva Amaral en duet.

De totes formes Antonio Vega passarà (o ha passat) a la història per "La chica de ayer" (1980). Cançó que fa posar la pell de gallina a molts (i moltes suposo) quan encara la posen al Pentagrama, el mític baix del començament de la cançó ja la deixa entreveure. "Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer. Jugando con las flores en mi jardín. Demasiado tarde para comprender. Mi cabeza da vueltas persiguiéndote". Fins i tot fou coneguda internacionalment per la versió que van fer els novaiorquesos Gigolo Aunts "The girl fom yesterday" (2000). Antonio Vega ens va deixar per una pneumònia, però el flirteig amb les drogues que portava des de feia anys crec que l'han rematat. Com Enrique Urquijo, (Los Secretos) un altre heroi de la movida que va acabar igual.

Aquests dies tothom recordarà "La Chica de Ayer", però jo que sóc més roquer m'agrada més "Grité una Noche" (1985) de Nacha Pop... us la recordo i espero que us agradi...

L'Alt Camp

Hi ha una dèria que em permeto qualificar d'snob que consisteix a viatjar quilòmetres i quilòmetres lluny. Segurament hi haurà qui ho fa per plaer i perquè li agrada, però de ben segur que també hi ha individus (i individues) que ho fan per pur pijisme i poder dir "és que jo he estat a New York, a Reikjavik o Sebastopol". Per cert, una curiositat sobre Sebastopol que no ve a res però se m'ha acudit ara, de petit pensava que Sebastopol era una ciutat inventada perquè sempre sortia als tebeos del Mortadelo. El mateix em passava amb la Cochinchina.

També els diré que a mi m'agrada força voltar, però reconec que no m'apassionan tant voltar pel món com descobrir Catalunya. M'agradaria ser una espécie de Jordi Pujol (o Josep Mª Espinàs o Francesc Bellmunt si ho prefereixen) i conéixer cadascun dels pobles de Catalunya. Quin sentit té fotre un munt d'hores d'avió perquè et despullin a l'aeroport de Nova York (o New York que queda més fashion) i no conéixer Rupit, Perves, Siurana o Sant Miquel d'Escornalbou?

Durant uns quants caps de setmana recents he redescobert la comarca de l'Alt Camp, que la tenia més abandonada que el PP a Josep Piqué. Els lleidatans (i lleidatanes) sobretot la coneixem pel coll de Lilla, i els catalans (i catalanes) només se'n recorden en temporada de calçots (que cada vegada dura més!). Al febrer o al març anar a dinar a Casa Félix o Masia Bou és trobar-se 25.000 persones (segons els organitzadors i 10.000 segons la Guàrdia Urbana). Sense anar més lluny jo un cop vaig coincidir amb José Montilla en un autocar de jubilats. No els recomano aquesta experiència, de fet no els recomano cap d'aquests dos restaurants si el que volen és menjar calçots amb un espai més gran de 30 centímetres quadrats. Si volen menjar calçots triïn Cal Ganxo (Masmolets) o el castell de Rocamora (Montferri).

A part dels calçots, l'Alt Camp té el magnífic monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia). El desconegut però sorprenent Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri), l'Església de Sant Joan de Valls (sí, Valls està fatal per la circulació en cotxe, deixi el cotxe a l'entrada i vagi a peu pels carrerets estrets que hi ha pel casc antic), l'Església de la Sang d'Alcover, el castell medieval de Vallmoll, el Columbari romà de Vila-Rodona, els cellers modernistes d'Alió i Nulles, el Museu del Camp de Vilabella, l'església romànica del Pla de Santa Maria, les construccions de pedra seca que hi ha entre Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria. I un parell d'espais naturals: l'Albereda de Santes Creus i el Tossal de Miramar (molt desconegut però formidable). I si em permeten, des de dalt del coll de Lilla es veu una vista i un paisatge impressionant que val la pena observar. I si poden dinar al restaurant Les Espelmes, dinaran amb tot el camp de Tarragona a la seva esquena.

I per si algú em fa cas i vol passar uns dies allà, permeti'm que li recomani la casa rural Mas Virgili (el Milà), és fabulosa i de luxe. Està en una zona farcida de masies modernistes que si estiguessin al Barcelonès ja serien patrimoni històric... però la gent que ha de decidir això suposo que només deu conéixer els calçots.

Sisco Sapena, Emili Bayo i Pepito Montardit

Quan des de Lleida anem defensant el nostre Museu i el nostre regadiu, a Barcelona continuen xiulant el Pont sobre el riu Kwai mentres van mirant al toll d'aigua que tenen allà, val més que ens dediquem a mirar que podem fer nosaltres mateixos (i mateixes).

Per això avui toca un article d'aquells de Lleida-Lleida-Lleida (o Lleida al cub). De tres homenots que ben bé poden portar el nom de Lleida al món sense necessitat d'haver de passar per Can Fanga. Que sí, que sí.

1) El primer lleidatà que es va fer notar als Estats Units va ser el Gaspar de Portolà. Sense ell no existira Hollywood per exemple (que fort!). Després hi va anar a triomfar l'Enric Granados, el Joan Oró, el doctor Roc Pifarré o el Custo Dalmau. Però ara cal afegir de manera extraordinària al Sisco Sapena, un paio que no té el cul quiet i que volta més que el gos del Xero. El Sisco, famós per haver creat Lleida.net, l'operadora de SMS més gran de l'estat (que em perdoni José Bono per dir estat i no Ejpaña) ha obert oficina a la Michigan Avenue de Miami (que sona l'òstia de bé i de lluny això). I sap com li ha dit a l'oficina? Pensi, pensi... Lleida.net USA Inc. Guaiti vostè! Tantes campanyes d'Ara Lleida i aquest senyor ja ens està promocionant al mig de Miami. A veure si no hi cabrem aviat a Alguaire!

2) L'Emili Bayo i el Txema Martínez han creat una nova editorial lleidatana: Alfazeta. Ja era hora que aquell pirata del Pagés Editors tingui competència. Com no podia ser d'una altra manera, el primer llibre editat és sobre Lleida. Amb el nom de Lleida és femení ens presenten un llibre amb les biografies de lleidatanes (i no lleidatans) il·lustres a càrrec de Conxita Mir. Des de les doctores Martina Castells i Zoe Rosinach, pedagogues com Maria Rúbies, escriptores com Maria Mercè Marçal, personatges nobles com Aurembiaix d'Urgell o Elisenda de Montcada i llegendaris com Maria Sauret.

3) I per últim un record a lo Pepito Montardit. No és que hagués anat molt lluny a promocionar Lleida, de fet el pobre home gairebé no es va moure del camí de dalt de la Partida de Vallcalent, però va ser un gran defensor de l'horta lleidatana, la nostra marca de la casa que l'AVE ha mig trencat i la variant sud pot acabar de fotre potes enlaire. Des de l'ajuntament del qual va ser regidor per CIU durant la primera legislatura fins a l'Associació de veïns de la Partida de Vallcalent. Un mestre de la botifarra, de la pagesia i de les aringades a la brasa. Un altre homenot que necessita un carrer a Lleida, si pot ser al mig d'uns pressiguers i d'uns perers.

Meme del 7

El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance

that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...

Queen - I want it all

Miri que ja començo l'article demanant perdó. Reconec que després d'aquest article em puc convertir en l'home (entenent home com ésser de sexe masculí i no pas com a mot de caire genèric per definir l'espécie humana) més insultat de Catalunya després del Director del Servei Català de Trànsit. Sobretot seré insultat per l'àmplia comunitat catalana de Queenòlegs quan llegeixi que la que he posat al títol del post per mi és la millor cançó de Queen.

No, no marxi encara del bloc, senyor (o senyora) fan de Queen. Sento molt dir-li que no he triat ni el Bohemian Rhapsody, ni el We Will Rock You (de les cançons més pesades), ni Another one bites the dust, ni I want to breakfree, ni Ragio Gaga, ni We are the Champions. No. Miri, que per ser sincer, la millor cançó de Queen per mi és Under Pressure i més que res perquè hi canta el gran geni (bé, millor exgeni) David Bowie. Però volia triar aquesta del I want it all, perquè és la que més m'agrada i em porta uns records d'un viatge a Benidorm l'any 1989. I un campionat de billar que vaig guanyar també. Sí, segurament, la gent que em coneix personalment no se m'imagina guanyant campionats de billar...

Vaig descobrir els Queen amb el disc The Miracle l'any 1989, aquell de portada tan lletja on sortia una cara feta a parts iguals pel Mercury, el May, el Taylor i el Deacon. Sí, acabo de provocar el suicidi d'uns quants fans-lectors de Queen. Ni el Night at the Opera ni el The Works. Un dels pitjors discos pels fanàtics de Queen, The Miracle, és el meu favorit. Un disc molt potent i guitarrer. Quan Brian May feia coses bones. Després va venir Innuendo, que va ser mooooooolt pitjor... suposo que en això estaran més d'acord amb mi els Queenòlegs.

I per últim dir que no aguanto les estupideses aquestes de voler substituir al Freddie Mercury pel Paul Rodgers per fer gires quan se'ls ha acabat el saldo. Si no ha fet res en sa vida a part d'allò tan pesat del All right now amb els Free i el Can't Get Enought amb els Bad Company. Queen és Queen i els experiments a casa amb grasiosa. I ara el I want it all...

Los Reixos

Amic (i amiga, o no amic ni amiga) lector (o lectora), suposo que vostè ja té una determinada edat en la qual ja li han explicat que això dels reixos és una parafernàlia i ja li ha passat l'època de la típica frase de "els reixos són els pares". Però quantes falsedats hi ha en això dels Reixos? És tot mentida?

Com vaig estudiar en col·legi d'hermanos (i no hermanes) i el hermano Luis Ibáñez (àlias Potato) ens va fer llegir tot el Nou Testament puc donar una visió més o menys religiosa de l'afer. Dels quatre evangelis oficials, només el de Mateu parla dels Reixos. Però no diu ni quants eren, ni com es deien, ni si venien en camell d'Orient o havien sortit de l'aeroport d'Alguaire. Res de res. I això que diuen que l'Evangeli de Sant Mateu és el més seriós de tots! I encara més: no s'afirma en cap moment que fossin reis. Sant Mateu explica que aquests misteriosos personatges (sacerdots zoroastrians), guiats per una estrella, van entrar a la casa (ni estable, ni bou, ni mula) de Betlem on havia nascut Jesús, li van fer reverències i li van oferir els cofres que portaven, plens d'or, encens i mirra. (Mateu 2, 1-12)

Per intentar saber més coses, hem de consultar els evangelis apòcrifs (aquells que els hi va passar com l'Estatut al Tribunal Constitucional). Per exemple, l'Evangeli Armeni de la Infància (que té nom de secta), ens diu que Jesús va néixer un 6 de gener (apa! ni un 25 de desembre!) i va ser visitat pels mags poc després. Es tractava de tres germans, reis de tres territoris diferents: Melkon, senyor dels perses, Gaspar, dels indis i Balthasar dels àrabs. Els seguien una dotzena de capitans i dotze mil soldats a cavall. I com és que la tradició fa que celebrem els 3 Reixos i no els dotze mil soldats a cavall? Crec que a la canalla li agradaria més, no? I a l'Evangeli de Tomàs ens diu que van anar 3 legions de soldats: una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d'Àsia. Això colaria més perquè portessin juguets a casa i no pas la historieta aquesta de 3 paios pujant amb les escales dels bombers a posar coses al balcó.

I de l'Estel aquell? Alguna explicació astronòmica deu tenir, no? Explicació religiosa val més ni pensar-la... investigant i suposant unes dates que són difícils de suposar (perquè el dia que va néixer Jesús no el sap ni Déu!) he pogut trobar que, tot i que la seva iconografia sigui la d'un cometa, no es té referència del pas de cometes vistosos per aquelles dates. El més probable per dates és que sigui una Supernova (explosió d'un estel) o una conjunció de Júpiter i Saturn que quan té lloc sobre la constel·lació de Peixos és molt vistosa i rep el nom de Coniunctio Magna. Aquesta conjunció té lloc cada 20 anys i històricament han estat tabulades (com el pas dels cometes) i va tenir lloc l'any 7 aC, any considerat com el del neixement de CRist (que sí, que sí, que no m'equivoco, que el paio aquest va néixer 7 anys abans de néixer!). De totes formes, tampoc quedaria molt segur ja que una conjunció no dura tants dies com els Reixos van seguir l'estel i els planetes mai no arriben a estar tant junts com per confondre'ls amb una sola estrella. Així que, això de l'Estel és una altra enganyifa.

En resum, que tot això dels Reixos és una mentida. Bé, tot, tot no. Hi uns reis que ens donen coses que són mentida però uns altres que ens les prenen són de veritat.