Originàries de Brooklyn, les germanes Veronica Ronnie Bennett i Estelle Bennett amb la seua cosina Nedra Talley comencen a actuar el 1961 sota el nom de Ronnie and the Relatives. Gravarien diversos singles sense repercussió ("I'm gonna quit while I'm ahead" (1961), "I want a boy" (1961)) fins que el productor Phil Spector les descobreix el 1963 i les contracta per al seu segell Philles Records que havia tingut amb The Crystals ja cert èxit durant el començament dels seixanta. Spector volia contractat només la vocalista Ronnie però la mare d'ella no va parar fins que contractés tot el grup. Èxits i polèmiques d'aquest extravagant personatge.
Tot i haver enregistrat un tema inicial "Why won't they let us fall in love", el primer single publicat sota el wall of sound de Phil Spector i amb el nom de The Ronettes va ser "Be my baby" (1963), un èxit apoteòsic sota la batuta d'Spector que pot apreciar-se amb les percussions -la bateria de Hal Blaine- damunt de les melodies vocals. 42 preses va necessitar Spector per quedar satisfet, va ser ajudat per una orquestra sencera -es noten els instruments de corda després de la bateria inicial- i segons l'enginyer de so Larry Levine«Phil va fer coses esgotadores i boges en aquest tema» que és la cançó favorita de Brian Wilson dels Beach Boys. De fet Wilson explica que quan va sentir per primer cop aquesta cançó per la ràdio anant en cotxe va haver d'aturar-se al voral per escoltar-la. El tema va viure una segona joventut el 1987 en ser inclosa en la banda sonora de Dirty Dancing.
Un disc meravellós va ser "A Christmas gift for you" (1963), un disc de nadales amb grups sorgits del planter d'Spector. The Ronettes canten "Frosty the snowman", "Sleight ride"i "I saw mommy kissing Santa Claus". El disc va ser un a absolut fracàs perquè va sortir publicat la setmana en què John F. Kennedy fou assassinat. Els americans no estaven per hòsties.
A continuació vindria "Baby I love you" (1963), el productor va colar aquest tema en el disc "End of the century" (1980) de Ramones... no és d'estranyar perquè les sessions de gravació anaven a cop de pistola. Després vindria un altre èxit com "(The best part of) Breakin' up" (1964). Seguidament "Do I love you?" (1964) i "Walking in the rain" (1964) tema que li comportaria a Phil Spector l'únic Grammy de la seua carrera pels efectes especials. De fet era un ressorgir per a Spector perquè ja començava a arribar als EUA la primera invasió musical britànica. Sorprenentment la van gravar a la primera.
A continuació publiquen "Born to be together" (1965) i l'últim gran èxit de The Ronettes va ser "I can hear music" (1966) ja produït únicament per Jeff Barry sense Spector i que posteriorment adaptarien amb més èxit els Beach Boys.
Després d'aquesta pujada i baixada el grup es separa i Ronnie s'acaba casant, el 1966, amb Phil Spector i continua dedicant-se al món de la música. I això que John Lennon també li va tirar els trastos a una habitació d'un hotel. Recluta altres acompanyants que sota el nom de Ronnie and the Ronettes aconsegueixen enregistrar alguns singles com "I wish I never saw the sunshine" (1974) sense èxit i diverses actuacions en clubs de revival. Fins i tot George Harrison li donà un tema que li va sobrar del "All things must pass", el single "Try some, buy some" (1971) que el mateix Harrison juntament amb Spector va produir.
Ronnie se separa d'Spector el 1974 després de viure un calvari en la relació de parella. Spector no la deixava sortir de la seua mansió del Dorado fins que ella va aconseguir escapar-se'n, li amagava les sabates perquè no marxés de la casa. Ronnie Spector, que continuà utilitzant el cognom de casada, publicà el 2004 les memòries Be my baby: how I survived mascara, miniskirts, and madness, or my life as a fabulous Ronette, un títol molt explícit.
L'any 1976 col·labora en concerts de Bruce Springsteen en el Palladium de Nova York ja que havia gravat una versió del "Say goodbye to Hollywood" de Billy Joel amb la E Street Band. El 1982 es casa de nou amb el seu mànager Jonathan Greenfield, se'n van viure a Danbury i amb qui ha tingut dos fills. Amb una nova vida, ara sí estable, Ronnie Spector grava en solitari, primer amb "Siren" (1980) d'on s'extreuen els singles "Darlin'" i "Here today, gone tomorrow" entre alguns altres. Curiosament, un any després que Bonnie Tyler publiqués "It's a heartache" (1977) també la va gravar en single Ronnie "It's a heartache" (1978). El 1985 col·labora amb el rocker americà Eddie Money en el tema "Take me home tonight"... si l'escolteu entendreu perquè. Dos anys més tard torna a publicar, aquest cop "Unfinished business" (1987) amb els singles "Who can sleep" i "Love on a rooftop" de Diane Warren. El so molt a la moda dels vuitanta.
Continua fent cosetes com el single "She talks to rainbows" (199) amb Joey Ramone -la guitarra me recorda The Cranberries-. L'EP "Something's gonna happen" (2003), el single "All I want" amb Keith Richards, i un excel·lent recopilatori "The very best of Ronnie Spector" (2015).
Chantels van obrir la porta el 1958 a una munió de grups femenins que llevat del godspel no havien tingut presència. Els segells independents van fer esclatar la bomba amb Marvelettes, Chiffons, Claudine Clark, Crystals, Darlene Love, Angels, Sensations, Paris Sisters, Cookies, Rosei and the Originals, Lesley Gore i com recorden els Siniestro Total en "Bailaré sobre tu tumba" (1985) «te tragarás la colección de casetes de las Sangri-las o de las Ronettes».
Ara, Veronica Ronette ha mort als 78 anys conseqüència d'un càncer, justament un any després que Phil Spector morís de Covid.
Els quatre germans Uranga -Amaia, Izaskun, Estíbaliz i Roberto-, els dos germans Blanco -Sergio i Rafael- amb José Manuel Ipiña i Francisco Panera van formar a Bilbao en grup espanyol de major èxit dels setanta, Mocedades. Mocedades es va formar amb la idea de ser un grup folk donant rellevància a les veus i a les guitarres amb el nom inicial de Voces y Guitarras.
Els seus inicis amb actuacions en diversos actes va despertar l'interès del compositor i productor Juan Carlos Calderón que els va fitxar per a Zafiro. Així el 1969, amb un repertori de cançons espanyoles i d'altres amb inspiració amb el folk dels EUA -molt de moda aleshores- publiquen el seu primer disc "Mocedades". El grup destacava per les seves conjuncions harmòniques dels cantants, sobretot les veus d'Amaya i Estíbaliz: Amaya en balades i Estíbaliz en temes folklòrics.
Amb aquests primers èxits dels tres primers discos Sergio Blanco i Estíbaliz Amaya decideixen abandonar el grup per començar etapa sota el nom de Sergio y Estíbaliz, sent parella artística però també en la vida privada. En deixar Estíbaliz el grup Amaia Uranga va prendre tot el protagonisme vocal fent que es convertís en el segell més identificatiu de la banda. I aquest canvi es va notar l'any 1973 quedant en segona posició en el festival d'Eurovisió darrere de la luxemburguesa Anne-Marie David amb el tema "Eres tu". El single va vendre més d'un milió de còpies als EUA i es va arribar a enregistrar en anglès sota el títol "Touch the wind".
Aquest va ser l'impuls definitiu que necessitaven els Mocedades per acabar de publicar grans èxits de la talla de "Tómame o déjame" (11 setmanes al número 1 el 1974) i "Secretaria" escrits per Juan Carlos Calderón o "Solo era un niño" (número 1 el 1977), "¿Quién te cantará?" (número 1 el 1978). Amb Zafiro, la discogràfica que va apostar per ells, van arribar a gravar dotze elapés un d'ells en eusquera "Kantaldia" (1978).
En un moment d'apagada dels últims discos de Zafiro signen per CBS amb el disc "Desde que tú te has ido" (1981) amb el tema de Gilson de Souza"Poxa" adaptat per Luis Gómez-Escolar. En aquest disc també s'atreveixen amb Queen a "Un poco de amor". Un altre èxit sonat arribaria el 1982 amb "Amor de hombre", el disc que incloïa "Le llamaban loca" i la conegudíssima "Amor de hombre" (2 setmanes número 1 el 1982), adaptació d'un passatge instrumental de la sarsuela La leyenda del beso estrenada el 1924. En el disc "La música" (1983) hi trobem "Maitechu mia" amb Plácido Domingo.
L'octubre de 1983 Amaia Uranga deixa el grup per iniciar carrera en solitari i és substituïda per Ana Bejerano que tenia només 24 anys. Curiosament, l'últim enregistrament d'Amaia amb el grup va ser la banda sonora de la sèrie de dibuixos animats Willy Fogg.
Amb Ana Bejerano a la veu aconsegueixen un primer èxit amb la cançó "Colores" (1986) on canta al costat del seu autor, Donovan i molt coneguda gràcies a l'anunci de Titanlux. En aquest disc també és la veu principal dels singles "Ana y Miguel"(escrit per José Maria Cano i que tingué més èxit en la versió posterior dels Mecano)i "Las palabras". Seguidament vindrien els discos "Sobreviviremos" (1987) en el qual es versiona el clàssic de Carole King"Tienes un amigo" adaptat per Patxi Andión i "Íntimamente" (1992) amb adaptacions del "Mr Sandman" per exemple però que ja no van tornar a brillar.
Tot aquest desgast va provocar que alguns dels components deixessin Mocedades el 1994 -Ana Bejerano, Roberto Uranga i José Ipiña- i formessin un grup de nom Txarango (sí, res a veure amb els altres), que va publicar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" (1996) amb temes folk dels seixanta com "Mr Tambourine man", "El martillo", "Camina derechito" o "Son, son, son". Uns altres de Mocedades van formar El Consorcio, que repetiren certs moments d'èxit.
El 1998 enregistra al costat d'Ipiña el tema "Todos al Guggenheim" pel disc "Bilbainadas'98" i el 2006 el tema tradicional eusquera "Ene Kuttuna". El 2012 Ana Bejerano forma el grup de jazz Ana Bejerano Concept, i el 2019 a causa de les celebracions del 50è aniversari dels Mocedades s'incorpora a la gira del grup.
Ara Ana Bejerano ha mort als 60 anys conseqüències d'unes complicacions a l'aparell digestiu. .
Ja som al 2022, un any en què una de les xifres es repeteix tres vegades tal com va passar el 1999 i el 2000, així que molts de nosaltres ho haurem viscut tres cops, però el proper any que ens ho trobarem serà el 2111 que no compto pas gaire en ser-hi. 2022 no és un nombre primer, però sí que és la mitjana aritmètica del primer anterior (2017) i del primer posterior (2027).
2022 és el resultat de multiplicar els nombres primers 2×3×337. En teoria de nombres els nombres que són productes de tres primers s'anomenen nombres esfènics. No fa gaire vam viure un trienni esfènic -2013, 2014 i 2015- però el següent trienni esfènic no arribarà fins el 2665, 2666 i 2667. Si sumem les xifres de la descomposició del 2022 en factors primers obtenim 2+3+3+3+7=18, que és tres vegades la suma dels dígits del 2022: 2+0+2+2=6. Els nombres amb aquesta propietat s’anomenen 3-Smith (cognom del cunyat del matemàtic Albert Wilansky), i fins el 2130 no hi haurà un altre any 3-Smith, així que cal aprofitar-ho.
Un nombre se diu que és harshad (de les paraules sànscrites harsa i da, que volen dir donar alegria) o de Niven si es pot dividir de manera exacta entre la suma dels seus dígits. El concepte el va definir el matemàtic indi Dattatreya Ramchandra Kaprekar (1905-1986) i el va popularitzar el matemàtic canadenc Ivan M. Niven (1915-1999) en un congrés de teoria de nombres. Si el 2022 el dividim entre la suma dels seus dígits 2022/(2+0+2+2)=337 que com dona exacte podem dir que 2022 és harshad i dona alegria, que ja ens convé. Com el resultat d’aquesta divisió és 337, que és un nombre primer, aleshores 2022 es un nombre de Moran, conjunt proposat pel matemàtic australià Bill Moran.
El 2022 escrit en base 5 és 31042, de tal manera que conté totes les xifres possibles en aquesta base (0, 1, 2, 3, 4) un sol cop i aleshores es diu que 2022 està equilibrat digitalment en la base 5.
Els divisors de 2022, és a dir els números entre els quals podem repartir el 2022 en parts iguals, són 1, 2, 3, 6, 337, 674, 1011 i 2022. En total són 8 divisors, cosa que és normal en els nombres esfènics. Ara, amb els anomenats divisors propis -tots excepte el 2022- fem la següent operació 1+2+3-6+337+674+1011 i resulta que dona 2022. Fixem-nos que hem sumat tots els divisors propis excepte un que l’hem restat. Doncs bé, quan un nombre compleix aquesta propietat, que és suma dels seus divisors propis però amb un d’ells en negatiu se l’anomena nombre admirable. De fet no és complicat trobar nombres admirables, si es multiplica per 6 qualsevol nombre primer major que 3 el resultat és un nombre admirable. Tanmateix, bon i admirable 2022 tingueu!
Quadrat màgic
No fa gaires setmanes en aquesta mateixa secció parlàvem dels quadrats màgics. Aquest de la figura és un quadrat màgic d’ordre 4 amb el nombres del 498 al 513… sabríeu trobar quina característica té aquest quadrat màgic?
(Article publicat al Lectura el 2 de gener de 2022)
I això que començàvem l'any amb bones expectatives amb aquella rave de Llinars del Vallès, l'assalt al Capitoli per aquella colla de friquis disfressats amb gorres de guineu i per la invasió de fotografies a Facebook, Twitter i Instagram de braços arromangats amb un tireta i una infermera amb una xeringa de fons, però acabem l'any com l'any passat, desitjant a veure si el proper és millor. I és que ni Astrazeneca /tot i les mediàtiques trombos), ni Moderna, ni Jansen, ni Pziffier han pogut combatre l'abecedari grec, sobretot la delta i l'òmicron, lletra desconeguda però que han degut de posar aquesta perquè fa més por el nom. Tranquils que estàvem amb alfa, beta i gamma... però els matemàtics estem esperant la variant π. Els que sí devien tenir totes les variants eren els estudiants de viatges de final de curs a Mallorca. Pobre dr Baselga tants anys d'excel·lent feina treballant per la salut de la gent i després es troben el que troben pel món.
Com a Lleida no hi ha hagut manera de fer Aplec del Caragol per segon any consecutiu, la Paeria i el Lleida Esportiu han tingut el detall de mantenir-nos distrets. Això de l'ajuntament ha estat de palometes, han passat d'un equip de govern de 15 regidors a un de 12 després d'haver finiquitat a Sergio González i que s'hagin finiquitat ells sols els dos regidors del Comú... no sé per què (i ara!) me ve al cap aquella frase de Charlie Watts "No sóc un bon líder, ja que canvio d'opinió constantment i em costa prendre decisions". I això que els comuns van deixar signat i tot els pressupostos que després no van aprovar i el pobre paer en cap Pueyo ja està en mode Oronich. Ara sí, que no faltin zones 30 en les quals t'avancen bicicletes i patinets si vas justament a 30 en cotxe, i sobretot que no faltin radars de la Urbana. A passar per caixa, que només amb l'IBI comparable al preu de la llum deu ser poca cosa. Ah! I aquesta taxa que paguem d'escombraries que tampoc veiem ben bé on va. L'alberg de Pardinyes també ha portat cua però el més divertit més divertit de la Paeria ha estat el grup de Ciutadans que riguin-se vostè dels períodes de semidesintegració nuclear de l'àstat. Anar badant a Lleida i des de Barbastro ens continuaven espoliant el Museu, cosa que ja no és novetat tampoc i que va començar gràcies al 155 del partit del senyor ambaixador a Andorra, país que a veure si ens acaba d'envair del tot. Almenys ja podem anar a Cambrils per l'autopista de gorra i tornar a veure Indíbil i Mandoni a puesto. I sort que vam gaudir de festa major tot i el desgavell de les entrades per poder retre sentit homenatge al Puça dels Pastorets Rock.
Si un lloc de Catalunya hem descobert aquest 2021 ha estat l'estany de la Ricarda, no sé si els metropolitans hi fan sovint turisme però l'ampliació i no-ampliació de l'aeroport del Prat li ha fet un màrqueting excepcional. No com a les Cases d'Alcanar que es van menjar el marrón d'un temporal i com estan massa lluny de la centralitat per allà baix es queden, un temporal que no va ser el Filomena.
Acabo amb el "Si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor" de Desmond Tutu, dedicat a molta pseudo-esquerra progre de postureo-de-sis-i-set-de-setembra-da-2017 que aquests dies es posaven contínuament la frase a totes els post de xarxes socials que podien.
Tal i com van les coses no sé si desitjar-los bon any 2022... que ja no sé ni si fiar-me'n després d'haver-ho intentat amb el 2021. Però bé, si més no ho intentarem. Salut! I peles.
L’any 1906 el matemàtic suec Helge von Koch publicà un article de títol no gaire atractiu: Un mètode geomètric elemental per a l'estudi de determinades qüestions de la teoria de les corbes planes. Tot i que no ho pugui arribar semblar aquest article amaga la construcció d’una bonica i nadalenca figura.
Considerem un segment horitzontal de longitud 1 i el dividim en tres parts iguals de longitud 1/3. Sobre la part del mig del segment construïm un triangle equilàter de costats 1/3. En aquest moment ens queda una línia formada per quatre segments de longitud 1/3 que mesura 4/3. A continuació prenem cadascun d’aquests quatre segments i repetim el mateix procés que hem realitzat anteriorment, és a dir, construïm un triangle equilàter sobre la part central de cadascun dels quatre segments. Ara tenim una nova figura formada per setze segments de longitud 1/9 i una longitud total de línia de 16/9. Tornem a repetir el mateix procediment sobre cadascun dels setze segments dividint-los en tres parts iguals i construint un triangle equilàter en la part central. La nova figura tindrà seixanta-quatre segments de longitud 1/27 i una longitud total de línia poligonal de 64/27… i d’aquesta manera anem repetint el procés fins que la punta del llapis o del bolígraf ens ho permeti, ja que cada cop les mides seran més petites. Si ens fixen veiem que en cada iteració la longitud dels segments (1/3, 1/9, 1/27…) és una potència de 1/3, és a dir, (1/3)n i la longitud total de la línia poligonal (1, 4/3, 16/9, 64/27…) és una potència de 4/3, (4/3)n. És a dir, la mesura de cadascun dels costats de la figura tendeix a zero però la longitud total de la corba tendeix a infinit, és l’anomenat efecte Richardson.
Si aquestes iteracions que hem explicat en un segment de recta les fem en cadascun dels costats d’un triangle equilàter obtenim la nadalenca corba de Koch coneguda com el floc de neu de Koch. Una figura que, mentre el perímetre tendeix a infinit l’àrea s’estanca en el valor 0,6928…un perímetre infinit tanca una àrea finita!
Aquesta corba de Koch, juntament amb altres com la corba de Hilbert o la corba de Peano, van suposar uns primers exemples d’estructures autosimilars, és a dir, figures en les que si hi féssim un zoom en una part ho veuríem com el conjunt original. Aquests tipus de corbes poligonals són força interessants per mesurar longituds de costes escarpades. L’article How long is the coast of Britain? que el matemàtic Benoit Maldelbrot publicà a la revista Science l’any 1967 suposà l’ús de tot això i el naixement de l’anomenada geometria fractal. Ja en vaig parlar en aquest article.
Construcció del floc de neu
En la imatge es poden veure cinc iteracions successives de la nadalenca construcció del floc de neu de Koch partint d’un triangle equilàter. Bones festes!
Avui fa exactament un mes i dos dies l’Acadèmia Sueca atorgava el premi Nobel de Física al japonès Syukuro Manabe, a l’alemany Klaus Hasselmann i a l’italià Giorgio Parisi «per les seves contribucions innovadores a la nostra comprensió de sistemes complexos». I més concretament, en el cas de Parisi «pel descobriment de la interacció del desordre i les fluctuacions dels sistemes físics».
Sistemes complexos, desordre, caos… intentem posar una mica d’ordre per a què no sigui tan caòtic ni complex. Un sistema és un conjunt d’elements que interaccionen entre ells, que aquest sistema sigui complex no vol dir que sigui difícil d’estudiar, sinó que és un sistema amb una gran quantitat d’elements per estudiar (variables) i que és molt difícil predir la seva evolució a partir d’unes condicions inicials. A més, qualsevol mínima variació d’alguna d’aquestes condicions pot provocar resultats finals absolutament imprevisibles portant-lo al que s’anomena sistema caòtic.
L’estudi d’aquests sistemes mitjançant unes eines matemàtiques anomenades equacions diferencials no és un fenomen estrany ja que trobem exemples d’aquests models en la física, la biologia, la geologia o l’economia. El funcionament del cervell, el creixement de determinades poblacions d’insectes, els moviments de plaques tectòniques, el sistema immunològic, el moviment dels trossos de menjar quan els passem pel túrmix o petites inversions en accions que poden provocar grans terrabastalls borsaris en són alguns.
Tornant al Nobel de Física, Manabe i Hasselmann han treballat en el «modelatge físic del clima de la Terra, quantificant la variabilitat i predint de manera fiable l'escalfament global», i és que la matemàtica que estudia el clima és un sistema caòtic. Durant la dècada dels cinquanta del s.XX John von Neumann i Jule Charney, entre d’altres, van crear els primers models matemàtics per a poder fer prediccions meteorològiques amb ajuda de l’ENIAC, una de les primeres supercomputadores. Pocs anys més tard fou el matemàtic i meteoròleg Edward Norton Lorenz qui abordà el problema de l’estudi dels fenòmens atmosfèrics sota la perspectiva de la teoria del caos ja que l’atmosfera, segons ell, es comporta com un fluid turbulent sensible a petits canvis. Lorenz dissenyà un primer model climàtic elemental en què el “temps que fa avui” és un punt tridimensional de coordenades (x, y, z) i la previsió del temps durant els següents dies és la trajectòria que uneix aquest punt amb altres, el conjunt de totes aquestes combinacions de trajectòries -totes les previsions possibles- és el que es coneix com l’atractor de Lorenz. El model matemàtic de Lorenz es basava en tres equacions diferencials que depenien d’entre d’altres factors d’un paràmetre anomenat número de Rayleigh: si el valor d’aquest paràmetre és major de 28 el comportament de l’atmosfera és imprevisible i serà difícil fer la previsió del temps.
Atractor de Lorenz
L’any 1972 Lorenz introduí el famós “efecte papallona”: pot una papallona al Brasil causar un huracà a Texas? Aquesta frase vol ser una mostra del fet que petites variacions decimals en les condicions inicials dels models matemàtics pot fer canviar les previsions meteorològiques de manera molt brusca. Se n’adonà introduint 3 decimals enlloc de 6 en un càlcul.
(Article publicat al Lectura el 7 de novembre de 2021)
Al nord de Dublín, a Donnycarney, el 1962, a la casa de Paddy Moloney es van formar The Chieftains, amb Paddy, Seán Potts, Michael Tubridy i Seán Keane. Una formació, potser la primera, que va donar a conèixer de manera global al música tradicional irlandesa i celta. Moloney era un mestre de la gaita, la flauta, l'acordió i un instrument tradicional de percussió, el bodhrán.
Van publicar el primer disc el 1964 per Claddagh Records -discogràfica fundada per l'hereu de la nissaga cervesera Guiness- i va ser considerat una cosa tan rara que va quedar perdut en la immensitat del món musical. Moloney no ho acabava de veure clar però l'home va ser persistent, i a partir de 1970 -després d'un apoteòsic concert al Royal Albert Hall on van exhaurir entrades- van començar a consolidar-se en una llarga trajectòria de sis dècades per on van fer arribar la música folk irlandesa per tot arreu i col·laborant amb grans artistes. Sense anar més lluny, el 1975 la revista Melody Maker els posava com a grans estrelles al costat de Queen, Led Zeppelin i els Rolling Stones. En total una trentena de discos i sis premis Grammy amb tota mena d'experimentacions amb la música celta. Entre The Chieftains i The Dubliners va la cosa de quin es considera el millor grup d'aquest estil.
Com parlar dels trenta discos un per un pot fer molt pesat l'article em dedico a fer una tria de cançons i de, sobretot, col·laboracions:
"The long back veil" (1995) és un tradicional tema country que va popularitzar Johnny Cash. The Chieftains el van interpretar amb Mick Jagger en el disc de títol homònim i que va ser un dels més venuts de la banda. Es va endur el Grammy a la millor col·laboració pop vocal. Aquest va ser el meu primer disc de The Chieftains.
El 1996 publiquen "Santiago", un disc dedicat a la música tradicional gallega. Aquest "Guadalupe" amb Linda Ronstad i Los Lobos que s'hi inclou és alegrement excepcional.
La pel·lícula The Irish in America: Long Journey Home explica la història dels irlandesos que van emigrar a les amèriques. La banda sonora va anar a càrrec dels Chieftains que els va suposar el Grammy al millor disc de folk tradicional. El millor tema és aquest amb Elvis Costello i la Irish Film Orchestra"Long journey home" (1998).
"I know my love" és una cançó tradicional irlandesa que The Chieftains la van incloure al disc "Tears of stone" (1999) i que cantaven juntament amb The Corrs.
El dia que John Lennon fou assassinat Paddy Moloney es trobava al costat de Paul McCartney com a músic de sessió per a "Rainclouds". I és que Moloney i McCartney també tenien una bona relació: en la versió instrumental del tema censurat per la BBC sobre la matança de Derry (el Bloody Sunday) "Give Ireland give back to the Irish" (1972) ja hi va comptar.
"Mná na hÉireann", ("Women of Ireland" en anglès) és un poema del poeta del segle XVIII de l'Ulster Peadar Ó Doirnín. El poema es va popularitzar com a cançó gràcies a Seán Ó Riada però la versió que van fer The Chieftains per la pel·lícula d'Stanley KubrickBarry Lyndon (1975) és molt bona. Segurament la coneixereu per la versió que va fer Mike Oldfield (1996) o perquè els The Christians la van usar com a base dels eu cèlebre "Words" (1989). també ha estat enregistrada per Sinead O'Connor, Sarah Brightman; Jeff Beck i Sharon Corr, Kate Bush...
No podia faltar una col·laboració amb Van Morrison, i me quedo amb aquest "I'll tell me Ma" (1988) una cançó tradicional de la canalla irlandesa.
Una altra cançó tradicional country és "Cotton-eyed Joe" que es va fer popular a les discoteques el 1994 gràcies als Rednexperò que The Chieftains ja l'havien tocat en el seu desè disc l'any 1981 i que els suposà una nominació als Grammy per la millor col·laboració vocal de country amb Ricky Scaggs.
Com no podia ser d'altra manera també van participar en el formidable projecte musical de Michael Flatley Lord of the dance. L'obertura del musical anava a càrrec d'aquest "Cry of the celts" (1996) i el millor aquest "Riverdance". Un homenatge a Irlanda en tot conjunt.
"Foggy dew" és una cançó de lluita irlandesa contra la causa britànica (una cosa que si passés a Catalunya seria titllada de delicte d'odi immediatament) i va ser enregistrada al costat de Sinead O'Connor el 1995.
I per últim una cançó tradicional napolitana "Funiculi funicula" al costat de Luciano Pavarotti.
L'últim concert de Moloney va ser a Filadèlfia per la celebració del St Patrick's Day el 2020 abans que ens enganxés la pandèmia i haguessin de cancel·lar la gira Irish Goodbye, un nom que ni pintat.
Paddy Moloney, el que va treure la música irlandesa dels pubs i la va posar al mapa mundial, ha mort a Dublín als 83 anys.
El gaiter gallec Carlos Núñez que també ha fet una gran feina per la recuperació de la música celta va ser descobert pels mateixos Chieftains i han col·laborat assíduament. en el vídeo interpreten el "Minho waltz" inclosa al disc "Santiago".
Ni los Bravos amb el "Black is black" que van arribar al número 2, ni Julio Iglesias, ni els Pop Tops, ni Miguel Ríos amb la versió de l"Himno de l'alegria" arranjat per Waldo de los Ríos, ni Massiel, ni Los Canarios, ni las Ketchup van aconseguir ser número 1 a UK, però sí un grup format per dues ballarines que es van conèixer als ballets de RTVE, les Baccara. Un cop feta la bona relació la riojana Mayte Mateos i la madrilenya Maria Mendiola actuaven juntes ballant flamenc a Fuenteventura. Durant els estius formaven un duet musical, Venus, que el van presentar al programa Palmarés de RTVE i actuaven en sales de festes i discoteques d'àrees turístiques fins que el 1977, en una boite canària de l'Hotel Tres Islas de Fuerteventura, el productor alemany de RCA Rolf Soja es va fixar en elles. El mànager que les portava era Paco Bermúdez, el mateix representant que Raphael,
Rolf Soja i Frank Dostal els hi van parir el tema "Yes sir, I can boogie" (1977), el van enregistrar a Munich, el va publicar RCA, es va convertir en número 1 a les llistes UK i va començar a sonar a les emissores i pistes de ball de tot Europa sense parar. Aquest octubre farà 44 anys. El single ha venut més de 16 milions de còpies per tot arreu, una barbaritat!
El tema fou versionat de manera excepcional per Raphael acompanyat de Jeanette en l'àlbum de duets "Maldito Raphael" (2001). Però és que la britànica Sophie Ellis Bextor també la va enregistrar dins del disc "I won't change you" (2003) amb un so més de dancefloor. I els Goldfrapp a "Black cherry" (2003) en van posar una d'infumable. I recentment The Fratellis en el disc "Half drunk under a full moon" (2020) també hi han fotut cullerada. I ni més ni menys que el mateix Björn Again dels Abba la va treure en maxi single el 1994 (i que no hi és a Youtube!). I aquest estiu amb l'Eurocopa ha estat la selecció escocesa qui l'ha convertit en el seu himne gràcies al jugador de l'AberdeenAndy Considine.
Amb una imatge de dos noies guapes i elegants, una vestint de blanc i l'altra de negre aquell mateix any són seleccionades per Luxemburg per representar el petit país a l'aleshores prestigiós festival d'Eurovisió amb la cançó "Parlez-vous français?" (1978) que es classificà en setè lloc, dos posicions per sobre de la representació espanyola de José Vélez i amb "A-ba-ni-bi" de l'israelià Izar Cohen com a guanyador d'aquella edició.
Amb la gravació del disc "Colours" (1979) comencen el enfrontaments entre Mayte i María per culpa de la veu en el single "Sleepy-time toy" on la veu de María va ser silenciada per Mayte i amb demandes pel mig que paralitzà la comercialització del single. Per contracte graven "Colorado" (1981) però ja no es podien veure. A mitjans dels anys 80 Maria i Mayte carregades de quartos com estaven van acabar definitivament com el rosari de l'Aurora i van prendre camins separats. Per una banda Mayte Mateos va continuar treballant i fent gires sota el nom de Baccara, per una altra banda Maria Mendiola amb la vocalista Marisa Pérez primer i amb Cristina Sevilla després van crear New Baccara enregistrant l'elapé "New Baccara" (1986) amb un mini èxit italo disco "Call me up" i fent gires durant més de vint anys amb el nom de Baccara 2000. Al 2004 van intentar tornar a Eurovision per Suècia amb "Soy tu Venus" però la cosa no quallà (no us perdeu l'escena final del vídeo amb la bandera sueca!),
María Mendiola ha mort a Madrid als seixanta-nou anys.
Fills de la vedet i cantant Marion Ryan i del productor Lloyd Sapherson, els germans bessons, Paul i Barry Ryan s'eduquen en un ambient musical. Tot i que justament no tenien el suport de la seua mare, debuten artísticament l'estiu de 1965 participant en diferents shows televisius.
Aquestes intervencions van facilitar la publicació del seu primer single amb Decca "Don't bring me your heartache" (1965) sota el nom de Paul & Barry Ryan, que fou exitós a UK tot i arribar només al 13 de les llistes. El segon single va ser "Have pity on the boy" (1966) seguidament "I love her" (1966) i repetiran èxit amb "Keep it out of sight" (1966), un tema de Cat Stevens. En total van ser 8 singles en dos anys tots arribant al Top 50 UK.
Després del soporífer single "Claire" (1967), Paul es retira per a dedicar-se només a la composició de cançons mentre Barry Ryan continua carrera com a solista a MGM Records. Amb "Eloise" (1968) escrita per Paul, Barry arriba al número 2 de les llistes angleses i es converteix en un dels temes més populars de l'any. Va vendre més d'un milió de còpies del single i va obtenir un disc d'or. El 1986 el grup The Damned la va versionar arribant al 3 de les llistes UK. I l'any 1988 "Eloise" aconsegueix un rotund número 1 a l'estat espanyol gràcies a la meravellosa versió que va fer Tino Casal en el seu retorn amb el disc "Lágrimas de cocodrilo" (1988) després de tres anys de silenci discogràfic degut a una necrosi òssia al maluc soferta en una caiguda durant l'última gira. Casal va contractar Andy Powell, encarregat dels arranjaments dels discos d'Alan Parsons, per a millorar la ja formidable orquestració original del tema. Mala sort la de Tino Casal... una llàstima.
Amb "Love is love" (1969) també va aconseguir gairebé el milió de còpies tot i que ja no va superar el Top 25 d'UK. A partir d'aleshores cap de les seues cançons ja no tindrien més èxit en el mercat anglosaxó, ni "Kitsch" (1970) ni "Can't let you go" (1972).
En canvi sí que arribà a triomfar al mercat francès amb "Red man" (1971) i al mercat alemany amb "Die zeit macht nur vor dem teufel halt” (1971) promogut per la revista juvenil Bravo. Ryan es va retirar en aquella època i va tornar a finals dels noranta per algunes gires vintage com la Solid Silves 60s Tour. El motiu de l'abandonament fou el matrimoni ni més ni menys que amb la princesa àrab Miriam binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, única filla del sultà Ibrahim de Johor i la seua sisena esposa Sultana Marcella. Es van divorciar el 1980 i Ryan es va quedar amb un bon pessic de quartos.
Durant el temps que no va actuar Barry Ryan es va dedicar professionalment a la fotografia en revistes de moda angleses com Zoom i Ritz o en un projecte fotogràfic en memòria del seu germà Paul mort el 1992. Ara Barry Ryan ha mort als 72 anys.
Per mesurar extensions de terreny, és a dir, àrees o superfícies, hi ha moltíssimes unitats. Antigament la pagesia feia servir algunes com el jornal, la quartera i la faneca. Aquestes unitats suposaven un gran problema perquè eren diferents segons la població i fins i tot segons el que es cultivava, no era el mateix una quartera de blat que d’ordi. Per evitar aquests problemes a l’hora de mesurar cal establir un sistema a nivell internacional de tal forma que les mides de les unitats siguin estandarditzades a tot arreu. Així les mesures més conegudes de superfícies són el metre quadrat (m2), el quilòmetre quadrat (km2) i l’hectàrea (ha). El metre quadrat és la superfície delimitada per un quadrat d’un metre de costat, el quilòmetre quadrat la superfície delimitada per un quadrat d’un quilòmetre de costat i d’aquesta forma un quilòmetre quadrat equival a un milió (1000×1000) de metres quadrats. L’hectàrea correspon a la superfície d’un quadrat de costat 100 m, o el que és el mateix, 10.000 (100×100) metres quadrats o 0,01 quilòmetres quadrats.
Quan s’acaba l’estiu, mitjans i polítics fan valoració dels incendis forestals succeïts durant la temporada. La superfície cremada ens l’acostumen a donar en hectàrees, tanmateix ens imaginem la quantitat de terreny que és una hectàrea? Sovint, tot i que cada cop menys, els mitjans ens donen una equivalència entre hectàrees i camps de futbol... però una hectàrea és un camp de futbol?
Comprovem-ho amb els camps de futbol que tenim per Lleida: el Camp d’Esports té un rectangle de joc de superfície 7.004 metres quadrats; el de l’AEM 5.753; el Ramon Farrús 6.424; el Manuel Lorite del Balàfia 6.170 i el del Pardinyes 6.200. El més gran és el Camp d’Esports i en una hectàrea hi cabrien 1,43 Camps d’Esports (gairebé un camp i mig!), per tant aproximar hectàrees pel camp del Lleida ens va molt malament. Potser pensareu que això és culpa que el camps que tenim aquí Lleida són petits. Vegem-ho en camps més grans. La UEFA recomana que el rectangle del joc sigui de 108 m de llarg i 68 m d’ample, així que el Camp Nou, el Bernabeu i l’Allianz Arena de Munich tenen una àrea de 7.140 metres quadrats, de tal manera que per omplir una hectàrea ens farien falta 1,40 rectangles futbolístics.
De fet, segons el reglament, el terreny de joc en un camp de futbol pot variar entre els 45 i 90 metres d’amplada i els 90 i 120 metres de llargada, així que la seua àrea pot variar dels 4.500 fins als 10.800 metres quadrats. per tant, si volem aproximar hectàrees per camps de futbol caldria saber les mides de quin camp utilitzar.
Finalment, què podem fer servir per fer-nos a la idea de quant és una hectàrea? Doncs si Google Maps no enganya en les distàncies, l’aparcament del pavelló Barris Nord on es fa el mercat dels dissabtes té una extensió de poc més de 2 ha.
Camp d’Esports
En la imatge es veu la comparació entre l’àrea del Camp d’Esports i una hectàrea. La mida del Camp d’Esports és només un 70% d’una hectàrea.
(Article publicat al Lectura el 10 d'octubre de 2021)
