Matemàticament, en geometria, anomenem simetria a una transformació d’un objecte que el deixa invariant. Els grecs utilitzaven el concepte simetria per indicar que quelcom és bonic o harmoniós i realment és així ja que la simetria es fa servir en arquitectura o art per crear formes estètiques i de gran bellesa. També la naturalesa ha inventat formes simètriques per tal que els diferents éssers vius s’adaptin a les necessitats del seu entorn.
De simetries n’hi ha de diferents tipus. La simetria radial la podem observar quan un objecte és invariant respecte algun gir sobre si mateix, és a dir, que quan es gira un cert angle es queda igual. Aquesta simetria és molt comuna en la natura: una estrella de mar és simètrica si la girem cada 72º (resultat de dividir una volta sencera de 360º en 5 parts iguals), característica que també trobem en moltes flors o en una mançana tallada mitjançant un pla paral·lel a terra. Una medusa té simetria tetraradial (cada 90º té la mateixa forma), la flor del narcís té simetria hexaradial (cada 60º) i existeixen coralls octaradials (cada 45º). La flor de la margarita o el gira-sol tenen simetries formades a partir de girs d’angles més petits. Les simetries radials són presents en les grans rosasses gòtiques, com la rosassa de la porta de l’Anunciació de la Seu Vella que té una simetria octaradial. També podem observar simetria radial en fortificacions militars, temples renaixentistes, en la forma de la plaça Charles de Gaulle de París amb l’Arc del Triomf com a centre, la glorieta modernista i la Font de les Granotes dels Camps Elisis, les aspes d’un ventilador, l’hèlix d’un avió, les llantes dels pneumàtics…
Una altra simetria fàcilment observable és la simetria provocada per una reflexió horitzontal. Aquesta simetria crea boniques estampes en ciutats que són vora l’aigua, com Manhattan, la Seu Vella sobre el riu Segre o el llac de Montcortès on la superfície de l’aigua actua d’eix de simetria. Quan un eix talla creant una simetria axial vertical també se l’anomena bilateral i és molt habitual en éssers vius: el cos humà més o menys té simetria bilateral com molts altres animals i insectes que es parteixen en un costat esquerre i un dret aparentment iguals. Els finestrals del claustre de la Seu Vella també tenen aquesta simetria axial vertical, igual que molts castells espectaculars centreeuropeus, la torre Eiffel i el Taj-Mahal indi.
Els virus són experts en simetria. L’adenovirus té una simetria icosaedral, format per rotacions de 20 triangles equilàters. D’aquesta manera al virus li és més fàcil la seua rèplica ja que els hi serveix qualsevol costat.
L’escala és aquell element arquitectònic amb la funció de facilitar l’ascens o el descens entre dos punts a diferent alçada mitjançant passes tot i que també tenen la funció d’espai ideal per a fer fotografies de grup. Una escala ben dissenyada ha de permetre pujar cada esglaó consecutiu amb un peu diferent mantenint el ritme, és a dir, geomètricament el pendent de l'escala ha de ser constant. Quan l’escala no està ben dissenyada és quan ens cansem més per la seua incomoditat a l’hora de fer les passes i les caigudes poden ser més o menys espectaculars.
Existeixen diferents regles matemàtiques sobre com ha de ser una bona escala, potser la més coneguda és la llei de Blondel (ideada per l’arquitecte francès François Blondel) deduïda a partir de la distància mitjana recorreguda per una passa i que ens diu que l’esglaó d’una escala ha de complir H+2C=64 cm, on H indica la profunditat de l’esglaó i C indica la contrapetja de l'esglaó, l’alçada. Amb aquestes mides, el pendent de l'escala vindrà donat pel quocient C/H i l’angle d’inclinació es calcula mitjançant el que s’anomena l’arctangent d’aquest pendent, operació que es pot fer amb qualsevol calculadora científica.
Com aquest estiu hem estat perimetralment tancats, primer comarcalment i després municipalment, he tingut de temps de fer un treball de camp i comprovar diverses escales de la ciutat de Lleida a veure si compleixen aquesta regla.
La mostra d’escales la posaré ordenada de major a menor segons el valor H+2C: Auditori Enric Granados: 82; Carrer Lamarca: 76; Carrer Carmelites I: 76; Catedral Nova: 75; Passarel·la St Joan: 73; Entrada Camps Elisis: 72; flam plaça St Joan: 71; Camps Elisis-Passarel·la: 66; Carrer Carmelites II: 66; Canalització: 66; Costa del Jan: 64; Palau de Vidre: 59.
Ens adonem de dos valors extrems, les escales que donen accés a l’auditori des del carrer Pi i Margall tenen un H+2C=82 amb un baix angle de desnivell a causa de la seua excesiva profunditat de 46 cm, passa una cosa semblant amb les de la Catedral, però aquestes com tenen una alçada 3 cm menor són una mica millors segons la llei de Blondel (75). A l’altre extrem hi ha les que pugen al primer pis del Palau de Vidre amb un valor H+2C=59, que es queda curt per la seua poca profunditat de 27 cm. Tant unes com les altres són escales incòmodes. Les escales amb desnivell més gran són les del flam de la plaça Sant Joan que amb un H+2C=71 tenen un desnivell de gairebé 36º, en aquest cas són massa altes i amb la profunditat de 29 cm els caldria una alçada d’esglaó de 17,3 cm i no els 21 cm que tenen, la inclinació en aquest cas seria de 31º, més còmoda. El carrer amb més escales diferents és el carrer Lamarca i al carrer Carmelites hi ha dos tipus d’escales, unes costen de pujar més que les altres. I quines són les millors escales de Lleida geomètricament parlant? Les de la Costa del Jan, que tenen un H+2C=64 i un angle gairebé de 30º.
Escales de l’Auditori amb massa profunditat; les del flam de la plaça Sant Joan amb excessiva alçada; i les del carrer Lamarca i l’entrada dels Camps Elisis tenen poca inclinació i massa profunditat per la seua contrapetjada.
L'any 1964 el baixista Robert KoolBell i el seu germà saxofonista i teclista Ronald Khalis Bell aconsegueixen entabanar uns companys de la Lincoln High School de Jersey per a formar una banda de jazz, The Jazzlacs. Els Bell havien estat influenciats pel seu pare, que havia tocat amb el pianista Thelonius Monk, un dels músics claus en la creació del bebop. L'any 1969 i després de diferents canvis de nom adopten finalment el nom de Kool and the Gang quan signen per De-Lite Records.
El grup debutà discogràficament l'any 1970 amb el disc "Kool and the Gang", un disc en el qual la banda evoluciona més aviat cap al rhythm and blues. Però veient el panorama dels anys 70 amb el gran èxit de les estrelles del disco sound, Barry White, Donna Summer, Chic, Bee Gees, George McCrae el so Filadèlfia... clarament evolucionen cap a la música dance. Robert Kool sap crear un so peculiar i enganxós que tindria el seu èxit fins a mitjans dels vuitanta.
Amb tot això els seus primers discos no obtenen gaire èxit fins arribar al cinquè "Wild and peaceful". D'aquest elapé van començar a caure vendes com a xurros. El single "Funky stuff" ven més d'un milió de còpies i també són sonats "Jungle boogie" i "Hollywood swinging". Aquest últim es reeditat el 2004 al costat de Jamiroquai en el disc "All star party".
Aconsegueixen colar el tema "Open sesame" a la banda sonora de Saturday Night Fever. Però la carrera del grup s'enlaira vertiginosament el febrer de 1978 quan incorporen com a solista un vocalista de soul de nom James Taylor i conegut com a JT (res a veure amb el cantautor de mateix nom). El nou vocalista juntament amb la producció d'EmirDeodato, el de "Also sprach Zarathustra" van fer que el grup aconseguís un etapa d'enormes èxits amb tres discos consecutius que van arribar a disc de platí.
El primer single on es veu el resultat d'aquesta nova aliança és "Ladies night" (1979) que s'incloïa en el seu onzè disc de títol homònim i que potser té la portada més icònica del grup. L'altre gran single del disc és el més pausat "Too hot", els dos es van situar al Top 5 de les llistes americanes. El 2004 enregistren aquest últim tema amb Lisa Stansfield.
Continuen els èxits dels Kool del binomi Taylor-Deodato amb "Celebrate!" (1980). Segurament el primer single "Celebration" és una de les cançons que avui encara més sona en les pistes de ball. I si no és així és que el DJ no sap res de música. El single arribà a l'1 de les llistes americanes i avui encara es sent sovint com a jingle en emissores de ràdio. Segons Ronald Bell, autor de la lletra, aquesta ve inspirada d'un fragment de l'Alcorà where God was creating Adam, and the angels were celebrating and singing praises. A més considero que és de les cançons que cal tenir en single de vinil. Kilye Minogue en va fer una versió l'any 1992 pel seu disc de grans èxits.
El tercer disc que fou platí consecutiu va ser "Something special" (1981) i tot això encara amb la mateixa discogràfica després de tretze elapés. El primer senzill fou "Take my heart", que no passà del 17 en llistes. Robert Palmer en va fer una versió personal amb el títol "You can have it (Take my heart)" l'any 1983. El segon single, que també vès... era "Steppin' out", que no va pujar del 12. Però el tercer single del disc sí que ho va rebentar tot i és que m'atreveixo a dir que és el seu tema més conegut, qui no ha cantat "Get down on it" dient get danone? El tema arribà al 3 en llistes i també és una de les peces que cal tenir en single de vinil. Els guapets Blue de Duncan James la van adaptar col·laborant amb ells pels seus grans èxits i Snoop Dogg la va samplejar per "We just wanna party with you" (1997) de la banda sonora de Men in Black. De l'any 2000 hi ha un conegut remix de l'estil dels Eiffel 65.
L'any 1982 arribaria la primera ensopegada comercial de Taylor-Deodato amb "As one". Només dos singles menors: "Big fun" i el so reggae de "Let's go dancin' (ooh la la la)". Us sona aquest cançó de la italiana Alexia que va omplir les pistes de ball el 1997? Curiosament, amb el següent disc "In the heart" (1983) i abandonant la producció de Deodato per passar a ser produït per Ronald Bell del mateix grup, van tornar als èxits en llistes. El retorn va ser sobretot a un altre gran hit que arriba al 2 de les llistes "Joanna". També s'hi extreu "Tonight".
Tanmateix cal esperar fins el 1984 per trobar el disc més venut de la banda "Emergency" -i encara amb la mateixa discogràfica!-. Del disc s'extreuen quatre senzill que van a petar tots al Top ten de les llistes. El primer un més popero "Misled". El segon el prou conegut "Fresh". El tercer la balada "Cherish", que arriba al 2 en llistes amb vendes milionàries en single i el quart "Emergency".
A continuació ve "Forever" (1986) amb dos temes mitjanament sonats tot i que amb força menys èxit que els anteriors "Stone love" i "Victory". Amb aquest disc JT i altres components deixen la banda i Robert Bell s'erigeix com a líder del projecte. Hi ha una reorientació en el so de la banda que acaba sent un autèntic desastre amb el disc "Sweat" (1989). El grup no es recupera una mica fins el retorn de JT el 1996 amb "State of affairs" amb temes com "Salute to the ladies" o "In the hood"... però que tampoc.
Aquest setembre Ronald Bell ha mort a la seu residència de les Illes Verges als 68 anys per causes que no s'han fet públiques. La seua nissaga queda ben arrelada entre nosaltres amb ni més ni menys que deu fills.
Com avui és un diumenge d’agost d’un atípic estiu ple de maldecaps els proposo uns passatemps matemàtics per tal que durant una estoneta canviï els maldecaps habituals per uns altres. Com ja he escrit en articles anteriors, de bibliografia especialitzada en jocs matemàtics i de lògica n’hi ha molta: Martin Gardner -el més conegut i prolífic-, Lewis Carroll, Clifford Pickover, Yacob Perelman, Sam Loyd, Adrián Paenza…
Avui n’he escollit del llibre The Penguin Book of Brainteasers d’Eric Emmet traduït al castellà com Juegos de Acertijos Enigmáticos, un llibre d’endevinalles inèdites publicades després de la mort d’Emmet l’any 1980. Aquests tipus de jocs que ens presenta Emmet en els seus llibres són jocs que apareixen molt sovint en els problemes amb què molts alumnes s'enfronten en els diferents concursos matemàtics. En faig una petita tria i els animo a pensar-hi perquè tal com va escriure Edgar Allan Poe “És dubtós que l'enginy humà pugui arribar a construir un enigma que el propi enginy humà no sigui capaç de resoldre”.
Alf, Bert, Charlie, Duggie, Ernie i Fred estan asseguts al voltant d’una taula circular. No hi ha dos noms que estiguin asseguts un al costat de l’altre els noms dels quals tinguin les inicials contigües alfabèticament. Duggie està assegut davant d’Alf, qui té assegut a la seua dreta és el marit de la germana d’Ernie. On està assegut cadascú?
Trinidad Lopez III va néixer a Dallas, la terra del JR, el 1937 descendent d'una humil família mexicana. Trini deixà els estudis per ajudar a l'economia familiar però tanmateix li donà temps per aprendre a tocar la guitarra. Als 15 anys ja tocava amb el grup Big Beats voltant pels clubs surenys dels Estats Units i el 1958 firmava per Columbia gràcies al productor Norman Petty, que en aquells temps duia Buddy Holly. L'any 1963 Don Costa es fixa en ell en una actuació en el mític club PJ's de Los Ángeles i començà carrera en solitari per a Reprise, el segell de Frank Sinatra. Don Costa era el productor de Sinatra i també descobridor de Paul Anka.
El seu primer disc "Trini Lopez at PJ's" (1963) ve acompanyat del seu primer èxit, -i al tanto quin èxit!- que va ser "If I had a hammer". El tema es situà al capdavant de les llistes de setze països, als EUA es quedà al tres, i va vendre cinc milions de còpies en anglès. La cançó original és de Pete Seeger i té com a protagonista la "campana de la llibertat" situada a Filadèlfia i amb la qual els rebels van cridar als colons a independitzar-se la metròpoli britànica. No només Lopez i Seeger la van interpretar -i és que el tema es convertí en un dels grans himnes del folk, un estil nascut entre lluites sindicals i polítiques-, també els Peter, Paul and Mary, pioners del folk pre-Dylan i Baez, la van enregistrar amb un important èxit. Versions en castellà no en van faltar, potser la més coneguda és "Si yo tuviera un martillo" de Gelu i Los Mustang, tot i que he descobert una dels... Parchís. També coneixia aquesta adaptació a l'italià de Rita Pavone. i, de fet, estava convençut que el mateix Trini Lopez l'havia enregistrat en castellà, però no l'he trobat.
"Gonna get along without'ya now" (1967), una cançó enregistrada per Roy Hodgsen el 1951, interpretada per molts artistes però recordada sobretot per la versió disco de Viola Willis l'any 1979... Ah ha, hmm, gonna get along without you now i com a curiositat, Cristina del Valle d'Amistades Peligrosas cantant en català "Tot ma'nirà bé sense tu".
Molt coneguda va ser "The lemon tree" (1964) sobretot per la versió castellana "Mi limón limonero" (1968) del veneçolà Henry Stephen. En quantes festesmajons de poble no l'heu escoltat?
"La bamba" (1966) popularitzada pel malaguanyat Richie Valens el 1957 i molt abans que Los Lobos (1987) la posessin en el primer pla de la música. Deu ser la cançó més cantada pels guiris en els karaokes de la Costa Brava i Daurada.
Impresionant aquesta versió amb un estil molt personal de l"America" (1963) de West Side Story.
L'any 1967 participava al costat de Charles Bronson o Telly Savalas en la pel·lícula Els dotze del patíbul i també col·laborava en la banda sonora amb "The Bramble bush" (1967).
La popularitat de Trini Lopez va fer que dues guitarres Gibson tinguin disseny propi seu. Fins i tot fou contractat com a teloner dels Beatles en el seu primer concert a París (1964), el seu explosiu èxit va fer que al final Trini Lopez fos el cap de cartell amb els Beatles i Sylvie Vartan com a complements.
Quan la febre del folk va acabar, com a part de fer versions no hi havia res més, la seua carrera es va apagar.
Trini Lopez ha mort a Palm Springs als 83 anys víctima de les complicacions causades per la Covid-19. David Ebersole i Todd Hughs havien enllestit de gravar un documental amb la seua vida destacant que havia viscut al desert de Califòrnia.
El guitarrista londinenc Peter Green i el bateria Mike Fleetwood van coincidir el febrer de 1966 en una banda de nom Peter B's Looners, pocs mesos després es fusionaven amb un altre grup, The Cheynes, en el qual havia tocat anteriorment Fleetwood, i funden la superbanda -eren set músics-Shotgun Express. Al mateix temps, el juliol de 1966, John Mayall s'assabenta que Eric Clapton vol deixar la banda per fundar els Cream i es fixa en Peter Green per substituir-lo als seus Bluesbreakers. L'abril de 1967 finalment acaben formant els Bluesbrakers el mateix John Mayall, Peter Green, John McVie i Mike Fleetwood. Un bon embolic genealògic que es podria continuar perquè de tot això també en surten Manfred Mann, Blind Faith, Jeff Beck, The Firm, Robert Plant, Yardbirds i Mick Taylor dels Rolling Stones...
Però anem al que ens convé ara i és que els Bluesbreakers amb els nous fitxatges publiquen el que potser va ser el seu millor disc "A hard road" (1967), el conegut disc de la portada feta i pintada pel mateix Mayall. La guitarra de Peter Green es fa notar entre els fans de Mayall que obliden ràpidament la marxa de Clapton. A més a més Green escriu els temes "The same way" i "The supernatural" i és la veu principal a "You don't love me" -cançó popularitzada per Boo Diddley- i "The same way".
Els Bluesbreakers fitxen a Mick Taylor, futur bateria dels Rolling, i publiquen "Crusade" (1967). En aquest disc Green signa les cançons "Curly", "Rubber duck", "Greeny" i "Missing you". En el següent disc "Bare wires" (1967) els músics van deixar l'arròs fet i només va caler posar l'aigua, Green havia posat la guitarra a "Picture on the wall" i "Jenny".
I és que el setembre de 1967 John McVie, Mike Fleetwood i Peter Green, amb les lliçons de blues apreses al costat del mestre John Mayall, van decidir formar una nova banda que basaria la seua música en el blues britànic de nom Fleetwood Mac per motius obvis. Van reclutar els serveis del guitarrista Jeremy Spencer i el 1968 gravaven el seu primer disc "Peter Green's Fleetwood Mac". L'àlbum es situà al 4 en llistes gràcies ja a la fama de la guitarra Gibson Les Paul de Green només a l'ombra de la d'Eric Clapton. Al disc hi ha versions de clàssics com "Shake your moneymaker" d'Elmore James i "Hellhound on my trail" de Robert Johnson combinades amb temes de Green com "Merry go round".
Pocs mesos després van presentar el segon disc "Mr Wonderful" (1968) amb un estil molt similar al primer però amb força menys èxit. D'aquest disc us sonarà possiblement "Stop messin' round", un tema de Green, versionat per Gary Moore i Aerosmith. D'aquest disc també és "Lazy poker blues" que posteriorment fou adaptat sense gràcia pels Status Quo i el primer instrumental del grup "Evenin' boogie". Per últim un altre clàssic d'Elmore James"Dust my broom". Tots els riffs de James comencen igual...
Curiosament l'èxit no els arribaria amb cançons incloses en discos sinó en singles. "Albatross" (1968) és un instrumental que barreja psicodèlia i soft rock que arribà al nº1 en llistes UK. "Man of the world" (1969) arribà al 2 en llistes. El single "Oh well" (1969) -al mercat espanyol el van titular "Muy bien"- tenia dos parts, una en cada cara del single i arribà al 2 en llistes. La primera part plena de blues i la 2a part uns instrumental per a violoncel, guitarra acústica i flauta interpretada per Sandra Elsdon, la parella de Green. La cançó alternava moments acústics, rock elèctric, blues... i el mateix Jimmy Page va afirmar que l'estructura musical de "Stairway to heaven" es va inspirar en aquesta cançó. Una cosa diferent és aquest "Oh well" (1989) que recordem dels nostres inicis a les discos. L'altre single així esgarriat de gran èxit fou "Black magic woman" (1969), aquest últim tema de Green arribà al més alt de les llistes un any després de la mà -i guitarra- de Carlos Santana.
El tercer disc seria "Then play on" (1969) amb la incorporació d'un altre guitarra: Danny Kinvan que ja anava agafant el rol de Peter Green, ja més desapercebut aquí: "Closing my eyes" o "Rattlesnake shake".
L'any 1970 Peter Green abandona el grup per problemes místics i religiosos -sortia amb túniques i creus a l'escenari i parlava de regalar tots els seus diners- als quals s'hi va veure abocat a causa d'un trastorn mental combinat amb un excessiu consum de drogues i una esquizofrènia diagnosticada que el va portar a estar internat en diferents centres de salut mental amb tractaments d'electroxoc. Quan se'n va sortir va acabar treballant en un cementiri. Una mica com acabarem la gent de Lleida després d'aquest confinament estival.
L'any 1979, quan la nova formació dels Fleetwood Mac veia milions de còpies gràcies a "Rumours" -havien incorporat les veus melòdiques de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks- Peter Green va tornar en solitari. Molta gent a les xarxes homenatjava Green amb cançons de la 2a època dels Fleetwood amb qui Green ja no hi tenia res a veure. El disc "In the skies" (1979) compta amb la col·laboració del gran guitarrista Snowy White i tot i no ser un èxit comercial Green composa tots els temes com aquest fabulós "In the skies" amb un estil molt diferent que dona nom al disc. Després vindrien "Little dreamer" (1980), "Watcha gonna do?" (1981), "White sky?" (1982), "Kolors" (1983) i "A case for the blues" (1984) sota el nom de Katmandu.
El 1995, un altre guitarrista de blues com és Gary Moore -qui va comprar-li la guitarra ja batejada com a Les Paul Green- va publicar el disc "Blues for Greeny" en homenatge a Peter Green. En aquest disc s'inclouen 13 temes de totes les etapes del guitarrista
El 25 de febrer d'enguany al London Palladium es feia un concert d'homenatge a Green que serà publicat properament en LP i CD. En aquest concert hi van participar Noel Gallagher, Neil Finn, David Gilmour, Johnny Lang, John Mayall, Christie McVie, Pete Townshed, Steve Tyler; Bill Wyman...
Peter Green ha mort als 73 anys mentre dormia segons va comunicar la seva família.
La tardor de 1996 la discogràfica Virgin va publicar el disc d'un grup català format per Pau Donés (veu), Daniel Forcada (percussió), Jordi Mena (guitarra), Marià Roch (baix), Toni Chupi Saigi (teclats) i Àlex Tenas (bateria) anomenat Jarabe de Palo. El grup era liderat per Pau Donés, un jove admirador de Bob Dylan i de Juan Perro, dels Beatles i d'Antonio Machín, dels Rolling Stones i de Ricardo Arjona... L'àlbum duia el mateix nom que el grup i tant el grup com la discogràfica havien caigut en el desànim per l'escassa repercussió comercial del disc.
Però l'arribada de l'estiu del 1997 va canviar tot i és que Tabacalera Española va decidir rellançar al mercat la marca Ducados amb el patrocini d'un disc sota el nom de Duca-2 Music. Els publicistes van trobar en un tema d'aquest disc la cançó ideal per la seua campanya: "La flaca", un tema que barrejava sons cubans amb rock. Un any després de publicar el disc i coincidint amb l'arribada de l'estiu l'anunci va començar a emetre's per la tele amb la qual cosa el single, i de rebot tot el disc, van encapçalar llistes de vendes i d'èxit. Era tal el desconeixement que es tenia de la cançó i del grup que va circular la idea que era un projecte de Juan Perro, però en acabar l'estiu tothom tenia clar que "La Flaca" era un projecte dels Jarabe de Palo que estaven recollint discos d'or i de platí per allà on passaven. Exemple de què amb paciència es guanya el cel.
No recordo si era el primer cop que passava però sí que va suposar durant un bon temps després una nova manera de fer publicitat que ha tingut imitadors posteriors: Undrop amb "Train" i Deviot amb "Wait here"per a Pepsi, Blue 4U amb "Happy world" i Supa T and the Party Animals amb "Love and respect" o Latin.com amb "Friends and friends" pels primers anuncis d'Estrella Damm que han derivat a les retatarejades de The Vaccines, The Triangles,Billie the Vision o l'apegalosa i resultona "Fantastic shine" de Love of Lesbian. Mika amb San Miguel i la que més m'ha agradat dels últims anys, el "High and low" d'Empire of the Sun per a l'anunci de San Pelegrino.
Després de l'èxit -tard però èxit- del disc de debut, el segon disc "Depende" (1998) va ser gravat a Londres sota les ordres del productor Joe Dworniak. El disc es va començar a promocionar per totes les teles i ràdios amb una important campanya, no com l'anterior. Virgin va aprendre de l'error però ara Jarabe de Palo, amb només dos discos, ja començava a ser un grup consolidat en el panorama pop estatal. El disc va ser un èxit absolut i els va obrir les portes del mercat italià on també van triomfar.
Però no els explicaré gaires coses dels Jarabe de Palo perquè de ben segur ja ho deuen tenir ben present. El que sí m'agradaria comentar és que els Jarabe han estat un dels grups que més ha cuidat la presentació del format single de les seues cançons, cosa que els que som col·leccionistes d'aquest format sempre agraïm. I és que a la meua discoteca personal he arribat a recopilar que ni més ni menys que força joies de col·lecció en format single dels Jarabe.
"Cry (if you don't mind)" (2005). Single extret del disc "1 m2" on hi canta Chrissie Hynde dels Pretenders, de fet el riff de guitarra em recorda el "Brass in pocket". a la portada es veuen en la penombra el Pau i la Chrissie.
"Dicen" (2006) del disc "1 m2" i amb una curiosa portada on surten una girafa, un peix, un lloro, un gat i un pelícan amb cos de persona.
"Perro apaleao" (1999) del disc "Depende". Aquest single és en format digipack que en obrir-lo surten les dates de les gires de Jarabe de Palo de l'any 1999. Com a curiositat el dia 24 de setembre van actuar a Cornetja de Llobregat (sic) i l'11 de maig a Lérida.
"Yin yang" (2003) del disc "Bonito" amb una portada roja amb dos peixos entrecreuats.
"Aun no me toca" (2003) del disc "Bonito" amb fotos d'un concert en directe que és el mateix que es veu al video.
"Bonito" (2003) del disc "Bonito", òbviament. Aquest està fet en cartró reciclat per la textura i es veu Pau Donés d'esquena assegut en un garito de socorrista de platja a la part posterior del single. La portada és com la del CD.
"Amor pecador" (2001) del disc "Homenaje a Jeros", el cantant de Los Chichos amb qui col·laboren conjuntament en aquest tema.
"Corazón (historia de un...)" (2003) del disc "Bonito" amb la lletra escrita escrita a mà a la contraportada i la participació de la bailaora Elena Andújar.
"El lunar de María (remix)" (2000) -aquesta no hi és al Youtube- del disc "Peret, rey de la rumba". Hi ha tres versions d'aquesta versió del tema de Peret, la radio edit mix, la Joe Dworniak i la del disc. la portada és tota roja amb un punt negre al mig. Peret i Pau Donés toquen conjuntament.
"El lunar de María"(2000) que és la mateixa versió que el tercer tema del single anterior.
"A lo loco" (1998) de la banda sonora de El Milagro de P.Tinto amb Celia Cruz.
"De vuelta y vuelta" (2001) del disc "De vuelta y vuelta", en format digipack amb un text dels Jarabe a la part central on dediquen la cançó a lo que para mi significa experiencia, sabiduría, respeto y admiración.
"Depende" (1998) del disc "Depende", també en format digipack i un llarg text escrit per Pau Donés amb agraïments ocupant tota l'obertura del digipack.
"Pura sangre" (1999) del disc "Depende". En aquest cas a la part central del digipack hi ha la lletra de la cançó.
"Duerme conmigo" (1999) del disc "Depende" també en digipack, amb una portada amb un núvol de tronada, i a la part interior la lletra de la cançó i la foto de dos iaies assegudes en un banc amb un gos.
"Agua" (1998) del disc "Depende". Digipack amb fotos de Pau Donés tocant la guitarra i un primer pla dels cables dels equips de so.
"Dos días en la vida" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". Hi ha dos versions de la cançó, una de 5.49 i una altra de 3.56. En format digipack com a curiositat la lletra de la cançó està en castellà i en anglès. En la portada s'hi veu una nena asseguda escarranxada agafant una bola del món. Hi col·labora Celia Cruz.
"Completo incompleto" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". En format digipack amb fotos del Pau Donés nu assegut en una cadira i un arradiet. Amb veus d'Antonio Vega.
"Tiempo" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". Digipack en el qual hi apareix tota la banda nua a la portada. La cançó amb més ritme del disc on hi rapeja Jovanotti.
"La flaca" (1997). Contigo empezó todo. La famosa cançó que narra la història d'una tremedísima mulata que Pau Donés va conéixer en una gravació a La Habana. al single hi surten tres versions, una d'elles en acústic.
Evidentment tenen mooooooltes més grans cançons: la guitarrera "Menos que un amor, más que un amigo", "¡Yep!", "Hice mal algunas cosas" amb Carlos Tarque i Joaquín Sabina, "A tu lado", "Mucho más mucho mejor"... . Però el volia fer diferent aquest article. Un fabulós artista Pau Donés del qual em dona la sensació d'haver-lo gaudit poc amb els anys que li haurien d'haver quedat encara per davant. En majúscules a la història del pop espanyol.
En els dos últims anys, quan s’atansava la data del dia de Sant Jordi, publicava un article sobre llibres històrics de les matemàtiques. En el primer article repassava la bibliografia fonamental des dels Elements d’Euclides fins a La Geometria de Descartes, i en l’article de l’any passat començava amb François Viète i acabava al segle XVIII amb Leonhard Euler. Amb una diada de Sant Jordi que no caurà en Sant Jordi sinó per Sant Joan Cassià aprofitarem per continuar les ressenyes d’aquest llibres que van suposar alguna revolució matemàtica.
Només començar el s.XIX trobem el Disquisitiones Arithmeticæ (1801) que Karl Friedrich Gauss va escriure amb només 24 anys. A la primera línia del prefaci l’autor deixa clar que aquest llibre es dedica a estudiar només els nombres enters i consolida la teoria de nombres com una branca central de les matemàtiques. En el llibre Gauss també introdueix el que ara coneixem com aritmètica modular, un nou sistema de numeració en què un determinat nombre s’identifica amb el 0. El recompte de les hores no deixa de ser un cas d’aritmètica modular perquè les 12 les identifiquem amb el zero i es representa 12≡0, 13≡1, 14≡2... Un altre apartat importantíssim d’aquest llibre és la demostració de la construcció amb regle i compàs del polígon regular de 17 costats quan portaven 2000 anys suposant que no es podia construir.
La principal obra sobre probabilitat arriba el 1812 de la mà del matemàtic francès Pierre Simon Laplace amb els dos volums de Théorie Analytique des probabilités. La teoria de la probabilitat estudia els possibles resultats d’un esdeveniment i en el segon volum Laplace dona la coneguda definició de probabilitat com el quocient entre casos favorables i casos possibles. En les seues paraules “la teoria de la probabilitat no és res més que el sentit comú aplicat al càlcul”.
El 1821 el matemàtic i important col·leccionista de rellotges Augustin-Louis Cauchy escriu un llibre de text per als seus alumnes de l’École polytechnique, l’escola d'enginyers més prestigiosa de França. Un llibre de text històric perquè en el Cours d'analyseCauchy desenvolupa tota l’anàlisi matemàtica que feia anys que s’estudiava donant-li el màxim rigor possible: límits, infinitèsims, continuïtat de funcions, derivades… tots aquests conceptes que formen la base de l’anàlisi que s’estudia al Batxillerat. La idea de Cauchy era donar la màxima precisió al càlcul per anar eliminant l’àlgebra. El nom de Cauchy és tan omnipresent en les matemàtiques amb successions, teoremes i criteris que ha calgut un segle per editar totes les seues obres.
I per últim, un llibre al qual en el seu moment no se li va donar gaire importància però que un segle més tard se’l va començar a valorar per molts altres més motius que no només pel qual va ser escrit és The Mathematical Analysis of Logic (1847). En aquest llibre George Boole analitza la lògica i demostra que les regles de la lògica es poden tractar matemàticament: del “cert” i el “fals” es va passar al 0 i 1. Sense ser-ne conscient Boole va posar les bases de la programació informàtica i de l’electrònica digital.
Aquest que teniu entre mans és l’article número 50 de la secció Lo teorema. Com el 50 és un número susceptible de ser celebrat ja que tenim l’estrany costum de commemorar alguns múltiples de 5, 10 o 25 ho farem amb una curiositat. El 50 es pot expressar com la suma de nombres primers de dos maneres diferents, de manera que tots els primers implicats són consecutius: 50 = 2 + 5 + 7 + 17 + 19 = 3 + 11 + 13 + 23
(Article publicat a la revista Lectura el diumenge 19 de juliol de 2020)
Quan Pedro Sánchez va anunciar les famoses fases de la desescalada va provocar un petit embolic, moltes vegades en sentit jocós, amb el fet que fossin quatre fases però numerades des de la zero a la tres. Aquesta confusió es produeix perquè es comença a comptar pel zero enlloc de començar per l'un que és tal i com es fa habitualment. Però té sentit començar a comptar pel zero enlloc de l'un? Serveix per a comptar el número zero?
Quan l'ésser humà va començar l'activitat matemàtica de comptar no comptava fases sinó que tenia la necessitat de comptar fruites o bisons pasturant. La primera part del procés va ser agrupar objectes uniformes, és a dir, allò que en matemàtiques sempre diem de no barrejar peres amb mançanes. La segona fase fou aparellar els objectes agrupats, d'aquí que hi hagi moltes teories que afirmen que el primer número que va existir va ser el dos, perquè si només hi havia una sola cosa l’Homo Habilis no tenia cap necessitat de comptar res. I a partir d'aquí ja es van començar a agrupar de tres en tres o de quatre en quatre i va venir la tasca de crear paraules per a designar els números i més endavant d'escriure'ls. Aquests nombres 1, 2, 3, 4, 5... s'anomenen nombres naturals.
Els egipcis, cap a l'any 2000 aC, tenien maldecaps una mica més complicats que els de l'home prehistòric com el fet de repartir dos pans entre cinc persones. Amb problemes com aquest i molts més trobats en els papirs Rhind i de Moscou els egipcis van tenir la necessitat de començar a treballar amb fraccions: 2/5, 1/4, 1/3 … evidentment no les escrivien amb aquesta notació sinó amb la seua simbologia. Aquests números fraccionaris poden expressar-se en forma de nombre decimal exacte 0,4, 0,25 o periòdic 0,333333.. tal com va generalitzar Simon Stevin al segle XVII.
Els grecs, al segle V, van descobrir que a part dels nombres naturals i dels fraccionaris n'existien uns altres que van provocar el caos: els nombres irracionals. Aquest nombres amb infinits decimals sense període que no els entraven al cap van ocasionar el suïcidi d'alguns pitagòrics. Són nombres irracionals el conegut nombre Pi (∏) o l'arrel quadrada de 2.
Els negatius van arribar tard, quan van ser necessaris en comptabilitat o per a marcar referències geomètriques: positiu cap amunt i negatiu cap avall, com en els pàrquings. Així en ajuntar els naturals 1, 2, 3… i els seus negatius -1, -2, -3,... obtenim l'anomenat conjunt dels nombres enters. Si a aquests enters hi afegim les fraccions, obtenim el conjunt dels nombres racionals. I si als racionals hi afegim els nombres irracionals, es forma el conjunt dels nombres reals.
Però, i el zero? Ens hi cap al conjunt dels naturals? O l'hem d'afegir als enters com a element de separació dels positius amb els negatius? Hem vist que els nombres naturals serveixen per a comptar i ordenar, però el zero? L'ús del zero com a número es deu a les matemàtiques índies cap allà el 650 dC, Fibonacci el va introduir a la matemàtica europea al segle XIII però no s'hi va mullar gaire. Durant el segle XX matemàtics com Dedekind, Hilbert, Cantor i Peano van formalitzar matemàticament els conjunts de nombres i s'obtà per classificar el zero com a nombre enter i no com a natural.
Però té sentit comptar zero coses? Avui en dia els matemàtics encara no es posen d'acord. Personalment penso que no té sentit comptar alguna cosa com a zero, perquè ja és alguna cosa. Per tant anomenar zero a la primera fase és contradictori ja en essència. Si és la primera fase no pot ser zero. El zero no hauria de ser natural, però ho deixo a gust del lector.
Ruth, Bonnie i June Pointer, les germanes Pointer, eren filles d'un pastor predicador protestant d'East Oackland (Califòrnia), i es dediquen a cantar gospel i temes religiosos a l'església. Quan la quarta germana, Anita, deixa la seua feina de secretària decideixen dedicar-se seriosament al món de la música.
I ho comencen a fer l'any 1971, quan les agafa el promotor Bill Graham (Jimi Hendrix, Santana, Led Zeppelin...) i el productor David Rubison i les posa com a coristes en les sessions de gravació de Boz Scaggs, Elvin Bishop, Dave Mason o Taj Mahal. En tot això arriben a un acord amb ABC i aconsegueixen debutar amb el seu nom l'any 1973 amb l'elapè "Pointer Sisters" que arriba a ser disc d'or. El tema més destacat és "Yes we can can" en una barreja de funk i jazz i bebop i...
Amb una imatge i música propera als anys quaranta -només cal veure la següent portada- i amb un tipus de jazz de veus harmòniques publiquen el segon disc "That's a plenty" (1974), en el qual s'inclou l'èxit "Fairytale" un tema mig country escrit per Bonnie i Juneque guanya el Grammy a la millor interpretació vocal. El boom de la cançó fou tant que ni més ni menys que Elvis Presley ja a les últimes en va fer una versió. Aquesta fama les donà la versatilitat necessària per participar a la pel·lícula Car Wash i anaven fent temps amb un disc en directe "Live at the Opera House" (1974) a l'Opera House -evidentment- de San Francisco.
El tercer disc va ser "Steppin'" (1975), un disc desapercebut en l'imaginari musical col·lectiu -jo el primer, reconec que no l'havia escoltat fins avui o si més no no n'era conscient-, però que té alguna cosa interessant. Començant per "I ain't got nothin' but the blues" que és un tribut a Duke Ellington, "How long (Betcha' got a chick on the side)" un tema d'Anita i Bonnie que a mi me sonava per les Salt'N'Pepa! A més, revisant els crèdits del disc hi apareixen Stevie Wonder i Herbie Hancock. Amb uns grans èxits i el disc "Having a party" (1977), aquest sí força fluix, acaben una primera etapa.
I és que per un desengany amb la discogràfica ABC l'abandonen el 1977 i la germana Bonnie deixa el grup per gravar en solitari un disc sense títol però conegut com el disc roig amb una bon tema que sembla que tingui connotacions nadalenques com "Heaven must have sent you" (1978). Bonnie va fer fortuna ajuntant-se amb un productor de la Motown, Jefrey Bowen, que la va endollar cap allí oferint-li el millor que tenien en aquell moment, la producció de Berry Gordy. Amb Motown enregistraria un altre disc, el de color lila, versionant clàssics de la factoria Holland-Dozier-Holland com "I can't help myself" (1980) i altres temes popularitzats per Martha and the Vandellas"Jimmy Mack", "Nowhere to run"... Ja fora de Motown Bonnie va publicar "If the price is right" (1984) i "Like a Picasso" (2011). I el single de la peli Heavenly bodies, "The beast in me" (1984).
I mentre Bonnie passava amb més pena que glòria, les altres tres germanes es reunien de nou el 1978 i el 1979 triomfaven amb el disc "Energy", en el qual s'inclou el tema de Bruce Springsteen"Fire", un single de gran èxit i la versió del clàssic d'Sly and the Family Stone"Everybody is a star".. No només Bruce aportava en aquest nou canvi d'estil sinó també el duet Becker i Fagen dels Steely Dann composant-los el tema "Dirty work". El principal valedor de l'èxit va ser el productor Richard Perry (productor de Rod Steward o Ringo Starr i marit de Jane Fonda) i la seua pròpia discogràfica Planet. Amb "Priority" (1979) mantenen l'estil amb versions dels Rolling Stones"Happy" o de Bob Seger"All your love" i un altre tema d'Springsteen "She's got the fever".
A causa del seu gran talent i originalitat, les Pointer Sisters -sense la pobra Bonnie- es converteixen en un dels pocs grups femenins de color de rock'n'roll amb èxit. Amb "Special things" (1980) aconsegueixen el segon disc d'or gràcies sobretot a un gran single que es col·loca en el dos de les llistes EUA "He's so shy". I els èxits continuaven amb "Slow hand" -res a veure amb Clapton- del disc "Black and white" (1981). Amb "Break out" (1984) arriben a ser disc de platí. El single "Automatic" arriba al 2 UK, "Jump" -tema pel qual guanyen un altre Grammy per interpretació vocal-i "Neutron dance" que sortia a Superdetective en Hollywood tornen a repetir èxits. I el tema més més recordat "I'm so excited", que en el seu dia no pujà més de la posició 9 en llistes i que l'últimament sobrevalorat "Resistiré" del Duo Dinàmico en pren connotacions, no li troben?. O per acabar aquesta col·laboració amb el cantant de country Clint Black amb qui interpreten el "Chain of fools" (94) d'Aretha Franklin. Vaja, que el gran èxit del grup va arribar quan va marxar Bonnie.
Bonnie es va tornar a unir amb les seues germanes en comptades ocasions, l'any 1994 quan el grup aconseguí una estrella en el glamurós Passeig de la Fama de Hollywood, el 1996 en una actuació a Las Vegas i el 2006 quan juntament amb Anita van cantar el tema "Feels like June" en honor a la seua germana June que havia mort de càncer.
La germana dissident, Patricia Eva Bonnie Pointer, va morir dilluns als 69 anys a causa d'un infart.
:format(jpeg):mode_rgb():quality(40)/discogs-images/R-3517280-1333582805.jpeg.jpg)
:format(jpeg):mode_rgb():quality(90)/discogs-images/R-1990789-1369592600-2232.jpeg.jpg)
:format(jpeg):mode_rgb():quality(40)/discogs-images/R-5094807-1384337331-5298.jpeg.jpg)
