Lynn Anderson - Rose garden

Dime tu nombre, 

y te haré reina en un jardín de rosas 

tus ojos miran 

hacia el lugar dónde se oculta el día. 

Has podido ver donde morirán 

los oscuros sueños que cada día vienen y van, 

soy el dueño del viento y el mar. 

Al pasar el tiempo despertarás 

y descubrirás cientos de rosas a tu alrededor, 

hoy la luna y mañana el sol. 

Y tú sin saber aún quién eres, 

desde el país donde mueren las flores, 

dime que aún creerás en mí.

Això ho cantava Duncan Dhu l'any 1987 i vostè (si té 35 anys o més) també ho cantava, no se n'amagui. La cançó era el tercer single del seu segon disc "Canciones", el mateix disc del "Cien gaviotas", "Esos ojos negros" o "No puedo evitar (pensar en ti)".  Dels millors de la música pop espanyola.

La cançó no és pròpia de Duncan Dhu, sinó que va ser una versió pop que feu Diego Vasallo de la cançó "Rose garden" que popularitzà la cantant country Lynn Anderson l'any 1970

Lynn Anderson nasqué el 1947 allà on ha de néixer algú que vol ser cantant de country, a Dakota del Nord. La seua mare, Liz Anderson, ja era una cantant country mig coneguda i amb dinou anys debuta amb un single escrit justament per sa mare "Ride, ride, ride" (1966). L'any 1968 es casa amb el compositor Glenn Sutton i l'any 1970 li arriba el seu major èxit amb la versió del "Rose garden" de Joe South (mort el 2012) arribant al 3 de les llistes i obtenint el Grammy a millor solista femenina. Curiosament el seu marit la volia convèncer que no gravés aquest tema perquè era una cançó masculina.

Després vindrien altres singles no tan coneguts com "You're my man" (1971), "How can I unlove you" (1971), "Fool me" (1972) -aquestes dos últimes també de Joe South-, "Cry" (1972) o "What a man my man is" (1975).

Actualment estava retirada del món de la música i es dedicava a la doma i cria de cavalls. Avui m'he assabentat que morí el 30 de juliol a Nashville als 67 anys d'un atac al cor en el centre hospitalari Vanderbilt University Medical Center on estava ingressada a causa d'una pneumònia després d'un viatge per Itàlia.

Guru Josh - Infinity

Els que som d'una determinada quinta vam descobrir la música disco a finals dels vuitanta i començament dels noranta. La moda de l'acid house eivissenca ens va passar de llarg i nosaltres vam viure l'adolescència amb els Snap, Technotronic i Chimo Bayo. No sé si és bo o dolent, però va ser així.

En aquells temps adorables on la gent comparava discos i cassetes estaven molt de moda els recopil·latoris, des dels Boom fins al Tec i la Teca. En música discotequera hi havia el Máquina Total -durillo- o l'Skate Board. El Max Mix del Toni Peret i del Josep Maria Castells i el Bolero Mix del Quique Tejada ja estaven de capa caiguda. Es podria fer una enquesta si vostès eren més de Max Mix o de Bolero Mix... perquè allò sí que dividia la societat i no les assemblees de la CUP.

Un dels discos que va fer història l'any 1990 i que servidor de vostès té en doble cassete comprat al Simago -més vintage no podia ser la cosa- fou "Lo más disco", un recull de música disco -evidentment- de l'època que crec que van arribar a treure cinc o sis volums durant els següents anys consecutius.

En aquell recull hi trobàvem peces de dubtosa qualitat musical però que van suposar una fita per nosaltres, pobra canalla de quinze anys aleshores. Hi havia el "Cult of Snap" dels Snap; "It's on you" de MC Sar & the Real McCoy; el so més lounge del "Doin' the doo" de Betty Boo; "I can't stand it" de Twenty 4 Seven; "Personal Jesus" de Depeche Mode que no hi pegava ni amb cola; el "Tom's dinner" de Suzanne Vega samplejat pels DNA; "Dub be good to me" dels Beats International; "Easy" d'Ice MC; no podien faltar els Technotronic amb "This beat is Technotronic"; "Fantasy" de Black Box; "Touch me" de The 49ers; el "Swing the mood" del DJ que es dedicava a remesclar clàssics del rock'n'roll amagat rere el conill Jive Bunny...  no hi eren però hi podrien haver estat els C&C Music Factory, Rozalla, Atahualpa, Chimo Bayo, Paco Pil, Dr Alban, Antico, The KLF, Crystal Waters, 2 Unlimited... Ja veuen, noms que recordaran del Daus o de la Wonderful però que no destacaven per la seua qualitat musical però potser sí emocional.

Si fan memòria veuran que me n'he deixat un: Guru Josh. Sota aquest pseudònim treballava el músic, productor i escultor anglès Paul Waden. L'any 1990 publica el famós tema del saxo samplejat "Infinity", un d'aquests temes del que s'anomenava acid house anglès i que la crítica musical s'acarnissava en ell però que a nosaltres ja ens anava bé. A més, aquest ja clàssic de la música disco s'incloïa en l'àlbum "Infinity" que contenia versions horroroses -no recomano ni que les escolti- com la de "Popcorn" o la de "Louie, Louie" de Richard Berry. El single fou un èxit per tot Europa.

L'any després publica un nou single "Who's law (is it anyway)" amb un mediocre èxit. Ja no el recorden aquest, no? Després de l'èxit d'"Infinity" se'n va a viure a Eivissa, el lloc de moda d'aquests músics i artistes on es dedica a l'escultura en vidre. L'any 2008 reedita un altre cop amb noves mescles "Infinity" per si de cas i el succeeixen noves incursions dins del house amb "Cryin in the rain" (2009), "Eternity" (2009), "Frozen teardrops" (2010)...

Doncs bé, Guru Josh ens ha deixat als 51 anys, sembla ser que a causa d'un suïcidi. No nmés moren els cantants de soul o blues.

Natalie Cole - Orange colored sky

Tot just acabem de començar l'any, no mos ha donat temps de pair els ibuprofens del dia 1 de gener que ja hem d'escriure el típic article músico-necrològic. Doncs sí que comencem bé, sí... bé, potser hem d'esperar a veure què decideix la CUP per saber si comencem bé o no del tot...

Natalie Cole nasqué el 6 de febrer de 1950 a Los Ángeles filla del compositor i pianista Nathaniel Adams Cole, conegut com a Nat King Cole pels amics -havia sentit gent que l'anomenava Naps-i- Cols-. Nat King Cole és un d'aquells cantants que molts vam descobrir gràcies a les cintes de cassette que els pares de la generació del quaranta del segle passat portaven al cotxe. Per una banda el sector Nat King Cole, Lucho Gatica i Jorge Sepúlveda i per una altra banda -almenys en el meu cas- l'Emili Vendrell, el Ramon Calduch i la Trinca.

Cole, la Natalie no el Nat, debutà en un escenari l'any 1962 en un concert juntament amb son pare. L'any 1965 i mentre estudiava a la Universitat de Massachussets, on només hi havia dos-cens estudiants negres sobre un total de vint mil, s'afilia en el partit de les Panteres Negres arribant a convertir-se en una activista pública.

El 1973, amb el seu pare ja mort, inicia la seua carrera com a solista en petits clubs de manera semi-professional. I aquí vostè posi l'estil que més desitgi, soul o jazz, ja que per uns és solista de soul i per altres ho és de jazz. De hip-hop està clar que no. Ni de garrotins. I aquí ara entra la figura del productor com en tots els articles sobre música, en aquest cas són Chuck Jackson i Marvin Yancy els que composen els temes del seu disc de debut "Inseparable" (1975) -pronunciï's insepàrabol, eh?-. Els singles "Inseparable" i "This will be" es converteixen immediatament en discos d'or i en els seus primers èxits. A més li suposaren els seus primers Grammys l'any 1976, un el d'"artista revelació" i l'altre el de "millor solista de rhythm & blues", ni jazz ni soul ara. La portada horrorosa per cert.

L'any 1976 publica el segon disc "Natalie" que també és disc d'or. El succeeixen "Unpredictable" (77), "Thankful" (77), "Natalie... Live!" (78) i "I love you" (79) sota la mà del productor i ara també marit Marvin Yancy. L'any 1981 deixa el segell Capitol i comença un llarg període de sequera comercial per ressorgir el 1988 amb la seua versió del "Pink Cadillac" de Bruce Springsteen dins d'un retorn extraordinari com fou "Everlasting" (87). En aquest disc també hi ha altres bones cançons com "I live for your love", "In my reality" o "Split decision" . 

L'any 1990 amb Elektra Records grava tota una extraordinària novetat en el món musical, per primer cop es feia una producció com "Unforgettable" -ja veuen la tendència a posar noms de discos amb el prefix in que tenia la Natalie- en la qual cantava un cover juntament amb el seu pare mort 25 anys enrere. El disc, "Unforgettable... with love" va guanyar Grammys a punta pala -sis l'any 1992, entre ells el de millor solista de soul- i personalment fou el primer que vaig adquirir d'aquesta cantant. A part del duet aquest hi ha una preciosa versió de la tradicional "Route 66" i la fantàstica "Orange colored sky".

El 1993 torna a publicar un disc de Grammy "Take a look", més avorrit i sobrevalorat però amb algunes coses interessants com "Take a look", la versió de "As time goes by" -la cançó famosa de Casablanca-o la que més m'agrada "I'm beggining to see the light", un clàssic de Duke Ellington.

Com el duet amb Nat King Cole li va anar comercialment molt bé, el 1996 ho torna a intentar en el disc "Stardust" amb la cançó "When I fall in love", també guanyà dos Grammys però la cosa no reeixí tal com s'esperava. Cole continuava publicant discos més aviat discrets -també en té de típics nadalencs tal i com manen els cànons de les senyores que canten bé- i em quedo amb "Ask a woman who knows" (2002) amb la col·laboració de Diana Krall a "Better than anything" i la versió un pèl accelerada i desafinada del "My baby just cares for me" que havia popularitzat Nina Simone. Un disc menys soul i més jazz.

Tot i semblar una senyora de bons costums i de no haver trencat mai un plat, Natalie Cole tingué problemes amb les drogues durant bona part de la seua vida, que van accentuar-se l'any 2009 per culpa d'un trasplantament de fetge necessari per curar la hepatitis C que se li havia diagnosticat un any abans. Ell mateixa va reconèixer que el consum de cocaïna i heroïna havia influït en el desenvolupament de la malaltia. Finalment, als 65 anys, ella i el seu particular timbre de veu es van rendir.

El 2015: l'any del vagi vostè a saber què.

Acabem el 2015 esperant a què aquesta gent (en femení) de la CUP es decideixi per alguna cosa, els que s'autoanomenaven acceleradors del procés acaben anant a una velocitat que converteixen el Pas de la Somereta en Niki Lauda. A veure si quan faci el resum del 2672 ja s'han decidit... John Forbes Nash ressuscitaria -mort poques setmanes després de rebre el premi Abel- per poder aplicar la seua teoria de jocs en les negociacions. I miri que això de fer la independència ho teníem ben fàcil després de no sé quants 11-S fotent shows com el de la Meridiana i amb la Junta Electoral Central (central de Madrid) dedicant espais electorals compensatoris, amençanant-nos amb corralitos com el de Grècia, inhabilitant el jutge Vidal, Felipe González fent cartes franquistes i el Jorge Fernández Diaz comparant-nos amb el gihadistes. Mirin que estic per fotre un xiscle que ni el del Cristiano Ronaldo aquell.

Un any on s'ha pogut demostrar que la humanitat és capaç de trobar aigua a Mart i d'arribar a Plutó gràcies a la New Horizons però que és incapaç d'entendre la pregunta de la consulta d'Unió el 14-J o d'analitzar frases tan lúcides com "es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde". Vaja, tan clar com que "un vaso es un vaso y un plato es un plato". Ja veuen "me parece que estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna". Un grau de competència que ni el de la policia belga... y la europea?

Els d'Arnó enguany han reclamat més quartos a la Paeria pel tema de les multes dels radars -que aprenguin de la UEFA a posar multes!-, però la veritat és que ja no correm tant perquè tenim por de trobar-nos el veí de la ramaderia Pifarré tallant-nos el carrer, i com que anar en un Volswagen trucat pot sortir-nos car algun crio es dedicava a passejar per sobre de la passarel·la. Clar que per molt que Arnó reclami la Paeria tenia feina en vestir el personal amb 36.000 € en corbates, foulards i en sopars a Casa Irene d'Arties, Ep, tot suposadament segons la Marta Camps. De fet va ser tot tant suposadament que el PSC se va fotre la gran castanya en les municipals i han entrat ERC, la CUP, el Comú i aquell partit on diuen Lérida. Com amb el PSC per molt que l'Iceta els balli "Don't stop me now" no hi volia pactar ningú ni fart de cansalada i frankfurts, van ser aquests de C's que van tancar l'anomenat pacte de la vergonya, un pacte amb uns punts que realment no diuen res de concret excepte un on deixa clar que el català deixarà de ser llengua preferent a la Paeria. L'Àngel i l'Àngeles ja són la parella de moda a Lleida, fins i tot inaugurant la fira De Nuvis. Nostresinyó mos va castigar amb una brutal pedregada el dia 1 d'agost precedida d'un eclipsi que ja mos va avisar el 20 de març i una nevada el 4 de febrer, Res de "caloret faller". La natura és sàvia i ni el nou bisbe no ho para, Sort que hem tingut el "Som de l'Oest" del Postureig de Lleida per distreure'ns. Perquè si sortíem de Lleida la cosa no anava gaire millor, per l'A-2 mos vam trobar l'incendi d'Òdena i si anàvem a Salou teníem els senegalesos en peu de guerra durant l'estiu.

L'any pintava fatal començant amb l'emissió del documental "Barcelona ciutat morta", que mos posava sobre avís dels desastres que arribarien enguany. Uns de provocats com els atacs de París i de Charlie Hebdo, els del museu de Tunis i el dels estudiants de Kenia. Altres provocats per l'origen d'aquests atemptats amb les tragèdies dels refugiats sirians, els naufragis al Mediterrani i la famosa foto del nen mort a la platja. Uns altres provocats per vagi a saber vostè què com l'explosió de la fàbrica de Tianjin i el del famós vol 9525 de Germanwings del copilot Andreas Lubitz. Accidents desgraciats com el de les padrines d'Agramunt, les noies dels Mangraners i els ciclistes de Serós. I els típics desastres naturals com el terratrèmol del Nepal. L'any ha estat  més negre que el del watsapp en molts aspectes i tot i que hem estat contents perquè la UNESCO ha reconegut com a patrimoni de la humanitat les falles del Pirineu no ens hem pogut estar de recordar la violenta mort de  la Mónica Pérez de la Mariola, el metge Jaime Villalba, la noia de Sabadell, les noies de Cuenca, de Castelldefels i l'assassinat del professor Abel Martínez. També dos famosos empresaris lleidatans ens han deixat enguany: Josep Vall Palou i Àngel Pujol.

Per acomiadar l'any amb una mica d'alegria podem posar la música de Demis Roussos, Sergio Blanco (Mocedades, Sergio y Estíbaliz), Steve Strange (Visage), Chris Rainbow (Alan Parsons), Lesley Gore, Mike Porcaro (Toto), Moncho Alpuente, Percy Sledge, Ben E. King, BB King, Manuel Molina (Smash), Marujita Diaz, Javier Krahe, Gary Richrat (REO Speedwagon) James Horner, Cory Wells (Three Dog Night), Scott Weiland (Stone Temple Pilots), Willie Nelson i lemmy Kilmister (Motorhead).  I acompanyades per les explicacions de dos grans savis: Jordi Tardà i José Claudio Cifuentes "Cifu".

Si vostè és dels que es queda mirant la tele pot recordar el Saza o la Lina Morgan, que fa molt de cap d'any del tipus Viva el 89. O si li va un altre estil pot mirar alguna obra de la Rosa Novell, l'Àngels Poch, l'Ana Diosdado o l'Amparo Baró. Pel·lícules del Vicente Aranda, Christopher Lee o Wes Craven. Si és més vintage pot recordar alguna entrevista del Jesús Hermida amb Txiqui Benegas per exemple o amb Ruiz Mateos. Si tira més per l'esport recordi alguna cursa del Joan Garriga o de Jules Bianchi. O si és més de casa nostra miri una funció dels Pastorets amb el gran homenot lleidatà Enric Castells. 

Per últim, si vostè és més de lectura, gaudeixi de Gunter Grass en alguna edició de José Manuel Lra Bosch, però això sí, ben mudat per la data i si pot ser de Pedro del Hierro. La política també ens ha deixat defuncions com la de Lluís Hernández i Pedro Zerolo, però també la de CiU i potser la d'Unió, no? 

No sé, com que segurament el 2016 sigui millor, no? Que vagi molt bé!

The Darkness - Christmas Time (Don't Let the Bells End)

Bé, en aquests moments de l'any en què ja tinc la mateixa feina que un militant d'Unió em proposo fer el meu típic post nadalenc de felicitació amb una cançoneta. La intenció és alegra'ls la cara i que no surtin a les fotos durant aquestes festes amb la mateixa malajandí amb què hi surt l'Anna Gabriel.

Consultant els articles publicats ens darrers anys i sense esperar a prendre cap decisió assembleària enguany em decideixo a dedicar-lo a un grup, diguem-ne, més modernet... fixi´s en les nadales dels anys anteriors:

2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"

2010: Elton John "Step into Christmas"

2009: Slade "Merry Xmas everybody"

2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

Enguany prendré una cançó dels The Darkness. Aquest grup londinenc fou format l'any 2000 pels germans Hawkins: Justin, guitarra, veu, melenes al vent i un sentit de l'humor molt histriònic; i Dan, el dels riffs de guitarra a l'estil del vell heavy metal. En un segon terme es mantenen el baix Frankie Poullain i el bateria Ed Graham.

Debuten el 2003 amb una meravella de la música com fou el disc "Permission to land" que va vendre més de quatre milions de còpies. Impressionant el riff a "Black shuck" o l'èxit mundial "I believe in a thing called love".

El segon disc "One way ticket to hell... and back" (2005) és el disc on se foten la gran hòstia després de l'èxit del primer. Experimenten amb triangles i flautistes peruans, però la gent el que vol és escoltar l'estil més rocker dels Darkness. Tot i això salvo "Friday night". L'any 2006 se separen perquè Justin Hawkins s'emprenya i blablablà... les coses típiques que passen a tots els grups de canalla quan després de l'èxit se la foten a l'estil Ciudadanos el 20-D.

El 2012 es tornen a reunir, devien anar justos de quartos, i el tercer disc "Hot cakes" surt al juliol de 2012 (només Prince treia discos en ple estiu) amb una portada amb senyores i pastes que recorda molt a l'"Sticky Fingers" del Rolling Stones i amb una versió del "Street spirit" dels Radiohead. Mediocre en general però amb el seu millor tema "Everybody have a good time".

El juny de 2015 van treure el seu quart disc "Last of out kind" amb el single "Barbarian", una bona cançó en la seua línia bona dels orígens i amb videoclip d'historieta còmica al més pur estil A-ha o Thin Lizzy, un dels grups referents per The Darkness. Segons Justin Hawkins, que mai no saps si parla seriosament o en conya, diu que "la lletra descriu la invasió víking d'East Anglia que culminà amb la decapitació d'Edmund el Màrtir".

Bé, sí, tot això és molt bonic però anem per feina que és Nadal i en qualsevol moment la CUP pot fer una assemblea i fotre'ns les festes enlaire. La cançó que dedico avui és de l'any 1993, s'edità primer com a single i després s'inclogué en el seu primer disc en una edició nadalenca. Tant en la cançó com en el videoclip fan ús de tots els tòpics possibles que ha de tenir una cançó nadalenca.
Bones festes amb el divertit "Christmas time (don't let the bells end)" de The Darkness.

Bon Nadal coral

«Entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo diosinfantehijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir túrabadán? ¡Quiero desayunar!”» 

No, llegint el títol no es pensin que aquest article és simplement un desig de bones festes al llarg i lluent de closca presentador del ‘.Cat’. El títol de l’article fa referència a la situació que podem viure a casa meua durant els propers dies com a conseqüència de la situació social i política del país, de la nació, de la regió, o de la comunitat autònoma segons sigui el seu partit polític de referència. 

Per començar, els llums aquells espantosos que acostumem a posar al balcó creant una atmosfera similar al Corral de la Pacheca, enguany els he posat apagats. Ja que no sóc conscient si a casa vam complir o no el protocol de Kyoto faré el possible per intentar complir«el primer pacte universal de la història de les negociacions climàtiques», frase que no tinc ni idea de què vol dir però que deu ser una cosa molt important. És l’acord de la Cimera del Clima de París i permi això no pot passar desapercebut a l’hora de reduir les emissions de carboni. 

Aquest Nadal també hem substituït el tradicional arbre de Nadal per unes mates d’Stevia. D’aquesta manera quan la família estigui embafada de les copioses alifares anirem a fotre-li quatre xarrupadetes i així pairem amb facilitat gràcies a les seues propietats antidiabètiques, diürètiques, antireumàtiques, antibacterianes, antioxidants i cardiotòniques. Vaja, que la floreta posseeix més propietats que una oficina de Bankia. 

Entre els parents vam fer una votació per a veure qui havia de fer el sopar per la Nit de Nadal, i el resultat fou que l’havia de fer jo però sol no, sinó que m’havia d’ajudar el meu cunyat que s’autoanomena cunyada. Vaig trucar-lo per preguntar-li si vindria i em va dir que no, però que era un “no tranquil”, amb la qual cosa no em quedava gens de clar si acabaria venint o no a sopar ni si podríem sopar o soparíem mesos després. El meu cunyat i cunyada alhora em comentava que no li agradava que jo estigués de cap de taula i volia que a la punta dela taula ens asseguéssim tres o quatre, cosa que va anomenar un cap de taula coral. 

A l’hora de decidir què havíem de sopar la majoria ens vam decantar per la carn. De cop i volta un cosí o cosina que porta cua va dir que el millor que podríem fer era un referèndum per decidir si volíem carn quan ja tots ho teníemclar. Aquesta consulta legal i acordada diu que la vol fer negociar amb l’associació de vegetarians. Ell està convençut que hi haurà un dia que al president de l’associació de vegetarians li agradarà menjar un tall de ternasco, a hores d’ara encara estic esperant resposta seua... 

I com a última novetat canviarem la llengua preferent de les nadales que cantarem a l’hora de la ratafia i del licor de camamilla, així entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo dios infante hijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir tú rabadán? ¡Quiero desayunar!”. Bé, i tot això ho farem si els convidats poden arribar a casa perquè el veí de la granja Pifarré ha comprat l’altre pis del replà i de moment he d’entrar a casa pel balcó del menjador. 

Amics lectors i amigues lectores, passin unes bones festes i no deixin que la realitat els espatlli el Nadal. Ja veuen que a mi no em passa.

(Article publicat al Nació Lleida el 16.12.15)

Turisme a Cervià

Se’n recorden dels últims onzes de setembre? Aquells anys que havíem d’agafar el cotxe i baixar cap a Barcelona o cap a les Terres de l’Ebre per manifestar-nos o agafar-nos de les mans per la independència? Que mos feia una mandra absoluta però que al final hi anàvem contents, i sortíem rient a la gigafoto, i ens divertíem fent ves baixes i totes les coses estranyes que ens deien que havíem de fer per a poder ser independents? Doncs vagin-ho recordant perquè ara mateix això que s’anomenava la revolució dels somriures s’ha acabat i tots fotem la mateixa cara de malahandí que fa l’Anna Gabriel quan parla de l’Artur Mas. 

Bé, tots els somriures no s’han acabat, perquè hi ha alguns que deuen estar descollonant-se (amb perdó) del paper galdós dels 10 que es pensen que són 62 i d’alguns dels 62 que es pensen que només n’hi ha un. Els membres del Tribunal Constitucional, que han de fer hores extres per anul·lar la declaració aquella de desconnexió, deuen estar la mar de tranquils perquè tot plegat «ya lo están haciendo ellos solitos». 

Jo, que no tinc ganes d’estar emprenyat, dec ser l’única persona de tot Catalunya que creu que això acabarà bé i per celebrar-ho me’n vaig anar a fer turisme aconsellat indirectament pel periodista Miquel Andreu (@lotigre), a qui tinc el bon o mal costum de fer-li cas massa habitualment. Gràcies a un poètic tuit seu que deia «Hi ha un lloc on novembre i desembre és temporada alta: les Garrigues. Oli a tope» i al web LesGarrigues.cat vaig agafar el cotxe diumenge i vaig fer cap a Cervià de les Garrigues. 

A Cervià hi vaig anar des de Borges Blanques i comprovareu que la comarca, de pla no en té res. Situat vora de la vall del riu Set antigament hi passava el camí ral que anava de Lleida a Reus i Tarragona i per això hi ha llegendes de bandolers i traginers per aquella zona, però ara no li cal patir per això. Tot respira tranquil·litat. En arribar a Cervià els recomano que deixin el cotxe a l’entrada del poble ja que els carrerons del nucli antic són estrets i millor no maniobrar gaire per allà. Poden passejar per veure les cases senyorials que s’han mantingut amb pòrtics molt ben cuidats i amb grans terrasses. 

L’església parroquial està dedicada a Sant Miquel Arcàngel i a pocs metres hi ha el curiós edifici de la Casa de la Vila, construït l’any 1912 i fet tot de pedra. L’arquitecte d’aquesta esplèndida obra modernista fou Francesc de Paula Morera i Gatell, conegut a la ciutat de Lleida per ser l’arquitecte municipal des del 1906 fins el 1951 i per haver dissenyat l’edifici del Pal·las, la casa Melcior, l’Escorxador, les cases noves de Boters, el Mercat del Pla o l’Aquàrium dels Campos. 

Un dels atractius turístics de les Garrigues és la cuina amb l’oli, les olives i les ametlles. I clar, en un visita turística meua no podia faltar el moment d’èxtasi gastronòmic en un dels millors restaurants de les comarques de Ponent. I no li cal cap estrella Michelin, que a vegades en aquests de l’estrella té porten plats amb un ordre de magnitud del nanòmetre i surts més esvaït del que has entrat. Aquí no. L’opció dels Fogons de la Carme, restaurant situat en una de les cases senyorials amb gran terrassa que descrivia abans, és obligatòria per a tothom algun cop a la vida almenys. Amb el menú degustació de la Mostra Gastronòmica de les Garrigues que ja es celebra per vintè any pot gaudir des d’una degustació d’oli d’oliva verge, fins a uns panellets salats amb pernil i ametlles, carpaccio de ceps amb foei, cuixetes de guatlla o bunyols de moniato, tot amb un estil casolà però exquisit. Ideal per oblidar-se dels polítics, almenys per una bona estona.

(Article publicat al Nació Lleida el 3/12/2015)

El que la societat ha unit, que no ho separi el polític

Hola bon dia, mirin, el meu nom és Ferran Montardit i vinc d’una família de tradició catalanista, però catalanista de veritat, no d’aquell catalanisme que molt bla-bla-blà però que acaba pactant amb un partit creat només per carregar-se la immersió lingüística en català. 

El meu padrí de part de pare era de la Joventut Republicana de Lleida i mon padrí de part de mare, de la Granja d’Escarp, un pastor amb gran consciència republicana. Fins i tot, ma padrina natural de Valladolid, convençuda republicana, era votant assídua d’ERC des de que es va poder votar. 

Me vaig comprar la meua primera estelada per allà l’any 1992, comprar en aquells temps una estelada seria com comprar avui dia un vídeo Betamax al Media Market. No era un hipster de l’època, més aviat en aquell temps els independentistes érem vistos com uns friquis. O dit de manera més intel·lectual tal com deia aquesta setmana el professor Pueyo aquí al Nació Lleida: «Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites». 

Vaig estrenar públicament la meua estelada el dia que la torxa olímpica de Barcelona’92 feia el recorregut per Lleida, com si els lleidatans haguéssim comptat en alguna cosa per aquells Jocs Olímpics. Aquell vespre de juny el Pont Vell estava farcit de GEO de la Policía Nacional, suposo que advertits pel molt progressista jutge Garzón, que es dedicava a engarjolar independentistes per si un cas. El resultat és que al GEO que tenia davant meu no li devia agradar gaire el meu tros de tela i vaig rebre una targeta de visita en forma de cop de porra que sortosament només me va tocar de gairó, alguns dels que estaven a la meua vora van rebre més i van acabar anant per terra. 

Vint anys després d’aquell fet els independentistes som uns quants més, no som freaks i ja ens tracten com una cosa seriosa, si més no la premsa internacional no espanyola. Evidentment continuo anant a manifestacions, a vies, a ve baixes i a tot el que convingui amb els meus fills per continuar la tradició familiar. 

Per tot això, ara que hem arribat fins aquí amb les ganes que jo tenia, i ara que tenim setanta-dos escons independentistes al Parlament, faig saber que a mi, que no sóc militant de cap partit polític, m’és completament igual qui sigui el president de la Generalitat durant els propers famosos divuit mesos. M’és igual que sigui el Romeva, el Junqueras, el Mas, el Baños o el Postureig de Lleida. M’és igual. Perquè sí, és un president, però darrere hi haurà setanta-un diputats més molt transversals que es dedicaran a vetllar perquè les eines de construcció nacional siguin les més adequades per a la ciutadania. No és un, som setanta-dos. 

Senyores de la CUP i senyors de JuntsXSí parlin, pactin i negociïn tot el que calgui, però investim president ràpid que hem d’anar per feina, tu. Anar a unes noves eleccions al març seria la riota per part de tothom després de tota la feina que hem fet des de la societat civil amb una ANC actuant de Loctite amb els polítics quan ha fet falta. Si es tornen a convocar eleccions potser serem uns quants que engegarem a desbrossar espones a qui ens demani el vot. No ho entendria. Keep calm and carry on. Ho tenim a tocar, no ho deixem perdre ara. Hi confio.

(Article publicat al Nació Lleida el 18.11.2015)

The Who - My generation

L'amic Robert Gràcia (@rograjo) em va recordar el 29 d'octubre que aquell dia es complien 50 anys de la publicació d'"una bestialitat convertida en himne a la rebel·lia i a superclàssic del rock'n'roll" per fer servir les seues mateixes paraules. Es referia, evidentment, al "My generation" dels The Who. I com jo en això de la música sóc molt sensible, me va fer venir ganes de fer un article per explicar coses sobre aquesta banda. (No el recollia en aquest article sobre els discos del 1965 perquè el disc sencer no era gran cosa)

• La cançó: "My generation". Segons la revista Rolling Stone és l'onzena millor cançó de la història . La cançó fou escrita per Pete Townshed el dia que complia 20 anys, el 19 de maig de 1965 en un viatge de tren des de Londres a Southampton. La frase més famosa de la cançó és "Hope I die before I get old"... en els diaris de Kurt Cobain apareix la frase "Hope I die before I turn into Pete Townshed". Pete és viu i Cobain no.

• El disc: "Tommy". No és el disc on s'incloïa la cançó "My generation" però és el seu millor disc, una obra d'art innovadora en aquell temps publicada el maig de 1969 i que va vendre més de dos milions de discos. Fins aleshores els Who només havien tingut èxits en el Regne Unit, aquest disc els suposà la consagració als EUA estant més de dos anys al Billboard. El disc venia precedit de dos èxits del teatre musical com "Hair" (1968) i "Pretty things" (1968) i Pete Townsed va escriure la història d'un nen sordmut i cec que jugava amb una màquina de petacos de bar. La música realça la narració dramàtica amb alguns dels millors temes de la seua carrera com "Pinball wizard" i "I'm free". L'any 1975 es va fer la pel·lícula dirigida per Ken Russell amb Roger Daltrey fent de Tommy i cares famoses d'Elton John, Jack Nicholson i Tina Turner.

• Les portada: "Face dance" (1981)  copiant el concepte de "A hard day's night" de The Beatles i dissenyada per Peter Blake, artífex del "Sgt Pepper's" justament. 

• La censura: "Who's next" (1971). aquest disc imprescindible sortí molt bé tenint en compte que fou una sortida d'emergència després del fracàs de Lifehouse, un projecte de Townshed. A la portada es veuen els components del grup després de fotre una pixarrada en un monòlit. Al franquisme espanyol li semblà de molt mal gust i censurà la portada i dos cançons "Love ain't for keeping" i "Won't get fooled again". Sort que al final no van publicar la portada que tenien prevista, la idea original era una foto dels quatre sortint d'una vagina. I no fou l'únic cas. El cas més histriònic de censura espanyola fou amb "Lo mejor de the Who" (1974) on a la portada no sortien ni ells... algú s'atreveix a dir qui són?

• L'anècdota: Roger Daltrey va enganxar una pneumònia després de la sessió de fotos per la portada de "The Who sell out" (1967) i on surt submergit en una banyera de mongetes blanques Heinz gelades.

• Les borratxeres: Keith Moon, en ple vol intercontinental, començà a llençar menjar per tot l'avió, entrà a la cabina, va cantar per megafonia tot el que li passava per cap i durant l'aterratge es quedà dret al passadís... amb els pantalons abaixats. Un altre dia Moon amb un Lincoln Continental s'estampà dins de la piscina d'un Holiday Inn, amb la qual cosa la cadena hotelera no els deixà allotjar-se més en els seus establiments.

• Els instruments: una de les imatges més conegudes dels Who era l'acabament dels seus concerts destrossant els seus instruments i cremant la bateria. La història es remunta a quan encara es deien The High Numbers i a Pete Townshed no li agradava el so en un directe, aleshores va donar un cop de guitarra a l'amplificador trencant el sostre i deixant una part del màstil de la guitarra encastat. Això es va convertir en un ritual, els imitadors es compten a milers -començant per Jimi Hendrix- i les entrades dels concerts s'encarien per pagar tant desperfecte.

• El rècord: l'any 1976 entren al llibre Guiness com el grup que toca "més fort".

I resulta que el problema és el català...

L’any 1715 el Consejo de Castilla proposava que “en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas”. El 1780 Manuel de Godoy estableix que “en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”. Un edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837 diu que “dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano”. 

La llei d’instrucció pública aprovada el 9 de setembre de 1857 pel ministre Moyano Samaniego en el seu article 2 obliga només a l’ensenyament dels “principios de la gramàtica castellana”. El 1896 la Direcció General de Correus i Telègrafs de l’Estat prengué la decisió de prohibir parlar en català per telèfon. El 5 de gener de 1916 la Real Academia Española de la Lengua estava preocupada en “que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.” L’any 1994 es repetia aquesta preocupació. 

El 27 de març de 1900, el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale estava capficat perquè els mestres parlaven massa en català i això “origina perjuicios de difícil remedio á la infancia de hoy”. I també a Lleida, el leridanista Eduardo Aunós sentenciava que “nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”, en un grotesc intent de fer xixines la unitat lingüística i territorial catalana. 

El general Emilio Barrera content amb les noves normes del “demòcrata” Primo de Rivera deia “en las escuelas se enseña el castellano, se entonan himnos a España y a su bandera.” En el Reial Decret de 1924 sobre venda d’especialitats farmacèutiques es llegia "...deberán tener sus etiquetas envolturas y prospectos redactados en español." En el Reglament del Notariat de 1944 hi trobem aquest article 148 "Los instrumentos públicos deberan redactarse necesariamente en idioma castellano". 

L’any 1952 el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo feia retirar dels quioscos la revista Aplec perquè “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?” (Brutal aquesta frase!). I el censor de les obres de Pompeu Fabra estava eufòric ja que “gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana”. En els anys 1956 i 1957 s’aproven reglaments pels quals els reclusos de les presons poden parlar únicament en castellà i en el Registre Civil només es poden inscriure noms castellans. 

I a la dècada dels noranta s’aproven dotzenes de reials decrets on s’obliga l’etiquetatge en castellà, des del 308/1993 sobre comercialització de mol·luscs bivalves vius fins el 110/1995 sobre medicaments homeopàtics veterinaris. 

Per tant, votar en contra que el català sigui llengua preferent a la Paeria és no voler veure la necessitat de fomentar l’ús social de la llengua en àmbits com el cinema o la justícia. I jo no em vull creure que el PSC, que fa un temps s’autoanomenava catalanista, això no ho sàpiga veure. Diu el refrany que “qui va amb un coix al cap d’un any és coix i mig”... a veure si serà això el que els ha passat als socialistes de la Paeria. M’entenen, no?

(Article publicat al Nació Lleida el 4/11/15)