Fountains of Wayne - Sink to the bottom

És poc conegut Adam Schlesinger. Però alguna de les cançons que va compondre són absolutament conegudes, perquè va ser productor, teclista, bateria, baixista i guitarrista. Un multiinstrumentista realment poc valorat. 

Schlesinger va néixer a Nova York el 1967 de família artística i es va llicenciar en filosofia. Però de seguida es va dedicar a la música, com home de lletres va destacar en la composició de cançons per altres artistes. Per exemple, tres de les cançons que els Monkees ressuscitats van publicar el 2016: la fabulosa "Our own world", "I was there" i la nadala del 2018 "House of Broken Gingerbread".  L'èxit dels Click Five del 2005 "Just the girl"; "I am what I am" (2006) de Jonas Brothers; el "Hackensack" que el 2009 va interpretar magistralment Katy Perry en un MTV Unplugged, "Perfect night" de l'actriu Sara Silverman i Will I Am en un estil molt diferent -que, per cert, la veu de la Sara me recorda moltíssim la de la cantant d'Aqua-; "Work to do" per al retorn d'uns clàssics del country-rock com són els America... i força més per a cantants i grups de la dècada passada sobretot.

Molts d'aquests discos, com els de The Monkees i America també van tenir Schlesinger com a productor. Però a part també va produir discos de They Might Be Giants, Fastball o Robert Plant.

També ha deixat una basta munió de peces musicals per a cinema i teatre. Per exemple va participar en les cançons dels musicals Cry-Baby (2007), An act of God (2015) o en The Bedwetter (s'havia d'estrenar aquest 2020) juntament amb Sara Silverman basat en un llibre escrit per ell mateix. I un munt de sèries de televisió incorporen també peces d'Schlesinger des de la clàssica Melrose Place fins a sèries de Disney Channel i Nickelodeon.

En el cine també va participar en bandes sonores com Ice Age, Robots, There's something about Mery, Scary Movie... però sobretot, sobretot el recordem per la banda sonora de The Wonders, l'obra que tracta  de l'èxit i caiguda d'una banda de beat dels seixanta dirigida per Tom Hanks. La cançó "That things you do" (1996) és una cançó enganxosa i amb ritme que sonava a molts pubs, a molts ens va captivar per acabar comprant-la. La cançó va tenir molt més èxit popular que no pas vendes del disc ni posició en llistes, tot i això fou nominada als Oscar. Si no us recorda el "I wanna hold your hand" dels Beatles és que no l'heu escoltat prou.

Però Schlesinger també va tenir les seues pròpies formacions musicals. El 1991 amb Andy Chase formen Ivy, banda que publica sis discos entre 1995 i 2011 amb poca repercussió ja que anava destinada a un públic bastant indie que es diu. També els Tinted Windows, supergrup format per Schlesinger, James Iha dels Smashing Pumpkins, Taylor Hanson dels Hanson i Ben E. Carlos dels Cheap Trick. Només van editar un disc el 2009, tot i que sí feien diverses actuacions en directe. De fet amb James Iha, Schlesinger hi col·labora habitualment ja que comparteixen propietat d'uns estudis de gravació i va participar en el seu segon disc en solitari "Look to the sky" (2012).

Ara, si per un grup el recordo jo, és pel projecte compartit amb Chris Collingwood, Jody Porter i Bryan Young però del qual Schlesinger en fou l'ànima, anomenat Fountains of Wayne. El grup es va formar el 1995 amb el nom d'un magatzem d'ornaments per a la gespa que hi havia a Wayne, Nova Jersei. En el primer disc "Fountains of Wayne" (1996) només hi participaven Schlesinger i Collingwood, i va tenir un èxit comercial moderat. En el disc s'inclouen bons temes com "Radiation vibe", el seu primer single, "She's got a problem" o "Leave the biker". Però si una cançó d'aquest disc me va captivar per ser la cançó d'amor més histriònica mai escrita en la història del pop és "Sink to the bottom". No em direu que la lletra no és excepcional:

"Cars on the highway, planes in the air

Everyone else is going somewhere

But I'm going nowhere, getting there soon

I might as well just sink down with you

I want to sink to the bottom with you"

Vaja, em vull enfonsar fins al fons amb tu. Meravellós. Brutal.

El 1997 treuen una nadala en single incomparable amb Mariah Carey, la divertida "I want an alien for Christmas". Potser que l'anem afegint al llistat de nadales pop, que sinó sempre sonen les mateixes. El segon disc dels Fountains, "Utopia parkway" (1999) és bastant fluixet i només mig salvaria "Denise". A continuació vindria el més exitós "Welcome interstate managers" (2003) que amb el single "Stacy's mom" -amb un so que recorda molt The Cars- van aconseguir el seu millor èxit, una nominació als Grammy i mig milió d'exemplars venuts del single. D'aquest disc també cal destacar "Mexican wine" i "Hey Julie".

El 2005 publiquen una excel·lent anada de la bola, un doble disc de temes que no havien publicat oficialment en discos anteriors però sí en altres àlbums o cares B de singles. El disc "Out-of-State Plates" conté un tema inèdit molt bo "Maureen" i altres fricades com la guitarrera versió del "Can't Get It Out of My Head" de l'Electric Light Orchestra o la millora del "Baby, one more time" de Britney Spears.  Amb "Traffic and weather" (2007) i "Sky full of holes" (2011) acaben la seua carrera a causa d'una malaltia al cervell de Collingwood.



L'1 d'abril, Adam Schlesinger, va morir amb només 52 anys en un hospital de Nova York causa de la maleïda Covid-19.

Articles relacionats:
- The Killers.

Luis Eduardo Aute - Slowly

Luis Eduardo Aute, nascut a Filipines de pare català que havia emigrat per a treballar en una tabacalera, va començar la carrera musical amb la primera onada de cantautors de finals dels anys seixanta i s'ha mantingut en actiu durant cinc dècades. Amb onze anys Luis Eduardo va fixar residència a Barcelona i després a Madrid, i en aquesta edat ja va mostrar un gran interès per diferents facetes artístiques com la música i la pintura.

Com molts altres cantautors, en un principi no gosava en enregistrar els seus temes sinó que composava per altres, de tal manera que molts èxits foren en la veu de Massiel "Aleluya" (1967), Ana Belén "De paso"  (1977) o Rosa León "Al alba" (1975) i "Las cuatro y diez" (1972). 

En vista dels primers èxits en cançons prestades sense més aspiracions, la discogràfica RCA amb el súperproductor de l'època Juan Carlos Calderón li proposa que enregistri els seus temes i d'aquesta manera publica els seus dos primers elapès: "Diálogos de Rodrigo y Jimena" (1967) on s'incloïa el famós "Aleluya nº1" -al tanto amb la pinta cantant amb els braços creuats- i "24 canciones breves" (1968) sense cap tipus de repercussió comercial. 

Descontent dels seus primers discos i de la seua relació amb RCA Aute deixà passar el temps dedicant-se a la pintura i a escriure poemes -curiosament té un poemari de títol La matemática del espejo- abans de tornar a gravar ara amb Ariola. Amb moltes ganes després de 5 anys va començar un seguit de trilogies. La primera trilogia, de títol genèric Canciones de amor y de muerte, era formada pels discos "Rito" (1973), "Espuma" (1974) i "Babel" (1976). D'aquesta segona etapa d'Aute són alguns dels temes imprescindibles de la seua carrera "De alguna manera", "Las cuatro y diez", "Amor" i "Dentro", que ja em perdonaran però no sé valorar prou.

Després d'això formà part d'un disc col·lectiu "Forgesound" dedicat a l'humorista Forges i el 1978 inicia la publicació d'una segona trilogia de títol Canciones de amor y de vida amb els discos "Albanta" (1978), "De par en par" (1979) i "Alma" (1980).  D'aquesta etapa són "Libertad", "No te desnudes todavía", "Quiero vivir contigo", "Ay de ti, ay de mí" popularitzat per la Marisol (1983) i "Pasaba por aquí" de la qual Pedro Guerra en va fer una magnífica versió l'any 2000 en el disc d'homenatge "Mira que eres canalla, Aute". La nova producció va a càrrec de Teddy Bautista i Luis Mendo, d'aquest treball amb Mendo en van sorgir els Suburbano que van començar com a grup d'acompanyament d'Aute.

Després, ja amb la discogràfica Movieplay, van venir "Fuga" (1982) i el doble en directe "Entre amigos" (1983). Aquest disc enregistrat al teatre Salamanca de Madrid el 4 de març de 1983 va suposar un nou estil en què tots els cantautors espanyols s'hi van anar apuntant i tots han acabat fent un disc en directe amb amics. Amb la curiositat que a tots els discos hi surten sempre els mateixos. En aquest disc Aute va cantar amb Teddy Bautista "Anda suelto Satanás", Joan Manuel Serrat "Paraules de amor", Pablo Milanés "Anda" o Silvio Rodríguez "Te doy una canción" i va suposar el seu primer número un en les llistes d'èxits. Massa cantautor encara.

Tornant a Ariola comença una etapa de set elapès. Començant per "Cuerpo a cuerpo" (1984) amb el gran èxit nº1 en llistes i tema més mogudet "Una de dos", passant per "Nudo" (1986) i un altre disc doble "Veinte canciones de amor y un poema desesperado" (1987). Aquest disc amb títol de Pablo Neruda va suposar una incursió una mica més popera i rockera d'Aute amb nous arranjaments que sobresortien de la seua obra anterior. Encara que no ho sembli, Aute va començar influït per Elvis Presley i formant part de los Sonor.

El 1992 publica "Slowly" introduint passatges de cançons d'amor angleses recordant les seues primeres passes als anys seixanta, des de "Unchained melody" dels Righterous Brothers, "Smoke gets into your eyes" dels Platters o "All I have to do is a dream" dels Everly Brothers. El single principal del disc, "Slowly" és una cançó assídua en karaokes amb Christina Rosenvinge fent els coros i donant aquella veu sensual que tan bé sap donar. La relació amb Ariola acaba amb "Mano a mano" (1993), un altre exitós doble àlbum en directe gravat a la plaça de las Ventas de Madrid acompanyat de Silvio Rodríguez.

El 1994 va editar "Animal", un llibre-disc on Aute deixava anar la seua faceta artística més àmplia, perquè a part de compositor i cantant va demostrar ser un bon dibuixant, pintor i director de cine. Gràcies a la seua presentació a Barcelona i a un acústic que va fer a uns pocs afortunats -si no recordo malament a l'auditori de l'FNAC Diagonal-vaig aconseguir aquest dibuix amb dedicatòria fet per ell mateix. 

Ara amb Virgin edita un altre fabulós disc "Alevosía" (1995) al mateix temps que Ariola publicava un de grans èxits "Paseo por el amor y el deseo" (1995).  La cançó que dona títol al disc "Alevosía" també és interessant tenir-la en compte, igual que "El tiro por la culata" del mateix disc o el "Hemingway delira". O "Mojándolo todo"... és difícil quedar-se només amb una del disc més complert d'Aute.

El 1998 torna a publicar un doble disc "Aire/Invisible", amb dos títols que representen dos discos en un. Trenta cançons en total per celebrar el trentè aniversari en el món de la música, la meitat en castellà i l'altra meitat en anglès com per exemple "Cinco minutos" -amb referències al "Knockin' on heaven's door"- per una banda o aquest "Tell me lies" que tinc en un estrany single de col·lecció per l'altra banda. Per continuar amb la commemoració, molts artistes es van ajuntar en el disc "¡Mira que eres canalla, Aute!" (2000) -inspirat en una cançó seua de l'any 1981 del disc "Fuga"- per versionar les seues cançons, entre ells Pedro Guerra millorant el "Pasaba por aquí" o Duncan Dhu amb "Slowly" que també tinc en un rar single.

El 2002 arribava "Alas y balas" amb "Giraluna" com a tema més destacat -i de fet l'únic que destaco- d'aquest disc. El 2007 enregistrava "A día de hoy" i el 2009 una curiosa combinació d'Aute amb Joan Isaac va originat "Auteclàssic" en el qual Joan Isaac adaptava al català clàssics d'Aute: "Les quatre i deu", "Passava per aquí", "Una de dues" o "A l'alba". El 2007 versionava en un disc d'homenatge a Leonard Cohen amb "El futuro" -de fet s'ha comparat molts cops Aute amb Cohen, cosa que no acabo de veure-. I el 2010 ja li vaig perdre la pista amb "Un soplo de alegría" del disc "Intemperie".

Amb una trentena discos Aute es va convertir en una de les figures més importants del món cultural espanyol, i tot i donar suport algun cop a Izquierda Unida, sempre s'ha mantingut al marge de barrabassades perpetrades per altres cantautors. Aute era un intel·lectual. Aute ha mort als 76 anys després de patir un infart cerebral l'any 2016 del qual no es va arribar a recuperar.

Totes les imatges de portades de discos estan extretes de La Fonoteca.

Articles relacionats:
- Patxi Andión.
- Camilo Sesto.
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.
- Leonard Cohen.

Kenny Rogers - The gambler

El country-rock de finals dels 60 i inicis dels 70 dels Byrds, Buffalo Springfield, Poco o Flying Burrito acabà derivant a finals dels 70 en molts subgèneres -crossover, countrypolitan...- a vegades excessivament empallegosa. Una de les figures d'aquesta època va ser Kenny Rogers.

Kenneth Donald Rogers neix a Houston l'any 1937. Amb una veu de baríton que l'ha fet un dels cantants country més importants de les últimes dècades -amb permís de Garth Brooks- ha aconseguit situar-se en les llistes d'èxit tan en solitari com en duets. aquí amb Dolly Parton.

El pare de Kenny, Edwards Floyd Rogers, era un fuster i músic aficionat que lluitava contínuament per a intentar deixar la seua addicció a l'alcohol. La seu mare, Lucille, mantenia la família unida -els Rogers eren vuit germans- netejant oficines i treballant en un hospital. Kenny ho recorda de la següent forma: «La música fou un refugi per a mi des del començament. El meu pare no existia per a mi tot i que tocava el violó. Així que tots els meus germans i germanes tocaven algun instrument, solíem pujar a la cabina d'una furgoneta i anàvem a Apple Spring Texas, on tots els meus oncles i tietes tocaven música en un porxo».

Rogers cantava en el cor de l'església i a l'escola, però ell reconeix que el seu interès per la música s'accentuà als 12 anys quan va veure a Ray Charles en directe. Rogers començà tocant el baix, i el seu primer single l'aconseguí gravar amb un grup doo-wop The Scholars l'any 1958 amb el tema "That crazy feeling". No passà d'un èxit a nivell simplement regional. Va continuar tocant en vàries bandes, des del trio de jazz Bobby Doyle Three fins al conjunt folk New Christy Minstrels, i els First Edition amb qui va estar fins el 1972. 

De l'època amb els First Edition és el seu primer disc d'or i baladón "Ruby, don't take your love to town" (1969). La cançó, escrita per Mel Tillis, tracta sobre un veterà de la Guerra del Vietnam, impotent i en cadira de rodes, que veu com la seua dona se'n va cada nit amb altres homes. L'any 2005 els The Killers en van fer una versió amb guitarra més accelerada.

El 1972 comença carrera en solitari i a partir del 1976 serà quan iniciarà la seua carrera country pròpiament dita. El seu primer èxit, número 5 en llistes EUA, va ser "Lucille" (1977).

Kenny Rogers rarament escrivia les seues cançons. Només en molt poques excepcions, com aquest single de l'any 1977 escrit per ell mateix "Sweet music man". Un altre cas va ser "Love or Something Like It" (1978) escrit amb el seu teclista habitual Steve Glassmeyer. 

L'any 1978 amb el disc "The Gambler" a Rogers li toca la grossa. Ven més de 5 milions d'exemplars, guanya el Grammy a la millor interpretació vocal masculina country i li obre les portes del cinema gràcies a l'exitós single "The gambler". És el 39è disc més venut dels anys 70. El raper i productor Wyclef Jean (The Fugees) també va fer els seus remixos amb el "The gambler". You've got to know when to hold 'em Know when to fold 'em Know when to walk away

And know when to run You never count your money When you're sittin' at the table There'll be time enough for countin' When the dealin's done... D'aquest disc també és l'enorme èxit "She believes in me" que arriba al 5 de les llistes EUA. 

Del disc "Kenny" (1979) cal destacar un altre enorme èxit "Coward of the county", que arribà a situar-se al 3 de les llistes. Aquesta cançó va ser utilitzada l'any 1981 per una peli amb el mateix nom on ell era el protagonista. Tot i els èxits que ja portem, Rogers encara no havia tastat el número 1 en llistes. El seu primer top one no li arribà fins el 1980 amb un tema de Lionel Richie "Lady". A l'estat espanyol es colà també al nº1 dels 40 en els temps de Coz i Paloma San Basilio.

Un altre dels plats fors de Rogers van ser els duets, com el que va fer amb Dolly Parton l'any 1983 amb un tema dels Bee Gees "Islands in the streams" -que alguns coneixereu gràcies a Tomeu Penya- i que també arribà a l'1 de les llistes. Aquest de l'any 1980 amb la cantant Kim Carnes també fou un notable èxit ""Dont fall in love with a dreamer".  O aquest altre amb Sheena Easton, reversionant un tema de Bob Geldof  "We've got tonight" (1983).

També va publicar llibres de fotografies: «Kenny Rogers ‘America» ​​(1986), amb fotos de llocs d'interès americans, i «Your Friends and Mine» (1987), una col·lecció de retrats de celebrities com Elizabeth Taylor i Michael Jackson. Kenny Rogers també va ser empresari restaurador de cert èxit, i és que l'any 1991 inaugurava la cadena de restaurants de menjar de pollastre Kenny Rogers Roasters associat amb John Brown Jr, exgovernador de Kentuchy i director executiu de KFC. Rogers estava casat amb Wanda Miller i tenia dos fills bessons, Justin i Jordan.

Retirat ja fa un temps dels escenaris per problemes de salut, Kenny Rogers ha mort als 81 anys.

Articles relacionats:
- Glenn Frey.
- Lynyrd Skynyrd.
- Glenn Campbell.
- Sleepy Labeef.

El model SIR

Aquest any 2020, quan a finals de desembre fem els típics resums de l’any, serà recordat com l’any del Coronavirus. Les notícies sobre aquestes malalties de caràcter pandèmic acostumen a generar una alarma sovint exagerada en la societat. Tanmateix, en qualsevol malaltia d’aquest tipus les autoritats sanitàries fan les seues prediccions i el seu seguiment per conèixer en quin estat de propagació es troba. A més sabem que hi ha epidèmies que tenen vacunes i ens diuen en quina època ens hem de vacunar. Doncs bé, tot això es pot predir a partir de models matemàtics que es van començar a desenvolupar a inicis del segle XX.

El models més coneguts són els que es basen en equacions diferencials -equacions on intervenen funcions matemàtiques i les seues derivades- i que tenen en compte bàsicament: la població susceptible S(t) de poder contraure una malaltia, la població infectada I(t) per la malaltia i la població recuperada R(t) que ha patit la malaltia però que ja no la transmet. A partir d’aquí es van construint diferents models que també poden incloure els individus exposats E(t) que porten la malaltia en fase d’incubació o els portadors M(t) que poden portar la malaltia tot i que no la desenvolupin. A partit de la relació de totes aquestes variables amb les probabilitats de contagi, de recuperació, taxes de naixement i taxes de defunció apareixen els models SI, SIR, SEIR, MSIR. MSEIR que reben els noms depenent de les variables utilitzades en els estudis. Ja veuen que els matemàtics no es trenquen pas gaire el cap posant noms a les coses.

El model SIR és relativament senzill d’entendre. Va ser formulat el 1927 pel metge Anderson Gray Mc Kendrick (1876-1943) i el químic William Ogilvy Kermack (1898-1970). Sense fer ús de fórmules i seguint el gràfic que acompanya l’article el podem intentar explicar de la següent forma: al començament la població està formada només per susceptibles i no hi ha ni infectats ni recuperats. Suposem que en un instant de temps determinat comencen a aparèixer infectats, per tant el valor I(t) augmentarà i els susceptibles S(t) disminuiran perquè alguns ja han estat infectats. En l’inici de l’epidèmia el número I(t) d’infectats augmenta molt ràpidament i comença a augmentar també el nombre de recuperats R(t), tot i que no augmenta de la mateixa forma. Com el número de susceptibles S(t) ha disminuït molt perquè o bé ja s’han infectat o bé perquè ja s’han recuperat, això provoca un decreixement dels infectats I(t) mentre que el nombre de recuperats R(t) continua creixent. En aquest moment ja s’ha arribat al màxim d’infectats I(t) perquè passem d’un creixement a un decreixement. Finalment, a mesura que passa el temps el nombre total d’infectats I(t) i de susceptibles de ser infectats S(t) tendeix a zero.

I què s’aconsegueix amb una campanya de vacunació? Amb la introducció d’una vacuna el model SIR varia perquè s’aconsegueix disminuir el nombre d’individus susceptibles S(t) ja que estan immunitzats. Aquest efecte és clau perquè si s’aconsegueix reduir el nombre de susceptibles podrem reduir el nombre d'infectats. Per tant les matemàtiques diuen que vacunar redueix el risc d’epidèmia.

En aquesta simulació gràfica d’una població de 1000 la corba de color blau representa els susceptibles, la de color roig els infectats i la de color verd els recuperats durant un període de temps de 100 (dies, setmanes, mesos…). 

La lectura del llibre “Las matemáticas vigilan tu salud” de Clara Grima i Enrique Borja és absolutament recomanable per entendre el funcionament matemàtic de les epidèmies. I tot i ser un llibre amb matemàtiques no és un llibre matemàticament complicat de llegir.

(Article publicat al Lectura el 15/3/2020)

La paradoxa del conjunt

Ara fa uns dies, el company Estanislau Fons, a qui vàreu llegir en aquesta mateixa secció fa dos diumenges i a qui tornareu a llegir d’aquí dos diumenges, publicava a Twitter la foto que podeu veure acompanyant l’article. La foto, feta en un tren de rodalies de Barcelona, indica que per accedir a un martell trenca-vidres cal trencar el vidre. És a dir, cal trencar el vidre per accedir al martell que trenca el vidre.

Això ens va fer pensar en una de les cèlebres paradoxes de Bertrand Russell, un curiós matemàtic de qui ja he parlat més d’un cop i que va guanyar el premi Nobel de Literatura. Segons el DIEC una paradoxa és un “enunciat o raonament que porta a dues conclusions aparentment contradictòries.” I Russell era un especialista a embolicar la gent amb elles.

Per explicar aquesta paradoxa cal que tinguem clar que un conjunt és una col·lecció d’objectes que tenen alguna característica i que els elements d’un conjunt són els membres que pertanyen  al conjunt. Per exemple el conjunt dels nombres parells està format pels elements {2, 4, 6, 8…}. Els elements d’un conjunt s’escriuen matemàticament entre claus { } i poden ser finits o infinits com el cas del nostre exemple. Els conjunts poden tenir com a elements altres conjunts, per exemple podem imaginar el conjunt {{nombres parells},{nombres imparells}}, un conjunt amb dos elements que al mateix temps són conjunts amb infinits elements. Un cop dit tot això, a Russell se li plantejà la pregunta «Pot un conjunt tenir-se a si mateix com a element?» Suposo que després de pensar-hi molt Russell va escriure «Em sembla que hi ha una classe de conjunts que sí i una altra classe de conjunts que no». I va posar un exemple molt anglosaxó i obvi amb culleretes de te: el conjunt de totes les culleretes de te no és una cullereta de te i per tant no es conté a si mateix com a element.

Però Russell, que era molt llest, no defallia en la recerca del seu conjunt i va pensar en el conjunt de totes les coses que no són culleretes de té, és a dir, croissants, morters d’allioli, xancletes, atomitzadores… Tot excepte les culleretes de te. Aquest nou conjunt de coses que no són una cullereta de te ¡no es una cullereta de te! I per tant, com no es una cullereta de te, ha de ser un element de si mateix.

Un altre exemple proposat va ser el conjunt de “tots els conjunts que es poden anomenar utilitzant vint paraules o menys”. Per exemple, el conjunt de “totes les colles de l’Aplec del Caragol” formaria part d’aquest conjunt perquè hem necessitat només vuit paraules per enunciar-lo. O el conjunt de “tots els articles de ciència del Lectura” també en formaria part perquè només necessita set paraules per anomenar-lo. D’aquesta forma el conjunt que els seus elements són “conjunts que es poden anomenar utilitzant vint paraules o menys” només necessita deu paraules i per tant formaria part d’ell mateix.

Russell va anar més enllà encara i es va posar a pensar en el conjunt de tots els conjunts que no es contenen a si mateix com a element… aquest conjunt és un conjunt que es conté a si mateix com a element? I aquí a Russell, i a molts altres estudiosos de la lògica, els va explotar el cap.

(Article publicat a la revista Lectura el 16/2/2020)

Què se n’ha fet?

Els que teniu certa edat i sou aficionats a la música rock espanyola dels 80 segurament recordareu un grup granadí dirigit pel José Ignacio Lapido i que portava el fàcil nom de 091. L’any 1989, dins del disc Doce canciones sin piedad, s’incloïa un dels seus majors èxits, la cançó “¿Qué fue del siglo XX?” en la qual es repassen fets i esdeveniments del segle que ja s’esvaïa (i que ja porta dinou anys esvaït encara que no ens ho sembli): «Qué fue de King Kong, de los psicoanalistas y el jazz? ¿Qué fue del Dadá, del Big Bang y del "No pasarán"? Guitarras eléctricas y LSD. Uniformes fascistas y Juan XXIII. La Beatlemanía, la foto del Che…» anaven desgranant durant els tres minuts de la cançó.

Amb el seu permís, i suposo que amb el dels 091, adaptaré la temàtica de la cançó a alguns afers extraesportius del nostre benvolgut Lleida.

Què se n’ha fet del trofeu Emili Vicente? El Lleida, Lleida i el Camp d’Esports necessitava un partit inaugural de temporada que recuperés l’esperit del Ciutat de Lleida de dècades anteriors. Fa dos temporades es va refer sota el magnífic nom de Trofeu Emili Vicente amb un partit contra el CF Reus i amb el FC Andorra l’any passat. Però... i enguany? A la premsa es va dir que es jugaria contra el Girona durant el setembre per fer-lo coincidir amb la celebració del centenari del Camp d’Esports. Tot i que una presentació de la plantilla amb la temporada començada és com menjar els torrons per Tots Sants continuarem confiant en aquest partit.

Què se n’han fet de les assemblees? Una pregunta molt habitual entre els socis (o abonats, depèn del dia) que no entenem perquè d’un dia per un altre es van deixar de fer aquelles profitoses trobades i de proximitat amb la directiva. Curiosament es van deixar de fer la temporada que més ganes d’explicacions hi havia. I nunca más se supo...

Què se n’ha fet de l’embargament de 928.242,60 € per l’Agència Tributària destapat per la premsa ara fa un any i confirmat per alguns patrocinadors? Des del dia que es va fer pública la notícia no hi ha hagut res més que silenci per part del club i... de la mateixa premsa! Preguntarem al professor Darbó a veure.

Què se n’ha fet del museu Mario Duran? Al 2014 ja es va començar a parlar del projecte mostrant els plànols i tot. Al 2018 es va anunciar oficialment el començament de les obres amb un pressupost assignat de 125.000 € (un senyor museu!) per inaugurar-lo el març del 2019.

Què se n’ha fet de l’afer del no sé què havia de passar amb el Força Lleida i no se sap si va passar o no?

Què se n’ha fet del reglament de règim intern? Un RRI que es va fer a bombo -suposo que amb permís demanat per entrar-lo al camp- i plateret en una taula de treball després del lamentable afer dels vets a l’atzar. S’ha aplicat algun cop? Què cal fer per aplicar-lo? Sabent que hi ha socis (o abonats) que es passen el dia bramant insults contra altres socis (o abonats), penyes, periodistes, equips rivals, jugadors i exjugadors que acaben sent entrenadors els seria convenient una homilia de l’article 10 d’aquest reglament. (Faig un parèntesi perquè amb això m’ha vingut al cap l’anècdota de Robbie the Bobby, la mascota del Bury FC que els àrbitres la van expulsar tres vegades del camp per mal comportament).

Què se n’ha fet de tres dels quatre marcadors que s’havien de col·locar al Camp d’Esports i anunciats a l’octubre de 2017? «Col·locarem primer dos marcadors, un en la ubicació actual i un altre, rectangular, a Tribuna i més endavant se’n col·locaran dos més, a Lateral i a Gol Nord» deia el president. Efectivament i en una encertadíssima decisió es va canviar el marcador de Gol Sud, juntament amb la fibra òptica i la megafonia… però què ha passat amb els altres i el pressupost de 179.104 € finançat en un 30% per un pàrtner? A veure, que potser no en calen tants però si s’anuncien els esperem.

Què se n’ha fet de l’àrea social? Apareix i desapareix com lo riu Corb? Hi és encara el Juanjo Silva? 

Què se n’ha fet de l’anunciada transformació en SAE amb un «sin prisa pero sin pausa» per part del president Albert Esteve durant el maig de 2015? A fe de déu que el sin prisa és al peu de la lletra!

En fi, ja veuen que la dita arrencada de cavall, parada de burro és encara vàlida massa cops. Bona temporada!

(Article publicat al número 12 de la revista Lo Lleida)

Parlar del Lleida

Johan Cruyff deia que “el futbol és la discussió del dilluns”. Tot i que ara sembla que amb el VAR s’havien de reduir aquestes discussions, els dilluns en arribar a la feina es continua xerrant de futbol. La llàstima és que a aquests habituals contertulians dels dilluns feiners futbolístics no acostumen a veure més enllà de barces i madrids i a molts d’ells se’ls fa complicat identificar un jugador del Vila-real o del Celta. I és clar, ja no els dic què passa quan jo entro en conversa per parlar del Lleida. Una mica de “ah, molt bé, molt bé” i després a continuar els debats arbitrals entre els forofos dels dos equips més beneficiats arbitralment. Un d’aquests companys arriba a tenir un punt histriònic, i és que del Lleida només coneix els jugadors cedits del Barça (és a dir, molt pocs en els últims 25 anys: Agostinho Ça, Quintillà i Calavera… anteriorment hem de remuntar-nos a Herrera, Albert Tomàs i Javi García), va a veure només els partits contra el Barça B i recorda que al Lleida havien jugat Òscar García Junyent, Carles Busquets i… Ramon Ros.

Així que, tot i que parlar de futbol acostuma a ser habitual els dilluns, a la feina, al bar o als grups de whatsapp, parlar del Lleida continua sent complicat. Almenys entre el meu entorn dels dilluns. Certament hi ha hagut èpoques en què el Lleida era tema de converses als bars, això succeïa durant els nostres happy nineties i ara fa poc es va reviscolar durant la temporada que va acabar amb el dissortat partit de Sevilla. Aquell any amb Imanol Idiakez a la banqueta, entre esmorzar i esmorzar i tallat i tallat, en aquests locals de restauració on es solucionen absolutament tots els problemes del país de forma més o menys contundent, es parlava del Lleida. Hi havia il·lusió, hi havia bon equip, es jugava bé a futbol i suposo que la pèssima gestió de la situació extraesportiva també va ajudar en què tothom hi digués la seua.

Amb tot això, als que ens agrada compartir visions amb una mica de profundidat sobre el nostre club més enllà del “i què va fer el Lleida ahir?” només ens queden les trobades de friquis del Lleida -aquell esmorzar, aquell sopar entre forofos del Camp d’Esports-, algun grup de wats on acostumem a ser els mateixos d’abans i les xarxes socials. 

Però, aiiiiiiii… les xarxes socials. I aiiiiiii el Twitter en concret. Que diferent és el Twitter del 2012 al Twitter del 2019. Twitter era una xarxa social on podies llegir, opinar, compartir i fins i tot establir converses discrepant tranquil·lament. Era un fòrum interactiu i força instantani. Però ara aquesta xarxa -que continuo trobant una gran eina per a compartir articles i activitats- s’ha convertit en un cul de sac d’insults, retrets i perfils maleducats que no aporten absolutament res, només intentar alienar cap a un costat o altre. L’escriptor Enric Gomà deia fa uns dies “Quantes meravelles hauria fet Goebbels si hagués tingut Twitter”. I l’agost de 2016 la revista Time ho posava directament en portada “Why we’re losing the internet to the culture of hate?” (Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?”. Vaja, que cal destriar molt el gra de la palla i encara se’t cola algun terrós pel sedàs.

I això és el que trobo jo -i força altra gent amb qui comparteixo- que ha passat a l’hora d’opinar, conversar o intercanviar parers sobre el Lleida a Twitter. S’ha convertit en un esport de risc en el qual et poden ploure insults de tota mena des de perfils fakes i perfils no gens fakes amb noms i cognoms. Una espècie de tribunal d’ordre tuitaire que està a l’expectativa de segons qui és qui opini. 

Les xarxes socials són indispensables avui en dia com a element de comunicació corporativa per associacions, empreses i clubs esportius. Però també cal saber-les utilitzar i crec que el Lleida, pel que representa corporativament, hauria d’interactuar més en aquest aspecte. Com a perfil institucional evidentment no pot respondre absolutament totes les interaccions, ni ho hauria de fer, ni s’hauria de posar al mig de qualsevol conversa, però sí que crec que: 1) seria produent de cara a l’afició interactuar una mica més a través de les xarxes -retuitejar un missatge d’ànim o una foto d’un aficionat a Sebastopol amb la samarreta del club, posem per cas-; i 2) el club, que en el seu moment va redactar un reglament de règim intern a bombo y platillo, hauria de fomentar un entorn de convivència social entre els aficionats. Pocs que som i sembla que a algú li agradi que et fotin els plats pel cap.

Ah! I cal vigilar el hooliganisme per part dels community managers no fos cas que passi com aquell d’un equip de l’OK Lliga que va publicar a les xarxes que el seu equip s’havia salvat del descens quan l’altre equip que també se l’estava jugant no havia acabat el partit encara… i al final es va haver de menjar les paraules. O els caràcters més ben dit.

(Article publicat en el númro 11 de la revista Lo Lleida)

El soci és el soci

«El soci és el soci i al soci no se’l pot enganyar.» Aquesta va ser una de les frases més populars en el món del futbol durant els anys noranta. El responsable fou Josep Lluís Nuñez, president del FC Barcelona, amb la seua particular entonació característica i les esses allargades. No sé si la va dir un cop o la utilitzà més vegades però la frase va quedar en el substrat dels aforismes futbolístics. 

Al Lleida Esportiu potser l’hauríem de canviar per un «l’abonat és l’abonat» per ser més fidels a la realitat tot i que durant la campanya de promoció dels carnets sí se’ns tracta de “socis”. Bé, la qüestió és que voldria reflexionar sobre la manera de fer socis -o abonats- del Lleida Esportiu, Sempre ens planyem dels quatre gats que som al camp: que si Lleida és així, que si tenim el Barça massa a prop, que si el futbol per la tele, que si quan fa fred fa fred i quan fa calor fa calor… però al soci… l’anem a buscar perquè vingui a fer-se soci o abonat? Si el soci no ve cap al club, potser hauríem de fer que el club vagi cap al soci, no? 

El màrqueting ens diu que les fases que cal seguir amb clients potencials són atreure, vendre, satisfer i fidelitzar. Crec que en aquest club la fase de fidelització la tenim més que assumida perquè els que hi som tenim clar que hi som i que hi hem de ser, tot i que  percebo que aquesta fidelització ha anat a la baixa en els últims anys  -cal vigilar amb els clients insatisfets-. Per tant la qüestió és l’«atreure» i el «vendre». Per exemple, que calgui fer més de dos hores de cua per a retirar un abonament, doncs que volen que els digui, no ajuda ni a «atreure» ni a «vendre». I no em serveix l’excusa del “és que veniu a última hora” perquè el soci, és a dir, l’abonat o client va quan pot o quan li va bé. Només faltaria. Culpar el client de les cues diguem que no és ètic i menys quan es tenen quatre gats com a clients. Imagineu que algú que està mig convençut amb un “va, enguany sembla que hi ha una bona plantilleta, me’n vaig a treure el carnet del Lleida” arriba a les “oficines” del club i es troba el percal d’haver de fer l’espera inacabable, aleshores és probable que aquest possible nou abonat digui “bueno, potser ja tornaré un altre dia, o un altre any”. Clar, tampoc anem sobrats d’abonats com per deixar-nos perdre clients potencials. Facilitar les coses i una reverència si convé, tu! En aquest fet, tal i com els deia abans, es veu que la fidelització està força ben consolidada perquè les hores de cua que vam fer estoicament els fidels les vam fer amb una fe que ni la que té Albert Rivera per presidir alguna cosa. Si fóssim 12.000 socis, com al CD Castellón, m’imagino al desembre encara fent cua per a renovar!

Vaja, que la idea és que caldria dissenyar noves estratègies de màrqueting adaptades als nostres temps per tal d’arribar a més clients, millorar la creativitat i trencar-se el cap per veure què es pot fer. I no em refereixo a la publicitat tradicional ja que les enquestes diuen que un 60% de la gent no suporta els canals publicitaris per ràdio i televisió. Només per posar l’exemple d’un altre club de la ciutat, el Força Lleida -ai, les coses que s’han dit d’ell!- permet abonar-se on-line. Oferir aquest tràmit on-line, al segle XXI, hauria de ser d’obligat compliment. A més, el club situa paradetes per Lleida per atansar-se a la gent, anar a buscar el possible client. A part d’altres idees com un talonari d’ofertes i descomptes o l’opció de pagament de l’abonament en dues quotes. No sé, penso que tot ajuda a ampliar això que s’anomena la massa social.. 

L’equip anglès del Stockport Country té el récord d’haver disputat el partit més llarg de la història del futbol, un partit de copa contra el Doncaster Rovers que va durar 3 hores i 23 minuts a base de pròrrogues, el partit va acabar en empat i l’any 1946 encara no hi havia el format dels penals. Però té un altre récord curiós, ser l’equip anglès que té menys entrades comprades en un partit: 13. Ara fa uns dies el Country va jugar un matx contra el Darlington corresponent a la sisena categoria anglesa, a Edgeley Park hi havia... 6173 espectadors!. No voldria ser el Stockport de les 13 entrades però sí el dels 6173 espectadors. I això, com va dir el company José Carlos Monge fa uns dies a la seua columna del diari SEGRE, no depèn només de l’entrenador.

Bona temporada!

(Article publicat en el número 10 de la revista Lo Lleida)

Autobiogràfic 2020

Un nombre natural es defineix com autobiogràfic si la seua primera xifra començant per l'esquerra indica el número de zeros que té el número, la segona xifra indica el número d'uns, la tercera xifra el número de dosos, i així successivament.... Doncs el 2020 és un nombre autobiogràfic ja que el 2 indica el número de zeros, el 0 indica el número d'uns, el 2 indica el número de dosos i el 0 indica el número de tresos. El proper any amb número autobiogràfic serà el 21200 que ni vostè ni jo veurem.

El 2020 també és un nombre ondulat. Els nombres ondulats són els que tenen la forma abababab... en base 10 i des del 1919 que no teníem cap any ondulat.

2020 no és un nombre primer però es pot posar com a suma dels quadrats de quatre nombres primers consecutius: si elevem al quadrat 17, 19, 23 i 29 -que són nombres primers consecutius- i fem la suma d'aquests quadrats el resultat dona 2020. Aquesta propietat no passava des del 1348 i el proper any en què succeirà serà el 2692.

El 2020 és un múltiple de 20 que conté un 20 en la seua representació. A més 2020 és un múltiple de 4 que els seus dígits sumen 4 (2 + 0 + 2 + 0 = 4), número que coincideix amb el número de dígits del nombre, 4.

Les ternes pitagòriques són conjunts de tres números que si elevem dos d'ells al quadrat la suma ens dona el quadrat del tercer d'ells. Aquests conjunts de números ja els feien servir egipcis i babilonis per a fer construccions perquè gràcies a ells podien construir triangles rectangles i marcar escaires (angles de 90 graus) de forma exacta. El 2020 forma part d'un bon sarpat de ternes pitagòriques: 868, 1824 i 2020; 1508, 1344 i 2020; 2020, 20352 i 20452; 40779, 2020 i 40829; 255021, 2020 i 255029… i la meua terna preferida: 1212, 1616 i 2020.

Però la propietat que més m'agrada del 2020 és que la 2020a xifra decimal dels tres nombres irracionals més famosos de les matemàtiques pi (π), e i el nombre d’or (φ) és la mateixa.

Astronòmicament, el 2020 és un any en què el mes de febrer té cinc dissabtes, això no passava des del 1992 i no tornarà a passar fins el 2048. I enguany tindrem 53 dimecres i 53 dijous, com el 1992 i el 2048. Cada 28 anys es va repetint el calendari, perquè 28 és el mínim comú múltiple de 4 (repetició del cicle d'anys) i de 7 (repetició del cicle de dies de la setmana). 

I una última notícia matemàtica relacionada amb aquest 2020 que fa poc ha començat. El proppassat 26 de novembre, la 40a Conferència General de la UNESCO va proclamar el dia 14 de març com a Dia Internacional de les Matemàtiques a proposta de la International Mathematical Union (IMU), per tant el 14 de març de 2020 podrem celebrar oficialment el que molts ja commemoràvem extraoficialment com el dia Internacional de Pi... que per coses com aquesta els matemàtics tenim la fama que tenim. El lema d'enguany d'aquest dia serà “Les matemàtiques són per tot arreu”.

Per anar preparant-nos pel Dia Internacional de les Matemàtiques 2020 us proposo un joc matemàtic. Substituïu cada quadrat de la imatge per un dígit diferent del 0 al 9 de manera que la suma doni 2020. Dels 10 dígits n’heu de fer servir nou. Som-hi! I bon any 2020.

(Article publicat a la revista Lectura el diumenge 19 de gener de 2020)

L'any de no dir res pel seu nom.

Enguany que el Camp d'Esports de Lleida ha fet 100 anys i no hem fet ni un trist homenatge a Koldo Aguirre ha estat l'any d'allò que se'n diu eufemisme, és a dir, posar un nom a per no dir un altre. A una colla de hooligans se'ls anomena jutges, magistrats del Suprem o fiscals. Es diu efectuaremos el visionada los vídeos con sumo agrado quan es volia dir no me importan una mierda las imágenes. Es diu judici a una farsa on policies de 2 metres d'alt per dos metres d'ample s'espanten per una ampolla de Fairy. Judici que ha aportat neologismes a la llengua com lanzó los tuiters o el famós cronograma. Anomenen murallas humanas a votants. Las caras de odio són les de la gent que votava més contenta que la Rosalía al Palau Sant Jordi. El lanzamiento de cono és un ataque a los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado però els cops de porra al cap són defensa de la Constitución. La bandera d'Òmnium incita al odio, les pancartes no són llibertat d'expressió i l'espai públic ha de ser neutral, llevat que s'organitzin desfilades militars que nos representan a todos amb paracaigudistes penjats en fanals. No sé si en temps de Rubalcava o de Chirac passava això.

Els CDR son violentos terroristas per tenir Kalia Oxi action gel al rebost i el Palau de la Música cantant "El cant de la senyera" és nazi, però no pots dir nazi a un nazi perquè te suspenen un partit de futbol. Els nazis no independentistes que apallissen colpistas són patriotas con bandera. I uns Patrols amb adhesius són coches devastados. El ministre Marlaska diu que Tsunami Democràtic és terrorista i fa més por que una peli d'Ibáñez Serrador, però va ser incapaç de predir les intencions de l'imam de Ripoll tot i que gairebé es cantaven "It must have been love" junts. Las sentencias hay que acatarlas però los ERO forman parte del pasado. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li diuen de Justícia i de Catalunya. I a la Junta Electoral... bé, no sabem ben bé què és i què diu. però tenen el seu moment de fama com buscava Ray Sawyer de Dr Hook a "The cover of the Rolling Stone". Allò de Honk-Kong són revoltes ciutadanes demòcrates, tanmateix l'ocupació de l'aeroport o de la frontera i no poder arribar ni amb taxis, Uber o Cabify (que hem après que són VTC) són asedios violentos. Perquè a Barcelona la gent va amb catanes. En canvi cremar un ninot de Puigdemont a Coripe és tradición popular. Guió digne d'una aventura del Massagran escrit per Folch i Camarasa. Al final resultarà que els metges de l'hospital de sant Pau protestant contra Pedro Sánchez estaven comprats, que Torra trucava per telèfon des d'un Fisher-Price, que el Dorian va ser un ventet de llevant i Josep Borrell un diplomàtic. Ai, calla... I finalment, el relator. I què nassos és un relator? Ni la lingüista Aïna Moll ho hagués arribat a entendre. 

En diuen separación de poderes però la fiscalia... de quién depende la fiscalía? Aquest Pedro Sánchez ha estat un fletxa, si més no ens ha tingut entretinguts amb un parell d'eleccions al Congrés (28-A, 10-N) i passejant Franco d'aquí cap allà. Una, dos y tres lo que usted no quiera para el rastro es com cantava Patxi Andión. Bé, el Rastro o Mingorrubio. I al Senat també hi va haver eleccions, no Miquel Iceta? I és que això de les eleccions sempre ens deixa uns personatges pintorescos, perquè a part n'hi ha hagut d'europees i de municipals (26-M)... Començant per aquell candidat de VOX a Alfarràs que després es va declarar independentista, i aquell altre de VOX de Lleida que van detenir poc abans de les eleccions. I el de l'alcalde d'Estepona amb lo seu rascaculs. Compte amb la fauna ara que la Greta Thumberg ens ha vingut a dir que ens estem quedant sense Amazònia! I sense un tros de Notre Dame que comparava aquell president autònom posat, curiosament, per VOX també. I tothom opinant sobre Bolívia i Veneçuela sense ser conscients del que tenim a casa. Per a llegir "Gastos, disgustos y tiempo perdido" de Sánchez Ferlosio.

Mirant alguns cervells de la humanitat potser no calia anar tan lluny a buscar la 1a imatge d'un forat negre. A més després d'haver desaparegut cervells prodigiosos com el del matemàtic Michael Atiyah o el d'Eduard Punset. I bones persones com la Neus Català. A Lleida hi va haver canvi històric a l'alcaldia amb el Miquel Pueyo com a nou paer en cap en unes eleccions on un exregidor socialista escrivia cartes a pacients morts. "Vivir así es morir de amor". A Europa Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín van ser escollits eurodiputats. Vaja, això segons la justícia europea perquè l'espanyola està més distreta anul·lant drets de diputats electes a tot arreu i detenint alcaldes de la CUP amb uns informes més falsos que els que aconsellaven el fitxatge de Neymar pel Barça. I més coses positives de les eleccions: la desaparició d'Albert Rivera el seu Lucas i els seus llambordins. No ho vam poder celebrar fotent-nos un bon llom ibèric per por de la listeriosi però sí ¡qué lindo es el vino! El que se bebe en la casa del que está limpío por dentro y tiene brillando el alma que cantava Alberto Cortez. 

El 2019 havia de ser un any matemàticament feliç i el CB Pardinyes així ho ha notat, Molo tornant a Lleida ("I believe in you" i "Desire" del disc "Spirit of Eden" dels Talk Talk ho poden definir) enlloc de Juan Carlos Oliva i Sandro Rosell sent alliberat del seu segrest. Però ni un 2019 feliç ni perfecte, esportivament no ho va ser pel Reus Deportiu, ni per l'esport en general amb les pèrdues de Joan Carles Pié, lo Manel Solans, Blanca Fernández Ochoa, José Antonio Reyes, Niki Lauda, Chicho Sibilio i Carlos Pérez de Rozas. Però desastres i tragèdies a prop de casa no n'han faltat: a Lleida la tràgica desaparició de la professora Núria Borràs i l'accident de l'Oscar Miron; l'incendi de Bovera i Maials, els aiguats a l'Albi, Vinaixa, l'Espluga Calba... també vam estar pendents del Julen, el nen que va caure en un pou... de la crisi humanitària denunciada per Open Arms, dels atacs a Nova Zelanda, dels tiroteigs a Dayton i El Paso, dels atemptats a Sri Lanka...

Costa alegrar aquest món, sense les parides del Mentefría, les cançons d'Sleepy Labeef, l'humor del Galindo, les sèries del Luke Perry, les melodies de Joan Guinjoan, les pelis de Doris Day, la bateria de Ginger Baker, la música zulu de Johnny Clegg, els estirabots de Xabier Arzalluz, les interpretacions de Javier Pérez Grueso i el teatre d'Arturo Fernández.

Malgrat Boris Johnson i Donald Trump, i el que ens pot caure per aquí en la propera investidura, els desitjo un BON 2020. I llibertat presos polítics. I a qui no li agradi que no llegeixi.