Parlar del Lleida

Johan Cruyff deia que “el futbol és la discussió del dilluns”. Tot i que ara sembla que amb el VAR s’havien de reduir aquestes discussions, els dilluns en arribar a la feina es continua xerrant de futbol. La llàstima és que a aquests habituals contertulians dels dilluns feiners futbolístics no acostumen a veure més enllà de barces i madrids i a molts d’ells se’ls fa complicat identificar un jugador del Vila-real o del Celta. I és clar, ja no els dic què passa quan jo entro en conversa per parlar del Lleida. Una mica de “ah, molt bé, molt bé” i després a continuar els debats arbitrals entre els forofos dels dos equips més beneficiats arbitralment. Un d’aquests companys arriba a tenir un punt histriònic, i és que del Lleida només coneix els jugadors cedits del Barça (és a dir, molt pocs en els últims 25 anys: Agostinho Ça, Quintillà i Calavera… anteriorment hem de remuntar-nos a Herrera, Albert Tomàs i Javi García), va a veure només els partits contra el Barça B i recorda que al Lleida havien jugat Òscar García Junyent, Carles Busquets i… Ramon Ros.

Així que, tot i que parlar de futbol acostuma a ser habitual els dilluns, a la feina, al bar o als grups de whatsapp, parlar del Lleida continua sent complicat. Almenys entre el meu entorn dels dilluns. Certament hi ha hagut èpoques en què el Lleida era tema de converses als bars, això succeïa durant els nostres happy nineties i ara fa poc es va reviscolar durant la temporada que va acabar amb el dissortat partit de Sevilla. Aquell any amb Imanol Idiakez a la banqueta, entre esmorzar i esmorzar i tallat i tallat, en aquests locals de restauració on es solucionen absolutament tots els problemes del país de forma més o menys contundent, es parlava del Lleida. Hi havia il·lusió, hi havia bon equip, es jugava bé a futbol i suposo que la pèssima gestió de la situació extraesportiva també va ajudar en què tothom hi digués la seua.

Amb tot això, als que ens agrada compartir visions amb una mica de profundidat sobre el nostre club més enllà del “i què va fer el Lleida ahir?” només ens queden les trobades de friquis del Lleida -aquell esmorzar, aquell sopar entre forofos del Camp d’Esports-, algun grup de wats on acostumem a ser els mateixos d’abans i les xarxes socials. 

Però, aiiiiiiii… les xarxes socials. I aiiiiiii el Twitter en concret. Que diferent és el Twitter del 2012 al Twitter del 2019. Twitter era una xarxa social on podies llegir, opinar, compartir i fins i tot establir converses discrepant tranquil·lament. Era un fòrum interactiu i força instantani. Però ara aquesta xarxa -que continuo trobant una gran eina per a compartir articles i activitats- s’ha convertit en un cul de sac d’insults, retrets i perfils maleducats que no aporten absolutament res, només intentar alienar cap a un costat o altre. L’escriptor Enric Gomà deia fa uns dies “Quantes meravelles hauria fet Goebbels si hagués tingut Twitter”. I l’agost de 2016 la revista Time ho posava directament en portada “Why we’re losing the internet to the culture of hate?” (Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?”. Vaja, que cal destriar molt el gra de la palla i encara se’t cola algun terrós pel sedàs.

I això és el que trobo jo -i força altra gent amb qui comparteixo- que ha passat a l’hora d’opinar, conversar o intercanviar parers sobre el Lleida a Twitter. S’ha convertit en un esport de risc en el qual et poden ploure insults de tota mena des de perfils fakes i perfils no gens fakes amb noms i cognoms. Una espècie de tribunal d’ordre tuitaire que està a l’expectativa de segons qui és qui opini. 

Les xarxes socials són indispensables avui en dia com a element de comunicació corporativa per associacions, empreses i clubs esportius. Però també cal saber-les utilitzar i crec que el Lleida, pel que representa corporativament, hauria d’interactuar més en aquest aspecte. Com a perfil institucional evidentment no pot respondre absolutament totes les interaccions, ni ho hauria de fer, ni s’hauria de posar al mig de qualsevol conversa, però sí que crec que: 1) seria produent de cara a l’afició interactuar una mica més a través de les xarxes -retuitejar un missatge d’ànim o una foto d’un aficionat a Sebastopol amb la samarreta del club, posem per cas-; i 2) el club, que en el seu moment va redactar un reglament de règim intern a bombo y platillo, hauria de fomentar un entorn de convivència social entre els aficionats. Pocs que som i sembla que a algú li agradi que et fotin els plats pel cap.

Ah! I cal vigilar el hooliganisme per part dels community managers no fos cas que passi com aquell d’un equip de l’OK Lliga que va publicar a les xarxes que el seu equip s’havia salvat del descens quan l’altre equip que també se l’estava jugant no havia acabat el partit encara… i al final es va haver de menjar les paraules. O els caràcters més ben dit.

(Article publicat en el númro 11 de la revista Lo Lleida)

El soci és el soci

«El soci és el soci i al soci no se’l pot enganyar.» Aquesta va ser una de les frases més populars en el món del futbol durant els anys noranta. El responsable fou Josep Lluís Nuñez, president del FC Barcelona, amb la seua particular entonació característica i les esses allargades. No sé si la va dir un cop o la utilitzà més vegades però la frase va quedar en el substrat dels aforismes futbolístics. 

Al Lleida Esportiu potser l’hauríem de canviar per un «l’abonat és l’abonat» per ser més fidels a la realitat tot i que durant la campanya de promoció dels carnets sí se’ns tracta de “socis”. Bé, la qüestió és que voldria reflexionar sobre la manera de fer socis -o abonats- del Lleida Esportiu, Sempre ens planyem dels quatre gats que som al camp: que si Lleida és així, que si tenim el Barça massa a prop, que si el futbol per la tele, que si quan fa fred fa fred i quan fa calor fa calor… però al soci… l’anem a buscar perquè vingui a fer-se soci o abonat? Si el soci no ve cap al club, potser hauríem de fer que el club vagi cap al soci, no? 

El màrqueting ens diu que les fases que cal seguir amb clients potencials són atreure, vendre, satisfer i fidelitzar. Crec que en aquest club la fase de fidelització la tenim més que assumida perquè els que hi som tenim clar que hi som i que hi hem de ser, tot i que  percebo que aquesta fidelització ha anat a la baixa en els últims anys  -cal vigilar amb els clients insatisfets-. Per tant la qüestió és l’«atreure» i el «vendre». Per exemple, que calgui fer més de dos hores de cua per a retirar un abonament, doncs que volen que els digui, no ajuda ni a «atreure» ni a «vendre». I no em serveix l’excusa del “és que veniu a última hora” perquè el soci, és a dir, l’abonat o client va quan pot o quan li va bé. Només faltaria. Culpar el client de les cues diguem que no és ètic i menys quan es tenen quatre gats com a clients. Imagineu que algú que està mig convençut amb un “va, enguany sembla que hi ha una bona plantilleta, me’n vaig a treure el carnet del Lleida” arriba a les “oficines” del club i es troba el percal d’haver de fer l’espera inacabable, aleshores és probable que aquest possible nou abonat digui “bueno, potser ja tornaré un altre dia, o un altre any”. Clar, tampoc anem sobrats d’abonats com per deixar-nos perdre clients potencials. Facilitar les coses i una reverència si convé, tu! En aquest fet, tal i com els deia abans, es veu que la fidelització està força ben consolidada perquè les hores de cua que vam fer estoicament els fidels les vam fer amb una fe que ni la que té Albert Rivera per presidir alguna cosa. Si fóssim 12.000 socis, com al CD Castellón, m’imagino al desembre encara fent cua per a renovar!

Vaja, que la idea és que caldria dissenyar noves estratègies de màrqueting adaptades als nostres temps per tal d’arribar a més clients, millorar la creativitat i trencar-se el cap per veure què es pot fer. I no em refereixo a la publicitat tradicional ja que les enquestes diuen que un 60% de la gent no suporta els canals publicitaris per ràdio i televisió. Només per posar l’exemple d’un altre club de la ciutat, el Força Lleida -ai, les coses que s’han dit d’ell!- permet abonar-se on-line. Oferir aquest tràmit on-line, al segle XXI, hauria de ser d’obligat compliment. A més, el club situa paradetes per Lleida per atansar-se a la gent, anar a buscar el possible client. A part d’altres idees com un talonari d’ofertes i descomptes o l’opció de pagament de l’abonament en dues quotes. No sé, penso que tot ajuda a ampliar això que s’anomena la massa social.. 

L’equip anglès del Stockport Country té el récord d’haver disputat el partit més llarg de la història del futbol, un partit de copa contra el Doncaster Rovers que va durar 3 hores i 23 minuts a base de pròrrogues, el partit va acabar en empat i l’any 1946 encara no hi havia el format dels penals. Però té un altre récord curiós, ser l’equip anglès que té menys entrades comprades en un partit: 13. Ara fa uns dies el Country va jugar un matx contra el Darlington corresponent a la sisena categoria anglesa, a Edgeley Park hi havia... 6173 espectadors!. No voldria ser el Stockport de les 13 entrades però sí el dels 6173 espectadors. I això, com va dir el company José Carlos Monge fa uns dies a la seua columna del diari SEGRE, no depèn només de l’entrenador.

Bona temporada!

(Article publicat en el número 10 de la revista Lo Lleida)

Autobiogràfic 2020

Un nombre natural es defineix com autobiogràfic si la seua primera xifra començant per l'esquerra indica el número de zeros que té el número, la segona xifra indica el número d'uns, la tercera xifra el número de dosos, i així successivament.... Doncs el 2020 és un nombre autobiogràfic ja que el 2 indica el número de zeros, el 0 indica el número d'uns, el 2 indica el número de dosos i el 0 indica el número de tresos. El proper any amb número autobiogràfic serà el 21200 que ni vostè ni jo veurem.

El 2020 també és un nombre ondulat. Els nombres ondulats són els que tenen la forma abababab... en base 10 i des del 1919 que no teníem cap any ondulat.

2020 no és un nombre primer però es pot posar com a suma dels quadrats de quatre nombres primers consecutius: si elevem al quadrat 17, 19, 23 i 29 -que són nombres primers consecutius- i fem la suma d'aquests quadrats el resultat dona 2020. Aquesta propietat no passava des del 1348 i el proper any en què succeirà serà el 2692.

El 2020 és un múltiple de 20 que conté un 20 en la seua representació. A més 2020 és un múltiple de 4 que els seus dígits sumen 4 (2 + 0 + 2 + 0 = 4), número que coincideix amb el número de dígits del nombre, 4.

Les ternes pitagòriques són conjunts de tres números que si elevem dos d'ells al quadrat la suma ens dona el quadrat del tercer d'ells. Aquests conjunts de números ja els feien servir egipcis i babilonis per a fer construccions perquè gràcies a ells podien construir triangles rectangles i marcar escaires (angles de 90 graus) de forma exacta. El 2020 forma part d'un bon sarpat de ternes pitagòriques: 868, 1824 i 2020; 1508, 1344 i 2020; 2020, 20352 i 20452; 40779, 2020 i 40829; 255021, 2020 i 255029… i la meua terna preferida: 1212, 1616 i 2020.

Però la propietat que més m'agrada del 2020 és que la 2020a xifra decimal dels tres nombres irracionals més famosos de les matemàtiques pi (π), e i el nombre d’or (φ) és la mateixa.

Astronòmicament, el 2020 és un any en què el mes de febrer té cinc dissabtes, això no passava des del 1992 i no tornarà a passar fins el 2048. I enguany tindrem 53 dimecres i 53 dijous, com el 1992 i el 2048. Cada 28 anys es va repetint el calendari, perquè 28 és el mínim comú múltiple de 4 (repetició del cicle d'anys) i de 7 (repetició del cicle de dies de la setmana). 

I una última notícia matemàtica relacionada amb aquest 2020 que fa poc ha començat. El proppassat 26 de novembre, la 40a Conferència General de la UNESCO va proclamar el dia 14 de març com a Dia Internacional de les Matemàtiques a proposta de la International Mathematical Union (IMU), per tant el 14 de març de 2020 podrem celebrar oficialment el que molts ja commemoràvem extraoficialment com el dia Internacional de Pi... que per coses com aquesta els matemàtics tenim la fama que tenim. El lema d'enguany d'aquest dia serà “Les matemàtiques són per tot arreu”.

Per anar preparant-nos pel Dia Internacional de les Matemàtiques 2020 us proposo un joc matemàtic. Substituïu cada quadrat de la imatge per un dígit diferent del 0 al 9 de manera que la suma doni 2020. Dels 10 dígits n’heu de fer servir nou. Som-hi! I bon any 2020.

(Article publicat a la revista Lectura el diumenge 19 de gener de 2020)

L'any de no dir res pel seu nom.

Enguany que el Camp d'Esports de Lleida ha fet 100 anys i no hem fet ni un trist homenatge a Koldo Aguirre ha estat l'any d'allò que se'n diu eufemisme, és a dir, posar un nom a per no dir un altre. A una colla de hooligans se'ls anomena jutges, magistrats del Suprem o fiscals. Es diu efectuaremos el visionada los vídeos con sumo agrado quan es volia dir no me importan una mierda las imágenes. Es diu judici a una farsa on policies de 2 metres d'alt per dos metres d'ample s'espanten per una ampolla de Fairy. Judici que ha aportat neologismes a la llengua com lanzó los tuiters o el famós cronograma. Anomenen murallas humanas a votants. Las caras de odio són les de la gent que votava més contenta que la Rosalía al Palau Sant Jordi. El lanzamiento de cono és un ataque a los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado però els cops de porra al cap són defensa de la Constitución. La bandera d'Òmnium incita al odio, les pancartes no són llibertat d'expressió i l'espai públic ha de ser neutral, llevat que s'organitzin desfilades militars que nos representan a todos amb paracaigudistes penjats en fanals. No sé si en temps de Rubalcava o de Chirac passava això.

Els CDR son violentos terroristas per tenir Kalia Oxi action gel al rebost i el Palau de la Música cantant "El cant de la senyera" és nazi, però no pots dir nazi a un nazi perquè te suspenen un partit de futbol. Els nazis no independentistes que apallissen colpistas són patriotas con bandera. I uns Patrols amb adhesius són coches devastados. El ministre Marlaska diu que Tsunami Democràtic és terrorista i fa més por que una peli d'Ibáñez Serrador, però va ser incapaç de predir les intencions de l'imam de Ripoll tot i que gairebé es cantaven "It must have been love" junts. Las sentencias hay que acatarlas però los ERO forman parte del pasado. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li diuen de Justícia i de Catalunya. I a la Junta Electoral... bé, no sabem ben bé què és i què diu. però tenen el seu moment de fama com buscava Ray Sawyer de Dr Hook a "The cover of the Rolling Stone". Allò de Honk-Kong són revoltes ciutadanes demòcrates, tanmateix l'ocupació de l'aeroport o de la frontera i no poder arribar ni amb taxis, Uber o Cabify (que hem après que són VTC) són asedios violentos. Perquè a Barcelona la gent va amb catanes. En canvi cremar un ninot de Puigdemont a Coripe és tradición popular. Guió digne d'una aventura del Massagran escrit per Folch i Camarasa. Al final resultarà que els metges de l'hospital de sant Pau protestant contra Pedro Sánchez estaven comprats, que Torra trucava per telèfon des d'un Fisher-Price, que el Dorian va ser un ventet de llevant i Josep Borrell un diplomàtic. Ai, calla... I finalment, el relator. I què nassos és un relator? Ni la lingüista Aïna Moll ho hagués arribat a entendre. 

En diuen separación de poderes però la fiscalia... de quién depende la fiscalía? Aquest Pedro Sánchez ha estat un fletxa, si més no ens ha tingut entretinguts amb un parell d'eleccions al Congrés (28-A, 10-N) i passejant Franco d'aquí cap allà. Una, dos y tres lo que usted no quiera para el rastro es com cantava Patxi Andión. Bé, el Rastro o Mingorrubio. I al Senat també hi va haver eleccions, no Miquel Iceta? I és que això de les eleccions sempre ens deixa uns personatges pintorescos, perquè a part n'hi ha hagut d'europees i de municipals (26-M)... Començant per aquell candidat de VOX a Alfarràs que després es va declarar independentista, i aquell altre de VOX de Lleida que van detenir poc abans de les eleccions. I el de l'alcalde d'Estepona amb lo seu rascaculs. Compte amb la fauna ara que la Greta Thumberg ens ha vingut a dir que ens estem quedant sense Amazònia! I sense un tros de Notre Dame que comparava aquell president autònom posat, curiosament, per VOX també. I tothom opinant sobre Bolívia i Veneçuela sense ser conscients del que tenim a casa. Per a llegir "Gastos, disgustos y tiempo perdido" de Sánchez Ferlosio.

Mirant alguns cervells de la humanitat potser no calia anar tan lluny a buscar la 1a imatge d'un forat negre. A més després d'haver desaparegut cervells prodigiosos com el del matemàtic Michael Atiyah o el d'Eduard Punset. I bones persones com la Neus Català. A Lleida hi va haver canvi històric a l'alcaldia amb el Miquel Pueyo com a nou paer en cap en unes eleccions on un exregidor socialista escrivia cartes a pacients morts. "Vivir así es morir de amor". A Europa Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín van ser escollits eurodiputats. Vaja, això segons la justícia europea perquè l'espanyola està més distreta anul·lant drets de diputats electes a tot arreu i detenint alcaldes de la CUP amb uns informes més falsos que els que aconsellaven el fitxatge de Neymar pel Barça. I més coses positives de les eleccions: la desaparició d'Albert Rivera el seu Lucas i els seus llambordins. No ho vam poder celebrar fotent-nos un bon llom ibèric per por de la listeriosi però sí ¡qué lindo es el vino! El que se bebe en la casa del que está limpío por dentro y tiene brillando el alma que cantava Alberto Cortez. 

El 2019 havia de ser un any matemàticament feliç i el CB Pardinyes així ho ha notat, Molo tornant a Lleida ("I believe in you" i "Desire" del disc "Spirit of Eden" dels Talk Talk ho poden definir) enlloc de Juan Carlos Oliva i Sandro Rosell sent alliberat del seu segrest. Però ni un 2019 feliç ni perfecte, esportivament no ho va ser pel Reus Deportiu, ni per l'esport en general amb les pèrdues de Joan Carles Pié, lo Manel Solans, Blanca Fernández Ochoa, José Antonio Reyes, Niki Lauda, Chicho Sibilio i Carlos Pérez de Rozas. Però desastres i tragèdies a prop de casa no n'han faltat: a Lleida la tràgica desaparició de la professora Núria Borràs i l'accident de l'Oscar Miron; l'incendi de Bovera i Maials, els aiguats a l'Albi, Vinaixa, l'Espluga Calba... també vam estar pendents del Julen, el nen que va caure en un pou... de la crisi humanitària denunciada per Open Arms, dels atacs a Nova Zelanda, dels tiroteigs a Dayton i El Paso, dels atemptats a Sri Lanka...

Costa alegrar aquest món, sense les parides del Mentefría, les cançons d'Sleepy Labeef, l'humor del Galindo, les sèries del Luke Perry, les melodies de Joan Guinjoan, les pelis de Doris Day, la bateria de Ginger Baker, la música zulu de Johnny Clegg, els estirabots de Xabier Arzalluz, les interpretacions de Javier Pérez Grueso i el teatre d'Arturo Fernández.

Malgrat Boris Johnson i Donald Trump, i el que ens pot caure per aquí en la propera investidura, els desitjo un BON 2020. I llibertat presos polítics. I a qui no li agradi que no llegeixi.

Roxette - How do you do

Si a algú li preguntem el nom d'algun grup de música suec el més probable és que ens contesti Abba o Roxette. Les altres probabilitats, més petites, serien per a Europe, Ace of Base o The Cardigans. L'outlier ens el donaria si algú mencionés The Hives.

A mitjans de la dècada dels vuitanta Per Gessle ja era un rocker mitjanament conegut en el seu país, líder del grup Gyllene Tider. A més, quan va deixar la banda, es dedicà a la producció de discos i a aparèixer a la televisió, amb la qual cosa la fama se l'incrementà. Per exemple fou el comentarista a la televisió sueca del festival Live Aid l'any 1985. Al mateix temps Marie Fredriksson era una cantautora que composava i interpretava temes en suec. L'any 1986 Per i Marie treballaven per EMI, Per tenia una cançó en suec que ningú la volia cantar i finalment Marie, després de traduir-la a l'anglès, es va avenir a interpretar-la. El duet va escollir de nom artístic Roxette, el títol d'una cançó de Dr Feelgood. El single "Neverending love" es situà ràpidament al top ten suec. Vist l'èxit Per es dedicà a traduir a l'anglès totes les seues cançons anteriors fins a publicar el seu primer disc "Pearls of passion" (1986). El disc és un enorme èxit suec però no traspassa d'aquí (o d'allí més aviat).

Casualment, l'any 1988 un estudiant d'intercanvi suec se'n va als EUA amb una maqueta en forma de casset dels Roxette. Li presta el casset a un amic seu que treballa a l'emissora de ràdio KDWB 101.3 FM de Mineapolis i aquest el punxa. Hi ha una cançó que agrada molt al públic i la gent la demana, altres emissores de ràdio també li demanen la cançó. Es converteix en un hit a les ràdios americanes i EMI es veu obligada a publicar ràpidament el disc als EUA. El disc "Look sharp!" acaba sent disc de platí i el tema en qüestió que els va catapultar no és ni més ni menys que l'ara ja famós (i clàssic) "The look".

Amb 36 milions de discos venuts i més de 15 milions de singles no em dedicaré a comentar-los tots (seria més llarg que una sentència del Suprem, amb la diferència que aquí explicaria la veritat), sinó que faré un tria (absolutament subjectiva) de 10 temes (i en trio 10 perquè mira, és el número que es a servir quan es fan aquestes coses) d'aquest grup que ens va marcar l'adolescència a tota una generació i que podríem comparar la mort de Marie Frediksson amb la de Dolores O'Riordan de The Cranberries pel que va suposar a la nostra joventut.

• No podia començar per cap altra que no fos "The look". l'estiu del 1989 sonava a tots els altaveus de ràdios a les piscines i als walkmans juntament amb The Refrescos, Fine Young Cannibals i Prince. Impossible recordar la lletra sense començar a cantar 1-2-3-4 walking like a man, hitting like a hammer, she's a juvenile scam, never was a quitter, tasty like a raindrop, she's got the look!. I el na na na na na final ballant-lo fent moure el braç assenyalant amb el dit índex cap a dalt. I res, la cançó a lo tonto va ser número u a tot el món, cosa que ni els Abba havien aconseguit. El vídeo va guanyar el MTV Video Music Award.

• El segon single internacional de "Look sharp!" va ser "Dressed for success", curiosament a Suècia va sortir com a primer single. Sense l'èxit anterior tanmateix penso que és una de les millors interpretacions vocals de Marie.

• Absolutament sobrevalorat és "It must have been love" (1990). Ha estat la cançó que més ha sonat a ràdios i teles per acompanyar la notícia de la mort de Marie. Un tema del seu primer disc de l'any 1987 que havia de ser una cançó de nadal "Christmas for the broken hearted" i que es va popularitzar gràcies a la BSO de la pel·lícula Pretty Woman. Fou el seu 3r número u mundial després de "The look" i "Dangerous" i el era el tema que molts esperàvem que sonés als pubs per intentar treure a ballar la parella que feia estona antagullàvem. Bons records d'una cançó que trobo pesadíssima.. lay a whisper on my pillow... L'any 1996 graven una versió en castellà "No sé si es amor".

• Del tercer disc "Joyride" la cançó que més m'agrada és "The big L" (1991), tercer single publicat a Europa però no als EUA. Trobo que té un riff de guitarra diferent a les altres cançons del grup. Si escolteu la lletra veureu que la L del títol es refereix a la paraula love.

• L'any 1992 publiquen el quart disc "Tourism" i el primer single és aquest divertit i rítmic tema pop-rock "How do you do!". Impossible no cantar How do you do, do you do, the things that you do...

• El següent disc seria "Crash! boom! bang!" (amb una portada que trobava horrible) i el primer single un altra cançó amb molt ritme i absolutament comercial com és "Sleeping in my car". No fa falta dir que va ser un nou èxit mundial. 

• "Crash! boom! bang!" va ser el segon single del disc amb mateix nom i per mi una balada molt més xula que la pesada del "It must have been love". La cançó passà desapercebuda en les llistes d'èxit i només va arribar al capdamunt a la llista espanyola d'AFYVE. Per deia que aquesta cançó tenia una mica de Burt Bacharach i jo la lletra no l'acabo d'entendre però és un tema diferent amb un vídeo diferent... cos everytime I seem to fall in love, crash! boom! bang!...

• El 1995 publiquen el grans èxits "Don't bore us-get to the chorus!" amb "June afternoon" com un dels dos temes inèdits que s'han d'incloure en aquests discos per tal que la gent que té tots els discos anteriors se l'acabi comprant. Com a curiositat Per parlava d'aquesta cançó d'estiu que va composar durant un hivern que va ser la primera cançó dels Roxette on surten les paraules ice cream i balloons. La cançó no va anar més enllà però l'he aprofitat per recordar l'espectacular concert que van fer al Palau d'Esports de Barcelona el 1996 en la gira d'aquests grans èxits. Un concert diferent, jo amb vint-i-pocs anys envoltat de milers de teenagers enfollits i enfollides... venia feia poc temps d'un concert d'Eric Clapton. Totalment diferent.

• "One wish" és un tema gravat el 2006 en motiu d'un altre disc de grans èxits. És el primer tema enregistrat des de que a l'any 2002 li detectessin el fatal tumor cerebral a Marie.

• El 2011 publiquen el seu vuitè disc "Charm school" i el primer single és aquest fabulós tema més electropop "She's got nothing on (but the radio)". Un estil absolutament diferent.

Articles relacionats:
- The Cranberries.

Sleepy Labeef - I'll fly away

L'any 1935 neix en una granja de cotó i síndries d'Arkansas sent el més jove d'una família de deu germans Thomas Paulsey LaBeef. Com era la música de moda en els EUA d'aquells temps, Thomas, amb els seus dos metres d'alçada, la guitarra i amb un ull gandul, la qual cosa li comportà el malnom d'Sleepy, se'n va anar a Houston a cantar en un cor de gospel. A Houston mateix va començar a sovintejar locals amb una banda arribant a participar en programes punters de la radiofonia d'aquell temps com el Houston Jamboree i Louisiana Hayride. Suposo que el fet que nasqués enmig de cotoners provocà que acabés cantant el clàssic "Cotton fields" que en el seu dia popularitzà la Creedence.

En ple apogeu del rockabilly i del rock'n'roll publica el seu primer single "I'm through" (1957) amb la discogràfica Starday Records. Els de Columbia van veure potencial en ell i el fitxen a inicis dels seixanta. L'any 1964 se'n va viure a Nashville, la qual cosa l'influenciarà en el moviment country, i així anirà alternant rockabilly, gospel i country en els singles que enregistra per a Columbia. Algun single, com "Lonely" (1962) no el publica amb el nom d'Sleepy Labeef sinó com a Tommy Labeef.

No va ser un home de molts èxits en llistes. El primer no li arribà fins "Every day" (1968) amb un clar marcat to gospel. Després de deixar Columbia i abans de passar a Sun records, va tenir un segon èxit en un estil molt més country amb "Blackland farmer" (1971) amb la desconeguda discogràfica Plantation records. De fet ell mateix definia la seua música com a música roots, és a dir vell rock'n'roll, música gospel del sud, handclapping, blues negre i country de l'estil de Hank Williams. Durant aquest temps també va fer les seues incursions en la carrera d'actor participant, per exemple, a The Exotic Ones (1968) fent el paper del monstre The Swamp Thing.

Durant aquestes dècades els seus èxits els té sobretot als EUA, però als anys vuitanta, amb un altre canvi de discogràfica, ara a Rounder, comença el seu èxit a Europa del revival del rockabilly i el declivi americà. D'aquesta època és l'èxit "Hello Josephine" (1979), un tema de Fats Domino publicat a Espanya en el disc "Sleeping in Spain". Per Europa es prodiga molt en concerts, realitzant-ne uns 300 a l'any. A Lleida vaig tenir la sort de veure'l actuar al Cotton Club a finals dels noranta. Curiosament jo havia descobert la música de Labeef pocs anys abans, amb dos discos publicats a la dècada dels noranta. El primer l'any 1992 "Locomotora Sleepy" amb el tema "Who do you love me?" com a més destacat, però sobretot em va agradar un curiós disc de l'any 1996 amb el nom de "A tope". Aquest disc és una edició estranya publicada per la discogràfica Barsa Promociones i que només va ser venut al mercat espanyol per promocionar una gira d'aquell any. Al disc Labeef canta cançons de Roy Orbison "Sweet dreams", el "Got me running" de Jimmy Reed, el clàssic del blues "Since I met you baby" o un extraordinari "I'll fly away".  En el disc hi col·laboren Los Solitarios, Kike Jambalaya i la producció anava a càrrec de Tony Reinoso, que portava els Tennessee que segurament recordareu com a spanish rockabilly adolescent.

El gener de 2012 va tornar a Nashville per a enregistrar un concert en directe i gravar als RCA Studio B amb producció del prestigiós baix del country Dave Pomeroy (Neil Diamond, Billie Ray Cyrus, Brenda Lee, Duane Eddy...). El 2013 Earwave Records publicava un DVD documental "Rides again" i ha estat al peu del canó fins al setembre d'enguany que va fer el seu últim concert.

Labeef, també conegut com The Human Jukebox perquè ell assegurava que podia interpretar més de 6000 cançons, ha mort als 84 anys sense fer-se públiques les causes.

Articles relacionats:

• Fats Domino.
• Chuck Berry.
• James Cotton.
• BB King.

Varis - el Caganer

A veure, agafem l'iconoclàstic Albert Pla que tan aviat el podem veure cantar "Papa jo vull ser torero" com una esplèndida versió de "El lado más bestia de la vida" de Lou Reed. Hi afegim els germans Muñoz dels Estopa, els de "La raja de tu falda" i "El del medio de los Chichos". Ho combinem amb el Gerard Quintana que queda bé a tot arreu on els posis, dient "Bona nit malparits", cantant la sintonia de Ventdelplà o sobre mi "Sexo", el que la fa feliç. Una mica de Quimi Portet, el de "La rambla" i la guitarra de "Insurrección". L'alegria de Joan Miquel Oliver, el de Fora des Sembrat i Antònia Font. I qui no hi pegaria amb tot això? Els Manel. doncs afegim-hi també els benvolguts Manel.

I què en va sortir de tot això? L'any 2009 el segell Musica Global enregistrava aquesta fabulosa i divertida cançó de Nadal que TV3 la va fer servir per la seua programació nadalenca. La música i la lletra és de Judith Farrés i hi ha una part que als occidentals ens fa força gràcia quan diu una expressió gens habitual entre nosaltres "Però sobretot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer." En la lletra s'hi descriu tot allò que és imprescindible en un pessebre. 

Així que, lectores i lectors d'aquest humil bloc de matemàtiques, música i històries estranyes, tingueu un BON NADAL i passeu unes bones festes. Dedicat a tots vosaltres. Bé, a tots no... jutges del Suprem, de l'Audiència, diputats de Ciutadans, ministres d'interior, informadors de la Guardia Civil, fiscals, ministres d'exteriors, España Global, carcellers, segrestadors... 

Les nadales dels anys anteriors:
2018: Varis "Aquelles nits de Nadal"
2017: Betagarri "No hi som tots"
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Patxi Andion - Una, dos y tres

El 1947 va néixer a Madrid Francisco José Andión, conegut com a Patxi, però amb arrels familiars a Azpeitia. D'adolescent ja començà a tocar en un parell de grups de música -Los Silvers i Los Camperos- i en un altre de temes populars del folklore basc que no han passat pas a la història del rock. Vist l'èxit va decidir dedicar-se a la cançó d'autor. El seu tret més distintiu era la seua potent veu que va mantenir durant tota la carrera.

Com a bon cantautor i futur doctor en sociologia compromès amb la causa, es traslladà el maig del 68 a París i aquella vivència el marcà profundament, i mentre es dedicava a la vida bohèmia feia les seues primeres intervencions cantant en locals del barri llatí, a l'estació de metro del Boulevard Saint Michel i al cabaret La Candelaria influenciat enormement per Jacques Brel. A causa de la mili va haver de tornar a Espanya a defensar el todo por la patria. Aquell maig del 68 parisenc i la primavera de Praga -també la guerra del Vietnam als EUA- va veure néixer el que s'anomenà cançó protesta, cançó testimoni o cançó cívica tal i com ho anomenà Raimon. Víctor Manuel, Maria del Mar Bonet, Manolo Díaz, Paco Ibáñez, María Ostiz, Luis Eduardo Aute, Lluís Llach són alguns dels noms de l'època juntament amb Andión.

A través de Luis Eduardo Aute coneix a Mari Trini i comença a compondre cançons per a ella juntament amb Carlos Montero. A partir d'aquest moment directius de discogràfiques escolten les seues cançons i comencen a confiar en el seu talent com a compositor però encara no com a cantant. Tanmateix, el 1969, Sonoplay publica un primer senzill seu... que no arribà a escoltar ningú perquè la censura franquista hi va passar per sobre. Les dos cançons censurades del single eren "Canto" i "La Jacinta", aquesta última explicant la història d'una prostituta. 

Tot i això Sonoplay continua confiant en ell i poc després d'aquest afer publica el seu primer llarga durada "Retratos" (1969). El disc aconsegueix passar la censura però ni els seus continguts ni la seua veu ronca no és considerada comercial per les emissores de ràdio espanyoles. Vaja, un desastre. En el disc s'incloïen els temes anteriors i altres com "Rogelio" i "Esteban", retrats de perfils humans tal i com diu el títol del disc. A "Rogelio", per exemple, explica la història d'un home que ascendeix de categoria social oblidant completament el seu origen humil.

Tot i els fracassos inicials Patxi no es doblega i continua en la seua línia publicant "(Once canciones entre paréntesis)" (1971) ara amb Philips. En aquest disc s'inclou "Samaritana" com a tema principal i amb el qual li arribà la maduresa convertint-se en un dels gran cantautors de l'època. També cal destacar la lletra de "Veinte aniversario, palabras" -popularitzada també per Massiel- la crònica del desamor d'una parella que porta vint anys convivint "Qué helada está la casa, será que está cerca el río, o es que estamos en invierno y están llegando los fríos". També són d'aquest disc "Y es mar" i "Habría que saberlo".

Els seus discos eren compromesos amb la lluita antifranquista i retrataven la societat de l'època. A poc a poc la seua música es va anar fent lloc entre els seguidors d'aquest tipus de cançó sent el seu període més prolífic els últims anys del franquisme (si és que va haver últims anys del franquisme) i els primers de la Transició (si és que va haver-n'hi). La llarga llista dels seus elapés en aquesta època és "Palabra por palabra" (1972), "Posiblemente" (1972), "Iparraguirre" (1973),  "A donde el agua" (1973), "Como el viento del norte" (1974), "El libro del buen amor" (1975), "Viaje de ida" (1976), "Cancionero prohibido" (1978) i "Arquitectura" (1979).

D'aquesta època i del disc "A donde el agua" és, possiblement, la seua cançó més popular i únic número 1 en llistes "Uno, dos y tres", un tema dedicat al mercadillo madrileny del Rastro, on ell vivia. Una cançó que s'ha utilitzat en moltes ocasions i que jo recordo en un programa de Ràdio Lleida que feien a inicis dels 80 per les tardes i on la gent trucava a oferir coses velles que altra gent necessitava. Era molt petit però  a casa el tenien sempre posat, es deia El rastro i potser el presentava la Maite Menal. Per cert, al començament del carrer Sant Antoni de Lleida hi ha un carreró sense sortida amb el nom erroni del carrer Rastro ja que originàriament era dedicat a José Antonio Castro Queralt, algú en algun moment va canviar una C per una R. També d'aquest disc és "El maestro", una cançó inspirada en un professor d'idees progressistes.

A "Como el viento del norte" musica "Verde que te quiero verde" de Federico García Lorca i també inclou "Porque me duele la voz" que tal i com estem a Catalunya la lletra la podríem recuperar.

A mitjans dels anys setanta fa incursions en el món del cinema i aconsegueix cert respecte com a actor. Va participar en pelis com "El libro del buen amor" amb la banda sonora feta per ell a partir de musicar poemes de l'Arcipreste de Hita. La companya de repartiment era la Miss Univers Amparo Muñoz amb qui s'acabaria casant, però el matrimoni durà 14 mesos. També participaria en sèries com Brigada central o Página de sucesos i en la fabulosa adaptació del musical de Lloyd Weber Evita amb Paloma San Basilio de paper principal i en el qual interpretava el Che Guevara.

Els últims discos "Amor primero" (1983), "El balcón abierto" (1986) i "Nunca nadie" (1999) ja els feia amb molta tranquil·litat i espaiats per dedicar-se a la seua carrera d'actor. D'aquesta època són els temes "Amor primero" que cantà amb Mocedades, "María" una versió de Lucio Dalla i "General" una versió de Francesco de Gregory. Del 1986 és el tema "Si yo fuera mujer" un tema que va ser polèmic en el seu dia i que és una ferotge crítica al masclisme: "Si yo fuera mujer a mí no me tocaba un tonto con coche, música de fondo y pose de John Wayne, me daría el gusto de violarle a él. Y así, nada de igualdad, muerte al violador, premio a la infidelidad, desearía tomar eso que ellos llaman nuestra libertad. Si yo fuera mujer yo me tendría que querer. Si yo fuera mujer no me casaría, nada de sostén, nada de pastillas, que las tome él, y ahora que lo sabes, ahora tómame". "Nunca nadie" va ser un recopilatori d'antics èxits.

En els últims anys també va tenir faceta d'escriptor amb llibres de poemes i la novel·la "La virtud del asesino" (1997) que va ser passada a la pantalla per Roberto Bodegas. L'any passat va publicar el disc "La hora lobicán" per a commemorar els 50 anys de carrera. Ara ha mort als 72 anys víctima d'un accident de trànsit a Soria.

Articles relacionats:

- Camilo Sesto.

- Javier Krahe.

La loteria de Nadal

El 22 de desembre és el dia en què els informatius s'omplen de frases tòpiques com “ha estat molt repartit”, “s'ha venut tot per finestreta”, “aprofitarem per tapar forats”, “ha tocat en un barri humil” que serveixen per a justificar els falsos mites dels dies anteriors com “compra'l acabat en 5, que surt més vegades”, “t'he baixat un número de Sort, que allà sempre toca”, “no el compris en 7 que ja va sortir l'any passat”  o “aquest número no el vull que és massa lleig”.

El sorteig de Nadal de la loteria s'ha convertit, des de fa temps, en un acte social que si la gent el pensés més matemàticament se n'adonaria que l'únic que en surt beneficiat és el Ministerio de Hacienda, del qual penja Loterías y Apuestas del Estado.

El matemàtic francès Pierre-Simon Laplace va definir la probabilitat que succeís un esdeveniment com la divisió del nombre de casos favorables per a l'esdeveniment entre el nombre total de casos possibles. Per exemple, en el cas de llançar un dau la probabilitat de treure un dos és 1/6 (16,7%) perquè hi ha 6 casos possibles {1, 2, 3, 4, 5, 6}  i només un dels sis casos és favorable -en els daus només hi ha un 2-. La probabilitat de treure un nombre parell, en canvi, és 3/6 (50%) perquè dels 6 nombres (casos possibles) 3 són favorables (nombres parells {2, 4, 6}).

A partir d'aquesta idea és molt senzill calcular la probabilitat de la grossa de Nadal. Hi han 100.000 números i només un és l'escollit, així que la probabilitat és 1/100.000 que és un 0,001%. Clar, però em direu que no només heu comprat un número sinó que en teniu 10 de diferents, amb la qual cosa la probabilitat puja a 0,01%, però que continua sent molt minsa. Si som menys ambiciosos i ens conformem amb una terminació o amb un premi d'aquells que en dèiem de “duro per pesseta” la probabilitat puja fins el 15,69%. Si aquesta probabilitat la trobeu prou alta penseu que la probabilitat que no ens toqui res és del 84,31%.

Per mesurar els guanys mitjans d'un joc es pot fer amb l'esperança matemàtica. Aquest paràmetre es calcula multiplicant els guanys o pèrdues per la probabilitat que tinguem aquests guanys o pèrdues. Si aquest valor dona positiu vol dir que obtindrem guanys en el joc i si dona negatiu ens avisarà que d'aquest joc només esperem pèrdues. Si l'esperança és nul·la passarem l'estoneta jugant sense esperar guanyar ni perdre res. L'esperança matemàtica del sorteig de Nadal és -0,3, això vol dir que per cada euro invertit esperem perdre 30 cèntims, o que perdem, de mitjana, 6 € per cada 20 € comprats. I això sense tenir en compte el que cal pagar d'impostos si ens toca un premi gros. En conclusió, si invertiu en loteria a qui donareu una bona alegria serà a la ministra d'Hisenda.

Si una administració té més números diferents a la venda aleshores té més probabilitats que tingui el número de la Grossa, però qualsevol número que tingui aquesta administració té la mateixa probabilitat de sortir que el de l'administració que té al costat de casa. No cal fer quilòmetres per comprar un dècim. Ah! i té la mateixa probabilitat de sortir el “lleig” 11.111 que el “massa baix” 03.347 i que el més “bonic” 71.198. I tot i que hagin sortit els anys anteriors, poden tornar a sortir. L'atzar no té memòria.

(Article publicat al Lectura el 22/12/19)

Sortejos per cognom

Un mètode habitual a l'hora de seleccionar personal quan hi ha molts candidats és fer un sorteig a partir de la inicial del cognom de tots els presentats. Aquest mètode consisteix en ordenar alfabèticament per cognom tots els candidats a aquesta plaça que es vol cobrir i escollir aleatòriament una lletra, aleshores l'afortunat és el primer aspirant que el seu cognom comença per aquesta lletra. Si enlloc d'una plaça a cobrir en són 10, posem per exemple, els agraciats són els 10 primers alfabèticament a partir de la lletra escollida a l'atzar. Tot i que la forma d'escollir la lletra sigui completament aleatòria -és a dir, totes les lletres tenen la mateixa probabilitat de sortir- no és tracta pas d'un sorteig just.

I per què no és un sorteig just? Doncs perquè la distribució de les inicials dels cognoms dins de la població no és uniforme. Vegem-ho amb un exemple a partir dels cognoms de les quaranta persones que formen la plantilla i el cos tècnic del Lleida Esportiu de futbol.

Tal i com mostra el gràfic de barres adjunt no hi ha cap cognom començat per H, I, J, K, Q, W, X, Y ni Z. En canvi hi quatre cognoms començats per cadascuna de les lletres B, C, G, L, S i T. A partir d'aquí podrem treure vàries conclusions.

1. Els cognoms que comencen per la A tenen més probabilitats de ser escollits perquè no hi ha cap cognom que comenci per W, X, Y i Z i com no hi ha cap cognom amb aquestes inicials es torna a començar per la A. Igual passaria en el nostre exemple amb els cognoms amb L si surt una H, una I, una J o una K.
2. Delgado i Díaz tenen menys probabilitats de ser escollits en un sorteig perquè la seua inicial està a continuació de lletres que són inicials de molts cognoms.
3. Si, per exemple, la lletra escollida és la L, León sempre serà escollit abans que Litwin, Liu i López. I si només hi ha una plaça en joc aquests últims tindrien una probabilitat del 0% de ser escollits mentre que León tindria una probabilitat de més del 19% de ser escollit. Absolutament injust.

I com arreglem aquest desgavell probabilístic? D'una manera molt senzilla, assignant un número a cadascun dels participants i escollint un nombre a l'atzar. 

El matemàtic valencià Juan Miguel Ribera de la comissió de joves de la Real Sociedad de Matemáticas de España ha posat el crit al cel i finalment ha aconseguit visualitzar aquesta injustícia probabilística utilitzada excessivament en l’administració pública (oposicions, assignació de pisos…). Ara bé, que les administracions corregeixin aquesta anomalia ja és una altra història. 

(Article publicat al Lectura el 24/11/2019)