Toto - Stranger in town

Últimament s'acostuma a dir que el PSC ara mateix és el partit que té més exvotants que no pas votants. I esperin que a aquest pas el nombre de votants pot arribar a ser un nombre enter negatiu. Però bé, no farem llenya del partit acompanyant a UPyD a les votacions del Congreso i farem sevir la frase per referir-nos al conegut grup de música AOR (Adult Oriented Rock) Toto. Doncs això, que comparant-lo amb el PSC (i que em perdonin els senyors de Toto) és un d'aquells grups que té més excomponents que no pas components.

L'any 1977 el grup amb el nom del gos de la Dorothy del "The Oz Wizard" fou fundat per sis magnífics i extraordinaris músics de sessió americans, deien que eren els millors de la seua època, i que a més eren amics des de feia anys. Aquests músics foren Bobby Kimball, David Paich, Steve Lukather, Steve Porcaro, David Hungate i l'extraordinari bateria mort l'any 1992 Jeff Porcaro. Tots portaven la música dins seu, per exemple, els germans Porcaro eren fills del percussionista Joe Porcaro i David Paich era fill del compositor Marthy Paich. Vaige, que de tots aquests membres fundadors crec que ara mateix només en queden tres, i que pel grup n'han passat uns quants més.

Debuten l'any 1978 amb l'àlbum "Toto" (original el nom) amb una suprema qualitat de cançons com la brillant (i quan dic brillant vull dir brillant) "Hold the line" o "Georgy Porgy", gràcies sobretot (crec jo) a David Paich. 

L'any 1980 publiquen "Turn back". Fixi's en les portades d'aquest disc dels Toto i del disc dels XTC... sempre m'he preguntat si deuen ser del mateix dissenyador, no?

L'any 1982 editen "Toto IV", una obra mestra de la música -sense exagerar- que conté "Africa", "Rosanna" (dedicada a l'actriu Rosanna Arquette, companya d'Steve Porcaro en aquells temps) i "I won't hold you back".

Anem a l'any 1984, quan Hungate i Kimball deixen el grup i entren Mike Porcaro (un altre de la família) i Fergie Fredericksen com a nou cantant. Amb aquests nous músics graven la banda sonora de la pel·lícula "Dune" de David Lynch i "Isolation", un disc que la crítica injustament se va carregar i, és clar, algú s'havia de carregar la culpa. Així que, després de la decepció el nou cantant Fredericksen va ser acomiadat.

Centrem-nos en "Isolation". Del disc es van extreure quatre singles. El primer fou "Stranger in town" i que fou promocionat amb un bon videoclip per part de la MTV. El segon senzill va ser "Holyanna", el tercer "How does it feel" i el quart "Endless".  Fixin-se en el diferent registre de veu entre el nou cantant i el dels temes anteriors.

Fredericksen tornà al grup l'any 2007 per fer una sèrie de concerts per ressuscitar el grup. Empès per les ganes arribà a publicar un parell de discos en solitari: "Happiness in the road" (2011) i "Any given moment" (2013).  Fredericksen ha mort als 62 anys a causa d'un càncer de pulmó diagnosticat fa quatre anys.

Devo - Satisfaction

L'any 1972 a Ohio es va formar un grup amb nom inspirat en el seu propi vídeo "The truth about De-Evolution", guanyador (el vídeo, no el grup) del festival de pel·lícules Ann Arbor. Tenien una obsessió filosòfica sobre el concepte de devolució con a contraposició del d'evolució.  Fent el joc amb les dos últimes paraules va sortir el nom del grup, Devo. No fou un dels gran grups de la new wave de l'època com foren Spandau Ballet, Blondie o Talking Heads, però les seues cosetes van fer.

La formació original estava formada pel cantant, baix i dissenyador de parafernàlies relacionades amb el grup Jerry Casale, el teclista, guitarrista i cantant (i germà de l'anterior) Bob Casale, el guitarra Mark Motherdbaught i el bateria Alan Myers.

Van gravar els seus primers singles "Jocko Homo" i "Mongoloid" en una discogràfica casolana i pròpia Booji Boy. No van causar gaire furor que diguem aquestes cançons, però no es perdi el vídeo de la primera, eh? L'atenció del públic els va arribar l'any 1976 gràcies a una peculiar versió underground del "Satisfaction" dels Rolling Stones, tot i no ser un gran hit (posició 41 a les llistes angleses) fou el tema que els impulsà. Cal dir també que tant David Bowie com Iggy Pop van dir les típiques frases de suport al grup deixant els Devo pels núvols, cosa que els feu convertir en objecte de culte. Pensi que en aquell època l'opinió de Bowie i Iggy sobre música és com si ara opinessin Messi i Ronaldo de futbol. Ep! Això no vol dir que les seues opinions siguin correctes, simplement que tot déu se'ls escolta... per sort de la població mundial aquestos dos últims personatges que he posat d'exemple no parlen gaire tampoc.

Jerry i Mark aprofitaven aquesta primera tirada per presentar els Devo amb una campanya multimèdia (pot pensar com era la multimèdia d'aquella època) on feien servir màscares, pel·lícules, bromes sobre les patates, la filosofia de la devolució, la ciència dels testos i tot això en un llenguatge propi. Famosos són els seus famosos barrets Energy Dome...

Un parell d'anys després ja firmaven el seu contracte amb Virgin i produïts per ni més ni menys que Brian Eno van publicar "Q: Are we not men? A:We are Devo" (1978) on van incloure la versió que déiem anteriorment. Ojo amb el nom del disc també. 

L'any 1979, amb un altre productor, ara amb Ken Scott publiquen "Duty now for the future".

El seu únic èxit en llistes americanes fou "Whip it" (nº4) inclosa en el seu disc del 1980 "Freedom of choices" amb la que deu ser la portada més coneguda del grup. Aquí deixen una mica el seu estil anterior per fer música una mica més ballable i poden comprovar l'estètica barretaire que abans els deia.

A partir d'aquí ja van venir els discos de baixada (crec personalment) amb el més electrònic "New traditionalists" (1981) i "Oh, no! it's Devo". Ja veuen que aprofitaven la mínima ocasió per inscriure el nom del grup en el títol del disc, no fos cas que hi haguessin confusions.

Van aprofitar aquests últims anys per col·laborar en bandes sonores, així podem trobar la cançó "Working in a coal mine" en "Heavy metal" (1981) i "Luv-luv" i el tema principal de la peli en "Doctor Detroit" (1983).

Ja l'any 1984 encara tenien fúria per firmar un nou contracte amb Warner i publicar "Shout". Oficialment van aguantar junts fins el 1991. L'any 1996 els tornà el mono i tornaren a reunir-se, i així, per ganes o per falta de quartos l'any 2010 van llençar el seu últim disc "Something for everybody". Existeix un DVD recopilatori dels seus videoclips que aviat serà considerat un monument al friquisme d'aquella època.

Bob Casale ha mort als 61 anys per culpa d'una aturada cardíaca.

Fent números.

Divendres passat, el míster va parlar una mica dels números necessaris per assegurar-nos el play-off. Com quan me parlen de números m’embalo de seguida, m’he posat a fer una mica d’estadística. He repassat la classificació de la 2aB grup III de les últimes 17 temporades i m’ha sortit que la mitjana de punts del quart classificat és de 63,4. La moda és 64, el valor màxim és 69 (Alcoià, 2009-2010) i el mínim és 57 (Gramanet, 2002-2003).

D’aquesta manera, amb 69 punts hi ha una probabilitat altíssima de disputar el play-off. Falten per disputar 12 jornades (5 a casa i 7 a fora), és a dir, 36 punts. D’aquests en tindríem prou amb 19 (en tenim 50). Així que amb 6 victòries i 1 empat semblaria que ja en faríem prou. Això vol dir que podríem perdre fins a 5 partits.

Però veient la dinàmica d’aquest equip... algú és capaç de pensar que perdrem 5 partits? Jo no m’ho crec. Som-hi!

Article publicat a la secció d'esports de LA MAÑANA, dilluns 17 de febrer de 2014.

P.D: Els càlculs estan fets suposant que la puntuació del 4rt classificat segueix una llei normal.

P,D: La desviació típica és de 3 punts. Així que podem afirmar que amb 69 punts la probabilitat que el Lleida Esportiu es classifica pels play-off d'ascens a 2aA és d'un 95%.

Que passi el següent.

Els seré sincer, abans de començar el partit pensava que jugar-lo tal com estava el temps i el camp era una cafrada. Si els dos equips estaven d’acord en ajornar-lo, per què l’àrbitre havia de fer-lo jugar? Per estalviar-se un viatge?

Un cop acabat el partit crec que estem contents d’haver-lo jugat. Hem guanyat 2-0 al líder, li hem remuntat el gol average (amb el Nàstic també), ha suposat una galletada immensa de moral i hem presenciat un partit on els jugadors han demostrat una implicació absoluta amb el projecte. Físicament han estat com un John Deere. Molo multiplicant-se per tot el camp, Imaz demostrant la seua màgia fins i tot en el fang, Fuster l’amo de la banda esquerra... magnífics tots!

I una pregunta per acabar... com és que el Llagostera porta publicitat de La Bruixa d’Or a la samarreta i a nosaltres que som més a prop no ens patrocinen ni una tanca?

LA MAÑANA, diumenge 19 de gener del 2014

Mirada matemàtica del 2014

En aquest article publicat per l'Anna Carreras a El Punt Avui el dia 7 de gener, ens relaciona el número 14 amb el ying-yang, el karma, la Bíblia... i afirma que "En matemàtiques, el catorze és el número de la fusió i l'organització, la justícia i la temprança". Bé, doncs després d'aquesta sacrosanta afirmació me n'adono que jo de matemàtiques no entenc ni un borrall perquè desconeixia absolutament aquesta propietat "matemàtica" del nombre 14.

Jo, humilment, només podria dir del nombre 14 que: 

• 10^14-29 i 10^14-27 són nombres primers bessons de 14 xifres. A més pot adonar-se que 29 i 27 que també són primers bessons són 2*14+1 i 2*14-1.
• És el menor nombre n tal que n+3, n+5, n+17, n+257 i n+65537 també són primers. Els nombres 3, 5, 17, 257 i 65537 són nombres coneguts com primers de Fermat.
• És el més petit semiprimer que en invertir-li les xifres d'ordre (41) s'obté un nombre primer.
• 1!*2!*3!*4!*5!*6!*7!*8!*9!*10!*11!*12!*13!*14!+1 és un nombre primer.
• 14 és el primer nombre tal que aquest nombre i el següent són producte de 2 primers diferents: 14=2*7 i 15=3*5.
• és el nombre més petit tal que la suma dels seus divisors primers és un quadrat: 2+7=9=3^2
• és el nombre més petit tal que si sumem les seues xifres (1+4=5) i les restem (4-1=3) els seus resultats (3 i 5) són primers bessons.

I si en volen alguna del 2014... que és un número complicat... 2014=2*19*53:

• 2014 el podem posar com a suma de potències de 2: 2014=2^1+2^2+2^3+2^4+2^6+2^7+2^8+2^9+2^10=2+4+8+16+64+128+256+512+1024... l'any 2046 serà més divertit perquè hi afegirem el sumand 2^5=32.
• Podem escriure 2014=(10+9)*(8*7+6-5-4)*(3-2+1+0) gràcies a la seua descomposició en primers.
• I per si no vol oblidar-se del 13 encara: 2014=13^3-13^2-13^1-13^0. Pensi que aquesta propietat que té el 2014 no passava des del 1571 i no tornarà a passar fins el 2533.
• 2103=3*11*61; 2014=2*19*53; 2015=5*13*31 són tres nombres consecutius que són producte de 3 factors primeres tots diferents. Aquestos nombres s'anomenen esfènics.
• És un dels nombres per sota l'àrea de les excursions de Motzkin.
• 5*2^2014-1 és primer.
• El 2014 serà un any important per Catalunya. Ho confirma el fet que el dos mil catorzè nombre de Catalan (que sí, que sí, que hi ha uns nombres que es diuen de Catalan culpa del matemàtic belga Eugène Catalan) menys un és primer.
• Ens ve tot a favor perquè el 2014 no és un nombre malvat ja que la seua representació en base 2 11111011110 té nou uns que és un nombre imparell. Els nombres malvats tenen un nombre parell d'uns.
• Aquesta propietat és molt xula. El 2014 es pot expressar com un quocient de sumes de quadrats perfectes: 2014=(1^2+2^2+3^2+...+132^2)/(1^2+2^2+3^2+...+10^2)
• I per últim, si té ganes de jugar una miqueteta, intenti posar el 2014 com a combinacions d'una sola xifra: 
• 2014=(1+1)^11-11*(1+1+1)-1
• 2014=2^(22/2)-2^(2+2+2/2)-2
• 2014=3!*333+3^3-33/3
• 2014=4^4*(4+4)-44+4!/4+4
• ...

I si vostè vol anar continuant per passar el ratet mentre reflexiona sobre la imputació de la infanta Cristina.... ja sap... pot anar fent fins el 9.

The Everly Brothers - Bird dog

No portem ni una setmana del 2014 i ja hem de començar les necrològiques musicals. Afededéu que aquestos músics no te donen temps ni a aposentar-te a l'any nou. Aquest cop li ha tocat a Phil Everly, el 50% dels Everly Brothers, que com bé deu suposar vostè era un grup format per uns germans que es deien Everly. El nom del grup no se'l van parar a pensar gaire que diguem, no.

Ike Everly i la seua dona Margaret eren ben coneguts al sud-oest dels Estats Units gràcies a un programa de ràdio que feien des d'Iowa. A mitjans dels anys quaranta, els seus dos fills Don i Phil, amb només deu anys van incorporar-se a fer el xou amb ells. Com veien que els fills arribarien a ser més bons que ells, els pares van retirar-se dels escenaris i van deixar total protagonisme a la canalla.

Així que els dos germans van formar un duet -cosa molt lògica si eren dos- i el seu primer single "Bye bye love" (1957) els va catapultar directament al nº2 de les llistes americanes. La composició no era seua, sinó de Felice i Boudleaux Bryant, però ells van introduir unes harmonies vocals molt típiques del country dins del pop-rock. Canti, canti amb mi que se la sap segur "Bye bye love/bye bye happiness/hello loneliness/I think I'm gonna cry". Aquesta cançó publicada finalment per CBS i que vostè i jo acabem de cantar fou rebutjada fins a vint-i-nou vegades per diferents discogràfiques. Una cançó amb un pressupost de 80 dòlars i només tres hores de gravació, vaige... com Sacyr a Panamà. I, per cert, amb una coneguda versió per part de Simon and Garfunkel. 

En poques setmanes ja havien traspassat la frontera de la fama i ja compartien llistes amb Little Richard i Elvis Presley. El mateix 1957 el mateixos compositors Bryant els hi va fer "Wake up, little Susie", la cançó arribà al nº1 ajudada pels intents de boicot de moltes emissores de ràdio perquè la lletra suggeria una relació entre la tal Susie i un txiquet dins d'un cotxe. Ja veu. Ni el Gallardón. No seria aquest l'únic èxit, no. La parella va aconseguir col·locar quatre nº1 entre 1957 i 1960, i setze cançons dins del Top 20 americà fins el 1962, una productivitat bestial. Entre d'altres cançons hi ha la nyonya "All I have to do is dream" (1958), "Claudette" (1958), la divertida "Bird dog" (1958), "Devoted to you" (1958), "Problems" (1958), "I kissed you" (1959), "Let it be me" (1959), "Cathy's clown" (1960) -i últim nº1-, "When will I be loved" (1960), "So sad" (1960), "Ebony eyes" (1961) i "Walk right back" (1961)... citant només les Top Ten... De versions d'aquestes cançons n'hi ha sarpats, però si en vol una de friqui li'n deixo una del "All I have to do is a dream" de la Victoria Principal (la Pam de Dallas) que va fer amb Andy Gibb...

A partir de 1962 es van anar especialitzant cada cop més com artistes country arribant a tenir una sèrie de televisió a la CBS. Sota l'ombra mundial dels Beatles només aconsegueixen un parell d'èxits en els següents anys "Crying in the rain" i "That's old fashioned", tots dos de l'any 1962.

El 1971 Don va gravar en solitari un elapé de títol "Don Everly" que sembla que va ser el començament dels futurs desencadenant de problemes entre germans, a part de l'addició per part de Don a substàncies diguem que no gaire catòliques. En una actuació al parc d'atraccions John Wayne Theater el 14 de juliol de 1973 Phil va trencar la seua guitarra sobre l'escenari i va fotre el camp deixant sol a son germà. Don va seguir cantant durant el terç de concert que quedava i va concloure amb la següent frase "Els Everly Brothers moriren fa deu anys". a, una curiositat que segur no saben de Don Everly, la seua filla Erin Everly és la protagonista d'un dels riffs de guitarra més famosos de la història ja que va ser nòvia d'Axl Rose i aquest li va dedicar el "Sweet child of mine".

Com devien anar justos de peles el 23 de setembre de 1983 es van reconciliar i es presentaren de nou al públic amb un concert al Royal Albert Hall de Londres gravat i publicat amb el nom de "Reunion Concert". L'any següent graven "EB 84" obtenint una mediocre posició 38 en les llistes de vendes americanes. El disc conté la cançó "On the wings of a nightingale" que va composar expressament per a ell sir Paul McCartney. Si l'escolta veurà que el tema és molt i molt mccartnià.

L'any 1986 editen "Born yesterday" i el 1988 "Some hearts" que inclou "Don't worry baby", l'èxit del Beach Boys de l'any 1964 i que graven conjuntament.

Phil Everly, el bo dels germans, va morir als 74 anys culpa d'una obstrucció pulmonar.

2013: l'any en què la notícia més important passarà un altre any

Acabem el 2013, un any amb tots els dígits diferents cosa que no passava des del 1987. Què? Aquesta afirmació no l'haurà sintit en cap altre resum de l'any, eh? Com el meu apunt sobre el resum de l'any, estadísticament és dels que té més lectures me l'he de currar força... 

Un any curiós en el qual la notícia més destacada de l'any encara no ha passat. Només s'ha anunciat que passarà el 9 de novembre de 2014 i ningú té clar que acabi passant ni què passarà si no acaba passant. Així és. Esperem que la cosa no acabi amb un "Envàs on vas" i no haguem de fer ús d'Edward Snowden o dels de Método 3 per treure clar l'entrellat. Qui no podrà participar en la Consulta si s'acaba fent són el Jordi Cortada i el Max Canher, tampoc hi serà el Francisco Freixes, però no conto que volgués votar gaire aquest.

Sembla ser que el 2013 és la continuació del 2012 i Muriel Casals i Carme Forcadell repeteixen en el resum de l'any, i esperem que el 2014 també ho facin. L'onze de setembre 1.600.000 persones (o 600.000 borregos segons el regidor de la Paeria Pau Pintó) ens movíem de punta a punta d'una part de Catalunya (de la Jonquera a Alcanar, no de Les a Almatret) per fer la Via Catalana, en la qual si tothom hagués portat un tros de biga ja tindríem lo corredor mediterrani fet. Mentre el que s'anomena societat civil passàvem un dia de pícnic -abans ja havíem fet el Concert per la Llibertat-, el diputat del PSC Xavier Sabaté es preocupava pels aufegats a la costa (que al final no se van asfonsar, els senyors que estaven a l'aigua, no el PSC) i Carme Chacón es fugava a Miami per a fer de professora (!!), professió poc remunerada segons paraules de Duran i Lleida. Els polítics d'uns partits aprovaven al Parlament una cosa que es va dir pomposament Declaració de Sobirania, altres polítics com Llanos de Luna feia homenatges a la División Azul mentre d'altres cobraven en els sobres de Bárcenas i un senyor que es diu Juan Carlos Gafo que tenia el llarguirut càrrec de Director Adjunt de l'Oficina de l'Alt Comissionat del Govern per a la Marca España mos deia en un tuit "Catalanes de mierda" (amb perdó).  Bah, moderats.

No res, un any que, a veure si passa a la història, i els historiadors li munten un simposi de títol "Espanya contra Catalunya" ara que no mos caldrà pagar el cost del jocs olímpics de Madrid 2020 mentre mos prenem una "Relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor" (sic). 

Enguany, los de Lleida ja podem anar una mica més lleugers per l'Eix Transversal sintonitzant a l'arradiet del cotxe cançons pòstumes de Lou Reed, Germán Coppini, JJ Cale, Josep Fortuny (de la Dharma) o Manolo Escobar. També podem arribar des de la Seu a Andorra amb més facilitat, durant aquell tros no mos dóna temps de sentir gaires cançons del Jimmy Fontana o del Tony Ronald, de Lleida a la Seu, amb la mar de radars que hi ha podríem veure pelis senceres del Peter O'Toole, l'Alfredo Landa o la Sara Montiel. També ja podem anar fins a Girona amb TGV, enguany ha estat l'any de la comunicació Lleida-Girona pel que es veu, i amb el viatget més tranquil podem gaudir de Bobby Rogers (the Miracles), Jeff Hanneman (Slayer), George Moustaki, Ray Manzarek (the Doors), Tony Sheridan, Bebo Valdés, Alvin Lee, Reg Presley (the Troggs), Richard Street i Damon Harris (the Temptaions) i Phil Chevron (the Pogues). I de ben segur també podria gaudir de videos d'Amparo Soler-Leal, Amparo Ribelles, Anna Lizaran, Fernando Guillén, Pepe Sancho, Marifé de Triana, Mariví Bilbao, Bigas Luna, Elías Querejeta i algun doblatge de Constantino Romero.

Cada any surt una expressió econòmica de moda que ens repeteixen mes a mes i que normalment no tenim ni idea del què és. Si el 2012 va ser l'any de la prima de risc, el 2013 ha estat l'any del límit de dèficit. Un càlcul matemàtic que no van entendre ni els redactors de l'examen de selectivitat de matemàtiques i que potser el malaguanyat José Luis Sampedro ens podria explicar. Ara, a molts això els suava bastant, perquè Rodrigo Rato, tot un ministre i ex de l'FMI fitxava per Telefónica, uns altres estaven negociant com tancar el cas Pallerols sense sortir-ne ascatxigat, uns altres se fotien alifares al Celler de Can Roca, i els més pobres es trobaven carn de cavall a les mandonguilles de l'Ikea. No sé si al papa li va afectar molt o li van estar fent escrache però la cosa és que va plegar i ja tinim papa nou, lo Francisco, conegut a les nostres comarques com lo Sisco de Cal Déu. Una altra paraula de moda enguany ha estat el fracking, que es veu que no deu gàrie bo i que pot haver provocat els terratrèmols a les Terres de l'Ebre. Els desastrosos aiguats de la Val d'Aran i de les Filipines van ser per una altra cosa, i els morts de la marató de Boston una altra. Ja tindran feina tots los estudiants de la LOMQCE amb les paraules rares, com el LAPAO i el LAPAPYP, no tindran temps de fer els famosos informers. Ara bé, en biologia ho tindran fàcil perquè a Lleida hem inaugurat l'Arborétum, a literatura llegiran el "Victus" del Sánchez-Piñol sense les crítiques de Martí de Riquer  i a educació física provaran de fer un 4 de 7 dins de la piscina com el dels mundials de natació mentre llegeixen "La Història de la U.E.Lleida" del Carmelo Moncayo acompanyat de vídeos de les jugades d'Agustí Faura.O de Ramallets, o de Jon Ander, o pedalades del Miquel Poblet, o les tàctiques de Manel Comas o Maguregui.Tot això si no hem d'acabar fent com los mestres de les Balears amb el TIL.

Déu n'hi do la crònica negra com ha anat per terres lleidatanes. A Alcarràs s'han endut la medalla, a Castelldans tenien amagat un pederasta, a Targa van matar l'Alba, i a Lleida el d'un padrí. No sé si als culpables se'ls aplicarà la doctrina Parot. La qüestió és que els Mossos, siguin del Raval o els mani Manel Prat facin la seua feina i no acabem tots com l'Esther Quintana. La proximitat d'aquestos fets ens va afectar a tots, però també el de l'Alvia al revolt d'Angrois la vigília de Sant Jaume. Terrible. Com també mos afectà molt la mort d'un gran lleidatanista com era el Juanjo Garra. Les nostres comarques han dit adéu a altres personatges de la vida política com el Pere Yuguero, l'Antoni Argilés, el Jordi Marimon, Juan Manuel Nadal Gaya i si em permeten posar a Alfonso Armada al mateix sac. Al Sheiton sabran perquè. Tots ells han passat a la història el mateix any que Nelson Mandela, Albert Vilalta, Juan Mari Atutxa, Videla, Hugo Chávez i Margaret Tatcher. Ah, i Álvaro Bultó, que no sabia on posar-lo.

Així que, amics (i amigues) lectors (i lectores), ja sé que aquest proper 2014 no podran brindar acompanyant-se del formatge Copirineu o mirant Canal 9, però podrem gaudir d'un nou mundial amb Marc Márquez o amb un altre play-off del Lleida Esportiu. Sisquere. Bon any!

I moltes gràcies per arribar fins al final de l'article.

Germán Coppini - Mujer

Que sí, que sí... que molts direu que jo no tinc gaire a dir, que sóc d'una altra generació i que no vaig poder viure el moment dels Golpes Bajos amb màxima intensitat. D'acord, les quantitats industrials d'adoradors de Golpes Bajos que heu anat sortint aquestos dies teniu raó, però tot i que jo el primer cop que vaig escoltar-los conscientment va ser a finals dels 80 també tinc dret a opinar. I encara diré més, el primer disc que vaig escoltar del Germán Coppini és un disc que ningú ha anomenat en els centenars d'articles publicats. Va ser un disc, que vaig comprar a Discos Castelló del carrer Tallers, i que portava per títol "Flechas negras" (1990)  i que incloïa una xulíssima cançó de títol "Mujer". Toma. Ara m'he quedat amb tots, eh? Molt fàcil parlar de les cançons famoses, sí... però ja m'agradaria veure quants discos tenen a casa... 

Madrid, Barcelona i Vigo foren els tres focus de la movida de la música pop de començaments dels 80. A Vigo sorgiren els grups Siniestro Total, Golpes Bajos i Os Resentidos. En parlarem dels dos primers amb el seu nexe d'unió,el cantant Germán Coppini. Coppini va participar en el primer disc dels Siniestro "¿Cuándo se come aquí?", aquell de la famosa portada on surten el mateix Coppini, juntament amb Julián Hernández, Alberto Torrado i Miguel Costas caracteritzats com els germans Dalton i on s'inclouen himnes com "Ayatolah!" o una cançó que avui en dia seria prohibida en massa pels progres escandalitzats de qualsevol cosa "Hoy voy a asesinarte". En aquest disc Coppini només figura com a autor de "La revista". L'any 1983 grava també amb Siniestro Total -el nom del grup prové de l'estat del cotxe després d'un accident que tingueren- el famós single "Me pica un huevo".  Vaige, pura poesia.

Com que Coppini sempre ha fet el que li ha sortit dels nassos i ha anat a la seua punyetera bola -volia fer servir altres paraules però no ho he considerat apropiat- va deixar el punk i se'n va anar a fer coses més melòdiques amb Teo Cardalda (el que després va fer Cómplices) creant Golpes Bajos. El motiu extraoficial pel qual Coppini deixà el grup fou un cop d'ampolla en un concert a la sala Zeleste de Barcelona que li trencà el ginoll, va veure que el punk no era el seu. Amb el nou grup és quan li arribaren els majors èxits. el 1983 editen un mini-LP (paraula molt vintage) de títol "Golpes Bajos" -suposo que per evitar problemes amb el nom- amb les cançons "Fiesta de los maniquíes", "Malos tiempos para la lírica" y "No mires a los ojos de la gente", cançons que molts -com jo- descobriren gràcies a la no gens valorada tasca pedagògica de la Década Prodigiosa. Aquest disc fou un èxit rotund de tota la crítica musical gràcies a les melodies i de les lletres, molt innovador tot per aquella època.

El 1984 Golpes Bajos editen el que va ser el seu únic LP "A Santa Compaña", produït amb molts més mitjans i tornant a rebre excel·lents crítiques convertint-lo segons diuen molts, com un dels millors discos del pop espanyol... Potser el "Colecciono moscas" era el tema més significatiu del disc. El 1985 tornen al format mini-LP amb "Devocionario" amb arranjaments més foscos propers a l'after-punk britànic de moda en aquella època. Massa èxit de sobte i aquest últim serví de comiat del grup amb cançons com "La Virgen Loca" i "Desconocido". 

Un cop el grup dissol, Teo Cardalda comença a fer coses amb la seua dona María Monsonís, coses musicals em refereixo, i Coppini s'alia amb Nacho Cano per llençar el maxisingle (vintage també) "Dame un chupito de amor", que tot i que tenia molt altes expectatives per la qualitat dels dos músics, fou un autèntic desastre.

En vista de l'èxit decideix començar carrera en solitari amb "El ladrón de Bagdad" (1987), amb un moment sublim revisant el conte de la Caputxeta a "Por una caperuza".  El 1990 publica l'anteriorment esmentat "Flechas negras". Feia col·laboracions amb Paco Clavel, rapejava amb Alaska a "Bailando", cantava "Chica de ayer" en homenatge a Antonio Vega, ajudava al grup del seu germà Las Manos de Orlac (recordeu "El bogaloo" o "El clavo"? aquesta última no hi és al Youtube!)... Com veia que així poc es guanyava la vida, el 1998 van decidir ressuscitar l'esperit de Golpes Bajos amb un disc de fals directe "Vivo", amb temes nous com "Madrid Salvaje". L'escassa repercussió del disc frustrà les expectatives i Teo tornà als Cómplices i Coppini a treballar en solitari. El 1996 torna amb "Carabás" amb un estil molt diferent i cançons com aquesta espècie de bolero "Moreno y claro" i "Carne de primera". Infumable.

En l'última dècada més projectes sota el nom de Lemuripop, Anónimos i una fantàstica versió simfònica del "Malos tiempos para la lírica" (2007), una incursió en política a les eleccions generals del 2011 i un últim disc el 2012 "América herida".

Coppini ens ha deixat als 52 anys per culpa d'un càncer de fetge.

Madonna - Santa Baby

Amics (i amigues), lectors (i lectores), fan (i fans) d'aquest bloc que vol ser un servei públic per a tothom, deixi'm que demani disculpes pel meu abandonament en les últimes setmanes. Sé que vostè es desperta esperant algun apunt , però un projecte nou m'ocupa més temps que el cap de comunicació del Pere Navarro mirant els capítols de Mr Bean.

Així que, breument però, intentaré fer un apunt inclusiu per tal que pugui ser llegit per militants (i militantes) d'Inicativa i d'Unió. Si vostè és militant del PSC li diré que llegeixi l'article sempre i quan els doni permís el govern de Rajoy, no fos cas...

La nadala que els deixo aquest cop és "Santa baby" de Madonna. Bé, ara hauríem de dir-li Esther perquè vol que l'anomenem així, es veu que després de passar-se anys despullant-se i dient paraulotes per televisió, ha volgut fer un canvi i posar-se el nom de la reina que, segons l'Antic Testament (obra de caire molt científic) va salvar els jueus d'una matança. De totes formes, la pela és la pela, i els seus discos i lucratives gires continuen sota el nom de Madonna.

La Madonna capaç de fer obres d'art com "Holiday" (1983), "Like a virgin" (1984) i "Express yourself" (1989), capaç de fer coses horribles com "Vogue" (1990), "Erotica" (1992) o "Justify my love" (1990), la de les pel·lícules "Dick Tracy" o "Who's that girl", la de la bestial gira "Virgin tour" del 1985, la del videoclip que Rouco Varela i Ruiz Gallardón trobarien escandalós del "Like a prayer" (1989)... aquesta paia el 1987 va gravar una cançó de Nadal originàriament cantada per Ertha Kitt...

Apa, per tots vostès "Santa Baby":

Bon Nadal i bon 2014... any en el qual em caduca el carnet de nacionalitat espanyola.

Nadales anteriors publicades en el bloc:

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2011: Band Aid "Do they know it's Christmas?"

2010: Elton John "Step into Christmas"

2009: Slade "Merry Christmas baby"

2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

2013: del purgatori als llimbs.

Queda lluny en el temps i en la memòria, però començàvem el gener del 2013 amb més pena que glòria, amb un Lleida en la zona avorrida de la classificació, i empatant a tothora. Fins aquell 10 de febrer que després de l’1 a 1 contra la SD Logroñés havia mocadorada al Camp d’Esports i incomprensible roda de premsa del míster. Aquell diumenge fou el punt d’inflexió en l’esportiu, en el social i en el comunicatiu del club.

A partir de llavors, l’1-3 a Saragossa, el 2-0 a l’Athletic B, el gol de Cacho a Barakaldo (quin patir!), la victòria contra l’Alabés i la classificació del play-off contra l’Osasuna B. El Leganés en ple Aplec, el gol de Mario Fuentes, el Jaén, els autocars d’aficionats... i la dolorosa tanda de penals. Tot en mitja temporada.

Arriba l’estiu. Asier se’n va però Mata es queda.  1-2 a Tarragona, remuntada contra el Reus, el Caudal, el viatge accidentat a Xerez, Delgado Ferreiro al Camp d’Esports, el 2-2 al Villamarín, els 100 aficionats que en un dia feiner es desplacen fins a Sevilla...  tot això ha estat en un mateix any, qui ho diria , no?

Bon Nadal i un bon 2014 en el qual han de passar moltes coses, una d’elles l’ascens a 2aA. 

(Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dia 23/12/2013)