Stereophonics - Have a nice day

Feia uns quants articles que no em dedicava a la necromelomania, aquesta obsessió que tinc jo (sisplau, no m'ho tingui gaire en compte) a dedicar apunts del bloc a músics que ens deixen. Avui li toca el torn a un pobre home anomenat Stuart Cable i que fou bateria dels gal·lesos Stereophonics.

Els Stereophonics són uns grans desconegut del gran públic (i del petit suposo que també) que van sorgir a mitjans dels 90 a l'ombra del que fou el fenomen del brit-pop. Van tenir el problema que no eren ni Blur, ni Oasis ni Suede. I potser era problema també el fet de ser gal·lesos. Deixant de banda el folkloristes gaèl·lics (i l'avorrit John Cale), la música feta al País de Gal·les no ha tingut molt ressò internacional. A més els Stereophonics van sorgir en el moment de major èxit del millor grup que ha donat aquell país: Manic Street Preachers i amb permís també dels Super Furry Animals. També sonaven en aquells temps els Gorky's Zygotic Mynci, però aquestos ja són una altra història (escolteu "If fingers were xylophones"... el títol ja...).

El seu primer èxit va ser "Local boy in the photograph" (1997) del seu disc de debut "Word gets around" que va merèixer un Brit Award (els Grammys britànics). Gràcies a aquesta cançó el disc es va vendre molt bé, els altres singles, que vol que digui, els trobo fluixets.

Al segon disc "Performance and cocktails" (1999) (moooolt millor que el primer) els va arribar la consagració definitiva amb peces imprescindibles com sobretot "Just looking" o també "The Bartender and the Thief" o "Pick a part that's new". Fins i tot per aquelles dates graven una cançó amb Tom Jones (el tigre de Gal·les) pel seu disc de duets "Mama told me not to come".

I al 2001 el millor de tot, un imprescindible en qualsevol discografia "Just Enought Education to Perform" d'on s'extreu la seva millor cançó "Have a nice day", però també "Mr writer" i "Handbangs and glagrats". També tenen temps de fer una fa-bu-lo-sa versió del "Who am I" dels mítics The Who per l'àlbum d'homenatge que es va gravar el 2001 i que no he trobat al Youtube!. Parlant de versions, també en tenen una del "Nothing compares 2U" de la Sinead O'Connor (que de fet era de Prince), del "You sexy thing" dels Hot Chocolate (molt més avorrida que l'autèntica) o del "Best of you" dels Foo Fighters.

El 2003 tenen quart àlbum "You Gotta Go There to Come back" (els títols sí que són llargs, sí) que els manté l'èxit sobretot amb "Maybe tomorrow" (genial també) i "Madame Helga".

El seu primer nº1 no els arriba fins el single "Dakota" del seu cinquè disc "Language. Sex. Violence. Other?" (2005). Un disc completament prescindible per mi, però mira, es veu que va ser el més exitós. A part de la cançó aquesta, tot el demés molt obviable "Superman", "Devil", "Rewind" amb més fama per les seues polèmiques amb els videoclips que no pas per la música.

Amb nou disc "Keep calm and carry on" (2009) tornen al seu estil original i els dos primers singles han estat simplement genials un altre cop "You're my star" i "Innocent".

Jo us deixo amb la meua cançó favorita dels Stereophonics, "Have a nice day" (2001). Au, disfruteu-la!

Cactus

Ja fa dies que mantinc amb una companya de feina una discussió ocasionada per un cactus que ella, tota orgullosa, ha comprat i llueix al costat de l'ordinador perquè així "absorbeix les radiacions".

Tinc mania als cactus. No m'agraden gens. Fins i tot diria que em molesta la seua presència. Aquesta companya considera el cactus fins i tot un element decoratiu. Però com pot ser un "element decoratiu" una espécie de pal amb punxes? Pot considerar-se decoratiu un plàtan ple de xinxetes clavades al revés? A més, un cactus punxa. I quina gràcia té això?

Miri, fins aquí pot considerar-se una mania personal meua contra aquestes plantes cactàcies. Però el que no puc tolerar és aquesta mania tan estesa que els cactus absorbeixen radiacions. Suposo que aquesta història la va inventar i extendre el president (o presidenta) de l'associació de venedors de cactus, sinó no s'entén pas d'on surt aquesta tonteria.

Imagini's que fos veritat, que els cactus absorbeixen radiacions. Podríem posar el magatzem temporal de residus d'Ascó (allò que els ecologistes en diuen cementiri nuclear) rodejat de xumberes i no sortirien els bequerels a passejar més enllà d'aquest jardí botànic punxegut. El problema de les nuclears solventat i aquests ecologistes grenyuts contents perquè plantaríem plantetes i floretes al seu voltant.

I quines radiacions absorbeixen els cactus? Radiacions electromagnètiques? Microones? Raigs gamma? Infrarojos? Raigs UVA? Partícules alfa? Si posem el mòbil al costat del cactus ens farà interferència? Si la llum és una radiació, un cactus ben gran al mig del menjador de casa m'enfosquiria tot el pis? Podem solventar també el problema de la contaminació lumínica?

I les radiacions que surten de la pantalla de l'ordinador (que són ben poques), tenen preferències per buscar cactus? Què els hi passa? Van recorrent l'habitació fins trobar el cactus? I després què? Què fa el cactus amb les radiacions? Les radiacions tenen el costum de propagar-se en línia recta i en totes les direccions. Per tant fa el mateix efecte tenir un cactus que una xancla davant de la pantalla de l'ordinador. Les úniques radiacions que aniran a parar al cactus són les que surtin de la pantalla en la direcció del cactus. Encara que tinguem el PC dins d'un jardí botànic de plantes punxenques fastigoses, les radiacions que surtin de la pantalla aniran a parar als nostres ulls.

Ara bé, tu això ho expliques a la gent i continuen creient en el poder del cactus i et diuen que ets un incrèdul i no volen que els hi aigualexis la seua planteta. I a les botigues de tot a 100 encara continuen venent cactus petitets amb etiquetes antiradiacions.

191

Miri, que ja tenia ganes de publicar un article d'aquests que tant m'agraden a mi i que la resta de gent no entèn per què m'agraden. Aquest és l'article 191 del bloc, i el 191 és un número capicua (palindròmic) que m'ha inspirat l'article.

Per començar el 191 és primer. Que ja és important això. A més no és un primer qualsevol, sinó que és un primer Chen (p és primer Chen si p+2 també és primer). El següent nombre primer és 193 i resulta que 191*193=36863, que també és capicua. També és un primer d'Eisenstein sense part imaginària (de la forma 3n-1). És un primer de Gauss també (de la forma 4n+3).

El 191 forma part d'una quàdrupla de primers {191, 193, 197, 199}, que és la quarta en ordre començant per la {5, 7, 11, 13}. Ens adonem que totes aquestes quàdruples de primers excepte la primera pot ser escrita de la forma {30n+11, 30n+13, 30n+17, 30n+19}.

Ah! I per complir amb el tema de la paritat, el 191 també és un primer de Sophie Germain, que són els primers p tals que 2p+1 també són primers. Aquesta és fàcil, eh?

Els que es dediquen a l'encriptació de dades diuen que el 191 és un primer fort, concepte difícil de definir, però que ja ens està bé que sigui així. Els temes d'encriptació han de ser difícils de desxifrar. També s'apliquen en encriptació els primers de Wagstaff, que són de la forma (2^q+1)/3. Aquests primers de Wagstaff són una cosa bastant moderna (1990) i el més gran conegut és el (2^4031399+1)/3.

També és un número de Thabit, que no tenen perquè ser primers i que són els naturals de la forma 3·2^n-1. Aquestos no sé per què serveixen però existeixen dins de la teoria de nombres.

191 i 149 són ambdós primers. I també ho són 149*2^191+1 i 191*2^149+1.

El 191 és un lazy caterer, això vol dir que podeu dividir una pizza en 191 parts fent només talls rectes; amb 19 tallades podem obtenri 191 talls de pizza... ara bé, uns més petits que els altres!

El RD-191 és un motor de coet rus. L'any 191 és any de batalles, el 191 aC la de les Termòpiles i l'any 191 dC la de Xiangyang. Els 191 Volts són un grup de música alternativa de Barcelona. I si vostè és gestor ja sap de què deu anar el formulari 191... I si és cinèfil sempre pot veure Highway 191.

Si vostè viu a Ghana, Grècia, Brasil o Austràlia i marca el 191, li contestarà el servei d'emergències. I per fer una mica de país, li faig saber que 191 és el nombre d'habitants que té Biscarri, Pradell de la Teixeta o Tagamanent.

Com és habitual en aquests tipus d'articles, no sé si li haurà servit per alguna cosa... però per si de cas... Au, de res!

Pel Bages

Ja sé que no queda gaire glamurós fer un article de viatges sobre el Bages i que quedaria millor fer-lo sobre una ruta per Sebastopol, Tumbuctú o la Patagònia. però ja sap vostè que un és pobre i quan viatja no es pot anar gàrie lluny...

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de passar una setmaneta per aquesta comarca de la Catalunya central, coneguda per alguns com el lloc per on s'ha de passar per anar a la Cerdanya, coneguda per uns altres per la comarca per on s'ha de passar per anar a Girona, coneguda per altres només perquè hi va néixer un tal Guardiola i suposo que desconeguda per molts altres. Des de luego que a vegades parles de Súria o Navarcles amb algú i te posen la mateixa cara que posaria Jorge Javier Vázquez en una assemblea d'Òmnium Cultural.

La seu del viatge la teníem al Ramon Park Hotel de Santpedor. Un hotel de 4 estrelles molt ben decorat, amb un atenció familiar i els millors entrecots que he provat. Segons m'explicava el Ramon Jr, va aprendre a fer els entrecots vivint a Euskadi, així que la solvència està contrastada.

Per la zona del Bages, que per cert es divisa Montserrat des de tota la comarca crec, podem visitar els poblets de Mura, Talamanca i Rocafort. Molt bonics per a passejar. Per menjar recomano Cal Carter de Mura i que proveu els seus cigrons amb allioli. Només una queixa a fer a l'alcalde de Talamanca... sisplau, aquella casa de davant del poble foteu-la a terra... que lleig que fa cony!

També cal perdre un matí per passejar pel Món Sant Benet, tant pel complex com per l'enorme parc que l'ajuntament de Sant Fruitós ha habilitat per la vora. Es pot halar bé a la Fonda del mateix Món Sant Benet o a cal Patoi de Navarcles, amb un bacallà i unes postres molt casolanes. Per cert, va ser emocionant passejar per la vil·la de Navarcles, localitat natal del gran extrem esquerre de la U.E.Lleida Pep Setvalls!

Com no podia ser d'una altra manera també és visita obligada a Montserrat. Si podeu agafar el cremallera és molt millor que anar en cotxe, perquè l'hauràs de deixar aparcat als collons d'Andares. Des del cremallera les vistes que es veuen de Monistrol són espectaculars. I a dalt a Montserrat... doncs tot és previsible... ple de iaios posant espelmes a tort i a dret, ple de beatos sudamericans i ple de paradetes on es fan l'arròs amb els preus i no practiquen gaire les doctrines catòliques sobre la humilitat. I ple d'incompetents en un dels restaurants més famosos i prestigiosos de Catalunya, l'Abat Cisneros. Quina llàstima de restaurant! Vam tardar més a dinar que una deliberació del Tribunal Constitucional.

La vil·la antiga de Súria també es mereix una visita, com la de Cardona amb dinar dins del castell. Ja sé que és un parador nacional i que els quartos van a Madrid, però almenys aquestos no són robats com tots els altres. Un cas apart es mereix Manresa, ciutat que vaig trobar molt bruta i descuïdada. Però no diré res més no fos cas que algun manresà... També fan molt goig vora els rius la gran quantitat de colònies industrials, n'hi ha de molt ben conservades.

(Ostiqueta que llarg m'està quedant avui això!) I per acabar dos apunts gastronòmics. Un dels millors restaurants de Catalunya és a Santpedor i es diu El Mirador de Montserrat. Dels millors llocs on he dinat, agafeu el menú degustació, és el primer menú degustació que no em deixa amb gana. I l'altre, Sant Joan de Vilatorrada, ja ho diu el nom, però no m'hagués imaginat que acabaria recordant aquest poble pels seus bars de tapes. Molt curiós... i tots els menjars amb vi D.O. Pla de Bages... vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles de picapoll.

Lo Sant Jordi al revés

Enguany Sant Jordi no ha nascut a Diòspolis tal i com dia la història. Enguany Sant Jordi ha estat d'Almatret. I la princesa de Bellcaire. I el drac? El drac devia ser de la Secretaria de Política Lingüística... aquells senyors amb corbata que es reuneixen en una taula ben llarga i que decideixen que a partir d'un determinat dia paraules com mojito, coulant, brownie, panacotta, braqueting o falafel siguin considerades catalanes. Que es veu que són los mateixos que no reconeixen paraules com sisquere, ampercellar, colagró o alego.

Fixi's si ha estat un Sant Jordi extrany que aquest personatge que escriu les quatre tonteries anquet bloc s'ha passat lo Sant Jordi darrere del taulell enlloc del davant com sempre havia estat habitual.

He viscut el meu primer Sant Jordi com a escriptor (bé, si considerem escriptor com qualsevol que escriu un llibre) i no s'extranyi que també sigui l'últim com a escriptor, ja que tampoc tinc molta cosa més a escriure que pugui interessar.

Tot i que per motius laborals, el meu Sant Jordi no va poder començar fins al migdia, la cosa ha valgut la pena, i molt. A les 13:30 el vermut literari que organitza a Botés la llibreria Punt de Llibre: una vintena d'escriptors, 2 editors (l'Emili Bayo i un de baixet calb que li anlluernava la closca que ara no em ve el nom... ni ganes), un centenar de polítics i només 1 safata de coca de recapte per a tots. Coca de recapte que tal i com vostè s'imagina no vaig poder ni arribar a degustar, igual que el vermut.

Allà vam compartir amb escriptors d'aquells de veritat. Amb l'Albert Llimós de Torrefarrera, un gran paio que ha aconseguit quedar semifinalista del Premi Sant Jordi amb La Dona que fugia de la boira. Amb el Ramon Arnó, que ha estat anys investigant les entranyes de la Seu Vella per publicar El secret de la roca sobirana. Amb el Quim Garcia Albero, un txiquet entranyable que triomfa amb El Mur d'Indíbil. I sobretot amb la Laura Bernis, que potser ens vam fer amb ella 2.000 fotos. Valia la pena sortir en foto amb aquella harmosura de noa.

Vam dinar a la Cullera de Sant Llorenç, on la Judith mos va tractar molt bé... però... per mi les raccions una mica justetes...

I a la tarde va ser l'apoteosi. Vam començar a signar llibres a les 16:00 a l'Abacus del passeig de Botés. Allà ens venia gent que fins i tot es recordava de la primera pàgina web on es va crear Lo Diccionari, la mítica www.abaforum.es/ferranm (que gairebé ni jo recordava!). Evidentment, aquest sinyó va ser aplaudit per naltres tres.

Baixant cap a la Caselles no vam parar de signar llibres i d'atendre micros, que si el SEGRE, que si La Mañana, que si Catalunya Ràdio... Televisió Espanyola i tot! Al Jordi Guardiola de Segre Ràdio li vam dir que fes servir paraules del diccionari en les retransmissions del Lleida.

A la Caselles, quan vam arribar ja teníem cua i tot. Ens van situar al costat de la Marta Alós (quin honor!), l'Albert Llimós i el gran i admirat Ermengol. El Quim Garcia ens cedia el seu lloc. Quim, que consti que quan tothom em preguntava una novel·la per recomanar jo sempre deia El mur d'Indíbil, eh?

No sé quants llibres vam arribar a firmar, però de 4 munts de 50 llibres que en teníem potser en van quedar només 10 quan va començar a ploure. La diputada Mª Àngels Cabassés també va caure en la temptació del nostre llibre i li vam signar amb la condició que el portés al Parlament. En canvi, l'Albert Batalla no el va comprar, tot i que va quedar molt bé saludant-nos. Un nen de 9 anys va voler comprar el llibre, molts padrins que ens agraien el que havíem fet, senyores que compraven 3 diccionaris, pel pare, per l'home i pel fill. La Laura Bernis i el Ramon Arnó, que ells escriuen de veritat, també ens el vam comprar.

I de sobte un patac d'aigua, mos fot la paradeta anlàrie i cap dins a la CAselles. Firmant drets arropenjats a les columnes. No vam parar fins les 20:00 tocades. Al pobre Jordi Caselles que va quedar txop li vam donar la samarreta de Lo Diccionari. Pobre, semblae un acsehomo!

I aquesta és una petita crònica d'un dia enlluernador de Sant Jordi molt diferent... fins la pluja... però ja se sap... lo ploure és bo per al pagès.*

Ah! I aquesta setmana la tercera edició...

*: Aquesta última frase cal llegir-la bé... molts m'entendreu.

Lo nou diccionari lleidatà-català

No, no. No s'ha equivocat. Aquest no és el bloc de "Llibres llegits i per llegir" de l'extraordinària comentarista literària Kweilan. Tampoc està al "Podria ser pitjor" del company Murphy. Està a aquest sensacional bloc anomenat "Des de Lleida...". El que passa és que per primer cop (i potser per últim) coincideixo en un apunt amb la Kweilan i amb el Murphy.

"Lo nou diccionari lleidatà-català" és un llibre fet a Lleida per autors lleidatans, fins aquí la cosa deu ser bastant evident. És un recull de més de 3000 paraules que va començar a gestar-se l'any 1998 i que durant aquests 12 anys els autors han anat ampliant a base de parlar amb molta gent del Segrià, la Noguera, les Garrigues, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Segarra.

El llibre no pretén ser cap tractat filològic, més que res perquè els autors són tan filòlegs com ho pot ser qualsevol tertulià de Sálvame Deluxe. Només vol deixar constància de la riquesa lèxica de la parla lleidatana amb molt sentit de l'humor i donar ales a què el català incorpori moltes paraules pròpiament lleidatanes. Si tenim un idioma que accepta brownie, coulant, LAN party, cerilla, caldo, barco, falafel o pacotilla.... per què no pot acceptar ascatxigar, aspenteijar, ked, sisquere, mosenguard o popam? No queda tan multicultural el lleidatà? O és que només sirvix per parlar de tossinos i de varietats de mançana?

Gràcies a aquest nous talents del món editorial lleidatà que són l'Emili Bayo i el Txema Martínez (espectacular el dia de la presentació del llibre), aquest llibre està sent un èxit de vendes sense precedent a Lleida. De moment ja està la 2a edició en imprenta i fa menys de 15 dies que ha sortit a la venda.

Si el Carod es venta d'haver fet un llibre de 113 paraules... que cal fer amb aquest que en té més de 3.000?

Mireu, amb la pinta que foten los autors... no se'l pot perdre:

Lleida al Big-Bang

Sí, esclar, pensarà vostè. Lleida estava al Big-Bang, però també hi era Sant Cebrià de Vallalta, Sebastopol i la constel·lació de Camelopardalis. Més que res perquè en aquella explosió inicial estava concentrada tota la matèria de l'Univers. I clarament suposem que tant Lleida, com Sant Cebrià de Vallalta i la constel·lació de Camelopardalis formen part de l'Univers, no?

Però la idea de l'article no anava per aquí. Avui (o ahir, o despús-ahir, tot depèn de quan llegeixi l'apunt) el CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) de Ginebra ha aconseguit simular una explosió com la del Big-Bang (a la tercera!). I això ha estat possible al LHC (Large Hadron Collide), aquell accelerador de partícules que es va posar de moda a finals de 2008 i que es va escatxarrar de seguida. No sabem si FECSA-ENDESA va tenir alguna cosa a veure.

La prova ha estat dirigida per una lleidatana (sí, els indígenes lleidatans servim per més coses que per dirigir les conselleries d'agricultura de la Generalitat). Teresa Rodrigo és catedràtica de Física Atòmica, Molecular i Nuclear (igualet, igualet que Belén Esteban, a què sí?) i fou escollida per 180 institucions científiques de tot el món per dirigir el projecte.

L'experiment ha consistit en fer xocar dos protons (com aquell qui no vol la cosa) de tal manera que alliberessin una energia de l'ordre de 7 TeV (llegeixi teraelectronolts). L'electronvolt (eV) és una unitat de mesura d'energia, de la mateixa manera que ho és el joule o les famoses calories (dels iogurts i els endocrins) o els famosos quilowatts-hora (de FECSA-ENDESA). 1 eV equival a l'energia cinètica adquirida per un electró quan és accelerat entre una diferència de potencial (ddp) d'1 volt (les piles són d'1,5 V i a casa li arriba una tensió de 230 V perquè és faci la idea).

I una energia de 7 TeV és molt o poc es preguntarà vostè? 7 TeV equivalen a 7.000.000.000.000 eV i això en l'SI són 0,0000011214 J o 0,000000000268 cal d'aquelles dels iogurts. Clar que dirà que això és una merdeta d'energia, però pensi que estem parlant de protons, que tenen una massa 100.000.000.000.000.000.000.000.000.000 vegades més petita que la seva. Fent un símil, això equivaldria per a vostè amb la seva massa a una energia de 268.000.000.000.000.000 cal, és a dir, a més de 5.000 bilions de iogurts. No, no provi d'aconseguir aquesta energia menjant iogurts sisplau.

Doncs és això, que ja s'ha aconseguit simular el Big-Bang però es veu que fins d'aquí un parell d'any no sabrem les conclusions (els físics deuen funcionar com el T.C.). Podeu seguir tot el procès de l'experiment a http://press.web.cern.ch/ i veure algun vídeo en aquest enllaç.

I qui és aquesta Alba?

Avui intentaré fer un article periodístic dels bons, d'aquells que aconstumen a fer les periodistes que els socialistes en diuen "mal follades". Se'm va acudir fer-lo mentres ahir mirava el TN vespre. Sortien el Montilla i el ZP inaugurant el sincrotó ALBA amb una cara increïble de no assabentar-se de res del que feien allà. Així que com un bon servei públic que és aquest bloc li faré alguna petita explicació.

Vostè segur que algun dia s'ha dedicat a tirar pedres a un estany d'aigua tranquil·la i ha observat com s'han produït dins de l'aigua uns moviments ondulatoris formats per uns perfectes centres concèntrics, no? En realitat l'aigua no avança sinó que oscil·la amunt i avall. Doncs a la llum li passa si fa o no fa el mateix, la llum és una ona electromagnètica que es propaga per l'espai per vibració d'unes coses que els hi diem camps magnètics i camps elèctrics. Això sí, a una velocitat un pèl més gran, a 300.000 km/s (no sé si Joan Saura n'és conscient d'això...).

Hi ha una part de la llum que veiem (els colorets) i una part que és invisible, per exemple els famosos raigs X utilitzats per fer les famoses radiografies. Els raigs X són útils per moltes més aplicacions però el problema que tenen és que produir-los no és una feina fàcil (tot i que per ZP no hi ha promesa impossible). Els aparells que tenen dentistes i senyors metges són de baixa intensitat, però ja en tenen prou. Per produir raigs X en sèrio necessitem el que anomenem un sincrotó.

Un sincrotó ho podem considerar com una font de llum enorme i una mica sofisticada. Enorme perquè necessita un accelerador d'electrons d'1 km de circumferència i sofisticada perquè, diguem que és complicat tecnològicament. La diferència entre un sincrotó i un gran col·lisionador de partícules (el famós LHC del CERN) és que als sincrotons només fem rodar electrons, en cap moment necessitem fer-los fer xocar. El motiu de fer que els electrons vagin cagant llets és que a grans velocitats emeten radiació electromagnètica (llum de sincrotó) que pot ser utilitzada per experimentar. Al voltant de l'anell pel qual giren els electrons es situen els laboratoris anomenats línies de llum en els quals entra la radiació del sincrotó.

Molt bé, però... i per què serveix això? Per fer fotos en intervals de nanosegons i així estudiar les reaccions químiques; per fer angiografies (radiografies amb precisió molt més elevada); per reconstruir proteïnes i per més coses que se'm deuen escapar.

I per últim, si vostè és un d'aquests que es creu tot el que diuen uns quants il·luminats pel món, aquests accelerador no produeixen cap tipus de radioactivitat ambiental ja que els electrons no poden campar porai sense reaccionar amb l'aire. Per tant, una errada en el funcionament del sincrotó només provocarà mal de caps als físics que estaran voltant per allà dins i als electricistes que l'hauran d'arreglar.

Au, de res.

L'IEMath i els 2.500.000 € desapareguts

Vostè que ja és una persona assenyada a la seva edat, suposo que ja sabrà què són els impostos. Els impostos són aquella quantitat de diners que vostè, jo i els 38 seguidors (i seguidores) d'aquest bloc paguem per tal que els diferents governs existents (municipals, comarcals, provincials, regionals, estatals, europeus i aviat veguerials i potser interplanetaris) els inverteixin en millora de carreteres, en la construcció d'hospitals, escoles o en les prejubilacions de determinats banquers. Banquers que amb aquestes prejubilacions cobren més del que cobrarem vostè, jo, els 38 seguidors de bloc i les 4 generacions següents i anteriors de tots nosaltres junts.

Avui em proposo explicar-los-hi una història que de ben segur ningú n'haurà sentit parlar. A veure si així donant primícies augmenten els lectors....

L'any 2006, un senyor que vivia dels impostos anomenat Francisco Matellán, en aquell temps secretari general de Política Científica i Tecnològica (sí, li juro que aquest càrrec existeix tot i que potser no l'havia sentit anomenar mai) proposa la creació d'un centre nacional de matemàtiques (llegeixi aquí la paraula nacional com a sinònim d'espanyol) anomenat IEMath (Instituto Español de Matemáticas). Com sempre passa en política el senyor Matellán crea una comissió d'experts que redacten els objectius, l'estructura, l'organització i la manera de funcionar d'aquest Instituto.

Curiosament i rarament, les coses s'estaven fent molt bé i Matellán aconsegueix un finançament de 2,5 milions d'euros de la llavors ministra Mercedes Cabrera i que estan recollits en els Presupuestos Generales del Estado per a 2008.

Però per una cosa que el govern Zapatero estava fent amb cara i ulls, arran les eleccions generals de 2008 i per canvis dins del mateix partit, cessen a Matellán (ho feia massa bé) i posen en el càrrec de Política Científica a un tal José Manuel Fernández de Labastida (el nom no dóna bona impresió ja). A partir d'aquí tot comença a complicar-se (com és normal en política) i el Ministeri d'Hisenda comença a posar objeccions a tot (com també és habitual). A més, les diferències entre Comunitat de Madrid i Ministerio no faciliten gens les coses. Però per la llei de Murphy sabem que si les coses poden empitjorar aleshores aniran pitjor i, efectivament, el 2009 Fernández de Labastida cessa del seu càrrec i el projecte de l'IEMath passa a mans de Montserrat Torné (directora general de Cooperació Internacional). Ja m'explicaran que fa un projecte de matemàtiques a Cooperació Internacional... ridícul... és com si posessin a George Bush com a president d'UNICEF o a Rosa Diez de presidenta de Reagrupament.

Bé, i què ha fet aquesta senyora especialista en cooperants internacionals? Doncs ha decidit que l'estructura de l'IEMath és massa complicada i vol començar de nou. I així s'ha acabat tot. Amb una tia que no té ni idea de matemàtiques ni de coneixement científic i amb 2,5 milions d'euros pressupostats desapareguts i que algú s'haurà embutxacat.

I la meva reflexió és... hauria passat el mateix si s'hagués intentat crear una cosa tan sostenible i multicultural com un, posem per exemple, Institut de Ciències Medioambientals? O un Institut de Sostenibilitat Mundial? O un d'investigació periodística? O un sobre l'estudi de la figura de Gonzalo de Berceo? Malauradament estem parlant de matemàtiques... una cosa rara, ignorada, desconeguda i majoritàriament odiada. Però que constitueix l'eix central del desenvolupament científic.

P.D: Avui m'ha quedat un escrit massa sèrio, però és lo que hay! No fotrem res de bo amb les matemàtiques...

Alan Parsons Project - Eye in the sky

Aquesta setmana m'he assabentat de la mort d'Eric Woolfson. Què no sap qui era? Doncs era el Project d'Alan Parsons Project. Alan Parsons Project era un grup format per Alan Parsons (lògicament) i Eric Woolfson que es va deixar veure a finals dels 70 i durant els 80 enmig dels Supertramp, Queen, Dire Straits o Roxy Music de torn que els van tapar bastant. De fet no van tenir mai cap èxit rotund i han estat més recordats pels melòmans raros que no pas pels aficionats musicals en general.

Ja de per si els seus discos publicats eren bastant complicats des del punt de vista del que avui en dia s'entèn el concepte de disc. El seus discos eren obres complertes sobre una temàtica i no pas un conjunt de singles independents uns dels altres. Aquella espècie extranya de gent que es diuen crítics els van arribar a etiquetar com a rock cinemàtic (????). No sé què hi deuen veure de cinemàtica... Sí que és cert, però, que els seus discos tenen una base d'inspiració científica.

El primer disc "Tales of Mystery and Imagination" (1975) és un treball sobre els contes d'Edgar Allan Poe. El seu segon disc (i genial!) fou "I Robot" (1977) basat en les lleis robòtiques d'Isaac Asimov. D'aquest disc fou bastant coneguda la cançó "I wouldn't went to be like you". Després van publicar "Pyramid" (1978), que barrejava el culte esotèric egipci i les matemàtiques. D'aquest disc potser us sonaran "In the lap of the Gods" o "What goes up". El quart disc "Eve" (1979) s'ocupava d'entrendre les relacions amb les dones (continuava la seva obsessió per la ciència ficció). "The Turn of a Friendly Card" (1980) potser va ser el més fluix de tots i tractava sobre el joc i l'atzar en la societat d'aquell temps. El major èxit els va arribar amb "Eye in the Sky" (1982) que parlava sobre la invasió de la intimitat amb l'alta tecnologia (i això el 1983! ja m'explicaran que dirien ara!). A partir d'aquí poca cosa més... un dedicat a "Gaudí" (1987) amb cançó dedicada a la "Sagrada Família" (no sé si han fet una dedicada a la tuneladora també) o un altre a Froid, "Freudiana" (1992).