El sabadellenc Aleix Creus amb vocació de cantant, guitarrista i teclista va passar pels grups The Dreadfuls, Glaç, Rock a Fort, Bilis, Sabadell Blues Band i Suan Sufant a més de ser porter d'un despatx d'advocats, monitor de menjador i road manager d'una orquestra simfònica. El bateria percussionista Eliseu Fornells havia passat per Cendra, la Pollastre Blues Band i havia tocat amb Toni Ten. Ritxi Álvarez, disc-jòquei, road mànager i toca el baix. I per últim Josep Maria LlonguerasLlongue, que va passar per Glaç, Rock a Fort, Sabadell Blues Band i la Pollastre Blues Band, toca la guitarra i canta. Tots es coneixen de diferents grups com ja heu llegit i tots van convergir el 1987 en un dels grups que van quedar en un segon pla de l'època daurada del rock català: La Madam.
Un rock diferent dels altres grups, un rock que en deien contemporani, era el que s'havien posat al cap aquests quatre txiquets de La Madam, un nom escollit per ser una paraula palindròmica, perquè podia ser interpretat cap a un costat com a elgància i cap a l'altre costat a cosa nocturna o burdell, jugaven amb la capicuïtat de la paraula.
Van debutar alhora que els Sau i els Sangtraït. El primer disc que van publicar va ser "Sense pressa" (1987) amb PDI. En aquest disc hi trobem "Sense pressa" amb ritmes reggaes -me recorda el "Jammin'" de Marley-, "D.N.I", "Bons propòsits", "No juguis sola", una que a dia d'avui podria ser controvertida "Amor de menor (amor superior)" i el "Twist de la núvia" una descripció estereotipada de la vida matrimonial. També es van editar en single "Història fúcsia", "Disciplina" i "Natàlia". Unes lletres que ells sempre van reconéixer que estaven basades en fets i personatges reals. Amb el disc van fer gires per tot Catalunya i Mallorca.
"Creus que és una bona idea?" (1988) va ser un maxi amb una altra de les seues lletres que no sabies ben bé per on havia d'anar a parar. «Creus que és una bona idea fer l'amor amb triconi?/ Creus que és una bona idea plorar amb la Santa Espina?/ Creus que és una bona iodea dur oberta la bragueta?» En el maxi també s'hi escolta el tema "A les 8 del matí". (Fixeu-vos que a Youtube no hi és tot)
Després va arribar l'exitós i obra de referència de la banda i de la música en català "Micos i mones" (1989) amb una nova discogràfica que va ser fonamental en aquells temps, Discmedi. Un disc molt diferent del primer i en el qual Aleix Creus i Llomgue es complementen. Aquí hi trobem el clàssic "Els esclaus" amb una lletra surrealista que vagi vostè a saber com cal intepretar-la «Els esclaus jugant a daus enfonsen les naus». I la meua favorita del disc "Hores i hores (en va)". També m'agraden els singles "Mentider" i "És cosa teva". Discos molt ben produïts i elaborats de la mà del malaguanyat Marc Grau, un altre dels noms important de l'època. Per cert, una dada: quan La Madam treia el segon disc Sopa de Cabra, Els Pets i Lax'n'Busto treien encara el primer.
A continuació arribaria un dels meu maxisingles favorits "Monique l'alcoholique" (1991) que va tenir la col·laboració del Mikimoto en la composició, el videoclip i el rap. La cançó era una versió catalana del "Don't drive drunk" d'Stevie Wonder «Si et toca conduir no toquis l'alcohol» i va servir per una campanya de la Direcció General de Trànsit que li va encomanar a Mikimoto, aleshores molt de moda per les seues aparicions televisives. Com ell era de Sabadell va demanar fer la cançó amb La Madam per allò del patriotisme local. És un dels maxi-singles que més carinyo li tinc i que vaig adquirir en el seu dia al mític discos Satchmo de Lleida.
Les tensions entre els líders van ser fortes a l'enregistrament de "1991", així que un cops arribats aquí Aleix Creus i Llongue van decidir emprendre camins per separat l'any 1992. Llongue, aleshores i amb Discmedi, va publicar el seu primer disc en solitari "Balades i vetllades" (1992) amb un plec de cançons que havien quedat descartades per la banda com "Quan s'acabi la festa".
Aleix Creus debuta en catsellà sota el nom de Mucho Gusto amb un divertit single "Embrujado" (1996). I al mateix temps Llongue publica "La bestia", el seu segon disc. També el 1996 mor Eliseu Fornells en un accident. El següents discos de Llongue foren "Marilú" (1997), "Jocs prohibits" (2006) amb el tema "Tan especial", i "Els meus amics" (2010) amb una portada en l'estil del Sgt Pepper's en el que va ser un tribut a les seues bandes de capçalera. En aquest disc, potser el millor en solitari, hi trobem bons temes "Ara o mai", "Per una vegada", "Els meus amics"... fins a "El mestre ha estat a casa" (2013). "L'hora viscuda" (2020) fou lel seu darrer elapè amb"Gràcies"com a tema destacat i una "Suite dels fills de la terra" de 18 minuts en el més pur estil dels temps del rock simfònic. Per últim dos singles més "Cau la tardor sobre el mar" (2021) i "Trencadís" (2022). Llongue també s'havia dedicat a la producció en un estudi que tenia a la Pobla de Montornés.
Josep Maria LlonguerasLlongue va morir a Bellver de Cinca on vivia des de feia una anys als 63 anys. L'últim directe va ser aquest mateix mes de juliol pocs dies abans de la seua mort en el restaurant Gavina del Creixell.
La cantant i actriu Jane Birkin i el compositor i cantant Serge Gainsbourg es van conèixer l'any 1967 durant el rodatge de la pel·lícula Slogan. Birkin ja era famosa pel gran públic londinenc per l'escàndol que va suposar per la pel·lícula Blow-up d'Antonioni en la qual se li va veue una mica de pèl d'allà baix -per cert, un film on hi surten els Yardbirds de Clapton-. Serge va compondre el tema "Je t'aime... moi non plus" per a l'actriu Brigitte Bardot, però un cop enregistrat, Bardot va renunciar a comercialitzar-lo per ser un tema massa eròtic i com estava a punt de casar-se amb el multimilionari Gunter Sachs tampoc era plan d'espatllar-ho. Birkin, recentment separada del compositor John Barry famós per les pelis de James Bond, va assabentar-se d'això en una entrevista en un programa de tele i la cara de pal que se li va quedar va ser recordada per molt temps. La versió de Brigite Bardot la podeu trobar al disc "Best of B.B." (1996).
Així que, justament el 1969, no podia ser cap altre any, Serge i Jane graven l'elapé "Jane Birkin & Serge Gainsbourg" a Anglaterra incloent-hi aquesta controvertida cançó. El tema va ser immediatament número 1 al Regne Unit i en gran part de tot el món al mateix temps que era censurat en l'altra part del món (Espanya, Itàlia, França, Regne Unit...), de fet fou la primera cançó censurada al programa Top of the Pops de la BBC. La cançó es va convertir en un himne eròtic de l'època i un atac als fonaments de la honorabilitat a causa dels xiuxiuejos orgàsmics que s'hi escolten. La cançó no deixava de ser un al·legat al sexe pur i dur que escandalitzà la societat francesa. Amb tant de soroll les vendes del disc van superar els dos milions de còpies venudes en pocs mesos, el que es diu un efecte Streisand de carrer. El disc inclou altres cançons com "69 anne erotique" de títol prou explícit i la divertida "Orang outan" que cantava Birkin en solitari.
L'any 1971 Jane i Serge intenten reeditar l'èxit amb "La decadanse", però el fracàs fou monumental i el tema només es pot trobar en single. El tema també va resultar escandalós per la lletra, el vídeo... la veritat res que no es sentit ni es vegi en qualsevol videoclip de reggaeton actual. El primer elapé en solitari de Birkin va ser “Di Doo Dah” (1973) amb les cançons escrites per Serge i Jean-Claude Vannier. Tot un compendi de sexualitat, erotisme, voyeurisme... i cançons com "Help camionneur!" i "Banana boat" on Birkin es presenta com una senyora ben sensual que diguem. Gainsbourg i Birkin van seguir jugant amb la imatge sensual i sexy de Jane en el següent disc “Lolita go home” (1975). A "Lolita go home", un tema més disco que no pas de chanson, es refereix com no podia ser d'altra manera a la Lolita de Nabokov. En el disc s'inclouen versions de musicals escrits per Cole Porter com "What is this thing called love?" i "Love for sale".
El 1975, continuant amb una prolífica carrera com actriu (no anomeno les pel·lícules perquè no és el motiu de l'article) apareix en la primera pel·lícula de Gainsbourg que per a més rebombori del personal va titular Je t’aime moi non plus i com no podia ser d'altra manera va esbalotar el galliner i fou prohibida al Regne Unit. Després d'això la parella no va tenir continuïtat, es van separar el 1980, i Jane va seguir la seua carrera d'actriu amb algunes incursions musicals i Sergei la de compositor i cantant.
Tanmateix Sergei va continuar col·laborant en algunes gravacions de Birkin. A "Ex-fan des sixties" (1978) fa un homenatge als grans del pop i del rock dels seixanta. Una mica a l'estil Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed que feia Lax'n'Busto al "Miami beach" (1992) però amb poc ritme. A "Dépressive" (1978) utilitza la base de la sonata 8 de Beethoven. En el disc “Baby alone in Babylone” (1983), que arribà a ser disc d'or, apareixen "Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve" i "Baby alone in Babylone" . A “Arabesque” (2002) també fan un mano a mano, el tema més destacat és aquest "Elisa". És força coegut el doble directe que va gravar a la malauradament recordada sala Bataclan el 1987 amb tot de temes clàssics seus obra de Gainsbourg.
Gainsbourg era ja especialista en cançons controvertides i ho va continuar sent. El 1958 va publicar "Le poinçonneur des Lilas" que parla d'un revisor del metro de París (la referènca a l'estació Porte des Lilas) que està tan avorrit de la seua feina que pensa agafar una arma per a fer-se un "petit forat" i que el posin en un "gran forat". I per rematar el "Lemon incest" (1985) amb la seua filla (i de Jane) Charlotte de només 12 anys.
Jane Birkin va començar a tenir problemes de salut des del 2012 fins que el 2017 li van diagnosticar luecèmia. El 2021 patí un atac vascular cerebral que li feu anul·lar tots els concerts. Ara Jane Birkin ha mort als 76 anys en el seu domicili de París. Serge Gainsbourg va morir als 62 anys el 1991, John Barry el 2011 i Brigit Bardot és la protagonista que encara continua viva.
Chicago, any 1985. En ple èxtasi vuitanter tres paios una mica excèntrics s'uneixen per formar un grup de rock una mica alternatiu. Nathan Kaatrud, que va adoptar el nom de Nash Kato posava la veu i la guitarra, Eddie King Roeser al baix i Pat Byrne a la bateria. El nom Urge Overkill surt de la lletra de la cançó "Funkentelechy" dels Parliament de l'any 1977 «Better known as Urge Overkill/The pimping of the Pleasure Principle».
Amb aquesta formació van enregistrar un parell de discos "Jesus urge superstar" (1989) i "Americruiser" (1990). El 1991 hi ha un canvi de bateria quan entra Johnny Rowan, amb el sobrenom de Blackie Onassis. I amb aquesta formació comença la millor (i poca) etapa de la banda. Tots tenien un nom artístic perquè vivien en un món a part quan tocaven. Ja deia molt això. El primer enregistrament amb aquesta nova formació seria "The supersonic storybook" (1991). En plena era grunge un trio ben vestit es volia fer lloc per allà al mig. El disc era poper i rocker alhora amb un fantàstic primer single "The candidate", un tema dedicat al bateria "Today is Blackie's birthday"; "Henhough: the greatest story ever told" escrit per Onassis i la versió del tema dels Hot Chocolate "Emmaline". Tot molt eclèctic que es diria.
Aquest disc els obrí les portes a la gira del Nevermind de Nirvana i els Urge Overkill es comencen a fer coneguts a un públic més ampli. Aprofiten la tirada per gravar un EP "Stull" (1992) de sis temes amb un primer tema que els portaria a l'estrellat mundial però dos anys més tard. Una versió d'un oblidat tema de Neil Diamond que un jove i atrevit director de cine anomenat Quentin Tarantino va descobrir per la banda sonora de Pulp Fiction, ens referim com suposo ja saben a "Girl, you'll be a woman soon". El hit només va arribar al 59 de la Billboard, però però una banda de rock alternatiu això era molt. En l'EP s'hi incloïa una altra versió "Stitches" de l'Alan Milma Sect. La portada del disc és d'un cementiri, l'Stull Cemetery, el lloc on hi havia una de les portes d'entrada a l'infern segons deia la llegenda. Aquest detallet va ser que tinguessin el seu grupet d'admiradors satànics. Emulaven així les famoses portades dels Joy Division.
Sorgits de l'escena independent, els Urge deixaven de ser uns pobres de mi deixant de banda els avantpassats indies amb la discogràfica Touch and Go i el seu productor Steve Albini que els va posar a parir. Així que amb nova discogràfica Geffen Records, arribaria nou disc "Saturation" (1992) amb un força exitós primer single "Sister Havana" de tornada encomanadissa. "Tequila sundae" és més hardrockera i "Positive bleeding".
Després de pair l'explosió de Pulp Fiction arribaria el nou elapé "Exit the dragon" (1995), un disc ple de singles com "Somebody else's body", "The break" i "View of rain" i amb un tema composat per Onassis "The mistake". El disc no va arrencar gaire, però sent alternatius ja devia ser una mica el que volien.
Després de la publicació d'aquest disc començarien els problemes amb les drogues de Roeser i d'Onassis fins a tal punt que Rowan Onassis arribà a ser detingut i abandonà la banda el 1996 sense participar en la nova reunió que van fer el 2004. Simplement Onassis va participar en el disc en solitari de Nash Kato, "Debutante" (2000).
Johnny Rowan, el Blackie Onassis ha mort als 57 anys sense haver-se fet públiques les causes de la mort.
Johnny Marr, un músic veterà de Manchester, buscava un lletrista per a les seues cançons i va trobar un tal Stephen Patrick Morrissey, president del club de fans del New York Dolls i que acabava de publicar el llibre James Dean is not dead. Ells dos, amb Andy Rourke -amic de Marr des de l'institut- al baix i Mike Joyce a la bateria formen The Smiths l'any 1982. Segons ells van prendre aquest nom pel seu "implícit anonimat".
Debuten amb el single "Hand in glove" (83), que després interpretaria Sandie Shaw (1984) (al tanto amb aquest nom durant l'article). El segon single és tot un clàssic de les llistes independents britàniques "This charming man" (83) amb la icònica foto en portada de l'actor francès Jean Marais. La cançó fou escrita a proòsit per a la participació de la banda en el programa Radio 1 de la BBC i la lletra tracta d'un noi al qual se li punxa la roda de la bicicleta i un elegant senyor en un elegant cotxe s'atura a consolar-lo i vagi a saber vostè a què més. De fet la cançó es considerà una alusió a la suposada homosexualitat de Morrissey. Morrissey, emprenyat, aclarí que el tema al·ludeix a la peli L'empremta (1972) en què Laurence Olivier i Michael Caine són els amants d'una mateixa dona.
Amb el tercer single "What difference does it make" (84) tenen problemes ja que l'actor britànic Terence Stamp perquè no els deixa posar una foto seua de la peli El Col·leccionista (1965) en portada i l'han de substituir per una amb una pose idèntica de Morrissey però gràcies a Sandie Shawpoden tornar a distribuir la portada original. I amb aquest single arriba el primer elapè "The Smiths" (84) amb foto de Joe Dalexandro a la pel·lícula Flesh (1968) d'Andy Warhol i Paul Carrack als teclats. De fet The Smiths ha estat la banda que ha establert una identitat visual més bèstia en els portades de singles, maxis i elapès. I això és gràcies a dos noms sobretot, Morrissey i la directora de producció de la discogràfica Rough TradeJo Slee.
Segueixen editant maxi-singles, que era el seu fort, i que són recollits en un antològic segon llarga durada "Hatful of hollow" (84) amb les sessions radiofòniques de BBC Radio 1. En aquest disc hi trobem el seu primer Top 10 "Heaven knows I'm miserable now"on Morrissey declara el seu amor per Sandie Shaw inspirant-se en "Heaven knows I'm missing him now"; la història de sexe traumàtic de "William, it was really nothing" i menció a part per "How soon is now?". Aquest últim tema té un riff inspirat en el "Layla" de Clapton segons va reconéixer Johnny Marr. Un tema de set minuts que en single no dura ni quatre.
Després del maxi "Shakespeare's sister" (1985) que donà nm a una banda dels anys 90 arriba l'edició de "Meat in murder" (85), un altre dels grans discos. El disc de contingut molt social i polític (i vegetarià si llegim bé el títol) inclou "Barbarism begins at home", (amb Viv Nicholson a la portada, llegeixin la història del personatge explicada per Mathew Tree) també amb durades molt diferents segons si és la versió disc o single" i "That joke isn't funny anymore". Una crítica al sistema educatiu anglès ve amb "The headmaster ritual". L'activisme vegetarià de Morrissey va fer que Sandie Shaw li dediqués el tema "Steven, you don't eat meat".
En començar el 1986 s'incopora al grup un segon guitarrista, Graig Gannon, conseqüència de l'addició a l'heroïna de Rourke i que fou apartat de la banda durant unes setmanes, Morrissey li va informar deixant-li una nota al cotxe. Rourke es va tornar a incoporar poqies setmanes abans del juny, quan va caure un altre disc antològic "The Queen is dead" (86). I què hi trobarem en aquest elapè? "The boy with the thorn in his side", "Bigmouth strikes again", "I know it's over", "Cemetry gates", "Some girls are bigger than others" i l'antimonàrquica "The Queen is dead", tema que es va recuperar l'any passat per motius obvis i on Rourke es deixa escoltar més. I no, no em descuido la peça que millor defineix la carrera dels Smiths: un tema que no va passar del 10 en llistes però que Marr diu que és la millor cançó que ha escoltat en la seua vida. Una cançó trista amb una veu sensible i una música fabulosa "There is a light that never goes out". La cançó ha fet escola àmpliament i l'han adaptat The Divine Comedy, Neil Finn de Crowded House, Mikel Erentxun, Noel Gallagher...
Després dels singles "Panic" (1986), el primer amb Gannon de forma oficial sobre el desastre nuclear de Txernobil amb una frase recordada a la lletra Hang the blessed DJ because the music that they constantly play it says nothing to me about my life (el destinatari era el locutor Steve Wright que va posar "I'm your man" de Wham després d'informar de l'accident nuclear), i "Ask" (1986) amb l'escriptora Shelag Delaney reverenciada per Morrissey en portada continuen en el top amb "The world won't listen" (87), un disc recopil·latori que ja inclou també els dos singles anteriors. I la curiositat de "You just haven't earned it yet baby", una frase de Geoff Travis, responsable de Rough Trade, quan Morrissey li va comentar que estava descontent de la promoció dels seus discos. Un altre disc recopil·latori, doble disc en aquest cas i que va ser destinat al mercat americà, va ser "Louder than bombs" (1987). En aquest podem escoltar "Sheila take a bow".
Set mesos després, Morrissey comença a publicar en solitari. "Viva hate" (1988) és el seu primer i exitós elapè al qual li seguiria una àmplia singlegrafia. En dos d'aquest singles "Interesting drug" (1989) i "The last of the famous international playboys" (1989) hi posen la base rítmica Rourke i Gannon, els playboys a qui fan referència són David Bowie, Howard Devoto (Magazine) i ell. La col·laboració entre Morrissey i Rourke va continuar sent fructífera tocant el baix a "November spawned a monster" (90) i "Picadilly palare" (1990) i fou el compositor dels temes "Yes, I am blind" (89), "Girl least likely to" (90) i "Get off the stage" (1990) buscades en singles que apareixen com a cara B. Mentrestant la discogràfica publica el directe de The Smiths "Rank" (1988). Johnny Marr s'uneix a The The publicant "Mind bomb" (1989) i "Bona drag" (1990). I tot això va ser el final del lustre d'or dels Smiths. El 1989 Rourke i Joyce porten a Morrissey i Marr als tribunals ja que ells només habien obtingut un 10% dels guanys del grup. Rourke es conformà amb 83.000 lliures que se les devia petar en un no-res perquè el 1999 es va declarar en fallida i Joyce persistí amb la demanda i va cobrar 1 milió en royalties retroactius i el 25% a partir d'aleshores.
Rourke va tocar amb Sinead O'Connor i apareix en quatre cançons del disc "I do not want what I haven't go" (1990) entre les quals "The Emperor's new clothes". També posà el baix en el disc "Last of the independents" (1994) de The Pretenders, per exemple en el gran "Night in my veins". Tocà amb Killing Joke, Ian Brown i amb Badly Drawn Boy va estar de gira dos anys. Al costat del baix dels New OrderPeter Hook i del de The Stone RosesMani Mounfield va formar el grup Freebass enregistrant alguns singles i el disc "It's a beautiful life" (2010). Sota el nom de D.A.R.K. s'agrupen el DJ Olé Koretsky, la vocalista Dolores O'Riordan de The Cranberries i Andy Rourke publicant el disc "Science agrees" (2016), podeu escoltar "Curvy" per a què us feu una idea.
L'última actuació de Rourke en directe va ser l'octubre de l'any passat en un concert de Johnny Marr al Madison Square Garden telonejant The Killers. Els dos van tocar "How soon is now?" i "There is a light that never goes out", després Marr i The Killers tocarien "This charming man". Un mes després Marr, Rourke i Kav Blaggers de Happy Mondays enregistren "Strong forever" sota el nom artístic de Blitz Vega.
Andy Rourke ha mort als 59 anys després de patir un llarg càncer de pàncrees.
Avui és diumenge d’Aplec del Caragol a la ciutat de Lleida i els 115 cuiners i cuineres de les colles de ben segur se faran un bon fart de remenar cassoles de tots els tipus, amplàries i fondàries farcides de caragols plans o bovers o altres espècies vegetals i animals susceptibles de ser devorades pels 14500 collistes previstos.
Aquestes cassoles, estris de cuina tan antics com la mateixa humanitat, tot i haver estat fetes de diferents materials sempre s’han caracteritzat per tenir una forma cilíndrica o troncocònica. Aquesta simetria circular segurament ve causada pel procés artesanal de fabricació de les cassoles amb fang (volum de revolució), per la distribució uniforme de la calor o per la facilitat de ser remenades i netejades ja que aquestes formes no tenen arestes laterals.
Però hi ha un motiu matemàticament interessant que podria explicar aquest fet que les olles i cassoles tinguin la forma que tenen i que es fonamenta en el teorema de Pitàgores. Aquest teorema, potser el més popular de la història de les matemàtiques, ens diu que en un triangle rectangle el valor de la hipotenusa (el costat més llarg) és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels catets (els altres dos costats). És a dir, si tenim un triangle de catets 1 i 1, la hipotenusa (el costat llarg) mesura aproximadament 1,41.
Imagineu per un moment que una cassola gran tingués una forma prismàtica de base quadrada (com una caixa) i que aquesta cassola mesurés 1 m i 1 m de costats (sense importar-ne la fondària), aleshores la diagonal de la cassola mesuraria 1,41 m. Amb aquesta forma de cassola la tapa hauria de ser quadrada de costats 1 m i 1 m i podria passar que si som una mica sapastres aquesta tapa caigués fàcilment dins de la cassola ja que hem vist que la diagonal mesura 1,41 m que és notablement major (un 41%) que les mides dels costats de la tapa. En canvi, una tapa rodona no pot caure dins d’un cilindre perquè l’amplada d’una circumferència passant pel seu centre és constant. Això també explicaria perquè la majoria de les tapes de les clavegueres són rodones i així s’evita que caiguin pel forat.
Un altre detall a tenir en compte amb les figures de base circular és que la relació entre el radi (o el diàmetre) i la seua àrea no és una relació lineal, sinó que segueix una relació que anomenem quadràtica. Les mides comercials de les paelles venen donades pel diàmetre de la part superior (la més ampla) i, per tant, la mida de la base a causa de la seua forma troncocònica és inferior. Suposem que tenim una paella de base 24 cm de diàmetre o 12 cm de radi, això dona una àrea de la base d’uns 452 cm2. Si decidim que no en tenim prou amb aquesta paella i en comprem una de més gran per si de cas, amb radi de la base 15 cm, aquesta tindria una àrea de 707 cm2. Amb la nova paella el radi ha augmentat un 25% però l’àrea ho ha fet un 56,4% i això cal tenir-ho en compte per les racions i el temps de cocció.
Cassola de caragols troncocònica
La importància de la forma geomètrica en el disseny de les coses: aquesta superfície de revolució permet remenar i netejar amb facilitat i com té amplada constant es pot tapar sense que la tapa caigui a dins.
(Article publicat al Lectura el 4 de juny de 2023)
Avui fa dos diumenges, el company Estanis Fons, en el seu article en aquesta mateixa secció de ciència, feia referència al problema dels 17 camells. Aquest és un problema històric en la matemàtica recreativa que podem trobar enunciat amb camells, cavalls, vaques, monedes i múltiples artefactes susceptibles de ser heretats i per això també es coneix com el problema de l’herència.
De manera senzilla podem resumir el problema amb el següent enunciat: Un home mor i deixa una herència de disset camells que s'ha de repartir entre els seus tres fills de manera que a un li ha de deixar la meitat (½), a un altre la tercera part (⅓) i a l’última la novena part (1/9). Els tres germans poden complir la voluntat del seu pare?
Fent els càlculs observem que la meitat de 17 és 17/2=8,5; la tercera part 17/3=5,666… i la novena part 17/9=1,888… amb la qual cosa sembla ser que per a fer aquest repartiment caldria esbocinar els camells i els hereus volen els camells sencers. Del primer que podem adonar-nos és que 17 no és múltiple ni de 2, ni de 3 ni de 9 i per tant no podem fer divisions exactes del 17 fent aquestes particions (de fet el 17 és primer). Per tant, per poder fer el repartiment necessitaríem un número de camells que el puguem dividir entre 2, 3 i 9, és a dir, que sigui múltiple de 2, 3 i 9. I el múltiple comú més petit de 2, 3 i 9 és 18.Per tant amb 18 camells podríem fer el repartiment, així que als tres germans només els hi caldria demanar un camell prestat. Amb el divuitè camell prestat vegem com fan el repartiment: 18/2=9; 18/3=6 i 18/9=2 amb la qual cosa ara sí que els tres germans tindrien un nombre natural de camells i a més 9+6+2=17 i poden tornar el divuitè camell a qui bonavent els hi ha deixat. Herència repartida. Aquesta solució la va proposar el matemàtic italià Niccolo Fontana, conegut com a Tartaglia, al segle XVI.
Però què ha passat aquí? Amb 17 camells no podien repartir l’herència i amb 18 sí i n’ha sobrat un? Sembla paradoxal però la qüestió és que la suma del repartiment proposat pel pare no dona la unitat ½+⅓+1/9=17/18=0,944444… que és una mica menys de la unitat. Això vol dir que el pare al testament no va repartir-ho tot sinó que es va deixar 1/18 part per repartir, quantitat que correspon a 0,0555… camells. Per últim, cal dir que el repartiment proposat amb l’ajut del camell addicional no compleix les condicions de l’herència al peu de la lletra perquè realment al germà que li deixa 9 cavalls li està deixant una mica més de la meitat: 9/17=0,5294…
19 corders
Un altre problema conegut apareix en el llibre del segle XIX Mental nuts de S.E.Clark. En aquest problema es proposa repartir 19 corders sense tallar-ne cap de tal manera que a un hereu li toqui la meitat (½), a un altre una quarta part (¼) i a l’altre una cinquena part (⅕). Com ho resoldríeu?
(Article publicat al Lectura el 7 de maig de 2023)
No tenia ni vint anys quan Anna Mae Bullock va anar a veure l'actuació d'un cantant i guitarrista anomenat Ike Turner que actuava amb un cor de veus femenines, The Ikettes. Anna Mae va quedar fascinada, va pujar a l'escenari, agafà un micròfon i començà a cantar "You know I love you" de BB King deixant l'auditori impressionat. I no només el públic, sinó també al guitarrista, que la va contractar per a les Ikettes. Ike Turner la va convertir en la seua destacada solista i en la seua parella. La parella es converteix en el millor duo de soul amb la guitarra d'Ike i la veu de la nova Tina Turner.
El primer single del duet-parella és "A fool in love" (1960), després vindria "It's gonna work out fine" (1961), "Poor fool" (1961) i "Tra la la la la" (1962). No aconseguien cap reconeixement comercial ni grans posicions en llistes, però els crítics hi veien alguna cosa que els feia diferents. No cal vendre gaire per ser un clàssic històric, i això va passar el 1996 quan graven un tema de Jeff Barry i Ellie Greenwich produït per un tal Phil Spector"River deep, mountain high"(brutal el wall of sound). No va vendre ni per a pipes, però el tema és un clàssic. Spector va tancar el seu segell Philles Records després d'enregistrar aquest single per l'inesperat fracàs. Però aquest va ser el meu primer disc que vaig tenir d'Ike i Tina Turner.
Per la veu de Tina passen cançons dels Rolling Stones"Honky tonk women"(1969), dels Beatles"Come together" (1969), "Get back" (1971) o "Let it be" (1971), d'Otis Redding "Respect"(1970), de Wilson Pickett "Land of 1000 dances" (1969)... i de la Creedence Clearwater Revival. "Proud Mary" (1971) els dona, per fi, el reconeixement del públic americà arribant al 4 en llistes. La parella ofereix en els seus directes una imatge que el públic accepta amb els moviments de cames de Tina. Ike, un guitarrista com la copa d'un pi, es va quedant enrere. Però darrere d'aquesta modèstia dalt de l'escenari hi havia un marit que era un dictador, que la maltractava, que la tenia atemorida per la seua violència "El meu ull esquerre estava negre tot el temps i el meu nas trencat" i que la utilitzava com volia per als seus negocis i contractes com si fos una esclava. Després del "Notbush city limits" (1973) Tina diu prou al patiment i se separa d'Ike, que s'havia convertit en un heroïnòman. El seu canvi cap a la fe budista diu que la va enfortir. No li posa gens fàcil perquè Ike sap que estan al top del rythm'n'blues que està despuntant entre el públic blanc. Però res, que Tina decideix trencar el grup i el matrimoni. Ike va voler venjar-se, se li endugué tot i Tina es queda sense res, només amb un dólar.
Així que, als 38 anys, Tina ha de començar de nou fent gires com a simple telonera a artistes de menys cotització, no li quedava cap altre remei per tirar endavant i semblava ser que el futur aniria per aquí, en actuacions al cabaret del Caesars Palace de Las Vegas.. Però quan tot semblava que aniria en la monotonia aquesta es troba Martyn Ware dels Heaven 17 amb qui enregistra "Ball of confusion" (1982) de The Temptations per al disc "Music of quality ans distinction". El 1982, David Bowie la presenta als periodistes com la seua cantant favorita. Bowie serà un nom important a partir d'ara.
La trobada fructifica i obre la porta a un disc per Capitol Records que és la clau de la carrera de Tina Turner. Després de 20 anys de carrera sense cobrir ni despeses, comences a vendre discos i et trobes en el millor moment. Tot va començar amb el single "Let's stay together" (1984), el tema d'Al Green en el qual hi van posar mà els Heaven 17 i va acabar amb l'elapé "Private dancer" (1984) que va vendre deu milions de còpies i es va convertir en un dels més venuts dels 80. El disc inclou un gairebé irreconeixible "Help" dels Beatles i "1984" de Bowie, dos versions que potser ja no li feien falta, però que són significatives per a recordar com havia estat la seua carrera. Turner li tornà el favor cantant al "Tonight" (1984) de Bowie. Deixa el soul i es passa al rock en una època en què feia poc era impensable que una dona omplís un gran estadi llevat d'alguna estrella del folk. A inicis dels 80 el rock amb nom de dona va donar un pas molt important amb Madonna, Cyndi Lauper, Whitney Houston, Suzanne Vega, Bangles, Go-go's, Runaways... Però tornem a "Private dancer" que duu el títol d'una cançó escrita per Mark Knopfler i que els Dire Straits havien d'incloure a "Love over gold". Però Knopfler va pensar que li aniria bé una veu femenina i li oferí a Tina Turner, Knopfler per problemes contractuals no va poder tocar la guitarra en el tema, ho va fer Jeff Beck, però sí hi van participar John Islley i companyia, arriba al 7 de les llistes. Però això no és tot, el tercer single "What's love got to do with it" (1984) aconsegueix el número 1 en llistes, el primer i únic de Tina Turner, i en solitari. El seu single de més èxit. El 4rt single va ser "Better be good to me", número 5 en llistes... fins a 7 singles es van extreure d'aquest disc que va aconseguir 3 premis Grammy. Amb 45 anys és la reina del rock.
El retorn va ser imparable. Era un cas únic. Una veterana que, sense haver-se'n anat del tot, tornava de la millor manera possible. I arriba el segon disc "Break every rule" (1986) i tothom vol produir-la: Mark Knopfler, Bryan Adams, Rupert Hine, Bob Clearmountain... i complementa els singles amb vídeos que la reforcen. El disc també es va explotar al màxim amb set singles, dels quals destaquen "Typical male" (2 en llistes, entre el "When I think of you" de Janet Jackson i el "True colors" de Cyndi Lauper li van barrar el pas al cim de la Billboard) amb Phil Collins a la bateria; "Two people"; "Girls" un tema de Bowie i "What you get is what you see" que havia de tocar Clapton a la guitarra, però que al final no ho va fer.
I tot i que ja havia participat com a cantant en el paper de la Reina Àcida a Tommy (1969)dels The Who, a Mad Max 3-Beyond Thunderdome agafa el paper d'actriu principal al costat de Mel Gibson i a més interpreta una cançó que és l'estrella de la banda sonora "We don't need another hero" (1985) que queda al 2 en llistes -un altre tema de banda sonora, el "St Elmo's Fire" de John Parr li barrà el número 1- i "One of the living"que es quedà només al 15 en llistes però que guanyà el Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina.
Ara Tina Turner ja fa el que vol i després de tres anys d'actuacions i contactes edita un directe "Tina live in Europa" (1988) rodejada d'amics i col·laboracions: "Addicted to love" de Robert Palmer; "A chance is gonna come" de Sam Cooke amb Robert Cray a la guitarra; "Tonight" amb Bowie, "Tearing us apart"amb Eric Clapton, "It's only love" amb Bryan Adams i un espectacular doble "Let's dance" al costat de David Bowie i tot això amb John Miles als teclats. Amb aquest disc va tornar a guanyar un Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina.
La culminació d'aquest retorn continua amb "Foreign affair" (1989) que obria amb "The best", un tema que tot i no arribar molt alt en llistes s'ha convertit en una de les icones de Tina Turner, tot i que la primera en cantar-la va ser Bonnie Tyler. La cançó, el cert és que s'ha repetit massa. També és d'aquest disc la tranquil·la "I don't wanna lose you" escrita per Albert Hammond i a "Foreign affair", que va ser el quart single, hi toca Mark Knopfler. En resum, dotze milions de còpies venudes. Mentrestant participa en el single "It takes two" (1990) de Rod Steward per al disc "Vagabond heart".
El 1993 Tina Turner es tornava a posar en el centre de l'escena cinematogràfica amb "What's love got to do with it", pel·lícula biogràfica adaptada de la seua autobiografia "I, Tina, my life story" amb Angela Basset en el paper de Tina. Del film també es va aprofitar per extreure noves cançons com "I don't wanna fight" escrita per Lulu per a, en un principi, Sade. Una fabulosa versió del "Disco inferno" de The Trammps. "Why must we wait until tonight" de Bryan Adams (amb un single edició raríssima) i noves versions del "Proud Mary" o de "Shake a tail feather".
"Wildest dreams" (1996), llevat del primer single "Whatever you want", va ser un compendi de temes amb amics: el clàssic de John Waite"Missing you" amb Trevor Horn; "On silent wings" amb Sting; "Confidential" amb Pet Shop Boys; "In your wildest dreams" amb Barry White. I al costat de Bono i The Edge dels U2 publica un altre dels grans temes de la seua carrera "Goldeneye" (1995) per la banda sonora de la pel·lícula de James Bond protagonitzada per Pierce Brosnan per primer cop. El tema va suposar una nova època per a les bandes sonores de les pelis del superagent. També participa en el tema "Cosas de la vida" (1998) d'Eros Ramazzotti.
Després de participar en la banda sonora de El Rey León 2 amb el tema "He lives in you" (1999) arriba el desè i últim disc "Twenty four seven" (1999) que ja no va ser el mateix en llistes però del qual en va sorgfir la seua gira més exitosa, en la qual va cometre la meravella d'interpretar "Proud Mary" amb John Fogerty. El primer single, el diferent i dance "When the heartache is over" en va tenir la culpa i va arribar al 10 en llistes, però els altres singles "Whatever you need" i "Don't leave me this way" van passar amb més pena que glòria. Torna a col·laborar amb Bryan Adams en el tema "Without you".
Vivint ja a Suïssa amb el seu marit, el productor alemany Erwin Bach, Tina començava a aestar cansada de gires i la discogràfica aprofita per publicar "All the best" (2004) amb els inèdits "Open arms" i "Complicated disaster". I el 2009 es publica la caixa de 3 CD "Tina!" amb "I'm ready" com a tema promocional que vingué acompanyada de la seua última gira Tina!: 50th Anniversary Tour. retirada ja definitivament dels mitjans i del negoci discogràfic el 2018 s'estrenà el seu musical biogràfic Tina Turner, the musical i el 2021 el documental Tina.
Tina Turner representa la constància en el món de la música. La més gran rockera de tots els temps va morir el 24 de maig amb 83 anys, el mateix dia del neixement de Bob Dylan, Duke Ellington i Patti Lavelle..
A inicis dels anys seixanta, la samba, la millor música popular brasilera estava encallada en les festes de carnaval. Era un ritme alegre però poc variat. A França, en aquell temps, començava un nou moviment cinematogràfic a partir del film Orfeo Negro de Marcel Camus, una pel·lícula que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1958. Per ambientar la peli rodada a Brasil Camus va buscar compositors de la terra, entre ells António Carlos Jobim i "A felicidade", una senzilla descripció del que significa per als brasilers el parèntesi de felicitat que els suposa les festes de carnaval. Vaja, com l'Aplec del Caragol a Lleida. Aquest moviment cinematogràfic francès s'anomenà nouvelle vague (nova ola) que al portuguès fou traduït com a bossa nova i que per influència de la pel·lícula s'anomenà així aquest nou estil de música brasilera... una barreja de jazz i samba?
L'any 1964, en plena efervescència beatle, de manera totalment estranya i inesperada, un disc de música brasilera, de bossa nova, va vendre més d'un milió de còpies i va guanyar un Grammy al millor disc de l'any. Stan Getz, un saxofonista americà de jazz, va convidar al guitarrista Joao Gilberto i a António Carlos Jobim a Nova York per a fer una gravació ràpida i Gilberto es va fer acompanyar per la seua dona, Astrud, una cantant brasilera però només a nivell d'aficionada. La gravació es va fer tan sols en dos dies, 18 i 19 de març de 1963, i els músics van ser ells mateixos: Joao cantava i tocava la guitarra, Jobim al piano, Getz al saxo, Tommy Williams al baix i Milton Banana a la bateria.
La gravació va ser senzilla i van sorgir temes com "So danço samba", el clàssic "Desafinado" o "Corcovado". El productor Creed Taylor va proposar a Joao Gilberto que cantés alguna estrofa en anglès d'algun tema per introduir-se al mercat americà. Joao ho provà però el seu anglès resultà bastant lamentable. Astrud es va autoproposar cantar les estrofes en anglès mentre el seu marit ho feia en les portugueses. La cançó durava cinc minuts, però en el single destinat al mercat americà es va escurçar deixant només les estrofes en anglès amb la veu d'Astrud. I així va sorgir "The girl from Ipanema", la versió en anglès del tema "Garota de Ipanema" amb lletra de Vinicius da Moraes que arribà al número 5 de les llistes americanes. Una cosa mai vista. Stan Getz va reconèixer que gràcies a aquest tema va pagar la universitat dels seus fills. Al podcast del Chelsea Hotel trobareu un capítol sobre aquest tema.
La veu d'Astrud fou decisiva en l'èxit del tema i del disc en qüestió, el "Getz-Gilberto" que va vendre més d'un milió de còpies. Aquest disc és un dels primers CDs que vaig tenir i encara no sé ben bé com. perquè quan el vaig comprar no era prou conscient de la història que suposava aquest tema i aquest disc. La interpretació i la senzillesa de la veu sembla ser que fou el que va fer aconseguir l'èxit. La bossa nova començava a formar part de la història de la música engrandida més tard pel "Pais tropical" de Jorge Ben, l'"Aquarela" de Toquinho i el "Mais que nada" de Sergio Mendes.
Aquest triomf portà Astrud a eclipsar al seu marit i a començar una gira amb Stan Getz. Al llarg de la seua carrera treballa amb Gil Evans en el disc "Look at the rainbow" (1966); Chet Baker "Far away" (1977) amb una intro recordant "El concierto de Aranjuez" de Joaquín Rodrigo; George Michael"Desafinado" (al Red, Hot and Rio), Eumir Deodato a "Brasilian tapestry" i "Travelling light" i amb Jorge Ben a "Zazueira".
La fornada de cantants de soft jazz sorgida en els últims anys vuitanta, de l'estil de Sade, confessen la influència d'Astrud en les seues carreres. Temes com "Trains, boats and planes" (1969), "Agua de beber" (1965) i "The shadow of your smile" (1965) van formar part de discos seus d'escasses vendes per al gran públic però Astrud sempre ha tingut el seu petit públic incondicional i curiosament fora de Brasil, on li han donat l'esquena. I la seua discogràfica habitual com Verve sempre l'ha considerat una de les grans, quan Verve va publicar "Songs from Verve HI-FI" (2002) va destacar aquest "Light my fire" de The Doors en veu de la cantant brasilera.
També va participar en diverses pel·lícules com Get yourself a college girl (1964) i The hanged man (1974) i posant veu a la banda sonora de The deadly affair (1967) -per exemple amb el tema "Who needs forever?" amb producció de Quincy Jones.
Si el 1955 fou l'any del mambo, el 1956 va ser l'any de Harold George Belafonte. Belafonte, nascut al barri de Harlem, Nova York, va destacar durant els anys 50 por ser un dels solistes negres amb més popularitat a les llistes de la música pop, escapant-se de les llistes de rythm and blues, que eren les que lideraven els cantants de pell fosca.
Quan Belafonte tenia vuit anys, la seua família es traslladà a Jamaica amb la seua padrina i tornà a Nova York quan en tenia tretze per a cursar els estudis de secundària. Tanmateix, aquells cinc anys d'estada a l'illa caribenya van marcar el seu futur artístic envaït pels ritmes caribenys. Després d'apuntar-se a la marina (1944), va treballar en l'American Negro Theatre Workshop de Harlem juntament amb Sidney Poitier i després com a missatger. Al mateix temps anava actuant en petits clubs de la costa est sense fortuna i arribà a obrir un restaurant al Greenwich Village.
Però va arribar un dia que va haver de tancar el restaurant per dedicar-se només a cantar. Belafonte popularitzà el calypso, un ritme importat del Carib i és que el seu enorme èxit en llistes només va arribar a ser igualat per Elvis Presley. La fama li va arribar a partir de l'aparició en el musical John Murray Anderson’s Almanacde Broadway on va guanyar un premi Tony a la millor interpretació masculina en un musical però sobretot per les pel·lícules: Bright road (1953), Carmen Jones (1954) -basat en l'adaptació per a Broadway d'Oscar Hammerstein de l'òpera “Carmen” de Bizet-, Island in the sun (1957), The world, the flesh and the devil (1959) i Odds against tomorrow (1960).
RCA el fitxa i enregistra un primer disc de forta influència folk "Mark Twain and other folk favourites" (1956) que és un èxit però res comparable amb el que vindria. En només 33 minuts el disc és una col·lecció de cançons folk rastrejades a la Biblioteca del Congrés dels EUA, amb cançons d'origen afroamericà com "John Henry" i "Tol' my captain", unes altres balades de tradició britànica com "Lord Randall" i "The drummer and the cook" i una original de Belafonte dedicada als treballadors dels vaixells fluvials del Mississipí "Mark Twain".
El segon disc de Belafonte "Belafonte" (1956) ja ven més de 500.000 còpies, es manté sis setmanes al número 1 i acaba sent el 24è més venut de la dècada dels cinquanta. S'hi troben solemnes espirituals negres com "Take my mother home", "Noah" i "In the great gettin' up morning"; calypsos com la famosíssima "Matilda" que lafeia cantar al públic emfatitzant les síl·labes Hey! Ma-til-da; Ma-til-da; Ma-til-da que l'allargava fins als dotze minuts com aquesta versió que apareix al directe "Belafonte at Carnegie Hall" (1959); i temes del folklore negre com "Jump down, spin around" i "Sylvie".
L'èxit li vindria seguit per l'àlbum "Calypso" (1956) -31 setmanes al número 1 i 16è disc més venut dels anys cinquanta competint amb Nat King Cole i Frank Sinatra-, van desfermar el boom i la febrer pel calypso per tot el món. Belafonte canvia els clubs petits pels grans clubs de les grans ciutats americanes, al Village Vanguard de Nova York hi actuà durant 22 setmanes. La cançó "Jamaica farewell" però sobretot sobretot per una cançó sobre els recol·lectors jamaicans de plàtans "Banana Boat song (day-O)" el convertiren en una celebritat. Era el rei del calypso. La cançó va reeixir el 1988 de la mà de Tim Burton per la comèdia Beetlejuice. I la divertida paròdia del Polònia amb Joan Tardà! En el disc també hi trobem peces menys conegudes, balades i còmiques, però que Belafonte seguiria tocant en concerts "I do adore her", "Come back Liza", "The Jack-ass song", "Man smart (woman smarter)" i "Will his love be like his run?".
A "Belafonte sings the Caribbean" (1957) -6 setmanes número 3- segueix presentant més cançons caribenyes però amb algun afegitó personal com la irònica "Love, love alone" sobre l'abdicació d'Eduard VII per a casar-se amb Mrs Simpson, una divorciada nord-americana. El disc compta amb molta instrumentació acompanyant, amb una orquestra i un conjunt de jazz. "Island in the sun" es convertí en èxit gràcies al film homònim que protagonitzà Belafonte. El segueix el directe "Belafonte at carnegie Hall" (1959) que ja hem comentat fa un moment i que continua venent com a xurros sent el 38è disc més venut de la dècada. Començant amb "Cotton fields"Belafonte es posa el públic a la butxaca fent-los participar contínuament sent una raresa dins dels discos en directe. D'aquesta època també és la seua versió de la mexicana "Cu cu ru cu cu paloma" (1957).
Fins a inicis dels seixanta, Belafonte fou un dels grans de la música americana i un dels màxims exponents comercials del mercat discogràfic, mantenint aquesta condició durant un llarg termini però fora dels podis de els llistes. Entre 1956 i 1970 Belafonte va publicar 24 discos dels quals 9 van arribar al Top Ten de les llistes. La seua col·lecció de 1960 “Swing Dat Hammer” va rebre el Grammy al millor disc de folk tradicional o ètnic igual que “An Evening With Belafonte/Makeba” (1965), una col·laboració amb l'artista folklòrica sudafricana Miriam Makeba. La fama el feu arribar a la televisió amb el seu propi show Tonight with Belafonte.
Amic íntim de Martin Luther King, durant gran part de la seua vida, Harry va ser un actiu defensor dels drets humans, situació que compartí amb la seua carrera durant els seixanta i els setanta. El 1985, ell i el seu mànager Ken Kragen, foren responsables de l'empenta final del projecte USA for Africa. El 1987 fou nomenat ambaixador especial d'UNICEF en substitució de Danny Kaye conscienciat pels problemes racistes cap a la gent de raça negra. Aquesta consciència el va portar a enregistrar "Paradise in Gazankulu" (1988) amb músics africans.
En les seves aparicions com a actor va compartir amb John Travolta a White Man's Burden (1995), un drama de fantasia sobre el racisme; el drama d'època de Robert AltmanKansas City (1996); i Bobby (2006), el relat d'Emilio Estévez sobre l'assassinat del senador Robert Kennedy el 1968. Belafonte va publicar les seves memòries “My song”, escrites amb Michael Shnayerson, el 2011. El documental biogràfic de Susanne Rostock “Sing Your Song” es va estrenar a principis del 2012.
Belafonte ha mort als 96 anys víctima d'una insuficiència cardíaca.
.jpg/768px-Astrud_Gilberto_1966_(cropped).jpg)
