Bon Nadal coral

«Entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo diosinfantehijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir túrabadán? ¡Quiero desayunar!”» 

No, llegint el títol no es pensin que aquest article és simplement un desig de bones festes al llarg i lluent de closca presentador del ‘.Cat’. El títol de l’article fa referència a la situació que podem viure a casa meua durant els propers dies com a conseqüència de la situació social i política del país, de la nació, de la regió, o de la comunitat autònoma segons sigui el seu partit polític de referència. 

Per començar, els llums aquells espantosos que acostumem a posar al balcó creant una atmosfera similar al Corral de la Pacheca, enguany els he posat apagats. Ja que no sóc conscient si a casa vam complir o no el protocol de Kyoto faré el possible per intentar complir«el primer pacte universal de la història de les negociacions climàtiques», frase que no tinc ni idea de què vol dir però que deu ser una cosa molt important. És l’acord de la Cimera del Clima de París i permi això no pot passar desapercebut a l’hora de reduir les emissions de carboni. 

Aquest Nadal també hem substituït el tradicional arbre de Nadal per unes mates d’Stevia. D’aquesta manera quan la família estigui embafada de les copioses alifares anirem a fotre-li quatre xarrupadetes i així pairem amb facilitat gràcies a les seues propietats antidiabètiques, diürètiques, antireumàtiques, antibacterianes, antioxidants i cardiotòniques. Vaja, que la floreta posseeix més propietats que una oficina de Bankia. 

Entre els parents vam fer una votació per a veure qui havia de fer el sopar per la Nit de Nadal, i el resultat fou que l’havia de fer jo però sol no, sinó que m’havia d’ajudar el meu cunyat que s’autoanomena cunyada. Vaig trucar-lo per preguntar-li si vindria i em va dir que no, però que era un “no tranquil”, amb la qual cosa no em quedava gens de clar si acabaria venint o no a sopar ni si podríem sopar o soparíem mesos després. El meu cunyat i cunyada alhora em comentava que no li agradava que jo estigués de cap de taula i volia que a la punta dela taula ens asseguéssim tres o quatre, cosa que va anomenar un cap de taula coral. 

A l’hora de decidir què havíem de sopar la majoria ens vam decantar per la carn. De cop i volta un cosí o cosina que porta cua va dir que el millor que podríem fer era un referèndum per decidir si volíem carn quan ja tots ho teníemclar. Aquesta consulta legal i acordada diu que la vol fer negociar amb l’associació de vegetarians. Ell està convençut que hi haurà un dia que al president de l’associació de vegetarians li agradarà menjar un tall de ternasco, a hores d’ara encara estic esperant resposta seua... 

I com a última novetat canviarem la llengua preferent de les nadales que cantarem a l’hora de la ratafia i del licor de camamilla, així entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo dios infante hijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir tú rabadán? ¡Quiero desayunar!”. Bé, i tot això ho farem si els convidats poden arribar a casa perquè el veí de la granja Pifarré ha comprat l’altre pis del replà i de moment he d’entrar a casa pel balcó del menjador. 

Amics lectors i amigues lectores, passin unes bones festes i no deixin que la realitat els espatlli el Nadal. Ja veuen que a mi no em passa.

(Article publicat al Nació Lleida el 16.12.15)

Turisme a Cervià

Se’n recorden dels últims onzes de setembre? Aquells anys que havíem d’agafar el cotxe i baixar cap a Barcelona o cap a les Terres de l’Ebre per manifestar-nos o agafar-nos de les mans per la independència? Que mos feia una mandra absoluta però que al final hi anàvem contents, i sortíem rient a la gigafoto, i ens divertíem fent ves baixes i totes les coses estranyes que ens deien que havíem de fer per a poder ser independents? Doncs vagin-ho recordant perquè ara mateix això que s’anomenava la revolució dels somriures s’ha acabat i tots fotem la mateixa cara de malahandí que fa l’Anna Gabriel quan parla de l’Artur Mas. 

Bé, tots els somriures no s’han acabat, perquè hi ha alguns que deuen estar descollonant-se (amb perdó) del paper galdós dels 10 que es pensen que són 62 i d’alguns dels 62 que es pensen que només n’hi ha un. Els membres del Tribunal Constitucional, que han de fer hores extres per anul·lar la declaració aquella de desconnexió, deuen estar la mar de tranquils perquè tot plegat «ya lo están haciendo ellos solitos». 

Jo, que no tinc ganes d’estar emprenyat, dec ser l’única persona de tot Catalunya que creu que això acabarà bé i per celebrar-ho me’n vaig anar a fer turisme aconsellat indirectament pel periodista Miquel Andreu (@lotigre), a qui tinc el bon o mal costum de fer-li cas massa habitualment. Gràcies a un poètic tuit seu que deia «Hi ha un lloc on novembre i desembre és temporada alta: les Garrigues. Oli a tope» i al web LesGarrigues.cat vaig agafar el cotxe diumenge i vaig fer cap a Cervià de les Garrigues. 

A Cervià hi vaig anar des de Borges Blanques i comprovareu que la comarca, de pla no en té res. Situat vora de la vall del riu Set antigament hi passava el camí ral que anava de Lleida a Reus i Tarragona i per això hi ha llegendes de bandolers i traginers per aquella zona, però ara no li cal patir per això. Tot respira tranquil·litat. En arribar a Cervià els recomano que deixin el cotxe a l’entrada del poble ja que els carrerons del nucli antic són estrets i millor no maniobrar gaire per allà. Poden passejar per veure les cases senyorials que s’han mantingut amb pòrtics molt ben cuidats i amb grans terrasses. 

L’església parroquial està dedicada a Sant Miquel Arcàngel i a pocs metres hi ha el curiós edifici de la Casa de la Vila, construït l’any 1912 i fet tot de pedra. L’arquitecte d’aquesta esplèndida obra modernista fou Francesc de Paula Morera i Gatell, conegut a la ciutat de Lleida per ser l’arquitecte municipal des del 1906 fins el 1951 i per haver dissenyat l’edifici del Pal·las, la casa Melcior, l’Escorxador, les cases noves de Boters, el Mercat del Pla o l’Aquàrium dels Campos. 

Un dels atractius turístics de les Garrigues és la cuina amb l’oli, les olives i les ametlles. I clar, en un visita turística meua no podia faltar el moment d’èxtasi gastronòmic en un dels millors restaurants de les comarques de Ponent. I no li cal cap estrella Michelin, que a vegades en aquests de l’estrella té porten plats amb un ordre de magnitud del nanòmetre i surts més esvaït del que has entrat. Aquí no. L’opció dels Fogons de la Carme, restaurant situat en una de les cases senyorials amb gran terrassa que descrivia abans, és obligatòria per a tothom algun cop a la vida almenys. Amb el menú degustació de la Mostra Gastronòmica de les Garrigues que ja es celebra per vintè any pot gaudir des d’una degustació d’oli d’oliva verge, fins a uns panellets salats amb pernil i ametlles, carpaccio de ceps amb foei, cuixetes de guatlla o bunyols de moniato, tot amb un estil casolà però exquisit. Ideal per oblidar-se dels polítics, almenys per una bona estona.

(Article publicat al Nació Lleida el 3/12/2015)

El que la societat ha unit, que no ho separi el polític

Hola bon dia, mirin, el meu nom és Ferran Montardit i vinc d’una família de tradició catalanista, però catalanista de veritat, no d’aquell catalanisme que molt bla-bla-blà però que acaba pactant amb un partit creat només per carregar-se la immersió lingüística en català. 

El meu padrí de part de pare era de la Joventut Republicana de Lleida i mon padrí de part de mare, de la Granja d’Escarp, un pastor amb gran consciència republicana. Fins i tot, ma padrina natural de Valladolid, convençuda republicana, era votant assídua d’ERC des de que es va poder votar. 

Me vaig comprar la meua primera estelada per allà l’any 1992, comprar en aquells temps una estelada seria com comprar avui dia un vídeo Betamax al Media Market. No era un hipster de l’època, més aviat en aquell temps els independentistes érem vistos com uns friquis. O dit de manera més intel·lectual tal com deia aquesta setmana el professor Pueyo aquí al Nació Lleida: «Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites». 

Vaig estrenar públicament la meua estelada el dia que la torxa olímpica de Barcelona’92 feia el recorregut per Lleida, com si els lleidatans haguéssim comptat en alguna cosa per aquells Jocs Olímpics. Aquell vespre de juny el Pont Vell estava farcit de GEO de la Policía Nacional, suposo que advertits pel molt progressista jutge Garzón, que es dedicava a engarjolar independentistes per si un cas. El resultat és que al GEO que tenia davant meu no li devia agradar gaire el meu tros de tela i vaig rebre una targeta de visita en forma de cop de porra que sortosament només me va tocar de gairó, alguns dels que estaven a la meua vora van rebre més i van acabar anant per terra. 

Vint anys després d’aquell fet els independentistes som uns quants més, no som freaks i ja ens tracten com una cosa seriosa, si més no la premsa internacional no espanyola. Evidentment continuo anant a manifestacions, a vies, a ve baixes i a tot el que convingui amb els meus fills per continuar la tradició familiar. 

Per tot això, ara que hem arribat fins aquí amb les ganes que jo tenia, i ara que tenim setanta-dos escons independentistes al Parlament, faig saber que a mi, que no sóc militant de cap partit polític, m’és completament igual qui sigui el president de la Generalitat durant els propers famosos divuit mesos. M’és igual que sigui el Romeva, el Junqueras, el Mas, el Baños o el Postureig de Lleida. M’és igual. Perquè sí, és un president, però darrere hi haurà setanta-un diputats més molt transversals que es dedicaran a vetllar perquè les eines de construcció nacional siguin les més adequades per a la ciutadania. No és un, som setanta-dos. 

Senyores de la CUP i senyors de JuntsXSí parlin, pactin i negociïn tot el que calgui, però investim president ràpid que hem d’anar per feina, tu. Anar a unes noves eleccions al març seria la riota per part de tothom després de tota la feina que hem fet des de la societat civil amb una ANC actuant de Loctite amb els polítics quan ha fet falta. Si es tornen a convocar eleccions potser serem uns quants que engegarem a desbrossar espones a qui ens demani el vot. No ho entendria. Keep calm and carry on. Ho tenim a tocar, no ho deixem perdre ara. Hi confio.

(Article publicat al Nació Lleida el 18.11.2015)

The Who - My generation

L'amic Robert Gràcia (@rograjo) em va recordar el 29 d'octubre que aquell dia es complien 50 anys de la publicació d'"una bestialitat convertida en himne a la rebel·lia i a superclàssic del rock'n'roll" per fer servir les seues mateixes paraules. Es referia, evidentment, al "My generation" dels The Who. I com jo en això de la música sóc molt sensible, me va fer venir ganes de fer un article per explicar coses sobre aquesta banda. (No el recollia en aquest article sobre els discos del 1965 perquè el disc sencer no era gran cosa)

• La cançó: "My generation". Segons la revista Rolling Stone és l'onzena millor cançó de la història . La cançó fou escrita per Pete Townshed el dia que complia 20 anys, el 19 de maig de 1965 en un viatge de tren des de Londres a Southampton. La frase més famosa de la cançó és "Hope I die before I get old"... en els diaris de Kurt Cobain apareix la frase "Hope I die before I turn into Pete Townshed". Pete és viu i Cobain no.

• El disc: "Tommy". No és el disc on s'incloïa la cançó "My generation" però és el seu millor disc, una obra d'art innovadora en aquell temps publicada el maig de 1969 i que va vendre més de dos milions de discos. Fins aleshores els Who només havien tingut èxits en el Regne Unit, aquest disc els suposà la consagració als EUA estant més de dos anys al Billboard. El disc venia precedit de dos èxits del teatre musical com "Hair" (1968) i "Pretty things" (1968) i Pete Townsed va escriure la història d'un nen sordmut i cec que jugava amb una màquina de petacos de bar. La música realça la narració dramàtica amb alguns dels millors temes de la seua carrera com "Pinball wizard" i "I'm free". L'any 1975 es va fer la pel·lícula dirigida per Ken Russell amb Roger Daltrey fent de Tommy i cares famoses d'Elton John, Jack Nicholson i Tina Turner.

• Les portada: "Face dance" (1981)  copiant el concepte de "A hard day's night" de The Beatles i dissenyada per Peter Blake, artífex del "Sgt Pepper's" justament. 

• La censura: "Who's next" (1971). aquest disc imprescindible sortí molt bé tenint en compte que fou una sortida d'emergència després del fracàs de Lifehouse, un projecte de Townshed. A la portada es veuen els components del grup després de fotre una pixarrada en un monòlit. Al franquisme espanyol li semblà de molt mal gust i censurà la portada i dos cançons "Love ain't for keeping" i "Won't get fooled again". Sort que al final no van publicar la portada que tenien prevista, la idea original era una foto dels quatre sortint d'una vagina. I no fou l'únic cas. El cas més histriònic de censura espanyola fou amb "Lo mejor de the Who" (1974) on a la portada no sortien ni ells... algú s'atreveix a dir qui són?

• L'anècdota: Roger Daltrey va enganxar una pneumònia després de la sessió de fotos per la portada de "The Who sell out" (1967) i on surt submergit en una banyera de mongetes blanques Heinz gelades.

• Les borratxeres: Keith Moon, en ple vol intercontinental, començà a llençar menjar per tot l'avió, entrà a la cabina, va cantar per megafonia tot el que li passava per cap i durant l'aterratge es quedà dret al passadís... amb els pantalons abaixats. Un altre dia Moon amb un Lincoln Continental s'estampà dins de la piscina d'un Holiday Inn, amb la qual cosa la cadena hotelera no els deixà allotjar-se més en els seus establiments.

• Els instruments: una de les imatges més conegudes dels Who era l'acabament dels seus concerts destrossant els seus instruments i cremant la bateria. La història es remunta a quan encara es deien The High Numbers i a Pete Townshed no li agradava el so en un directe, aleshores va donar un cop de guitarra a l'amplificador trencant el sostre i deixant una part del màstil de la guitarra encastat. Això es va convertir en un ritual, els imitadors es compten a milers -començant per Jimi Hendrix- i les entrades dels concerts s'encarien per pagar tant desperfecte.

• El rècord: l'any 1976 entren al llibre Guiness com el grup que toca "més fort".

I resulta que el problema és el català...

L’any 1715 el Consejo de Castilla proposava que “en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas”. El 1780 Manuel de Godoy estableix que “en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”. Un edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837 diu que “dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano”. 

La llei d’instrucció pública aprovada el 9 de setembre de 1857 pel ministre Moyano Samaniego en el seu article 2 obliga només a l’ensenyament dels “principios de la gramàtica castellana”. El 1896 la Direcció General de Correus i Telègrafs de l’Estat prengué la decisió de prohibir parlar en català per telèfon. El 5 de gener de 1916 la Real Academia Española de la Lengua estava preocupada en “que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.” L’any 1994 es repetia aquesta preocupació. 

El 27 de març de 1900, el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale estava capficat perquè els mestres parlaven massa en català i això “origina perjuicios de difícil remedio á la infancia de hoy”. I també a Lleida, el leridanista Eduardo Aunós sentenciava que “nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”, en un grotesc intent de fer xixines la unitat lingüística i territorial catalana. 

El general Emilio Barrera content amb les noves normes del “demòcrata” Primo de Rivera deia “en las escuelas se enseña el castellano, se entonan himnos a España y a su bandera.” En el Reial Decret de 1924 sobre venda d’especialitats farmacèutiques es llegia "...deberán tener sus etiquetas envolturas y prospectos redactados en español." En el Reglament del Notariat de 1944 hi trobem aquest article 148 "Los instrumentos públicos deberan redactarse necesariamente en idioma castellano". 

L’any 1952 el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo feia retirar dels quioscos la revista Aplec perquè “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?” (Brutal aquesta frase!). I el censor de les obres de Pompeu Fabra estava eufòric ja que “gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana”. En els anys 1956 i 1957 s’aproven reglaments pels quals els reclusos de les presons poden parlar únicament en castellà i en el Registre Civil només es poden inscriure noms castellans. 

I a la dècada dels noranta s’aproven dotzenes de reials decrets on s’obliga l’etiquetatge en castellà, des del 308/1993 sobre comercialització de mol·luscs bivalves vius fins el 110/1995 sobre medicaments homeopàtics veterinaris. 

Per tant, votar en contra que el català sigui llengua preferent a la Paeria és no voler veure la necessitat de fomentar l’ús social de la llengua en àmbits com el cinema o la justícia. I jo no em vull creure que el PSC, que fa un temps s’autoanomenava catalanista, això no ho sàpiga veure. Diu el refrany que “qui va amb un coix al cap d’un any és coix i mig”... a veure si serà això el que els ha passat als socialistes de la Paeria. M’entenen, no?

(Article publicat al Nació Lleida el 4/11/15)

Three Dog Night - Joy to the World

L'any 1968, uns músics de Los Ángeles que tocaven temporalment amb grupets petits i anaven fent sessions de gravació es van ajuntar per una idea que tingué Danny Hutton, la de formar un grup amb tres cantants. Una cosa que a Catalunya es portava amb La Trinca però que als Estats Units encara no havia arribat pel que es veu.

Així que Hutton va contactar amb Cory Wells i amb Chuck Negron per fer aquest novedós grup. El nom del grup prové d'una llegenda esquimal que diu que quan fa molt fred els gossos entren a dormir a les cases, de tal manera que si arriben a entrar tres gossos vol dir que és la nit més freda. Però juntament amb Joe Scherme al baix, Floyd Sneed a la bateria, Mike Alsup a la guitarra i Jim Greenspoon als teclats van tenir un començament no gens fred i només començar van rebre discos d'or americans.

Els Three Dog Night van ser majoritàriament un grup de singles, tot i que els discos es venien molt bé també. El disc "Joy to the world" (1974) fou el número 1 més important, però en singles triomfarem molt més. Van arribar al nº1: "Mama told me (not to come)" (1970), "Joy to the world" (1971) -divertida cançó on es descriuen i que llastimosament podreu conéixer per l'horrible versió nadalenca de Mariah Carey- i "Black and white" (1972).

Al Top Five arribaren "One" (1969) -el seu primer single- , "Easy to be hard" (1969), "An old fashioned love song" (1971) -potser us sonarà més la versió d'Andy Williams-, "Never been to Spain" (1971) -on es mencionen llocs on els cantants no han estat, i que fou versionada per Elvis, Cher i Tina Turner entre d'altres- i "Shambala" (1973), sobre el mític regne de l'Himalaia.

Altres singles que destaco són: "Eli's coming" (1969), "Celebrate" (1970), "Liar" (1971) o "The family of man" (1972). Sabent que "Joy to the world" va ser un greatest hits amb aquestes cançons no és d'estranyar el seu èxit, no?

Els èxits dels Three Dog Night s'acaben el 1973, i després d'un parell de canvis el grup acaba desapareixent de cop i volta. Van tenir la mala sort de fer la seua carrera justament en els temps en què dins del rock -van ser batejats com els reis de l'oversing- els singles eren rebutjats i potser per això no van rebre l'atenció merescuda i han passat condemnats a l'ostracisme.

Cory Wells ha mort als 71 anys de mort sobtada mentre dormia.

Un clot ple d’aigua

Es veu que el passat dilluns dia 12 d’octubre fou un dia festiu, festiu en el sentit que no em va caldre anar a treballar i els nens que formen part de la meua unitat familiar no havien d’anar a estudi. El motiu de tal festivitat ara no recordo si era perquè es festejava el 205 aniversari de la primera celebració de l’Oktoberfest de Munic o bé si era per commemorar que el 12 d’octubre de 1823 l’escocès Charles Macintosh va patentar i comercialitzar el primer impermeable. Avenç molt significatiu per a la societat tenint en compte la multitud d’usuaris del Tutuki Splash justament en dies festius. I si el dia aquest no li agrada, pensi que pot celebrar que el 12 d’octubre de 1582 no va existir ja que el papa Gregori XIII es va carregar tots els dies entre el 4 i el 15 d’octubre d’aquell any quan va decretar l’establiment del calendari gregorià.

Bé, sigui quin sigui el motiu de la festivitat, i sempre intentant no ofendre els magistrats i magistrades del TSJC ara que pobrets estan tan sensibles, vam decidir voltar pel Pla d’Urgell aprofitant una fantàstica iniciativa de la Irene i el Joan del Palau d’Anglesola. Aquesta parella fa uns mesos va muntar una botigueta amb el deliciós nom de Km0 Boira, fent així tota una honorança al nostre element meteorològic característic. En aquesta botiga, com pot imaginar-se, no trobarà cocoters de Bangla Desh sinó que hi podrà adquirir producte del Pla d’Urgell, i que ara l’han aprofitat per muntar un fabulós pack de pícnic. En aquest pícnic, pensat per un berenar o un aperitiu de mig matí, podrà trobar pa de Vila-sana, sucs de Vilanova de Bellpuig, formatge de cabra del Palau d’Anglesola, melmelada de cirera de Miralcamp, una llonganissa seca, pa de pessic i mançanes i peres. A més dels tovallons, coberts i vasos també s’inclouen una sèrie de fulletons de promoció de rutes turístiques pel Pla.

Botiga Km0 Boira al Palau d'Anglesola

Una d’aquestes visites turístiques ens porta a Mollerussa, a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell. En aquest edifici del segle XIX conegut com la Casa Canal, s’hi fan visites guiades que et porten a un túnel del temps per conèixer com era el Pla d’Urgell abans, durant i els anys després de la construcció dels canals d’Urgell -sí, així en plural, perquè hi ha el canal, les sèquies i el canal auxiliar-. La construcció del canal comportà un canvi bestial en el paisatge, en l’economia i en la societat dels pobles de la zona. Si abans la zona es coneixia com el Clot del Dimoni perquè era tota una extensió plena de terrossos on ni el dimoni hi podia viure, ara s’ha convertit en una de les comarques més verdes de Catalunya a vista d’ocell gràcies a la fruita i el cereal. Aquest viatge en el temps ens porta, per exemple, a la construcció del túnel del Montclar, una mina de 5 km de longitud per on passa el canal a 160 m de profunditat per sota de la serra, que es començà a construir el maig de 1856 i que s’acabà el setembre de 1860. L’obra es feu picant per una banda i l’altra en unes condicions plenes de dificultat i amb presidiaris de Tarragona i Burgos condemnats a treballs forçats. És esfereïdor el relat que s’hi fa. La visita a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell la faria obligatòria a tots aquells barcelocèntrics que tenen els nassos de posar en dubte la inversió en el Segarra-Garrigues perquè no veuen més enllà de la línia 9 del metro.

Casa Canal a Mollerussa

l el Clot a què feia referència el nom antic de la comarca ara està ple d’aigua i se’l coneix com l’Estany d’Ivars i Vila-Sana. Prop de Vallverd i vora l’Estany hi ha l’antiga masia de Cal Sinén, on s’allotja el Centre d’Interpretació de l’Estany. Un centre on s’explica des de la història, els usos socials i la flora i la fauna de la zona. Un edifici que vostè i jo considerem indispensable i que pot arribar a ser un interessant centre d’aprenentatge per col·legis, però que està tot a mig fer per falta d’aportacions econòmiques. Una llàstima.

Estany d'Ivars i Vila-Sana

No deixi de visitar lo Pla d’Urgell, faci el pícnic, pengi la foto a Instagram amb l’etiqueta #picnicpladurgell i gaudeixi del nostre paisatge. Que sí, que la Costa Brava és molt bonica i tot el que vulgui, però el Pla i les Garrigues també tenen el seu encant paisatgístic i la seua història.

(Article publicat al Nació Lleida el 21 d'octubre de 2015)

Kajita i McDonald: Nobel de Física 2015 per l'oscil·lació dels neutrins

Als anys 20 del segle passat la física havia donat un tomb extraordinari a la mecànica clàssica de Newton. En aquells temps Hubble descobria la llei que porta el seu nom (evidentment) sobre l'allunyament de les galàxies i l'expansió de l'univers, la teoria de la relativitat d'Einstein començava a ser verifica experimentalment i Planck, Schrödinger, Heisenberg. Dirac, Bohr i Born consolidaven la física quàntica.

L'any 1927 té lloc la conferència de Solvay, que reuní les ments més brillants de l'època en física (Picard, Schrödinger, Heisenberg, Lorentz, Einstein, Plank, Curie, Compton...), una espècie de Gran Hermano però amb nivell intel·lectual.

Assistents a la conferència de Solvay

En aquells temps la radioactivitat estava força desenvolupada però en un tipus de reacció de desintegració radioactiva havia alguna cosa que no acabava de quadrar. En la desintegració anomenada beta un nucli radioactiu es converteix en un altre nucli radioactiu alliberant un electró, En les desintegracions ha de conservar-se la quantitat de càrrega elèctrica, que es conservava, però no es conservava l'energia, que també s'havia de conservar. Wolfgang Pauli es va posar a investigar el problema i va proposar que l'energia que faltava era conseqüència d'una nova partícula que compartia l'energia amb l'electró. Com que la càrrega elèctrica ja es conservava aquesta nova partícula no n'hauria de tenir, havia de ser neutra, així que Pauli l'anomenà "neutró". Compte que no és el que avui en dia anomenen neutró, els neutrons es van descobrir l'any 1932. Com Pauli no va assistir a la famosa conferència high level de Solvay, el 4 de desembre de 1930 escriu aquesta carta als conferenciants. 

Una de les cartes més famoses de la història de la física

L'any 1934 James Chadwick descobreix el que avui coneixem com a neutró, amb la qual cosa Pauli havia de canviar el nom a la seua partícula. No podia ser la mateixa perquè les masses de les dues partícules, la del neutró i la del "neutró de Pauli" eren molt diferents.

Tot i la teoria matemàtica, el neutrí continuava sense trobar-se. Va ser a partir del polèmic projecte Manhattan de la bomba atòmica on es va tenir la idea de trobar neutrins a la Terra. Frederick Reines i Clyde Cowan engeguen el projecte Poltergeist, anomenat així perquè detectar neutrins hauria de ser molt complicat ja que rarament interaccionen amb la matèria, d'aquí el nom de "ghost particle" que rep el neutrí. Finalment, el 14 de juny de 1956 en un detector de Savannah River (Carolina del Sud) demostren l'existència del neutrí. El següent telegrama el van enviar a Pauli per fer-li sabedor que sí, que tenia raó, i que el neutrí existia:

El telegrama que Reines va fer arribar a Pauli.

Pauli, que es trobava al CERN quan va rebre el telegrama va obrir una ampolla de cava per celebrar-ho. Faltaria més.Reines va rebre el Nobel de Física l'any 1995 per aquest descobriment, Cowan havia mort el 1974. El 1988 Leon Lenderman (qui anomenà "partícula divina" al bosó de Higgs), Melvin Schwartz i Jack Steinberger obtenen el Nobel pel descobriment de dos tipus de neutrins (el muònic i l'electrònic). L'any 2000 es confirmà l'existència d'un tercer tipus de neutrí (el tauònic).

Els neutrins de ParticleZoo

Aquesta setmana, Takkaki Kajita (Universitat de Tokio) i Arthur B. McDonald (Queen's University) de han estat guardonats amb el Nobel de Física 2015 pel descobriment de l'oscil·lació dels neutrins, la qual cosa demostra que la partícula té massa. Clar, això que potser vostès diran "i a mi què?" té la seua importància, més que res perquè el model estàndard de partícules suposava que el neutrí era una partícula sense massa. L'oscil·lació dels neutrins consisteix en el fet que un neutrí es converteixi en un altre tipus de neutrí. El Sol és la principal font de neutrins i només emet neutrins electrònics, imagini's si emet neutrins que en només tres segons 2·10¹¹ neutrins poden travessar 1 cm² de la seua pell, Per això a la dècada dels 60 Ray Davis construí un detector de neutrins electrònics, però "oh!" van adonar-se que només detectava un 34% dels neutrins segons els càlculs del físic John Bahcall. Què passava amb el detector? Estava fet per Pepe Gotera i Otilio? No. Els neutrins electrònics, en el seu viatge des del Sol, es transformaven en neutrins muònics i tauònics, i per això el detector era incapaç de valorar-los.

Apunts del dr Kajita, que li ha valgut el Nobel

L'any 1998, des de l'experiment Kamiokande liderat per Kajita i el 2001 amb l'experiment  SNO dirigit per McDonald confirmaven tot això.

Si vol saber una mica més:

- ¿Cómo atrapar un neutrino? (Descripció del detector de neutrins)

- Quants neutrins caben en una caixa?

- La massa del neutrí: una crisi i el futur.  

Un senyor d'Ivorra

Ivorra, municipi de la comarca de la Segarra. El poble està sobre una petita elevació en una banda de la carretera que va de Sant Ramon cap a Torà, a la dreta de la riera d’Ivorra afluent del Llobregós. Dins de la vila closa, al mig de la població hi trobem el castell de planta circular. L’església actual dedicada a Sant Cugat data de l’1 de juny de 1782 i fou consagrada pel bisbe Rafael Lasala. S’explica que, l’any 1010, mossèn Bernat Oliver estava celebrant la missa a Santa Maria d’Ivorra i en el moment de la consagració se veu que li va passar el mateix que als de CSQEP amb el tema de la independència, no sabia què dir. En aquell moment el vi que tenia al calze es va convertir en sang i va escatxigar totes les estovalles. El bisbe Ermengol va certificar al papa Sergi IV que allò va ser un miracle i es van donar a Ivorra una sèrie de relíquies que encara es conserven en un reliquiari gòtic de l’any 1426, on es guarda un tros d’estovalles tacat. A aquesta llegenda històrica se la coneix com el “Miracle del Sant Dubte”. 

Avui dia, a Ivorra, de sants dubtes en tenen ben pocs. Hi ha censades 95 persones. El diumenge del 27-S van anar a votar 92, i d’aquestes 89 van optar per la llista de Junts Pel Sí o bé per la de la CUP. És a dir, el 96,73% dels habitants d’Ivorra són clarament independentistes. Vaja, ni rastre dels sants dubtes, que ho tenen claríssim, tu. Els altres 3 vots van anar al PP i els de Ciutadans, que ara estan on fire dient que ells han guanyat les eleccions encara no sé per quins càlculs aritmètics, van treure el mateixos vots que el PACMA, el Partit Pirata, Unió i el PSC. D’aquesta manera el municipi d’Ivorra es converteix en el municipi proporcionalment més independentista de Catalunya. Trencant mites: ni Banyoles, ni Vic, ni Olot, ni Ripoll… Ivorra, a la Segarra. 

Ara, el senyor o senyora d’Ivorra que convençudament va votar l’opció independentista veu que per la tele surt un tal Rajoy anunciant unes noves eleccions per al dia 20 de desembre. Unes eleccions on el senyor o la senyora d’Ivorra haurà d’anar a votar per decidir uns diputats que hauran d’anar a ocupar el seient a la castissa Carrera de San Jerónimo. I què li han d’explicar sobre tot això al senyor o senyora d’Ivorra? Ell (i ella) ja han desconnectat. Madrid -com a concepte, no com a ciutat- queda molt lluny i els fa molta mandra. Què hem d’anar a fer a Madrid si nosaltres ja hem votat i a més amb gairebé un 97% a favor d’anar a la nostra? Ara, el dia després del sopar de Nadal, haurem de pensar quins diputats escollir per anar a la «Meseta» a no ser escoltats? Serà que les reclamacions de la «minoria catalana» han servit per a molt durant aquests anys! 

Un bon dia el senyor d’Ivorra es troba un amic de Cava (l’Alt Urgell) on l’independentisme va obtenir el 92,62% del vot. A l’amic pirinenc, també desconnectat, què nassos li has d’explicar d’aquestes eleccions per saber si manarà el Rajoy o aquell altre més guapot. Se li’n fot. Però una cosa sí que té clara, que si l’independentisme s’absté pot quedar com a primera força de Catalunya aquell grupuscle que vol que a Ivorra es parli més castellà però que li importa un rave que a Cornellà es parli més català. I tot i estar desconnectat pensa anar a votar per obtenir una majoria independentista a Catalunya i, sap què? Que si després els diputats no hi volen anar que no hi vagin, però intentem que els 4 diputats que mos toquen a Lleida siguin independentistes. Perquè, al cap i a la fi, què tindrà més ressò: una alta abstenció o una altra victòria de l’independentisme? Pensi-ho, pensi-ho.

Los padrins

Amb els amics parlem de política i parlem d’independència, perquè també som la Catalunya real i és un tema que interessa a la gent. Amb aquests amics, que són una mostra representativa i gens esbiaixada de la població, xerrant xerrant vam adonar-nos que calia explicar bé als padrins què votar. Ho vam concloure a partir de dos situacions viscudes per alguns de nosaltres. 

1. L’excepcionalitat de l’ocasió ha portat a crear la coalició Junts Pel Sí, una marca que alguns ja coneixem bé, uns altres la veuen fins i tot a la cançó de l’estiu de la TV3 però que alguna gent gran encara no acaba de conèixer. Imagini’s el padrí que ha votat ERC tota la vida i ara es troba al col·legi sense la papereta del seu partit, o el que tota la vida ha votat Convergència i al col·legi electoral acaba triant la papereta d’Unió perquè és la que més li sona. He sentit gent que deia que votaria “Junts Podem”, altres que deien “Junts sí que es pot”... vaja, uns petits embolics que poden provocar que algú confongui carpa per madrilla molt fàcilment. Fem l’esforç d’explicar-los molt bé de què van aquestes eleccions, que no són unes “autonòmiques” normals, que són unes eleccions històriques en les quals els «amics del plasma» han tret a passejar la Merkel, l’Obama, el Cameron, la banca, els sindicats, la patronal, el senyor Pronovias, el senyor Telefónica, el Freixenet, la Belén Esteban, el clero i un tal Margaritis de la Comissió Europea casat amb una dirigent del PP i parent de Rodrigo Rato. Només falten Georgie Dann i Fernando Esteso per pronunciar-se. En fi, que ja ni el Fortasec els fa efecte. 
2. L’altra cosa que ens hem fixat que preocupa als padrins és el tema dels bancs i les pensions. Quan parles amb ells i arribes a aquest punt… ai! lo sancristo gros: les pensions són intocables. Doncs som-hi, tots a fer pedagogia. Mirin, l’argument és ben senzill: les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu. Com la proporció de treballadors en actiu a Catalunya és més alta que a la resta de l’estat espanyol i els sous també són més alts la recaptació de les cotitzacions augmentaria. A més, les pensions catalanes han tingut superàvit en els últims anys. I els bancs? Ui sí, quina por… Aquest sistema bancari que va redactar un comunicat que volia ser de guió de Viernes 13 i ha acabant sent de guió de Los Bingueros és el mateix sistema que es va fer un fart d’estafar padrins i padrines endossant les seues famoses preferents. Preguntin sinó al Manuel Cuyàs, ell se n’ha fet un fart d’explicar històries sobre les preferents de Caixa Laietana amb un 20% de la població de Mataró enganxada.

Padrins, pares, sogres, oncles, tietes… visitem-los, parlem amb ells, convencem-los i acompanyem-los al col·legi electoral que no s’equivoquin de papereta, perquè de paperetes a favor de la independència només n’hi ha dos: Junts pel Sí i la CUP, les altres són del no. No perdem ni un vot, que potser la majoria dependrà d’això, d’un sol vot.

(Article publicat al Nació Lleida el 28 de setembre de 2015)