Alice in Chains - No excuses

Aquesta setmana ens ha deixat Mike Starr, baixista del grup Alice in Chains. Aquest grup va sorgir a principis dels anys 90 aprofitant l'efervescència del grunge americà de l'anomenada Generació X d'aquell temps. Com que aquesta Generació X era un mica especial i volia notorietat pròpia, el grunge va dir-se grunge, quan podia anomenar-se tranquil·lament indie-rock. Aquest so grunge es caracteritzava per unes estridents bateries, unes guitarres distorsionades i un cantant amb veu ronca cridant.

Com sempre en qualsevol moviment musical, la gent es posicionava a favor d'un grup o d'un altre. En aquest cas o eres de Nirvana o eres de Pearl Jam (com jo). Però darrere havia altres bandes com Soundgarden, Stone Temple Pilots, Smashing Pumpkins, Hole, Mudhoney o Alice in Chains. De fet, els àlbums que es consideren com els pioners del grunge foren el "Nevermind" de Nirvana i el "Ten" de Pearl Jam.

Els Alice in Chains tenien dos cares principals, el cantant Layne Staley i l'alma mater, el guitarrista Jerry Cantrell. El nom el van prendre de l'antiga banda de glam-punk d'Staley que portava per nom Alice 'N Chainz.

Discogràficament no han fet gran cosa, 5 discos, dels quals 4 en època grunge i que els van esprémer al màxim. Jo els vaig conèixer amb el single "Man in the box" del seu primer disc "Facelift" (1990). Un disc completament obviable personalment.

El segon disc, "Dirt" (1992) va ser una altra història amb temes com "Would?", "Them bones", "Angry chair" o "Down in a hole".

No m'han agradat mai gaire els Alice in Chains i aquests dos primers discos els trobava molt fluixos. Ara bé, el 3r disc "Jar of flies" (1994) va incloure la millor cançó del grup, la fabulosa "No excuses". (primer EP de la història que fou nº1 USA). No era disc d'una sola cançó només sinó que venia acompanyada per altres peces recomanables com "I stay away" i "Don't follow". La millor versió del "No excuses" es va incloure en un unplugged (com sabien aquestos grunges de fer acústics!) de l'any 96.

El 1996 treuen el seu últim àlbum d'estudi mitjanament potable amb el nom d'"Alice in Chains". De cançó aprofitable trobem el "Heaven beside you". Van treure altres singles que no val la pena ni anomenar.

Aprofitant la tirada del grunge van fer algunes cançonetes per a pelis : "What the hell have I" a Last Action Hero i "Got me wrong" a Clercks. I Jerry Cantrell també va provar sort en solitari el 1998 amb cançons com "Cut you in" o "My song" que van passar força desapercebudes per les llistes de vendes. I el 2002 amb un disc de country que tampoc no passarà a la història de la música.

Després de sobreviure a base de directes i sense la veu d'Staley (mort per sobredosis d'heroïna el 2002, tal i com manen els cànons de la música), els Alice es van tornar a unir (devien anar faltats de quartos) i el 2009 van ressuscitar amb pena i sense glòria amb el single "Check my brain" i el disc "Black gives way to blue".

Aquest cop no ho tinc gens difícil per deixar-vos una cançó recomanada, la versió unplugged del "No excuses"... gaudiu-la...

Gary Moore - Cold day in hell

Miri que porto anys fent cròniques necrològiques del món musical, però cap de les que havia fet m'havia tocat tant d'aprop. La mort de Gary Moore ha fet que un paio com jo, amb el mateix grau de sensibilitat que un ròdex, em mostri mitjanament afectat pel decés. Carai!

Vaig descobrir Gary Moore l'any 1989 amb un disc anomenat "After the war", en el qual hi col·laborava Ozzy Osbourne en "Led clones". Un disc molt hard. Estava molt bé. Però la gràcia va ser que el seu següent disc, que va ser un èxit monumental, era completament diferent i molt més recomanable. L'"Still got the blues" ja el podem considerar un clàssic dins de la història. Cançons com el mateix "Still got the blues", "Oh pretty woman" , un tros de blues com "Too tired" o "Walking by myself" ja són històriques. Un grup alemany anomenat Jud's Gallery diu que l'"Still got the blues" és un plagi d'una cançó seua de l'any 1974 anomenada "Nordrach". Ni cas. Com un ou a una castanya.

El 1992 apareix "After hours", que segueix la mateixa línia de l'anterior amb aparicions estel·lars com les dels mestres BB King ("Since I met you baby") i Albert Collins ("The blues is alright"). En aquest disc hi ha una altra obra d'art "Cold day in hell".

El 1993, aquest tigre de Belfast (a Van Morrison, un altre gran del blues se'l coneix com el lleó de Belfast) treu un directe "Blues alive", que tot i que no em va acabar d'agradar (no m'agraden gaire els directes i vaig acabar canviant aquest disc pel "Tubullar Bells" de Mike Oldfield) em va fer descobrir l'època original de Moore amb els Thin Lizzy de Phil Lynnot. Al directe aquest sortia una versió de la legendària "Parisienne walkaways" que ja havia gravat el 1979. Descobrir Thin Lizzy va significar tornar a escoltar el blues blanc essencial d'Steve Ray Vaughan o Peter Green. Una genialitat.

No sóc jo només qui admirava els Fleetwod Mac de Peter Green, sinó que el mateix Moore l'any 1995 publica el disc "Blues for Greeny" dedicat a ell. Aquí trobem "Empty rooms" o "If I loved another woman".

L'etapa més famosa de Moore es comença a acabar tot i que els seus seguidors continuem escoltant-lo. Unes vegades amb més pena que glòria com el seu projecte BBM, inicials de Ginger Baker, Jack Bruce i Gary Moore, grup que volia emular als Cream de Clapton-Baker-Bruce i que va morir en l'intent amb els disc "Around the next dream" i cançons com "Where in the world". Els Cream són inimitables. I punt.

Una altra fricada va ser el seu "Scars" barrejat amb components d'Skunk Anansie i Primal Scream. O coses molt recomanables com el "Back to the blues" del 2001 i el "Close as you get" del 2007 amb versions de Chuck Berry i JOhn Mayall. Un retorn als seus orígens.

És molt i molt complicat triar una cançó de Gary Moore. Em quedaré amb el "Cold day in hell" perquè a la seua guitarra característica incorpora uns cors que la fan molt interessant. Disfruteu-ho!

Un 2011 científic?

Segurament que de previsions econòmiques per aquest 2011 vostè ja se n'ha degut de fer un fart de sentir-ne. N'haurà sentit de dolentes i de molt dolentes. Si n'ha sentit alguna de bona ha degut estar de boca de l'humorista ZP, que ja se sap, té la mateixa credibilitat que Belén Esteban donant una conferència sobre teoria de cordes.

Les altres previsions on tothom hi fot cullerada són les esportives. Aquí no hi ha tanta varietat i els que vivim a Catalunya sempre sentim el mateix: la grandesa de tots aquells jugadors que porten 10 anys vivint a Catalunya, que no saben ni dir un "Bon dia" en català i que resulta que ells representen l'equip de Catalunya i no sé quines tonteries més. Bé, deixem-ho estar, pitjor que Belén Esteban.

Ara bé, de previsions i fites científiques se'n senten poques o gens. No deuen ser gaire interessants perquè els tertulians aquests que saben de tot les aboquin a les ràdios. Que avorrit parlar de ciència!

Doncs com a servei públic que vol ser aquest bloc em pemeto la llicència d'exposar algunes fites que poden ser interessants i que podem esperar per aquest 2011:

- Ja sabem que el 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química. La data coincideix amb el centenari del Premi Nobel de Química a la senyora Maria Sklodowska-Curie. Vam acabar l'any 2010 amb el diari ARA regalant el calendari "Quins elements!" publicat per la Societat Catalana de Química. La SCQ realitzarà centenars d'activitats durant tot l'any per tal d'aproximar aquesta ciència a tothom que ho vulgui.

-El projecte ITER (Reactor Termonuclear experimental Internacional) de recerca sobre la fusió nuclear va a bon ritme. La veritat és que fa 10 anys que sempre es diu el mateix. Però hem de confiar-hi.

-Les matemàtiques catalanes estan en expansió mundial, Marta Sanz-Solé, catedràtica de matemàtiques de la UB ha estat triada presidenta de l'European Mathematical Society pel període 2011-2014. Serà el 2011 per fi l'any de l'IEMaths?

-L'LHC (Col·lisionador d'Hadrons) ja està en ple funcionament (tot i que va començar espallant-se) i cada cop estem més a prop del bossó de Higgs i de les condicions de l'origen de l'Univers. Haurem d'estar al tanto del que ens arribi des del CERN.

-Més a prop nostre els investigadors del Laboratori de Sistemes Complexos de la Universitat Pompeu Fabra i de la Unitat de Senyals Cel·lulars estan posant les bases dels ordinadors biològics. Aquests ordinadors s'han de passar pel folre el teorema de Gödel i han de pensar per ells mateixos. Fa pocs dies sortia l'article de Francesc Posas i Ricard Solé a Nature.

- S'està extenent la moda del biomimetisme i l'economia blava. Els peixos elèctrics no hi veuen amb els ulls, sinó amb els camp elèctrics que el seu cervell interpreta... un pas important pels oftalmòlegs? Les fulles de Lotus es mantenen seques sota la pluja... una idea pels enginyers? Els tèrmits a la sabana construeixen nius amb una temperatura interior que oscil·la només un grau, quan a l'exterior pot haver una amplitud tèrmica de 50º... una idea per poder estalviar combustible?

- Aquest 2011 s'acabarà d'enllestir el Museu de la Ciència a Lleida dincs del PCiTAL de Gardeny. Aquest museu, entre altres coses, ha de guardar el llegat de Joan Oró, el lleidatà més internacional (universal?) de la història (amb permís potser de Gaspar de Portolà).

-I una última dada curiosa. Enguany viurem uns quants dies amb dia/mes/any nombres primers. El primer que viurem serà el 2/2/2011. Això no ens passava des del 29/11/2003. Que guai, no?

Gerry Rafferty - Baker street

Com no hi ha dos sense tres, aquí tenim la tercera necrològica musical de la setmana. A Bernie Wilson i a Bobby Farrell l'acompanyen des d'ahir l'escocès Gerry Rafferty.

En la història del pop hi ha dos solos de saxo famosos (deixant de banda els malsons de Kenny G, quin horror!): un és el començament del "Your latest trick" dels Dire Straits i l'altre és el del "Baker street" de Gerry Rafferty, segurament la seua cançó més coneguda.

L'home ha passat a la història per aquesta cançó i en general per aquest fabulós disc publicat el 1978 anomenat "City to city". En aquest disc s'incloïa la cançó aquesta amb el nom del carrer on va viure Sherlock Holmes i on Rafferty també hi vivia. El single va vendre milions de còpies i gràcies a ell ha pogut viure de rendes fins ara. Perquè molt, el que es diu molt tampoc va fer més aquest bon home. Imagineu si anava de sobrat que davant de la sorpresa de tothom, Rafferty es va negar a fer una gira del disc al Estats Units.

El "Baker street" molts la van descobrir l'any 1992 gràcies a una versió dance del grup Undercover. És el que té la música dance, que per si sola no sap crear res es veu.

El disc "City to city" no va ser el primer que va fer. Anteriorment havia gravat un altre disc en solitari "Can I have my money back" (1971). Completament desapercebut. I amb el grup Stealer's Wheel el 1973 grava la cançó "Stuck in the middle with you", redescoberta pel bluesman cec Jeff Healey el 1995 i que Quentin Tarantino va aprofitar per la banda sonora de Reservoir Dogs. Tarantino si té una cosa bona no són pas les pel·lícules, són les bandes sonores.

Després del "City to city" va publicar "Night owl" (1979) i "Sleepwalking" (1982) i a partir d'aquí para de comptar. Tot el que ha fet després no cal ni anomenar-ho. Només dir que també es va dedicar a la producció, en concret dels Proclaimers, el "Letter from America" i també es va dedicar a l'alcohol i el consum de substàncies no gaire adequades que diguem.

Tot i que la cançó que més m'agrada és l"Stuck in the middle" (és un tros de cançó), em veig amb l'obligació de posar el video del carrer Baker, que és pel qual ha passat a la història.

Boney M

L'altra mort sonada del món musical d'aquests dies ha estat la de Bobby Farrel, aquell personatge de melena curiosa i que posava la veu greu i uns passos de ball estrambòtics a Boney M.

Els Boney M, coneguts sobretot per la cançó "Feliz Navidad" -el videoclip no té pèrdua!- d'un famós cassette que durant un temps regalaven a la Caixa, neixen artísticament a Alemanya. Els 4 components (3 senyores i un senyor) ja tenien un bagatge dins del món musical i van ser reunits per un individu anomenat Frank Farian. Si el món dels artistes és excèntric, el món dels productors encara ho és més. Si repassem la història d'aquests éssers que són els productors musicals, no en trobaríem cap de decent, començant per Phil Spector, continuant per Frank Farian, seguint pel pesat del Brian Eno (Brian amb i i no Bryan amb y, sinó s'enfada) o més recentment William Orbit.

Frank Farian era un productor especialista en posar personatges peculiars per ressaltar les seues produccions. De fet, jo tinc la teoria que el cantant de Boney M no era sempre el mateix ja que he vist algunes actuacions o fotos on el paio en qüestió era bastant diferent. Una cosa semblant em va passar amb una altra de les superproduccions de Farian, la "Dolce vita" (1983) de Ryan Paris. Crec que a cada actuació el Ryan Paris aquest era un de diferent. I per últim, Frank Farian també va ser el responsable de la producció i descobriment dels Milli Vanilli... no hase falta desir nada más.

El primer èxit de Boney M va ser "Daddy cool" (1977), al qual va seguir la versió del "Sunny" (1977) de Bobby Hebb (homenatjat l'any passat en un article), després la història d'una gàngster anomenat "Ma Baker" (1977) -curiosament versionada també pels artistes de Milli Vanilli- , "Gotta go home" (us sona a una cançó discotequera d'ara? efectivament és el "Barbra Streisand" de Duck Sauce), "Rasputin"(1977) i "Belfast" (1977). Totes elles incloses en un disc que crec que tot el món té a casa "Nightflight to Venus".

Al 1978 obtenen el seu major èxit amb una cançó que tots hem cantat i que es basa en un salm bíblic:"Rivers of Babylon". Aquesta versió dels jamaicans The Melodians (escolteu la versió original reggae!) va vendre tot el que podia vendre en aquells temps. Quan després de 2000 setmanes al nº1 la cançó començava a baixar, publiquen un altre èxit "Brown girl in the ring", que explica la història d'una noia de color que s'ha de casar. De fet aquestes 2 cançons figuren entre els 10 singles més venuts de la història a UK. Ja m'explicaran, els Boney M els podríem comparar amb els Beatles des del punt de vista comercial!

I després als 80 ja comencen a anar de capa caiguda "Painter man" (homenatjant Andy Warhol), "Hooray, hooray" (brutal!), "I'm born again" (1980) o la fricada del "Kalimba de luna" (1984). Ah! I "El Lute"! (1979)

Com no podria ser d'una altra manera, el videoclip que us deixo avui en homenatge a Bobby Farrel o a tots els Bobbies Farrells que ha tingut Boney M és el de "Rivers of Babylon":

Harold Melvin & the Blue Notes - Don't leave me this way

No ha començat bé l'any des del punt de vista musical parlant. Bé, de fet en pocs aspectes ha començat bé l'any. Ens pugen la llum, el gas i els peatges de patac i lo que te rondaré morena. Jo no entenc aquesta obsessió d'enguany (i de cada cap d'any, però enguany més) de voler celebrar l'arribada de l'any nou. Miri, si celebréssim l'arribada del 2036 potser encara, però la del 2011? Quin sentit té celebrar un any que els economistes i la gent que en sap diuen que serà igual o pitjor que aquest? Absurditats que fem els humans (i les humanes), ja em dirà...

Musicalment hem començat amb dos baixes notables en el món melòman. Una de molt sonada i l'altra no tant, pobra. Avui només en comentaré una i properament li dedicaré un article a l'altra.

El primer ha estat Bernie Wilson, un dels cantants dels Harold Melvin & the Blue Notes. Tot i això el cantant més popular dels Blue Notes no va ser Harold Melvin ni Bernie Wilson sinó Teddy Pendergrass. Però avui el Teddy no toca, va morir l'any passat i es va quedar sense article.

El So Filadèlfia (com el formatge de sucar) va tenir el seu major èxit durant la primera meitat de la dècada dels 70 i consistia en una barreja del so Motown amb el funky. Si fem una selecció de les principals cançons d'aquest estil ens trobaríem amb l'himne "TSOP" (1973) (inicials de The Sound of Philadephia) interpretada per MFSB (inicials de Mother, Father, Sister, Brother); la conegudíssima "Me & Mrs JOnes" (1972) de Billy Paul; "When will I see you again" (1974) de The Three Degrees; "Shout" (1975?) de Trammps (el mateixos del "Disco Inferno" (1976) que va popularitzar la Tina Turner (1978)) i el "Backstabbers" (1972) dels O'Jays.

Ara bé, si una cançó és coneguda i no pas per la seua versió original és el "Don't leave me this way" (1977) de Harold Melvin & the Blue Notes. Penso el mateix que deuen pensar tots vostès, jo també la vaig descobrir per culpa d'aquells pallassos dels Communards (1985) i realment em quedo amb la dels Communards. Que hi farem!

Una altra cançó dels HArold Melvin que no va ser molt més popular fins 15 anys després va ser "If you don't know me by now" (1972) . El delicte de la versió el va perpetrar Mick Hucknall, el pèl-roig dels Simply Red el 1989 en aquell exitós disc "A new flame", que ja em perdonaran però que jo tinc. Altres èxits dins de l'etapa Filadèlfia dels Harold Melvin foren "Hope that we can get together soon" (1975), "Satisfaction guaranteed" (1974) o els números 1 "The love I lost" (1973) i "Wake up everybody" (1975).

Suposo que el video que esperen que posi és el "Don't leave me this way"... doncs no s'equivoquen. Aquí els hi deixo aquesta cançó cantada per Harold Melvin i si no recordo malament amb l'ajuda de la famosa cantant Motown Thelma Houston.

El típic resum de l'any

Com sabran els habituals (i les habituals) -ara que ja ens hem desfet per fi d'ICV-EUA del Govern, haurem de continuar fent això de les i els?- del bloc, un dels articles que tenen més èxit del Des de Lleida és el típic resum de l'any.

Any de dates que són recordades amb sigles: 10-J, 29-S, 28-N. I d'unes sigles que per culpa d'uns incompetents i d'una comissió d'investigació ens hem après: GRAF i BRIF. No va ser un llamp. També hem aprés que MTR és un magatzem temporal de residus i que els ecologistes (i les ecologistes) l'anomenen Cementiri Nuclear. I la paraula de moda enguany ha estat Wikileaks. El personatge de l'any hauria de ser una barreja entre Julian Assange i el Pulpo Paul. També hem aprés a dir Due Diligence encara que la majoria no tinguem ni idea de què cony vol dir. Coses del Sandro Rosell. Si no ho entenen, potser troben la resposta al llibre de l'any Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català, el llibre editat a Lleida més venut de la història. Poca broma.

Un 2010 que va començar amb un temporal de neu al gener i va continuar amb un temporal de neu al març i FECSA-ENDESA deixant tot Girona sense llum. Entremig d'això terratrèmols a Xile i a Haití.

No hi podia faltar la crisi enguany com ja va sent costum els últims resums i pinta que també els propers. A Lleida tancava Segre Ràdio, Enquadernacions Fontanet i l'Agudana al mateix temps que l'IVA pujava un 2%. En plena revolta a Grècia, el rei del país veí venia a operar-se a l'Hospital Clínic sense llista d'espera. Els funcionaris i altre personal concertat hem patit una rebaixa salarial. Els controladors aeris també, però ells ho tenen tot atado y bien atado i són capaços de deixar a tot quisqui sense vacances i convertir César Cabo en el personatge més insultat de la península. Ni el volcà d'Islàndia va provocar tan follón amb els avions! La crisi s'endú Teresa Ginestà de l'alcaldia de Mollerussa. Però l'Àngel Ros a Lleida no la nota i ens inaugura el Parc de les Vies, el pont de Príncep de Viana, la plaça Ricard Vinyes, el marge dret de la canalització i reinaugura la Llotja amb Il Trobatore. I al Sillicon Valley del Vallés ja tenim el Sincrotó ALBA.

La crisi també ha tocat a l'esport posant el Lleida en concurs de creditors. Déiem adéu a Tatxo Benet i hola a Annabel Junyent. Hem dit adéu a Miki Massana i Marc Sellarés, i hola a Rubén Rayos i Álex Colorado. Això sí, sense cobrar. El Lleida Bàsquet es queda sense patrocinador, l'agafa el Josep Mª Raventós i en una maniobra de despatxos el puja a la LEB Or. Els que no han notat la crisi aquest any de Bubuzelas, de la Javulani, del gol d'Iniesta i de waka-waka-yeh-yeh són el Marc Márquez, el Dani Pedrosa i el Toni Elias.

Políticament ha estat l'any de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest pseudo-partit creat a partir de pedaços de REagrupament. Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López-Tena i Uriel Beltran (i Maria Lapiedra). El final d'any té el nom de Ferran Mascarell, el mercenari. GUanya CIU i plega David Madí després de la comissió d'investigació del seu finançament irregular. Josep Mª Pelegrí conseller d'Agricultura i de Medi Natural (estarà al mateix temps a favor i en contra de les ZEPA?). Una campanya electoral amb i sense cara a cara. La castanya d'ERC i del PSC. A Andalusia no paga ni Déu. No als toros. La llei de vegueries???? La llei del cinema. La reforma laboral. Els immigrants de Vic. La Terribas mal follada segons un càrrec socialista de Barcelona. Àngel Ros diu que de burka res de res. L'Estatut ens el tornen en carpaccio des del TC. El català ens el tornen en forma de catxondeo des del TS. La Falange porta Garzón als jutjats. Jaume Matas en llibertat per només 3.000.000 €. Les aules amb ordinadors però sense ample de banda. Per mantenir-nos entretinguts i no fer cas de tot això ens porten el Papa a passejar per Catalunya, aquell senyor de blanc que rep acusacions de pederàstia dia sí i dia també i per la tele ens donen en directe el rescat d'uns miners xilens. Així ja tenim personatges com Luis Bárcenas oblidats i nunca más se supo de ello.

La crònica negra ha vingut marcada per les comarques gironines. A Olot, el zelador de la Caritat i el Pere Puig el Rambo. A Serinyà el matrimoni holandès suïcidat al riu. A Lloret la mare que matava els fills. A CAstelldefels, l'accident de les vies de Sant Joan. El pèndol del Tibidabo. La Love Parade. El riu de Mèxic. Roque Pascual, Albert Vilalta i Alicia Gámez. L'olivaire de Massalcoreig.

I hem dit adéu definitiu a esportistes com Benjamín Telechea, Luis Molowny, JOsé Rico Pérez, Lauren Fignon, Jordi Pitarque, Eduardo Manchón, Juan Carlos Arteche, Shoya Tomizawa. I podem afegir-hi el periodista esportiu Juan Manuel Gozalo i el feixista Juan Antonio Samaranch. El món de la música trobarà a faltar (o no) a Eric Woolfson (Alan Parsons), Juan Raf Pulido (la Banda Trapera del Rio), Malcolm McLaren, Dio (Black Sabbath), Alli Ollie Woodson (Temptations), Stuart Cable (Stereophonics), Xavier Elies (16 Jutges), Pauly Fuemana (OMC), Doug Fieger (the Knack), Bobby Hebb, Mike Edwards (ELO), José Antonio Labordeta, Salomon Burke, Enrique MOrente, Captain Beefheart i Pascual Saura (M-Clan).

El cine i el teatre no s'han quedat curts tampoc en necrològiques: Jordi Estadella, Antonio Ozores, Joan Busquets (Saltapuça), Miquel Cors, Dennis Hopper, Bea Arthur i Rue McClanahan (las Chicas de Oro), Leslie Nielsen, Manuel Alexandre, Luis García Berlanga, el iaio de Filiprim i Tony Curtis. Periodistes com Oddet Pinto, Joaquín Soler Serrano i Luis MAriñas. Escriptors com Miguel Delibes, Xosé Saramago, Raimon Pannikar, Joan Triadú o JOan Solà. Els polítics no se'n salven tampoc: Albert Alay, Félix Pons, Fancesco Cossiga, Carles Hug de Borbó, Lorenzo Echarri, Ernesto Corbella, Marcelino Camacho i Néstor Kischner. També cauen domadors com Ángel Cristo, banquers com Alfonso Escámez i caixes senceres, com la defunció de Caixa Girona empassada per la totpoderosa la Caixa. Les matemàtiques han sentit la pèrdua de Martin Gardner i de Benoit Mandelbrot.

I Lleida ha sentit un any molt dolorós en pèrdues del món cultural lleidatà. Ens han deixat el dr Roc Pifarré, el pintor Màrius Carretero, lo Jordi Plens, l'Albert Calpe, lo Fernando Boneu Companys, la pianista Pepita Cervera i la Mª Adelaida Robert, vídua del mestre Emili Pujol.

Amb tot això... el 2011 pot ser pitjor? Pensi que el 2011 és un nombre primer, cosa que des del 2003 no en teníem cap. I que bé vivíem el 2003, no? Apa, bon any!

Elton John - Step into Christmas

Els blocaires (i les blocaires) que em segueixen des del començament del bloc ja saben que és costum del sr Babunski felicitar el Nadal (els Nadals com diuen els catalans moderns) amb un videoclip d'una cançó nadalenca interpretada per un grup popero. Ja han passat pel bloc els Wham, els Slade o els Ramones.

I enguany m'ha donat per posar-hi aquesta de l'Elton John. Una cançó de Nadal que a mi personalment m'agrada molt i que trobo que l'Elton John l'encerta molt bé. Cal reconéixer que és de l'època bona d'Elton John. "Step into Christmas" es va publicar com a senzill l'any 1973 sense cap èxit especial (nº27 a les llistes angleses) però en una època excepcional en la música del Reginald Kenneth Dwight (que sí, que sí, que es diu així). Va ser l'època on encara anava canviant de barret i d'ulleres en cada aparació pública (i púbica?). L'època del "Daniel", del "Goodbye yellow brick road", de la bestial (i millor cançó seua tot i ser més famosa una versió dels The Who) "Saturday night's alright for fighting" o de la monyada del "Candle in the wind" dedicada a Marilyn Monroe (i no pas a la Lady Di com molts encara es pensen!). Cada disc que publicava era nº1 en vendes: "Don't shoot me, I'm only the piano player", "Goodbye yellow brick road" o "Caribou". I per aprofitar la tirada d'aquests enormes èxits el 1974 publica el seu primer "GReatest hits". Faltaria més, no?

Aquest músic fracassat (es veu que ell el que volia era formar part dels King Crimson... i ja m'explicarà vostè quantes cançons coneix de King Crimson i quantes d'Elton John) també cau en les excentricitats típiques. L'any 1977 va anunciar la seua retirada dels escenaris, suposo que per fer-se notar una mica després de l'èxit absolut del "Don't go breaking my heart" amb Kiki Dee, ja que els següents temes van passar molt desapercebuts. Any i mig després ja tornava als escenaris, potser es gastava massa quartos en substàncies psicotròpiques i no li donava per viure de rendes. També va aprofitar per comprar el Watford Football Club que el va aconseguir fer arribar a la Final de la Copa anglesa.

Bé, però deixem-nos d'històries i anem a felicitar les festes. Així que si vostè no és membre (ni membra) del Tribunal Suprem, ni del Tribunal Constitucional, ni de Convivencia Cívica Catalana (curiós nom d'una organització que no compleix cap de les 3 paraules), ni diputat del Partit Popular, ni diputat de Ciutadans, ni controlador aeri, ni inspector de l'SGAE... li desitjo un molt BON NADAL I FELIÇ 2011!

Captain Beefheart - Diddy Wah Diddy

Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.

Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.

Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!

Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.

Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.

Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":

Lo Montsià i una mica de Baix Ebre

Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!

No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.

Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.

Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.

Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.

El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!

Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.

L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.

Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).