El 16 d’octubre de 1937, avui fa 85 anys, moria a Beaconsfield (Anglaterra) el químic i matemàtic William S. Gosset, conegut com Student, el pseudònim amb què signava els seus treballs.
A finals del segle XIX la fàbrica de la coneguda cervesa torrada Guinness de Dublín, tot un símbol irlandès, havia passat a mans d’un jove Claude Guinness que heretà aquesta factoria familiar. El nou propietari de la cervesera volia anar més enllà dels mètodes tradicionals de producció cervesera i el 1899 començà a contractar científics per tal que ideessin nous procediments. Un d’aquests científics fitxats va ser William Gosset que acabava de graduar-se a la universitat d’Oxford.
Era habitual que els cervesers estudiessin els factors que provocaven que l’ordi i el llúpol, que eren molt sensibles a les condicions ambientals, tinguessin un gust o un altre. En aquests estudis es feien poques proves amb les diferents variables que afectaven l’ordi i el llúpol i es treballava amb mostres petites. Ara sabem que si traiem conclusions a partir de mostres petites aquestes conclusions poden ser molt esbiaixades i generar conclusions altament errònies. Però aleshores encara no ho tenien molt clar… fins que arribà Gosset amb les seues idees. El matemàtic solucionà el problema i el 1908 publicà les conclusions en l’article “El probable error de la mitjana” signat amb el pseudònim Student, ja que era norma de la Guinness que els seus tècnics no publiquessin articles amb els resultats de les investigacions que es feien.
Aquesta solució va ser la coneguda distribució t-Student, d’ús molt habitual en treballs estadístics, tant o més que la llei normal. El seu ús apareix, per exemple, quan es vol estimar la mitjana d’un conjunt petit de mostres del qual se’n desconeix la variància (la dispersió). El seu ús és tan important que tots els fulls de càlcul i els paquets de càlcul estadístic la porten implementada per poder-hi treballar. A tot això, Gosset es va aficionar tant a estudiar l’ordi que arribà a dissenyar experiments de cultiu en diferents tipus de sòls o en zones amb diferent climatologia. La Guinness el nomenà destil·lador en cap de la seua factoria a Londres el 1935. Student, certament ningú el coneix pel seu nom real, juntament amb Pearson i Fisher van ser la santíssima trinitat de l’estadística del s.XX.
Gosset no ha estat l’únic matemàtic que ha estat vinculat amb la Guinness. El 1951 la cervesera contractà el matemàtic de Cambridge Michael Edward Ash per a solucionar un problema en tirar les canyes de barril. A Ash se li acudí afegir nitrogen al diòxid de carboni que ja portaven els barrils i la cosa va funcionar amb el nom de Draught Guiness… i encara funciona. Fins i tot les Guinness de llauna duen una boleta dins per a què solti aquest nitrogen i faci aquella bromera més característica. En aquest cas un matemàtic va servir per a solucionar un problema químic.
Cervesa i estadística
En la imatge es pot veure l’homenatge a Gosset que podem trobar al magatzem de la factoria Guinness de Dublín. Sona estrany però el cert és que millorant la cervesa vam millorar l’estadística.
(Article publicat al Lectura el 16 d'octubre de 2022)
Jerry Dammers, Terry Hall, Lynval Golding, Neville Staples, Roddy Radiation, Horace Gentleman i John Bradbury formen The Coventry Automatics el 1977 a Coventry, evidentment, intentant fusionar punk i reggae i intentant trobar un so propi. Dammers va rebatejar la banda com The Specials i va crear el segell discogràfic 2-Tone caracteritzat pels colors monocroms de les portades que es van convertir en un símbol del ressorgiment de l'ska i va suposar el renaixement dels ritmes jamaicans sota el nom d'aquest nou ska. Dammers deia que "No era qüestió de reviure l'ska. Es tractava de fer servir aquells vells elements per donar forma a una cosa nova". Madness, Selector, the Beat i altres grups nombrosos sorgiren en aquesta època. Aquest estil de música va tenir molta acceptació entre la joventut tant blanca com negra i sobretot entre la gent aturada. L'ska en general i The Specials en concret van destacar pels seus atacs als sectors més racistes del país.
El seu single de debut va ser "Gangsters" (1979) arribant al número 6 de les llistes britàniques. El single va ser la primera publicació de 2-Tone amb la cara B per un tema de The Selecter. Com The Specials només tenien fons per a un únic tema es van decidir per aquest inspirat en "Al Capone" de Prince Buster del 1965. La frase Can't interrupt while I'm talking or they'll confiscate all your guitars es refereix a un incident a París on els van exigir un rescat per a recuperar la Telecaster de Golding abans d'un concert.
El disc de debut fou "Specials" (1979) produït per Elvis Costello i que s'arribaria a situar al número 4 en llistes de vendes. L'elapé inclou el mític "A missage to you Rudy", un tema originari de Dandy Livingstone de l'any 1967 i que el trombonista jamaicà Rico Rodríguez li dona aquest toc tan especial. També hi trobem "Too much too young", el seu primer single número 1 en llistes.
El segon disc "More Specials" (1980) es situà al 5 en vendes. D'aquest disc son "Stereotypes", "Rat race" i "Do nothing" que es situà en el 4 en llistes. El primer tema del disc és una divertida versió del tradicional "Enjoy yourself (It's later than you think)". Durant la presentació d'aquest disc van intentar obrir mercat al públic americà amb una gran gira però la cosa no va funcionar.
Tornen al número 1 de les llistes britàniques amb "Ghost town" (1981). Sirenes, teclats que donen yuyu, inquietants clarinets, laments... la cançó fa referència a l'augment de l'atur, a la crisi que vivia Anglaterra i al govern menys popular des de la postguerra. El país vivia contínuament en greus disturbis i a més, el grup estava preocupat per la violència que acompanyava alguns cops els seus concerts. L'enregistrament del single suposà l'inici del final del grup, Staples i Dammers estaven a la grenya perquè un no acceptava les idees de l'altre i Staples, Golding i Terry Hall van anunciar la seua decisió d'abandonar el grup abans de la presentació del single. Evidentment aquest single va suposar el comiat del grup de les llistes d'èxit.
L'aventura durà poc i The Specials es van separar ben aviat. De les cendres va néixer Fun Boy Three, el grup de Terry Hall amb Staples i Golding. Els Specials que quedaven es van anomenar Special A.K.A. i ja amb aquest nom van gravar el disc "In the studio" (1984) amb el tema "(Free) Nelson Mandela" (1984) com a major èxit dins del Top Ten britànic. En els cors del tema apareix Caron Wheeler, qui després saltaria a la fama amb els Soul II Soul.
Fun Boy Three van gravar un parell de discos. El seu primer single va ser "The lunatics (Have taken over the asylum)” (1981). Seguidament van gravar dos duets amb Bananarama "Really saying nothing" (1982) i la versió d'un clàssic del jazz "It ain't what you do" (1982). També es van atrevir amb el "Summertime" (1983) de George Gershwin. Dos discos en total, el segon "Waiting" (1983) produït per David Byrne.
Hall no en tenia prou i el 1984 va formar Colourfield publicant dos discos que tampoc no van passar a la història que diguem. Van versionar "Runnin' away" (1987) d'Sly and the Family Stone i el "Can't get enough of you baby" (1985) dels Four Seasons. El 1990 publica sota el nom de Terry, Blair i Anouchka. Però el seu disc més reeixit fou en companyia de Dave Steward dels Eurytmichs sota el nom de Vegas. Un sol disc "Vegas" (1992) i temes interessants com "Possessed", "Walk into the wind" i el clàssic de Charles Aznavour popularitzat per Elvis Costello"She".
El 1994 comença carrera en solitari amb el disc "Home" i el 1997 edita "Laugh". Però les seues col·laboracions es poden comptar a sarpades: amb Gorillaz "911" (2001), amb Sinead O'Connor"All kinds of everything" (2008), amb els Lighning Seeds"Sense" (2007)... El 2019 The Specials es tornen a reunir per a publicar "Encore" que sorprenentment els torna al número 1 al RU. El passat setembre Hall va publicar amb The Specials el seu darrer disc, un elapé de versions "Protest songs 1924-2022" amb el "Get up, stand up" de Marley entre d'altres.
Terry Hall ha mort als 63 anys víctima d'un fulminant càncer de pàncrees.
Hurts és un duet de synth-pop creat a Manchester pel cantant Theo Hutchcraft i el teclista Adam Anderson per allà el 2009. El desplegament tan colossal de màrqueting i publicitat que va comportar aquest grup va ser al·lucinant. Amb molts tocs dels vuitanta el secret va estar en què darrere seu hi havia la mà que ni més ni menys que de Trevorn Horn (Buggles, Art of Noise, Tom Jones, Yes, ABC, Frankie Goes to Hollywood...).
Amb reminiscències dels ABC, Spandau Ballet però dels Tears for Fears sobretot publiquen el seu primer disc "Happiness" (2010) amb magnífics temes com "Wonderful life", el seu senzill de més èxit fins a dia d'avui. El mercat britànic va apostar pels Hurts fortament durant uns anys.
El guitarra Wilko Johnson, el vocalista Lee Brilleaux i el baix John Sparko Sparks formen a Londres l'any 1971 els Dr Feelgood, amb nom extret de la cara B d'un single del bluesman Willie Perryman, conegut com a Piano Red,de l'any 1962.
Als inicis s'especialitzaren en versions de rhtythm and blues i de rock'n'roll negre que alternaven amb temes propis inspirats en aquells estils. Gràcies als seus primers concerts en directe van ser pioners en allò que ara coneixem com el pub-rock britànic.
El so del Dr Feelgood era molt característic. Per una banda l'harmònica de Lee i per altra la manera de tocar la Fender de Wilco Johnson. Johnson feia anar la guitarra elèctrica com si fos una metralleta quan tocava els seus riffs, sense pua i movent-se de punta a punta de l'escenari. Els seus directes eren molt complicats de traduir en discos enregistrats.
Debuten amb "Down by the Jetty" (1975) a United Artists Records. En aquest primer elapé s'inclouen els temes "She does it right" i el tema que agafarien Per Gessle i Marie Fredricksson com a nom de la seua banda "Roxette".
El gran hit va ser "Stupidity" (1976), el directe que els va fer arribar al número 1 en les llistes de vendes britàniques. El pub-rock competint enmig de l'eclosió del punk i del rock progressiu. En aquest disc Wilko i els seus es recreen amb versions de clàssics com la del "Johnny B Goode" i temes seus.
A continuació arribaria "Sneakin' suspicion" (1977), un disc on destacaria el tema que dona el títol "Sneakin' suspicioun". Quan estaven preparant "Be seeing you" (1977) després dels singles "Baby Jane" (1977) i "She's a windup" (1977), res a veure amb Rod Steward, Wilko Johnson deixà la banda sent substituït per John Gypie Mayo.
Amb uns amics formen Solid Senders amb qui enregistren un únic elapé "Solid senders" (1978) amb els singles "Casting my spell on you", "Walking on the edge" i el mig temps "First thing in the morning". El desembre de 1979 Johnson entra a formar part del grup d'Ian Dury, els Blockheads en substitució de Chaz Jankel que inicià carrera en solitari. Només hi està dos anys i únicament li dona temps d'aparèixer en el disc "Laughter" (1980). Johnson escriu el que fou el primer single del disc "Sueperman's big sister" escrit malament a propòsit per evitar conflictes d'ús de la paraula superman propietat de DCComics. En aquesta banda va conèixer el baixista Norman Watt-Roy, amb qui van començar una nova vida musical junts publicant "Ice on the motorway" (1981) i "Bottle up and go!" (1984) sota el nom de The Wilco Johnson Band. En solitari continua enregistrant discos d'escassa repercussió comercial durant els anys vuitanta i noranta fins "Blow your mind" (2018) .
El 2010 va participar a Joc de Trons en el paper d'Ilyn Payne. L'any 2014 signa amb el seu amic Roger Daltrey de The Who el disc "Going back home" i el cineasta Julien Temple li va dedicar el documental The ecstasy of Wilco Johnson (2015). L'any 2012 se li va diagnosticar un càncer de pàncreas i tot i que li donaven nou mesos de vida Johnson ha aguantat fins ara, que ha mort als 75 anys.
Nascuda al Bronx filla d'un músic professional, Irene Cara va obtenir el seu primer treball musical quan encara era una nena en una emissora hispana de Nova York. Amb només vuit anys va fer el seu primer paper a Maggie Flynn a Broadway, on feia de nena òrfena en aquesta comèdia musical de Shirley Jones i Jack Cassidy. I amb deu anys debutà al Madison Square Garden en l'homenatge a Duke Ellington cantant ni més ni menys que amb Roberta Flack i Sammy Davis Jr.
Irene Cara interpretà alguns papers secundaris en varis sèries televisives, amb divuit anys va destacar al cine a Aaron loves Angela, a Sparkle al costat d'Aretha Franklini va fer de Bertha Palmer a la sèrie Roots: the next generation, la sèrie que aquí es va conèixer com a Raíces i que explicava la vida de Kunta Kinte. Aquesta aparició la va fer saltar a la fama aconseguint el paper de Coco Hernández a la pel·lícula Fama (1980) d'AlanParker. En la pel·lícula, Irene Cara, hi posava totes les seues excel·lents destreses com a pianista, ballarina i cantant i interpretà el tema central "Fame", un dels grans èxits de la dècada dels 80 (número 4 als EUA i 1 al RU) i que va rebre l'Oscar a la millor cançó original. També la banda sonora s'endugué el Grammy a millor disc de banda sonora. La pel·lícula fou d'un èxit tan bèstia que els ingressos van triplicar el seu pressupost i va tenir continuïtat en una sèrie televisiva que va tenir molt més èxit encara i que aprofitava la mateixa cançó d'obertura. Quants diumenges a la tarda seguint les aventures del Leroy i la Coco asseguts a taula! De la mateixa banda sonora i de la mateixa cantant, la balada "Out here on my own" escrita pels germans Lesley Gore i Michael Gore també fou nominada als Oscars, marcant un precedent que no s'ha tornat a repetir. El tema fou versionat per una molt i molt jove encara Nikka Costa amb certa repercussió. D'aquesta banda sonora també destacaria la interpretació de Linda Clifford del "Red light".
Després de tot aquest boom Irene Cara enregistra els eu primer disc en solitari "Anyone can see" (1982) estrenant-se en una nova faceta de compositora. Del disc destaco la balada que dona títol "Anyone can see", el segon single "My baby, he's something else" i un parell de versions destacables, el "Reach out I'll be there" de la factoria Holland-Dozier-Holland i el "Thunder in my heart" de Leo Sayer.
I com les bandes sonores sembla que era el que li sortien bé l'any 1983 torna a arrasar amb "Flashdance... what a feeling!", el tema central de la peli del mateix nom interpretada per Jennifer Beals i dirigida per Adrian Lyne. La cançó torna a ser un top a nivell mundial, 1 als EUA, 2 a USA i una cançó que no falta mai en cap selecció dels vuitanta amb uns sintetitzadors que ja es posaven de moda. Les vendes van superar les de Fame amb escreix i el disc composat per Giorgio Moroder va vendre més de cinc milions de còpies, la peli es convertí en un clàssic cinematogràfic de la dècada. A més Irene Cara repeteix Oscar a la millor cançó original i rep el Grammy a la millor interpretació femenina. DJ Bobo, l'any 2000, va fer una reeixida versió disco del tema. Un altre clàssic dels vuitanta, el "Maniac" de Michael Sembello també s'inclou en aquesta banda sonora. Crec que no és agosarat dir que aquesta banda sonora suposà una nova tendència en la publicació dels discos que acompanyaves les pel·lícules.
El seu segon disc en solitari d'Irene Cara "What a feeling" (1983) incloïa el tema de Flashdance -fixeu-vos amb el títol- i un parell més d'èxits per a les llistes "Why me?" i "Breakdance"sota la batuta de Giorgio Modorer. També es van extreure com a single els temes "You were made for me" i "The dream (hold on your dream)" que va servir de tema principal de la peli D.C. Cab on hi apareixia al costat de MA Barracus del Equipo A. Irene Cara també participà al costat de Clint Eastwood i Burt Reynolds a City Heat a més d'interpretar dos temes per la banda sonora "Get happy" i "Embreceable you".
Amb "Carasmatic" (1987) Irene ja no repetiria les seues fites a pesar de la seua notable veu i va desaparèixer del primer pla en l'àmbit musical.
Ara Irene Cara ha mort a la seua casa de Florida als 63 anys per causes que no s'han fet públiques.
Nascut el 1935 a l'estat de Lousiana, de ben jove Jerry Lee Lewis va deixar palesa la seua precocitat musical... i la sexual. Amb només catorze anys guanyava els seus primers dòlars cantant en una banda de country mentre estudiava en una escola religiosa fonamentalista de Texas. Venent ous es va poder comprar un piano. La seua primera actuació amb públic va ser en un concert organitzat per la Ford interpretant el tema "Drinkin wine, spoo-dee-o-dee". Dos anys després, als setze, es casava amb Dorothy Barton, la filla del predicador (son of the preacherman). Als disset anys es torna a casar ara amb Jane Mitcham... sense haver demanat el divorci de Dorothy. Amb Jane té el seu primer fill el 1954, Jerry Lee Lewis Jr. Amb divuit anys ja tenia dos dones i un crio i un parell d'enregistrament anecdòtics: "New Orleans boogie", "Don’t stay away (‘til love grows old)".
Jerry es dedicà a escoltar la música dels nous rockers blancs i l'entusiasmà, de tal manera que va recaptar quartos venent ous i se n'anà a Memphis per a presentar-se a Sun Records, la discogràfica del rock'n'roll. En aquells temps ja s'havia de demanar cita prèvia (i això que era època pre-Covid) i com no n'havia demanat doncs a Sun ningú no l'esperava. Però Jerry va dir que ell no marxava d'allà fins que algú l'atengués, així que per pesat Jack Clemens li donà l'oportunitat d'enregistrar dos temes. Finalment ho van veure clar i s'edità el single on en una cara hi havia el "Whole lotta shakin' goin' on" i a l'altra "Crazy arms" (1956) però les emissores de ràdio el van condemnar per ser massa vulgar.
El primer single -després de quatre intents, però- havia venut 30.000 còpies, es col·locà al 3 de les llistes i a inicis de 1957 actua a l'Steve Allen Show, que per únic cop en la història va superar en audiència al show d'Ed Sullivan. Després de l'estel·lar moment televisiu les vendes es van disparar, i la cançó vetada per la seua vulgaritat va superar els sis milions de còpies. A Sun no li va caler editar cap altre disc de Jerry durant tot el 1957.
A lo tontoJerry Lee Lewis es va fer un lloc a Sun Records i estant per allà veia passar a Carl Perkins, a Johnny Cash i a l'estrella musical del moment, Elvis Presley. En una d'aquestes sessions es van ajuntar els quatre i van improvisar una sessió que l'enginyer de so amb molt bon criteri va decidir gravar. anys més tard es va publicar amb el títol "Million dollar quartet" (1981) no exempt de nombroses lluites legals entre Sun i RCA, propietària del drets d'Elvis. D'aquesta història se'n va fer un musical el 2007. En aquest disc s'hi troben versions de clàssics del godspel "When the saints go marchin'", "Down by the riverside" i temes popularitzat per Jerry "End of the road" i per Elvis "Don't be cruel".
El tercer single "Breathless" (1958) arriba al 7. Aquell 1958 es produeix un fet icònic que l'acompanyaria durant la seua carrera, el disc-joquei Alan Fred va organitzar un concert amb Buddy Holly, Frankie Lymon, the Chantels, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis amb el problema de quin seria el cap de cartell entre els dos últims, de tal manera que finalment es van decantar per Chuck Berry per tal que tanqués l'actuació. Quan Jerry Lee Lewis va acabar la seua actuació del "Great balls of fire" li va fotre patada a la banqueta, va treure una ampolla de líquid inflamable i li va fotre foc al piano mentre continuava tocant. Quan s'enretirà i es creuà amb Berry li va espetegar un «A veure com continues això, negre».
Però Jerry Lee Lewis tenia altres parts del cos que li funcionaven més ràpidament que la veu. L'11 de desembre de 1958 es casava amb la tercera esposa, Myra Gale Brown, germana del seu baixista, cosina seua i de només tretze anys... i sense haver-se divorciat de les dos anteriors! Enmig de tot aquest merder a nivell social, el gener de 1958 edita "Great balls of fire", que en només deu dies supera el milió de vendes i que en acabar l'any haurà sobrepassat el cinc milions arribant al 2 en llistes EUA a l'1 al RU. Les sessions de gravació fluïen al mateix ritme que les begudes alcohòliques i existeixen cintes en les quals se sent a Lewis dir autèntiques bestieses. La lletra va anar a càrrec d'Otis Blackwell, responsable del "Return to sender", "Don't be cruel" i "All shook up" d'Elvis i es convertí en un clàssic del piano versionat fins i tot per Dolly Parton.
Però de sobte es descobreix l'estranya boda i l'escàndol està servit, el seu mal exemple és carn dels opinadors de ràdio i tele (no hi havia Twitter encara) i tots els mitjans conservadors el veten. L'escàndol el segueix a Europa i de trenta-set concerts previstos n'acaba fent només tres, els altres els hi van anul·lar. La polèmica va arribar fins al Parlament britànic on es va presentar una moció per a impedir que els rockers de fora entressin al país amb l'excusa que al RU ja n'hi havia prou. La discogràfica Sun, espantada per la magnitud de la polèmica, descarta fer promoció del seu nou single "High school confidential" (1958) en el qual justament canta dels amors amb una jove col·legiala. Tot aquesta història queda molt ben descrita en la pel·lícula "Great balls of fire" (1989) en la qual Dennis Quaid interpreta Jerry Lee Lewis i una joveneta Winona Ryder fa de Myra Brown.
A Jerry li afectà tant tota aquesta última moguda que es va veure obligat a publicar oficialment els seus divorcis anteriors i a casar-se públicament amb Myra. La cosa no millorava gaire en la seua últimament infeliç vida i és que el seu fill Steve va morir amb només 3 anys ofegat a la piscina de casa seua. Comença una etapa amb addicions a l'alcohol i a les drogues estimulants. Entremig només el single "What I'd say" (1961) i la fi d'etapa amb Sun per anar a Smash Records on debutaria amb "Live at Star Club" (1964), un directe a Hamburg. En aquesta etapa fa un gir cap al country que es nota sobretot en "Country songs for city folks" (1965) on canta clàssics com "King of the road" i "Green green grass from home".
La vida familiar del pianista és més complicada que la musical. El 1970 Myra es divorcia de Jerry i ell no escarmenta i es casa per quarta vegada, ara amb Jaren Elizabeth Gunn Pate. Però continuen els drames en la seua vida. El 1973 el seu fill i bateria de la seua banda Jerry Lewis Jr mor en accident de cotxe. El 1976 se li dispara una arma mentre feia unes proves de tir i mata el seu baixista Norman Owens. Aquell mateix any Jerry és detingut per conduir borratxo el seu Rolls quan es fot per una espona. El dia següent de la seua detenció i posterior sortida del calabós és denunciat per intentar col·lar-se a Graceland, la mansió d'Elvis, pet com un cistell amb una pistola en mà i cridant-li que aixequés el cul per veure qui dels dos era l'autèntic rei. Al juny del 1982 mor la seua esposa també ofegada a la piscina. Es torna a casar un any després amb Shawn Michelle Stevens, amb qui ja feia anys que flirtejava i al setembre és trobada morta a casa per una sobredosi de metadona. El cantant és denunciat per la mort de la seua dona però la justícia no el veu culpable i el deixa en llibertat que aprofita per casar-se amb Kerrir McCarver de només vint-i-dos anys.
Arriben els finals dels 80 amb Jerry d'hospital en hospital de manera voluntària ja que començar a notar a la salut els efectes d'una descuidada forma de vida. El 1987 torna a tenir un altre fill, Jerry Lee Lewis III i quan estava condemnat al més absolut ostracisme a nivell musical la seua peli autobiogràfica que abans ja he comentat el retorna a la primera línia de la fama reeditant els temes clàssics i fins i tot editant un "The fire megamix", buscat entre els col·leccionistes de singles.
L'any 2006 publica un interessant disc de duets "Last man standing" al costat de Little Richards, Chris Isaak, Mick Jagger, Bruce Springsteen (genial "Pink Cadillac"), Ringo Starr"Sweet little sixteen", John Fogerty, Jimmy Page"Rock'n'roll", Keith Richards, Neil Young, BB King... però el "Honky tonk woman" el versiona al costat de Kid Rock. Segueix amb "Mean old man" (2010), el directe "Live at Third man records" (2012) i "Rock'n'roll time" (2014) fins que el 28 de febrer de 2019 va patir un atac de cor.
L'anomenaven the killer i ha fet oposicions amb èxit per a merèixer el sobrenom. La seua carrera ha estat carregada de gran rock'n'roll i de grans escàndols i ell es va definir com l'autèntic rei del rock. Ha mort als 87 anys. L'últim clàssic del rock'n'roll que quedava.
Els germans Nacho i Javier Campillo, ja des de petits, es van acostumar a viure entre Badajoz i Londres. a la capital anglesa els seus pares els ensenyaven a descobrir el millor de la música britànica dels vuitanta -al club The Tramp hi van conéixer Ringo Starr i Bowie-, que hi havia molta i molt bona cosa, i més en aquella època de l'afterpunk. Amb aquesta situació a casa no és d'estranyar que de seguida els vingué el cuquet per a la música.
Van començar a fer pinitos en el món musical des de diferents àmbits. Nacho Campillo al Badajoz dels setanta tocà amb Tramp, Möebius i Aldebarán (noms molt científics!). A Madrid amb el pseudònim de Paco Reyno, va ser DJ de la discoteca La Via Láctea, un dels centres neuràlgics de la movida madrileña, treballà com a locutor de ràdio i tocà a Comando Rock amb Paco Clavel (un curiós grup patrocinat pel Ministerio de Defensa perquè els integrants feien la mili), Daké i Rh+.
Per altra banda, el músic Rafael Callejo havia compartit Tramp amb Nacho Campillo i amb Javier Campillo havien tocat junts en un grup afterpunk asturià. El trio fundà el 1988 Tam Tam Go!
El primer disc va ser "Spanish shuffle" (1988) -un disc que tinc en cassette- i s'edità amb el segell Twins. Javier Campillo es cuidava de les guitarres, Nacho del baix i Rafa de més guitarres, en aquest dsc els acompanyava Javier Ortiz a la bateria. La producció va anar a càrrec d'Antonio García de Diego. El disc conté deu cançons en les quals es noten les influències anglòfones dels germans Campillo ja que nou les van gravar en anglès, cosa estranyíssima en un grup espanyol d'aquells temps. Els germans Campillo van reconéixer que no els resultava fàcil escriure en castellà. Mentre que Nacho es cuidà de totes les lletres i Javier de la música, Rafa Calleja també en signa algunes. El primer single va ser "I come for you", un tema compost pels quatre músics amb "Roberto Krull, the wandering jew" escrit pels dos germans a la cara B. També el tema que donava títol al disc "Spanish shuffle", per mi el millor tema del disc, va ser editat en single i maxisingle amb "Norma Jean" -homenatge a Marilyn Monroe- a la cara B, dos temes escrits pels germans Campillo i Rafa. El single que els reportà més èxit de l'elapé va ser l'única cançó escrita en espanyol "Manuel, Raquel", també escrit pels tres i reeditat el 2001 pel seu disc de grans èxits "Miscelánia". En aquest single també hi posà part de la lletra el director de cine Ricardo Franco, íntim amic de Nacho Campillo i habitual col·laborador de la banda. Un debut de 50.000 còpies per un grup atípic.
Un any després i amb Emi publiquen "Spanish romance" (1989) amb més temes en espanyol tot i que encara mantenen l'anglès com a llengua principal. El primer single "We'll keep laughing" és un formidable -el meu favorit de la banda- tema de Nacho i Rafa amb un curiós tema inèdit "Don't follow the leaders" a la cara B. Després vindria el tema més conegut del disc "Balas de cristal" on també hi posa la lletra Ricardo Franco. I per últim, amb algun toc flamenc a la guitarra, "Gipsy queen (dancin' in the rain)" de Nacho i Rafa. Van doblar vendes i arriben a les 100.000.
Com veien que els temes que comercialment funcionaven millor eren els cantats en castellà van decidir fer-ho al revés: un nou disc amb només dos temes en anglès i els va sortir un redó "Espaldas mojadas" (1990), per molta gent el millor disc dels Tam Tam Go! i amb el que van conéixer la banda. El disc fou un enorme èxit, en van extreure sis singles, dels quals els tres primers van arribar al número 1 i van fer gires per França, Xile, Estats Units... Aquest és el disc del Voy cruzando el rio sabes que te quiero no tengo dinero lo he pasado mal la famosa tornada d'"Espaldas mojadas", un tema dels germans Campillo i Callejo amb una lletra marcadament de caràcter social, com ja ens tenien també acostumats: els espaldas mojadas eren el malnom que rebien els immigrants que intentaven accedir als EUA creuant el Rio Bravo. Amb aquest tema també es van estrenar en el món dels viodeclips. El segon single també número 1 va ser "Este payo", -de la qual també tenien versió en anglès- i seguit per "Un juramento entre tú y yo". Els altres senzills d'aquest elapè van ser "Crimen pasional', "Asunción" i "Jennifer Bones" . El resultat comercial 400.000 còpies venudes, 70 d'elles al mercat japonès. En el mateix disc s'inclou un altre tema de component antiracista "Better ways", un sobre la Guerra Civil espanyola "Así baila el pelícano", "Mujer de papel" un altre homenatge a les dones del carrer, i la fabulosa balada "Kiss me that way"amb una al·lusió final al "My girl" dels Temptations.
Gairebé sense temps de parar de fer gires i d'assaborir l'èxit amb tranuil·litat publiquen "Vida i color" (1992). Sense ser el boom de l'anterior elapé se'n surten molt bé, no deixa de ser una continuaciño de l'estil de l'anterior. El primer single va ser "Piel sobre piel" un tema de Nacho i Rafa; el segon i el tercer single "Belleza pasajera" i "Lo que se da no se quita" eren dos temes que porten la signatura de Nacho. Però curiosament no va ser fins el quart single que els arribaria el tema de més èxit del disc, una versió del "Fall at your feet" dels Crowded House que van titular "Caer a tus pies" amb traducció de Nacho. I no podia faltar la mà de Ricardo Franco en els que van ser els seus dos darrers singles, una cançó de temàtica social "Lucía de los cartones" i "Me pierdo por los bares". El 1993 inclouen una cançó al disc d'homenatge a Antonio Vega"Ese chico triste y solitario", una versió del "Desordenada habitación".
El 1994 Rafa deixà la banda i els Tam Tam Go! es quedaren com un duo anunciant una dissolució de la banda que realment no ho va ser. Prenem-ho com que es van prendre un recés per tal de superar l'embafament d'èxit i per tal que Nacho Campillo provés en solitari amb "Nacho Campillo" (1998). El duo, sense Rafa, va retornar amb "Nubes y claros" el 1999.
Des d'aquells temps Callejo s'ha dedicat a la farmàcia i a la docència en un institut. Ara Rafa Callejo ha mort als 65 anys a causa de les complicacions d'una pneumònia.
Quan viatgem en cotxe o en autocar circulant per carreteres, sovint necessitem enllaçar des d’una autovia a una rotonda o d’una autovia a una altra mitjançant unes connexions popularitzades amb el nom d’scalextric per les corbes i ponts que hem de travessar i que justament recorden les pistes d’aquest famós joguet format per uns cotxes que funcionen amb escombretes i comandaments i que és deliri de molts col·leccionistes.
Aquestes connexions estan construïdes utilitzant una corba anomenada clotoide i coneguda també com espiral de Cornu o espiral d’Euler. Aquesta corba té la propietat que el seu radi de curvatura r és inversament proporcional a la distància recorreguda d sobre ella des de l’origen, d=C/r on C és una constant. És a dir, a mesura que anem recorrent la corba el seu radi, que no es manté constant, va disminuint. Aquesta propietat aparentment tan estranya fa que es consideri una corba ideal per a unir segments rectes (curvatura nul·la) amb circumferències (curvatura constant) en carreteres, vies de tren i muntanyes russes per la “suavitat” de l’enllaç sense necessitat de fer frenades brusques en deixar una via ràpida. Antigament els enllaços entre carreteres es feien amb arcs de circumferència, però a mesura que les velocitats dels automòbils anaven augmentant es veia que amb la clotoide no calia frenar tant sobtadament i disminuïa la probabilitat de derrapar i sortir de la via a conseqüència de les forces físiques que actuen en una corba, que depenen justament de la velocitat i del radi (i de la massa del cotxe, però això no ho podem variar).
El nom d’aquesta corba prové de la filla petita de Zeus i Temis en la mitologia grega, Klothó, la filadora que teixia el fil espiral de la vida des del naixement fins a la mort. La clotoide ja fou estudiada pels eminents matemàtics Jacques Bernoulli i Leonhard Euler, però el físic francès Alfred Marie Cornu (1841-1902) fou el primer en utilitzar-la en un disseny d’un aparell per a mesurar la intensitat de la llum, d’aquí el nom d’espiral de Cornu.
No només la clotoide és útil entre enginyers sinó també entre sastres i modistes, i és que aquesta espiral també es va servir en moda. En sastreria s’utilitza un regle anomenat regle francès amb corbes suaus (corba francesa) per a combinar traçats de corbes en el disseny de patrons de confecció. També uns regles corbats que podem trobar en molts estoigs de la canalla es basen en aquesta figura.
Solucions d’enginyeria
En la imatge podem veure com la sortida de l’A2 al seu pas per Torre-serona correspon a un arc de clotoide. En l’altra imatge podem veure la construcció d’una clotoide formada per les dos espirals tangents a l’eix horitzontal en l’origen
(Article publicat al Lectura el 18 de setembre de 2022)
Com és habitual, la secció Lo teorema del mes d’agost la dediquem a entreteniments matemàtics. Enguany tocarà rascar-se una mica el cap amb els #enigmmaca que cada setmana va publicant el Museu de les Matemàtiques de Catalunya. El MMACA, situat a Cornellà de Llobregat i del qual ja n’he parlat en altres articles, ofereix 300 metres quadrats per a jugar i experimentar amb les matemàtiques i està pensat per a tota la família.
Al perfil de Twitter del MMACA (@MMACA_cat) hi trobareu trencaclosques matemàtics per donar uns quants tombs amb la geometria, el càlcul, la combinatòria o la lògica i avui en recopilo uns quants per tenir-vos distrets aquest calorós agost.
Començarem per uns de combinatòria i d'aritmètica. Tenim dos discos amb números escrits a cada cara. Veiem que un dels discos en una cara té un 7 i l’altre disc té un 10. En llençar els discos i sumar els números visibles obtenim 11, 12, 16 i 17. Quins números hi ha a les cares dels discos que no veiem? Repetim-ho ara amb tres discos dels quals veiem els números 1, 3 i 17 i en llençar-los i sumar els números visibles obtenim tots els números entre el 17 i el 24, quins números hi ha a la part de darrere dels discos?
Anem per un d’aritmètica: L’Anna està amb dues amigues i es pensa dos nombres enters més grans que u. L’Anna li diu a la Blanca el producte dos nombres i immediatament la Blanca endevina els nombres. Tot seguit s’acosta a la Cristina i li diu “la suma dels dos nombres és 15”. Quins són els nombres que s’ha pensat l’Anna?
El següent es pot resoldre amb aritmètica, àlgebra o geometria. La Lua va llegir un llibre en tres dies. El 1r dia en va llegir la meitat més mitja pàgina. El 2n, la meitat del que queda menys mitja pàgina. El 3r dia pel matí va llegir la meitat del que queda més mitja pàgina i per la tarda les darreres 24 pàgines. Quantes pàgines té el llibre?
Ara una mica de combinatòria: L’Olga, la Sofia i l’Enric juguen partits de ping-pong de la forma següent: juga un contra un i el que perd deixa la taula i entra a jugar el que descansava. Al final de la tarda l’Olga ha jugat 17 partits, la Sofia 15 i l’Enric 10. Qui va perdre el 2n partit?
Un clàssic de la lògica: Tenim tres cofres. En un hi ha una vacuna contra el virus, en un altre hi ha el virus, i el tercer està buit. Cada cofre té un cartell amb una frase però només diu la veritat el cofre que conté la vacuna. Cofre 1: el cofre 3 està buit. Cofre 2: el cofre 1 està buit. Cofre 3: Al cofre 2 hi ha el virus. Quin cofre conté la vacuna?
I per últim un de geomètric que el podeu veure en la imatge:
Solucions:
El 6 i el 5.
El 2, el 5 i el 13
2 i 13
195
L’Enric
El cofre 2
20
(Article publicat al Lectura el 21 d'agost de 2022)
Poc s'esperava el físic alemany Max Born, Nobel de Física l'any 1954 pels seus treball matemàtics sobre la funció d'ona en mecànica quàntica, que una neta seua de Cambridge seria potser molt més coneguda que ell. Olivia Newton-John, neta de Max Born, tot i néixer a Cambridge es va traslladar a viure des de ben petita amb la família a Melbourne, Austràlia. Començà la seua carrera musical en el trio Soul Four -amb qui va guanyar un concurs de joves talents-, continuà amb Pat Carroll aconseguint uns discrets èxits en ràdio i televisió. Aquí estava el 1968 cantant als Beatles amb "Here, there and everywhere".
Després de la separació del duet perquè a Pat li va caducar el visat, va trobar un tema de Bob Dylan que li va anar a la seua mida "If not for you" (1971) (adaptat també per Harrison anteriorment al "All things must pass") i la conduirà ja a les primeres posicions de les llistes pop i country aquell any, a UK arriba al 7. L'èxit significa un pas endavant cap a la popularitat i Cliff Richard sol·licita la seua participació per a actuar amb ell en un show de TV i una gira posterior. El seu segon èxit va ser una adaptació del clàssic del folk "Banks of Ohio" (1971) arribant al 6 a UK.
En aquells anys el productor Harry Saltzman la contracta per al seu musical de ciència-ficció Toomorrow que finalment fou cancel·lat. El 1974 representa la Gran Bretanya al festival d'Eurovisió amb el tema "Long live love" quedant en un gens malament 4rt lloc en una complicada edició en què va arrasar Abba amb "Waterloo". Anys més tard Olivia i Abba coincidiran en el concert solidari Music for Unicef on la cantant interpretà "The key" i "Rest your love on me" amb Andy Gibb i el grup suec popularitzà la cançó solidària "Chiquitita".
"Let me be there" (1974) fou el cinquè single i tercer bon èxit amb el qual fa el salt a les llistes americanes aconseguint una posició 6 i guanyant el Grammy a la millor cantant country. Com a cantant country ja havia enregistrat el clàssic de John Denver"Take me home country rouds" (1973). L'èxit al mercat americà continuà amb "If you love me (let me know)" (1974) -hi ha una interpretació del tema en un concert per la cadena ABC juntament amb les veus femenines d'Abba i Andy Gibb-, un altre número u com "Please Mr Please" (1975), "Have you ever been mellow" (1975) i "I honestly love you" (1974) que obtingué dos Grammys. L'any 1998 el torna a enregistrar al costat de Babyface.
Després de tres o quatre singles més, el senzill "Sam" (1977), del tercer del disc "Don't stop believin" -com la cançó dels Journey- la torna a situar a les llistes britàniques. I el mateix 1977 enregistra una versió del "Don't cry for me Argentina" en el disc "Making a good thing better".
I el 1978 arriba l'hora de rebentar-ho tot, Olivia Newton-John protagonitza l'adaptació al cine del musical de Robert StigwoodGrease al costat de John Travolta, fent els papers de l'adorable Sandy Olsson i el xulet Danny Zuko respectivament. La pel·lícula de Randal Klesier és un èxit aclaparador que s'ha mantingut al llarg dels temps i de les generacions. Si encara no era llegenda, amb Grease Newton-John ho va ser. De la banda sonora s'extreuen tres singles números u que continuen sent clàssics en bodes i en qualsevol festa en la qual hi hagi una majoria superior als quaranta anys: "You are the one that I want" on canta amb Travolta -número u a UK i als EUA i el vuitè single més venut de la història de la música- (no voldria deixar passar per alt la versió dels Inhumanos), "Summer nights" (recordeu aquell anunci de somos mini somos sanos somos chicos de cuidado) i "Hopelessly devoted to you". El resultat, més de vuit milions de discos venuts de la banda sonora, divuit mesos en llistes de vendes i el 15è disc més venut de la dècada dels setanta. El 1991 es torna a reeditar la banda sonora amb un "The Grease megamix" que va fer fortuna -i en continua fent- en les discoteques i un altre cop el 1998 es publica amb versions remesclades. De fet va ser Bob Geldof i els seus Boomtown Rats qui els van treure del número u amb "Rat trap", n'estava tant tip de la banda sonora que interpretant el seu single en un programa de tele trencà en directe una foto de Travolta i Newton-John.
Paral·lelament a aquest gran triomf Olivia publicava el disc "Totally hot" (1978), una mica menys country i ja una mica més comercial, amb un parell de temes que van arribar al Top Five"Deeper than the night" i "A little more love". La dimensionada fama de Newton-John li començava a passar factura i el granger Ralph Nau fou detingut per haver matat a una persona a Austràlia en busca d'Olivia i de pujar a l'escenari d'un concert seu amb no sabem quines intencions.
El 1980 al costat de Gene Kelly i amb la mà de l'Electric Light Orchestra de Jeff Lynne a la banda sonora protagonitza un film menys afortunat segons la crítica i força oblidat, amb un tema principal -3 setmanes número 1 a l'estat espanyol- que m'encanta "Xanadu", Sharleen Spiteri dels Texas la va interpretar pel seu disc en solitari "The movie songbook" (2019). També s'hi inclou "Magic" un excessivament sobrevalorat número 1 en llistes (el tercer tema més setmanes al capdamunt en aquell any després de l'"Another brick in the wall part II" de Pink Floyd i del "Call me" de Blondie). Cal destacar també en la banda sonora "Suddenly" amb Cliff Richards. A continuació participa amb Barry Gibb a "I can't help it" (1980) del seu disc "After dark".
En ple auge de l'aeròbic, els leotards i les cintes al cap un tema, la manté deu setmanes al número 1 el tema "Physical" (1981), no sé si el títol pot tenir alguna referència al seu padrí matern o al seu cognom. El vídeo va estar carregat de polèmica per unes imatges que en aquell temps es consideraven provocatives i que ara veiem en qualsevol TikTok. En el disc que duu el mateix títol que el single anterior també s'hi inclouen amb menys èxit "Landslide" i "Make a move on me".
Un dels seus discos més venuts va ser el recopilatori "Greatest hits vol 2" (1982) en el qual s'inclouen dos temes inèdits que a més tots dos són extrets com a single "Heart attack" èxit als EUA- i "Tied up". El 1983 tornen a provar sort cinematogràfica al costat de Travolta però Two of a kind resulta ser un desastre. El tema més significatiu va ser "Twist of fate" que triomfà en el mercat anglès en ple auge dels sintetitzadors.
Amb "Soul kiss" (1985) comencen a baixar les vendes i l'èxit comercial, tant el disc com el single s'enduen una bona patacada no passant de la posició 20. El 1988 canta "The rumour" amb Elton John, que no passa del 62, amb Elton John ja havia actuat en un especial d'ABC TV cantant "Candle in the wind"; "Warm and tender" (1988) és un àlbum de versions en el qual com a curiositat canta el "You'll never walk alone" i "Over the rainbow";
Olivia Newton-John ha mort al seu ranxo de Santa Barbara als 73 anys a causa d'un càncer amb el qual feia trenta anys que lluitava i que va voler sintetitzar la seua experiència en el disc "Gaia: one woman's journey" (1994) i sobretot en el tema "No matter what to do".
:format(jpg)/f.elconfidencial.com%2Foriginal%2Fbca%2Fc0e%2F6b1%2Fbcac0e6b19d6d1b9ac7eda2441113b10.jpg)
